<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by lurssia on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by lurssia on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@aliagaslucia?source=rss-390a224a73ae------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*cUOd0Vsddr-5KZ5uEjDz8Q.jpeg</url>
            <title>Stories by lurssia on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@aliagaslucia?source=rss-390a224a73ae------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 16:59:54 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@aliagaslucia/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[Han guanyat un Mundial. A mi no m’han guanyat res.]]></title>
            <link>https://medium.com/@aliagaslucia/han-guanyat-un-mundial-a-mi-no-mhan-guanyat-res-621bef3ca050?source=rss-390a224a73ae------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/621bef3ca050</guid>
            <category><![CDATA[catalunya]]></category>
            <category><![CDATA[futbol]]></category>
            <category><![CDATA[selecció-catalana]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[lurssia]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 20 Jul 2026 09:05:31 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-07-20T09:10:38.714Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*6Fdzbeg6ALtQ15Vml7cjgQ.jpeg" /></figure><p>El darrer cicle de victòries de la Roja em va agafar entre els 9 i els 13 anys. La meva consciència nacional era llavors nul·la i em vaig sumar a l’onada com si la meva vida en depengués. Recordo les Eurocopes i el Mundial amb la il·lusió d’una nena a qui li agradava el futbol i que compartia cada partit amb la família, especialment amb l’avi.</p><p>No sento vergonya d’aquells anys. El nacionalisme banal que llavors defensava era, això sí, genuïnament banal: cada celebració era una qüestió esportiva, una alegria pel que jo entenia que era el meu país. De la mateixa manera que no tenia consciència nacional, tampoc en tenia de política ni de lingüística.</p><p>Tot va canviar el 2014, l’any en què em vaig polititzar, primer a través del feminisme i després del comunisme. Posar nom a l’opressió que patia com a dona i com a filla de la classe treballadora em va portar a posar nom també al que patia com a catalana. Aquell despertar nacional em va obrir contradiccions més grans que les que ja tenia des de la classe i el gènere: <strong>mentre no dubtava de ser dona ni treballadora, la identitat nacional se’m va remoure sencera</strong>. Era catalana, però durant anys també m’havia identificat com a espanyola, en bona part gràcies a la funció espanyolitzadora que va exercir la Selecció sobre mi. Mon pare era sorià, els avis materns andalusos, i vaig créixer entenent que això em feia espanyola.</p><p>Però què passa quan descobreixes que darrere d’aquesta hispanitat (que inocentment creies inofensiva i apolítica) hi ha tota una construcció nacional aixecada sobre l’explotació, l’assimilació i el genocidi? <strong>És una hispanitat bastida contra els seus propis enemics interns</strong>: catalans, bascos, republicans, antifeixistes, rojos. La mateixa selecció n’és un bon mirall. El 1920, quan es va crear per debutar als Jocs Olímpics d’Anvers, es va bastir gairebé íntegrament sobre jugadors de clubs catalans, bascos i gallecs, els conjunts més competitius de l’època, sense que mai s’hagués plantejat un projecte equivalent que representés cadascun d’aquests pobles per separat. Dècades més tard, la dictadura en faria un instrument encara més explícit: es va imposar el blau com a color de la samarreta en substitució del vermell, es va obligar a cantar el Cara al Sol i a fer la salutació feixista abans de cada partit, i tot això mentre es depuraven directives, es prohibia el català als clubs i es castellanitzava fins i tot el vocabulari esportiu. Que avui l’equip es digui “la Roja” no ve d’aquella herència, sinó d’una invenció molt més recent: el sobrenom el va encunyar el seleccionador Luis Aragonés el 2004, en substitució de l’antiga “Furia Española”. La motivació d’Aragonés era de marca esportiva, no de memòria històrica, però el terme va quallar de seguida entre mitjans progressistes i el mateix Govern socialista de Zapatero, que llavors ja hi va veure una etiqueta còmoda per vestir la selecció d’una modernitat i una normalitat democràtica que no li corresponien del tot. No és casualitat: és exactament el mateix mecanisme que, vint anys després, permetrà que un altre Govern del PSOE intenti disfressar l’equip d’antiimperialista, antiracista i propalestí. <strong>La hispanitat es reinventa quan li convé, però mai deixa de ser un aparell ideològic al servei de la mateixa nació que sempre ens ha negat.