El rigor de l’alegria
“Un dels mitjans d’expressió més eloqüents que utilitzen tots els períodes són les lletres. Juntament amb l’arquitectura, solen oferir la imatge més genuïna d’una època i el testimoni més rigorós del nivell d’un poble”
Aixó deia Peter Behrens. I Jan Tschichold el cita en el seu imprescindible
El Abecé de la buena tipografía. El cita per criticar la gramàtica de Behrens, mostrar una pàgina d’anuncis de premsa de 1960 i sentenciar: “El testimoni del nivell d’evolució d’un poble, el mirall d’una cultura? Amb això ens hem d’estar rentant les mans contínuament.”
Ara, que ens anem rentant les mans tan sovint, segueixen vigents tant la premissa de Behrens com els dubtes de Tschichold. L’única diferència és que les tipografies que marquen el nostre “nivell” estan incorporades per defecte en el sistema operatiu del nostre ordinador casolà. Aquest paradigma democratitzador, però a l’ensems homogeneïtzador, de la tipografia és allò amb què han de barallar-se els qui avui fan lletres.
Una monografia prospectiva
El Festival Blanc!, dins de la programació del Blanc Orígens, dedica una exposició a les lletres, les lletres de Laura Meseguer. La primera dissenyadora a qui exposen. Meseguer està en plena evolució, de manera que queda descartada una retrospectiva, diria que és una monografia prospectiva. Dic prospectiva perquè la manera en què Eider Corral, la comissaria, planteja l’exposició és més de mirada cap endavant que no pas cap enrere.
L’anàlisi del treball tipogràfic de Laura Meseguer que Corral fa se centra en alguns aspectes que em semblen rellevants i en els quals coincideixo. En primer lloc, fa palès el caràcter relacional de les seves tipografies, de la seva pràctica professional. Com tantes altres i tants altres, Meseguer és un d’aquests estudis unipersonals. Això, lluny d’aïllar-la, l’ha obligat a generar una xarxa de complicitats, col·laboracions i sinergies que només són possibles desant l’ego creador al calaix de sota. Aquesta pràctica, en la qual el resultat és molt més que les seves parts i no es fonamenta en el personalisme de l’autora, potser està influïda per un altre dels puntals de la seva carrera, la transmissió i l’intercanvi de coneixement en el cor de les pràctiques docents. Aquesta docència està influïda per la seva experiència a La Haia, on va desenvolupar un màster en tipografia (Type and Media) que va representar un salt important en la seva formació.
Hi ha qui sosté que un mestre és aquell que, posseïdor d’una gran quantitat d’informació, la transmet als seus alumnes. És una idea molt arrelada, socràtica, diria, molt masculina. Per contra, hi ha qui pensa que en els espais d’aprenentatge s’ha de generar coneixement, entre els estudiants i els mestres. El mestre té experiència i coneixement, és cert, però actua més com a mitjancer i acompanyant que com a guru. Aquesta mena de pràctiques són les que defineixen la tasca docent de Laura Meseguer. D’aquestes pràctiques sorgeixen feines, col·laboracions i enriquiment mutu. Que la comissaria de la seva exposició hagi estat, fa un temps, la seva alumna, certifica aquesta relació horitzontal en la seva docència, sense rols predefinits. A tall d’exemple, un xic forçat: si els projectes fossin parts, Meseguer seria més una Doula que una especialista en Obstetrícia. Tipo-g, el seu projecte educatiu actual, fet des de la col·lectivitat i pensat per a l’acompanyament i el creixement dels seus alumnes, n’és una bona mostra.
El treball col·lectiu com a tret de gènere
Aquesta mirada de gènere, que després m’agradaria tornar a abordar, també és present en la idea de la socialització creativa que Eider Corral posa de relleu. La idea de la “figura cultural”, aliena al seu entorn, geni solitari i sovint incomprès (terriblement masculina) se substitueix per la creació col·lectiva, l’intercanvi d’experiències. Una creació en femení deixa espais a processos col·legiats, integrals i col·lectius. En molts dels seus projectes es pot veure aquesta idea de la connexió. Com a exemples, la col·laboració des de fa més de 20 anys en Type-Ø-Tones, al costat d’un imprescindible Josema. Només des de la idea del comú i el col·lectiu i des d’una perspectiva postcolonial és possible un projecte intercultural com Qandus. El seu treball amb el dissenyador de Beirut Kristyan Sarkis, establert a Amsterdam, i amb Juan Luis Blanco de Zumaia per crear una tipografia multiescriptura, que incorpora els alfabets llatins, àrabs i tifiinagh, estableix un diàleg i una col·laboració sense protagonismes ni personalismes.