</strong></p><p>Durant un temps vaig intentar continuar reconnectant amb aquesta identitat a través del republicanisme, reivindicant una Espanya democràtica i plurinacional possible. Llavors va arribar el 2017 i, sobretot, el 2019. L’1 d’octubre de 2017, les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van deixar més de mil persones ferides, entre elles 23 més grans de 79 anys i dos infants de menys d’11, segons l’informe del Departament de Salut. Human Rights Watch va qualificar aquella violència d’excessiva. Els mateixos anys, les esquerres espanyoles i republicanes que durant dècades havien reivindicat l’autodeterminació van decidir mirar cap a un altre costat quan el poble català va exercir el seu dret des de la desobediència pacífica. Va ser llavors quan vaig entendre que la catalanofòbia no era patrimoni exclusiu de l’espanyolisme conservador i monàrquic, sinó que també podia reproduir-se entre suposats companys de lluita.</p><p>Aquells anys em van portar a l’independentisme i a comprendre com d’estratègica és l’emancipació nacional dins la lluita per l’emancipació social de la nostra classe, en territoris com Catalunya que continuen oprimits nacionalment. Això no treu que defensi que la ruptura amb l’Estat espanyol ha de construir-se en clau confederal, no pas a través del que tradicionalment ha plantejat part de l’esquerra espanyola, que no és res més que un federalisme mal anomenat i que, de fet, es limita a maquillar l’actual sistema autonòmic. Una confederació real només pot construir-se sobre un pacte entre iguals, que reconegui no només el dret d’autodeterminació sinó també el de separació. Catalunya, Euskal Herria, Galiza, Andalusia i la resta de pobles oprimits per l’Estat espanyol tenen dret a decidir si volen o no formar part d’un projecte compartit.</p><p>Ara bé, quan parlo de confederació no em limito a les fronteres actuals de l’Estat espanyol. Pensar la confederació només entre les seves autonomies vol dir assumir com a punt de partida unes fronteres nacionals dissenyades des de Madrid, i és exactament això el que hem de trencar. El projecte confederal ha de poder incloure Portugal, la Catalunya Nord o el nord d’Àfrica, i qualsevol poble que comparteixi amb nosaltres un context d’opressió per part de l’Estat espanyol, l’Estat francès, una posició perifèrica dins el sud d’Europa o el que en podríem dir una unitat mediterrània capaç de fer front comú al capital. La confederació no és un fi en si mateix, sinó una eina per multiplicar la força de qualsevol poble que vulgui trencar amb l’imperialisme capitalista, perquè l’imperialisme occidental mai deixarà sobreviure en pau una Catalunya independent que intentés confrontar-lo, en solitari i des de dins, un dels seus centres neuràlgics, com és la Unió Europea.</p><p>La història recent i la no tan recent ofereixen exemples d’aquesta lògica. Els projectes socialistes llatinoamericans han defensat des de fa dècades una unitat continental que mai ha implicat renunciar a la identitat nacional de cada poble, sinó sumar-la a un projecte comú de sobirania davant Washington. El panafricanisme ha seguit un camí semblant: l’actual Confederació de l’Aliança d’Estats del Sahel, impulsada per Mali, Níger i el Burkina Faso d’Ibrahim Traoré, s’ha construït precisament sobre la idea que cap dels tres països, sol, podria haver resistit la pressió de l’antiga metròpoli colonial ni les amenaces d’intervenció de blocs regionals alineats amb Occident, i que la unió mútua és avui la seva principal garantia de sobirania. El panarabisme, en la seva versió d’alliberament dels pobles de la península aràbiga, no del projecte colonial que sovint s’ha volgut aplicar al nord d’Àfrica, va respondre a la mateixa necessitat d’unir forces disperses davant potències molt més grans. I la mateixa Unió Soviètica només va poder sobreviure a la Guerra Civil i a la intervenció de catorze exèrcits estrangers perquè el projecte bolxevic va ser capaç d’interpel·lar les diferents repúbliques i nacionalitats des del reconeixement del seu dret d’autodeterminació, i no des de la imposició d’una identitat russa única.</p><p><strong>Aquest projecte confederal només pot bastir-se des de l’autogovernança de la classe treballadora i la seva conquesta del poder polític</strong>, mai des de la direcció dels partits nacionalistes de dretes, lligats a la petita burgesia, que ja ens van demostrar entre el 2017 i el 2019 que ens trairan tan bon punt tinguin repartida la seva part del pastís.</p><p>Amb tot això al darrere, aquest 19 de juliol Espanya ha guanyat el seu segon Mundial, setze anys després del primer. I jo no he sentit alegria. No es tracta d’una posició de principi que em faci anar en contra d’un resultat esportiu, es tracta de la impossibilitat material i emocional de celebrar-lo. Perquè jo no tinc selecció pròpia amb qui somiar aquesta final, ni la tindré mentre la FIFA i la UEFA continuïn condicionant l’existència d’una selecció a l’existència prèvia d’un Estat reconegut. Cada Mundial que passa sense una samarreta catalana a la graella no és una absència neutra, és el resultat directe de la mateixa negació nacional que travessa tot aquest article.</p><p>I encara hi ha una segona capa, potser més incòmoda de posar en paraules. Els símbols patriòtics que envolten la selecció espanyola no són asèptics: arrosseguen tota una tradició nacional-catòlica que la Transició mai va desmuntar del tot. L’himne sense lletra que es canta amb la mà al pit, els gestos religiosos abans de sortir a la gespa, la benedicció implícita de qualsevol victòria com un designi gairebé providencial, tot això beu directament d’un imaginari construït pel franquisme, en què nació i confessió catòlica eren la mateixa cosa. I aquest imaginari conviu, sense cap fricció aparent, amb l’extrema dreta a les grades i a les celebracions: banderes preconstitucionals, salutacions feixistes, càntics contra “els rojos”, “els moros” i “els separatistes” que ningú desautoritza des de cap tribuna oficial. No hi ha cap distanciament institucional real, hi ha normalització. Convivim amb els fatxes cada vegada que se’ns demana celebrar en el mateix carrer, sota la mateixa bandera i amb els mateixos càntics que ells.</p><p>Per damunt de tot això plana el relat que el futbol “ens fa un”, que durant noranta minuts desapareixen les diferències i tot Espanya celebra junta. És mentida. La victòria no ens uneix, s’utilitza per enaltir un sentiment nacional molt concret, el de la Espanya castellanocèntrica i monàrquica, i en aquest “nosaltres” no hi entren ni els republicans, acusats també d’antiespanyols per no voler jurar bandera, ni els independentistes, ni qui simplement es nega a cantar un himne que sempre l’ha exclòs.<strong> La unitat que proclama el futbol és, en realitat, una frontera més entre qui pot sentir-se representat per aquell escut i qui mai hi ha estat convidat.</strong></p><p>I aquí hi ha una contradicció que no ens podem permetre passar per alt. Bona part de qui surt a celebrar aquestes victòries es defineix, la resta de l’any, com a antifeixista i d’esquerres, i tot i així no sent cap incomoditat compartint bar, terrassa o carrer amb gent que es reivindica obertament d’extrema dreta, que fa la salutació feixista o que canta contra “els rojos” sense que ningú els digui res. El mateix dia de la final van començar a circular per xarxes socials fotografies i denúncies d’un jove agredit al Palacio de Congresos de Granada per portar la bandera tricolor republicana durant la celebració. Que un fet així sigui possible, ja diu molt de l’ambient que es normalitza cada vegada que Espanya guanya. Per què hauria de ser còmode compartir espai amb feixistes declarats? Per què l’esquerra hauria de renunciar als seus propis símbols o mossegar-se la llengua davant d’una salutació feixista, només per poder “participar” d’una festa que no li pertany? La resposta no pot ser normalitzar-ho ni mirar cap a un altre costat: <strong>si l’antifeixisme només s’exerceix quan no costa res, deixa de ser-ho.