Cal·ligrafia tipogràfica, tipografia cal·ligràfica
Get The Beautiful People Exhibition’s stories in your inbox
Join Medium for free to get updates from this writer.
En el llibre La Mano que piensa, l’arquitecte finlandès Juhani Pallasmaa, escriu:
“L’ull i la mà col·laboren constantment; l’ull porta la mà a grans distàncies, i la mà informa l’ull en l’escala íntima”.
Crec que és una bona manera d’entendre la relació que estableix la Laura entre la cal·ligrafia i la tipografia. L’ull la porta pel rigor metodològic i la generació de sistemes complexos. La mà, a tenir una cura extrema dels detalls, com si estigués treballant a una escala molt més íntima i propera. Així, podem passar del sistema mutant i adaptatiu de la família Sisters a la coqueteria retro de Rumba. També a partir d’aquest punt, entre ull i mà, defineix el seu treball a House Industries, amb Ken Barber i Ben Kiel, d’on surt la tipografia Girard Sansusie.
La cal·ligrafia, a més, l’atansa al lettering que li permet generar logotips ad hoc. En l’exposició veurem alguns dels que ha fet al llarg de la seva carrera i com, partint del que té de singular el traç, s’arriba a la identificació de la marca. La relació entre l’ull, la ment i la mà flueix aquí amb una rapidesa que a qui coneix el seu treball se li fa evident amb logos enjogassats com Fearless Girl o la capçalera del diari holandès Het Parool.
Alegria i rigor
La idea de gènere és en el fons de tota la seva tasca, no amb una militància de crit, sinó introduint en un entorn masculinitzat una bomba de rellotgeria, l’alegria. Si fa no fa com quan Zuzana Licko fa saltar pels núvols el dogmatisme del tardomodernisme amb Emigre, la revista que crea juntament amb Rudy VanderLans. I ho fa, no des d’una posició agressiva sinó des de la diversió de la varietat que ofereixen els programes de creació digitals acabats d’estrenar. Els seguidors apol·linis de l’escola suïssa es van escandalitzar, no només perquè replantejava els principis de la tipografia, sinó perquè semblava gaudir fent-ho, sense acritud. Laura Meseguer és filla de la postmodernitat, no cal dubtar-ne. La seva mirada envers la tipografia vernacla que podem veure en el seu mur d’Instagram reflecteix aquesta manca de complexos i l’alegria de descobrir genialitats del passat sense renunciar en cap moment a metodologies rigoroses.
Massa sovint, el creador cellut, permanentment “preocupat” com si estigués inventant la roda cada setmana, és una imatge que ha marcat l’estereotip del disseny. Davant d’això, Louise Fili, Paula Scher, fins i tot Irma Boom solen mostrar-se afables, felices. M’imagino la incomoditat dels dissenyadors “seriosos” davant de tanta alegria. La temptació de desqualificar-les com a frívoles és immediata. Però, en tots aquests casos i en el de Meseguer també, hi ha un assoliment molt més difícil que mantenir la coherència des de l’ascetisme espartà de Müller-Brockmann: aplicar rigor, mètode, eficàcia i coherència en l’exuberància i la diversitat. Òbviament, aquesta barreja de seny i rauxa no és patrimoni de les dissenyadores; alguns dels referents de Meseguer, des de Paul Rand a Cyrus Highsmith, tenen aquesta frescor lúcida i eficaç. Però potser sí que és un tret definitori de les dones dissenyadores que aquest equilibri dificilíssim es porti amb absoluta naturalitat i sense escarafalls de geni incomprès.
Acabo amb una frase que Eider Corral cita en el seu document de treball. La frase és de la monja dissenyadora Sister Corita:
“El procés consisteix a ensenyar, aprendre, créixer i fer coses per fer del món un lloc millor. Tant si aquest món està dintre teu o és tan gran com l’infinit”.
Per a mi, el món de les lletres de Laura Meseguer s’estén més enllà d’on arriba la tipografia sistematitzada i més enllà del que ateny el lettering personal, és aquell món complex però immens entre l’alegria i el rigor
Oscar Guayabero
Paradissenyador i curador
Novembre 2020
— — —
#thebeautifulpeople #thebeautifulpeopleexpo #laurameseguer #laurameseguertype #blancfest #blancorigens #lasala #graphicartist #typographer #soloshow #eidercorral