</strong></p><p>I encara queda un darrer gir, potser el més cínic de tots. Bona part del relat mediàtic i polític que ha acompanyat aquesta selecció durant el Mundial l’ha volgut pintar com un equip pràcticament antiimperialista i propalestí, en sintonia amb un Pedro Sánchez que s’ha erigit en veu europea contra el genocidi a Gaza, demanant l’exclusió d’Israel de les competicions esportives igual que es va fer amb Rússia i anunciant, el setembre de 2025, un embargament total d’armes. <strong>Els fets desmenteixen el relat.</strong> El Centre Delàs ha documentat que, entre l’octubre de 2023 i l’abril de 2025, l’Estat espanyol ha mantingut almenys 40 contractes amb empreses israelianes per un import superior als 1.041 milions d’euros, i el mateix abril de 2025 el Ministeri de l’Interior va oficialitzar una nova compra d’armament israelià per 6,6 milions d’euros, malgrat l’anunciada suspensió. Espanya continua sent, any rere any, un dels deu majors exportadors d’armes del món. La imatge d’un país progressista i solidari amb Palestina que es passeja pel Mundial és, doncs, tan construïda com la resta de símbols que aquesta selecció arrossega, i serveix exactament la mateixa funció: <strong>rentar la cara d’un Estat que, mentre parla de genocidis a Gaza, continua fent negoci amb qui el comet.</strong></p><p>Per tot això, avui no puc alegrar-me. No és rancúnia ni un exercici de portar la contrària: és, simplement, que aquesta victòria explica una Espanya que mai ha volgut explicar-me a mi. <strong>Se m’ha negat la selecció, se m’ha imposat la seva simbologia i se m’ha demanat que celebri al costat de qui em vol fora del mapa</strong>. Han construït la seva hispanitat en contra nostra i ara volen obligar-nos a sentir-la com a pròpia, fins i tot quan guanyen. Per això puc reconèixer el gol de Ferran Torres i, alhora, no sentir-lo meu en absolut. Han guanyat un Mundial. A mi no m’han guanyat res.</p><h3><strong>Fonts utilitzades</strong></h3><p><strong>Sobre l’1-O i repressió policial</strong></p><p>Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. (2017). <em>Informe sobre l’atenció mèdica als ferits de l’1 d’octubre de 2017</em>.</p><p>Human Rights Watch. (2017). <em>Spain: Police used excessive force in Catalonia</em>. <a href="https://www.hrw.org/">https://www.hrw.org</a></p><p><strong>Sobre la Selecció espanyola: orígens (1920) i franquisme</strong></p><p>EFE. (2025, 28 d’agost). El estadio en el que nació ‘La Roja’. <em>Qué Pasa</em>. <a href="https://quepasamedia.com/deportes/el-estadio-en-el-que-nacio-la-roja/">https://quepasamedia.com/deportes/el-estadio-en-el-que-nacio-la-roja/</a></p><p>Real Federación Española de Fútbol. (2016, 28 d’agost). Se cumplen 96 años del primer partido de la Selección Española. <em>RFEF.es</em>. <a href="https://rfef.es/es/noticias/se-cumplen-96-anos-del-primer-partido-de-la-seleccion-espanola">https://rfef.es/es/noticias/se-cumplen-96-anos-del-primer-partido-de-la-seleccion-espanola</a></p><p>Real Federación Española de Fútbol. (2020, 28 d’agost). Se cumplen 100 años del partido que dio origen a la Selección española. <em>RFEF.es</em>. <a href="https://rfef.es/es/noticias/se-cumplen-100-anos-del-partido-que-dio-origen-seleccion-espanola">https://rfef.es/es/noticias/se-cumplen-100-anos-del-partido-que-dio-origen-seleccion-espanola</a></p><p>Gràffica. (2025). ¿Por qué La Roja lleva azul en la camiseta? <em>Gràffica</em>. <a href="https://graffica.info/por-que-la-roja-lleva-azul-en-la-camiseta/">https://graffica.info/por-que-la-roja-lleva-azul-en-la-camiseta/</a></p><p>Fútbol de siempre. (2016, 20 d’abril). Cuando España no vestía de rojo. <em>Fútbol de siempre</em> [blog]. <a href="https://futboldesiempre.wordpress.com/2016/04/20/cuando-la-camiseta-de-espana-no-era-roja/">https://futboldesiempre.wordpress.com/2016/04/20/cuando-la-camiseta-de-espana-no-era-roja/</a></p><p>Hurtado, J. (2021, 14 de gener). Franquismo: ‘Los leones rojos’, el himno de la selección de fútbol republicana censurado por Franco. <em>Público</em>. <a href="https://www.publico.es/politica/leones-rojos-himno-seleccion-espanola-futbol-republica-censura-franco.html">https://www.publico.es/politica/leones-rojos-himno-seleccion-espanola-futbol-republica-censura-franco.html</a></p><p>Esférico. (2023, 22 d’abril). El fútbol del Régimen. <em>Esférico</em>. <a href="https://esferico.es/vestuario_local/versiones_esfericas/el-futbol-del-regimen">https://esferico.es/vestuario_local/versiones_esfericas/el-futbol-del-regimen</a></p><p>Kodro Magazine. (2025, 12 de novembre). La verdad sobre Francisco Franco y el FC Barcelona. <em>Kodro Magazine</em>. <a href="https://www.kodromagazine.com/verdad-franco-fc-barcelona/">https://www.kodromagazine.com/verdad-franco-fc-barcelona/</a></p><p><em>El fútbol y más allá</em>. (2021, 12 d’octubre). Prohibición de extranjerismos. <a href="https://elfutbolymasalla.com/prohibicion-de-extranjerismos/">https://elfutbolymasalla.com/prohibicion-de-extranjerismos/</a></p><p>Blogs Helsinki. (2017). Fútbol y franquismo. <em>La guerra civil y el franquismo en la novela española actual</em> [blog]. <a href="https://blogs.helsinki.fi/literaturaguerracivil2017/archives/956">https://blogs.helsinki.fi/literaturaguerracivil2017/archives/956</a></p><p>Nueva Tribuna. (2017, 21 de novembre). La represión franquista de la cultura catalana. <em>Nueva Tribuna</em>. <a href="https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/represion-franquista-cultura-catalana/20171121150851145531.html">https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/represion-franquista-cultura-catalana/20171121150851145531.html</a></p><p><strong>Sobre el sobrenom “la Roja” (2004)</strong></p><p>CNN en Español. (2022, 22 de novembre). ¿Por qué llaman a España “La Roja”? ¿Qué significan sus colores? <em>CNN en Español</em>. <a href="https://cnnespanol.cnn.com/2022/11/22/por-que-llaman-espana-roja-colores-orix">https://cnnespanol.cnn.com/2022/11/22/por-que-llaman-espana-roja-colores-orix</a></p><p>TUDN. (2026, 5 de juny). La razón del apodo de La Roja como se conoce a la selección de España. <em>TUDN</em>. <a href="https://www.tudn.com/mundial-2026/equipos/seleccion-espana/la-razon-del-apodo-de-la-roja-como-se-conoce-seleccion-espana">https://www.tudn.com/mundial-2026/equipos/seleccion-espana/la-razon-del-apodo-de-la-roja-como-se-conoce-seleccion-espana</a></p><p>Libertad Digital. (2023, 19 de febrer). No es la ‘Roja’, es España: breve aproximación al sobrenombre de la selección de fútbol española. <em>Libertad Digital</em>. <a href="https://www.libertaddigital.com/deportes/futbol/2023-02-19/no-es-la-roja-es-espana-breve-aproximacion-al-sobrenombre-de-la-seleccion-espanola-de-futbol-6987381/">https://www.libertaddigital.com/deportes/futbol/2023-02-19/no-es-la-roja-es-espana-breve-aproximacion-al-sobrenombre-de-la-seleccion-espanola-de-futbol-6987381/</a></p><p><strong>Sobre la Confederació de l’Aliança d’Estats del Sahel</strong></p><p>Wikipedia. (2026). <em>Alliance of Sahel States</em>. <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Alliance_of_Sahel_States">https://en.wikipedia.org/wiki/Alliance_of_Sahel_States</a></p><p>Tricontinental: Institute for Social Research. (2026, 25 de gener). <em>The Sahel seeks sovereignty</em>. <a href="https://thetricontinental.org/dossier-sahel-alliance-sovereignty/">https://thetricontinental.org/dossier-sahel-alliance-sovereignty/</a></p><p><strong>Sobre el comerç d’armes Espanya-Israel</strong></p><p>Centre Delàs de Pau. (2025). <em>Benefici col·lateral. Relacions armamentístiques entre Espanya i Israel des del 7 d’octubre de 2023</em>. <a href="https://centredelas.org/publicacions/">https://centredelas.org/publicacions/</a></p><p>El Triangle. (2025, 17 de setembre). Podem denuncia Economia per prevaricació per “no aturar el comerç d’armes amb Israel”. <em>El Triangle</em>. <a href="https://www.eltriangle.eu/2025/09/17/podem-denuncia-economia-per-prevaricacio-per-no-aturar-el-comerc-darmes-amb-israel/">https://www.eltriangle.eu/2025/09/17/podem-denuncia-economia-per-prevaricacio-per-no-aturar-el-comerc-darmes-amb-israel/</a></p><p>El Salto. (2025, 25 d’abril). El Gobierno español vuelve a romper su compromiso de no comprar armas a Israel. <em>El Salto</em>. <a href="https://osalto.gal/israel/gobierno-espanol-rompe-compromiso-no-comprar-armas-israel">https://osalto.gal/israel/gobierno-espanol-rompe-compromiso-no-comprar-armas-israel</a></p><p><strong>Sobre l’agressió a Granada</strong></p><p>@valentinodem0ns. (2026, 19 de juliol). <em>Han atacado a un chaval por llevar la bandera republicana en la final de España en Granada (Palacio de Congresos). </em>[Publicació]. X. <a href="https://x.com/valentinodem0ns/status/2078926724339847356">https://x.com/valentinodem0ns/status/2078926724339847356</a></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=621bef3ca050" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Moltes vegades he sentit que no ha estat fins que he arribat a verbalitzar el meu dolor, mitjançant…]]></title>
            <link>https://medium.com/@aliagaslucia/moltes-vegades-he-sentit-que-no-ha-estat-fins-que-he-arribat-a-verbalitzar-el-meu-dolor-mitjan%C3%A7ant-bd4c3c50fb09?source=rss-390a224a73ae------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/bd4c3c50fb09</guid>
            <category><![CDATA[salut-mental]]></category>
            <category><![CDATA[trastornos-alimenticios]]></category>
            <category><![CDATA[catala]]></category>
            <category><![CDATA[salud-mental]]></category>
            <category><![CDATA[sensibilización]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[lurssia]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 25 Jun 2024 23:39:51 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2024-06-26T10:06:38.988Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<iframe src="https://cdn.embedly.com/widgets/media.html?src=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fembed%2F7Gbg6Z70J7E%3Ffeature%3Doembed&amp;display_name=YouTube&amp;url=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3D7Gbg6Z70J7E&amp;image=https%3A%2F%2Fi.ytimg.com%2Fvi%2F7Gbg6Z70J7E%2Fhqdefault.jpg&amp;type=text%2Fhtml&amp;schema=youtube" width="854" height="480" frameborder="0" scrolling="no"><a href="https://medium.com/media/44fdcc072ed74ecd0dd45e1033c5e4e2/href">https://medium.com/media/44fdcc072ed74ecd0dd45e1033c5e4e2/href</a></iframe><p>Moltes vegades he sentit que no ha estat fins que he arribat a verbalitzar el meu dolor, mitjançant la paraula o l’escriptura, que aquest no ha existit. Fins a la seva existència en el món material, el de les coses, no he estat mai capaç d’abordar-ho, confrontar-ho i, finalment, guanyar-ho.</p><p>Des de petita m’he trobat escrivint tota història que se’m passés pel cap. Posteriorment, vaig descobrir que escriure els meus pensaments també podia ser útil. Mai vaig tenir la capacitat d’organització o el mètode per a seguir un diari. A casa dels meus pares tinc mil d’inacabats de diferents etapes de la meva vida. Escriure sobre el meu dia (què vaig menjar, què vaig fer, amb qui vaig quedar) mai m’ha arribat a aportar res. Són, en canvi, els meus pensaments, emocions, sentiments, allò que, ocasionalment, sí m’ha ocupat pàgines i pàgines d’arxius de Microsoft Word.</p><p>Per a què escric si no soc llegida? Hi ha vegades en les quals rellegeixo els meus escrits pensant-me en els ulls, la ment, de tercers. Què opinaria la meva mare si llegís el que vaig escriure? I la meva germana? Els meus amics? Una persona anònima que es trobés amb aquell pensament que durant dies em va turmentar i creia que era solament meu? Se sentiria identificada o observada? Creuria que vaig veure la seva vida per un espiell? Tal i com em sento jo quan trobo un determinat paràgraf d’algun autor que, casualment, representa el moment vital en el qual em trobo?</p><p>Hi ha vegades que em pregunto si podria ser útil, llavors, compartir els meus escrits. Unes altres m’avergonyeixo, són íntims, no haurien de ser llegits. Sento més pudor compartint el que escric o el que penso, que compartint qualsevol moment físic. La majoria de cops però, em pregunto si podrien ser útils per a alguna persona que, perduda i buscant trobar-se, es topés amb una experiència similar a la que viu.</p><p>Aquesta nit és una d’elles. Fa més de deu anys que visc amb una veu que odio al meu cap, el fantasma de quelcom que porto més d’una dècada intentant deixar enrere i superar. La veu del buit, l’angoixa, la pressió, la solitud, el control, la <em>fam</em>. El fred i el mareig, el vertigen, l’obsessió. La insuficiència i l’autoodi. El <strong>càstig</strong>.</p><p>Amb 14 anys vaig pensar que la solució als meus problemes (no ser percebuda com a maca i atractiva, no agradar, no ser perfecta, no ser com la resta de nenes) es trobava en la pèrdua de pes. Si aprimava, si aconseguia arribar a aquell pes ideal, tots els meus problemes desapareixerien. Seria feliç. Faria feliç: als meus pares, a la meva família, als meus amics, al meu entorn. Era una nena llesta, sabia que hi havia noies que s’<em>havien obsessionat massa</em>, que havien perdut el <strong>control</strong>. Però <em>jo no era com aquelles noies, jo sí que tindria el control, sabria quan parar i, sobretot, sabia què fer i què no fer.</em></p><p>Així va començar. Allò que es va iniciar amb saltar-se àpats, llençar l’entrepà a la brossa a l’hora de l’esbarjo, fer exercici cardiovascular compulsivament, menjar sa (<strong>què és sa?</strong>) va acabar sortint-se de control. Llavors va arribar la culpa: culpa per no adonar-me abans, culpa per haver deixat que passés, culpa per decebre. Vaig acabar demanant ajuda, encara que tard, i vaig acabar sortint d’allà. Durant un temps, la veu va callar.</p><p>És difícil (i no diré impossible perquè era quelcom que em desmotivava molt llegir) superar un trastorn de la conducta alimentària sota l’actual sistema capitalista i patriarcal en el qual vivim. Vaig acabar relacionat el succeït entre els 14 i els 16 anys a una relliscada, una bogeria, producte del desconeixement i l’impacte dels cànons de bellesa i la pressió estètica en la meva jo (pre)adolescent. (Em) vaig dir que, una vegada descobert el feminisme, tot allò era qüestió del passat. Era 2016, les xarxes socials estaven plenes de <em>body positive</em>, models <em>curvy</em>, missatges d’acceptació de tota mena de cossos.</p><p>El problema és que tot allò, encara que <em>poc a poc </em>sortia d’Internet, era realment un miratge que es limitava al meu cercle més proper. La realitat és que jo vaig passar per un TCA, en vaig ser conscient i vaig intentar sortir d’allò però, en fer-ho, vaig descobrir tot un món de dones (i homes) que vivien amb diferents tipus de trastorns alimentaris sense ser ni tan sols conscients d’ells. I aquells que no ho feien, igualment reproduïen comentaris i actituds que podien ser detonants de conductes molt més lesives per altres persones. Vaig descobrir llavors que era impossible escapar totalment de la cultura de la dieta, l’operació <em>bikini </em>o els cossos perfectes (que es modelaven al que el capitalisme necessitava). <em>Ara torna l’heroin chick.</em></p><p>Vaig descobrir, molt al meu pesar, que hauria d’estar tota la vida lluitant contra aquesta veu al meu cap que convertia comentaris innocents en pólvora per a l’explosió que es podia produir al meu cap si en algun moment tornava a saltar qualsevol espurna. Constantment bloquejar comentaris, pensaments. Començar a taral·larejar la meva cançó preferida quan algú en el sopar de Nadal començava a parlar de les <em>kcal que té el torró </em>o com de bé fa fer dejuni intermitent després de festes <em>per a perdre de nou els kcal guanyats.</em></p><p>El ja exposat és, però, el més visible d’un trastorn de l’alimentació. Si fos <em>només </em>això crec, vull creure, que seria un malson que hauria deixat enrere fa molt de temps. La segona vegada que vaig visitar una psicòloga per un TCA va ser fa poc més de tres anys. Tenia llavors 22 anys, ja quedava lluny aquella pressió per encaixar de l’institut. El TCA no es va reproduir ni de la mateixa forma, ni amb els mateixos mecanismes. Tenia la mateixa veu, però havia madurat amb mi.</p><p>En una de les sessions de teràpia, la meva psicòloga em va explicar que, moltes vegades, el TCA no és la malaltia, sinó el <strong>símptoma</strong>. En aquells dies, estava passant per un moment molt intens de pressió i estrès: m’acabava d’independitzar, havia finalitzat la universitat, havia canviat de cercle d’amistats, acabava de començar en una feina nova (la meva primera feina a jornada completa). Totes aquestes qüestions,<strong> que realment eren situacions molt positives que m’estaven succeïnt, </strong>també eren un cúmul d’emocions que em van causar un pic important d’estrès. Aquest estrès, alhora, si no se sap portar correctament, pot conduir a conductes addictives i (auto)lesives. El cos i la ment em van acabar portant a aquella addicció que creia superada i oblidada, la <strong>relacionada amb l’alimentació.</strong></p><p>Si amb 14 anys el meu TCA va ser l’anorèxia nerviosa, amb 22 va ser el trastorn per afartament i la bulímia. Com ja he expressat, aquesta situació no estava motivada per cap fi estètic, sinó per la incapacitat de saber com conduir la meva nova vida emancipada. Una situació que em causava una ràbia intensa cap a mi mateixa i el món que m’envoltava, però que pagava amb el meu cos. Menjar em calmava, em tranquil·litzava, però després sentia <strong>culpa</strong>. I aquesta culpa era la que al final m’acabava castigant i per la qual finalitzava purgant-me o passant períodes de restricció. Aquesta situació em feia sentir irritable i irascible, trista, desganada i encara més ansiosa (ja ni tan sols sabia identificar entre l’ansietat puntual i l’ansietat causada per la gana). No arribava als meus objectius, sentia que defraudava, que fallava, que no donava el millor de mi. Amb el TCA, volia tenir el control de la meva vida, però el vaig acabar perdent, de nou. Era un cercle viciós.</p><p>Per sort, vaig identificar molt més ràpid que la primera vegada que tenia un problema, i en poc més de quatre mesos vaig demanar ajuda psicològica. Una ajuda que va trigar uns dos anys a fer efecte i que, a diferència de la primera vegada, vaig aconseguir tractar mitjançant la identificació dels causants i detonants del malestar que em poden tornar a portar per aquest camí. Durant aquests gairebé tres anys, el meu camí s’ha basat en cercar mecanismes que m’impossibilitin tornar-me a descarrilar.</p><p>Els problemes de salut mental són un dolor agònic i silenciós. No sols pateixes per culpa de la depressió, l’ansietat o el TCA, sinó també per estar sentint-ho.<em> Per què a mi? Per què no soc capaç de controlar-ho? Si he llegit tant, em sé la teoria perfectament, no m’hauria d’estar afectant aquest comentari. Per què si no tinc problema amb els cossos aliens, ho tinc amb el propi? Què pensarà la meva família o els meus amics? No els vull defraudar. No vull que sentin llàstima. No vull que es preocupin per mi. No vull que em vegin o que em tractin diferent. Soc la mateixa persona de sempre. No és per a tant, estic bé. Haig de ser forta. Haig d’aguantar. Passarà. Passarà. Passarà. Seré la mateixa persona de sempre. Passarà.</em></p><p>I passa. És per això que també em trobo avui escrivint, i publicant, aquest article. Fa un any no m’hauria atrevit, fa dos hauria estat impensable. Vull pensar que la meva experiència pot ajudar a algú que es trobi en aquest pou i no sàpiga com demanar ajuda o com callar aquesta veu al cap (o almenys silenciar-la durant un temps indefinit per a aprendre els mecanismes per a derrotar-la quan torni).</p><p>Moltes vegades, quan parlem de la importància de la visibilització i la desestigmatització de la salut mental no ens incorporem a nosaltres mateixos. Parlem en abstracte, de l’<em>altre</em>, amb dades. Segons l’IV Baròmetre de Salut i Benestar de 2023, el 59,3% dels joves espanyols manifesta haver patit almenys un problema de salut mental en l’últim any. El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves catalans. El 10% de les dones joves pateix un trastorn de la conducta alimentària a Catalunya. El 89,3% de noies joves menors de 24 anys han patit ansietat en les últimes setmanes segons l’Enquesta de Joventut de Catalunya de 2022.</p><p>Les dades són importants, però també hem de parlar amb veu pròpia. Quan pateixes la solitud que et porta el malestar emocional, el primer que et treu d’aquest pou és poder parlar amb el teu cercle més proper. Aquesta petita acció és, també, de les més difícils i de les quals més es triga a fer. No puc negar que, tot i els moments de desesperació, el que més em va ajudar ha estat ser conscient que no em trobava sola, i que tenia un cercle proper fort que va estar amb mi quan més ho vaig necessitar. Desestigmatitzar els problemes de salut mental és ser capaces de construir espais segurs per als nostres amics, familiars, companys de feina, per a expressar que pateixen o han patit en determinats moments vitals. Que aquest patiment ha estat (i és) complex i que no succeeix ni canvia res per explicar-ho.</p><p>Un 26 de juliol de 2022, tornant de la commemoració del <em>Dia da Patria Galega </em>a Compostela, vaig decidir que volia deixar el TCA enrere, no volia que continues marcant la meva vida. Em trobava en un punt d’inflexió: havia d’escollir entre fer un esforç real per superar-lo o que aquest m’acabés consumint i acabés amb tot el que havia aconseguit en els darrers anys. És per tot això que escric i, en darrera instància, un 26 de juny de 2024, ho publico: <strong>perquè el meu dolor existeixi i, sobretot, perquè aquest pugui construir i ajudar a qui ho pugui necessitar.</strong></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=bd4c3c50fb09" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>