<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Berta Galofré Claret on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Berta Galofré Claret on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@berta.galofre14?source=rss-799534a22201------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*8nD_22TMpTpb7dMJH41_YQ.png</url>
            <title>Stories by Berta Galofré Claret on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14?source=rss-799534a22201------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 17:06:29 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@berta.galofre14/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[Trencaclosques]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/trencaclosques-05cce051660f?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/05cce051660f</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 19 Mar 2026 15:08:20 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-03-19T15:10:13.636Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Dir que no hi pensa recurrentment seria mentida. Hi pensa perquè, sense voler-ho, la seva presència ha deixat rastre. Una petjada tan profunda que no pot desfer-se’n: fer-ho (ara) voldria dir també haver-se d’esborrar ella. Només hi pot conviure — No es tracta de dos éssers que coexiteixen alhora, sinó d’una peça que malgrat la seva petitesa esdevé una mena de motor immòbil. Li pesa massa, com una força de gravetat que l’enfonsa. Avall, la fa tocar de peus a terra. A tu què et mou?</p><p>Pensa si mai es retrobaran, si tornaran a coincidir conscientment al mateix espai i temps alguna vegada. I, inconscientment? No sap què se n’ha fet.</p><p>Li va donar un nou futur. Li va introduir un nervi que ja no podrà deixar de banda perquè la constitueix massa. Si deixés de ser-li important, qui seria? No podrà deixar mai de pensar-hi. Li passa de tant en tant.</p><p>Potser va ser un àngel — terrible, com sempre. Àngels que quan han acomplert la seva missió marxen. Quedar-se hagués estat perillós. La revelació del misteri només pot ser momentani.</p><p>Per consolar-se pensa que tot ha tingut un sentit, que ella només ha collit els signes que li han estat oferts. Diu, ha llegit, que la vida és un camí traçat ben abans de la nostra arribada i la nostra funció és descobrir-lo, acomplir-lo, ser-hi fidels. Desprendre’ns de nosaltres mateixos, separar-nos i encaminar-nos cap a allò a què hem estat cridats. Aleshores pensa que potser un dia es morirà i que morir més tard o més d’hora depèn justament de la rapidesa amb què has sabut trobar el teu destí. I si el trobo massa ràpid? I si hi hagués una manera de resseguir-lo més a poc a poc, gaudint a cada instant (fins i tot del dolor). Potser la gent que mor tan gran és perquè havent captat el misteri han pres el camí més llarg per així poder-se quedar una estoneta més llarga en aquest món. Resistir-se als esdeveniments és una paradoxa per aquelles ànimes assedegades d’aventura.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/850/0*Prtei84GPRoyVL7G.jpg" /><figcaption>Morandi — Flors</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=05cce051660f" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Khôra]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/kh%C3%B4ra-797779456f2a?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/797779456f2a</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 22 Jan 2026 21:17:06 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-03-19T14:35:32.912Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Ocupar el buit, omplir l’espai, mesurar-lo com un receptacle. Ara hi són ells dos, també l’home del banc veí que els escolta malgrat no entendre ni una de les seves paraules. No somriu, no gesticula, els esguarda des de la distància que els separa. De fet, l’home només el veu ella que, de tant en tant, se’l mira fugaçment. Si fos ella, també els observaria com ho fa ell.</p><p>Un receptacle. S’han trobat al parc. Un banc verd fosc que ha escollit ella corrent els acull. S’hi asseuen. Ell mira endavant — no podrà veure l’home, mai sabrem en què fixava la mirada, tampoc en què s’haurà distret mentre ella divaga. Ella, de lateral, en posició índia.</p><p>Tant se val de què parlen: ho fan sobre el perdó. És una reconciliació? Segurament. Els separa l’espai, no el temps. Una separació de temps és una tragèdia i, tanmateix, és possible co-existir/mpartir (en) temps diferents? Dit altrament, pots con-viure entre espais? Direm que sí.</p><p>Aquell dia, un en front de l’altre comparteixen temps, també espai. Però hi ha distància, no emocional, sinó preventiva. Hi ha una bossa d’aire que dona temperança. Es tracta d’ocupar un espai conjuntament, fer-ho mantenint cadascú la seva cambra pròpia. Donar espai és donar temps. Donar temps no és donar espai. O sí. És el mateix? Què dones abans, espai o temps? En quins termes els comprenem? Els sentim? Pots sentir el temps, o només ho pots fer amb l’espai? I amb el temps?</p><p>Un espai sense temps. Un temps sense espai. L’extraordinari a la Terra és un espai sense temps. L’extraordinari al cel és un temps sense espai.</p><p>Aquell dia, hi havia un espai sense temps. L’espai no era ocupat per segons, era ocupat per paraules, també per ells, pels seus cossos. Saben que s’estimaran, però no encara. <strong>Ensemble</strong>, <strong>mais pas encore.</strong></p><p>Per primer cop. Ara sí.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/0*QGeUnT35dDUW10jj.jpg" /><figcaption>Andrei Rublev — La trinitat</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=797779456f2a" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Una presència angèlica (ep. 2)]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/una-pres%C3%A8ncia-ang%C3%A8lica-ep-2-98dd3f667441?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/98dd3f667441</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 22 Jan 2026 20:12:57 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-03-19T15:17:44.133Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Com un llamp, la idea s’ha instal·lat i res podrà fer-li canviar de parer: es tracta d’un àngel. Encara no ha descobert si és terrible, o simple medicina de Déu, però la idea s’ha introduit tan endins que ara ja no pot fer marxa enrere. Tot li fa sentit.</p><p>Primer l’àngel va esguardar-los, després va penetrar el discurs i, en darrer instant, l’ha encarnat. S’ha, potencialment, enamorat d’un àngel?, es pregunta. No, respon. Enamorar-se d’un àngel seria impossible. Una simple mortal no podria gosar tal atreviment. Literalment, no podria. Enamorar-se és reconèixer en l’altre la seva mortalitat, però de l’àngel només en podem gaudir la presència, el seu missatge. En reconeixem, si s’escau, la seva pau, el seu límit. Res més.</p><p>Encontres efímers on s’instal·la la calma. Una calma, el resò de la qual es prollonga durant dies. Com si a cada apropament, li donés un pessic de la seva essència. Com si a cada estona compartida, li oferís un trocet de cel.</p><p>L’entrada va ser terrible, trasbalcedorament terrible. Encara no ho sabia. Només volia fugir-ne, però alguna cosa li ho impedia i li reclamava quedar-se. I va fer-ho, sense comprendre-ho, des de la inconsciència de saber que alguna cosa vol redimir-se.</p><p>La continuació va donar pas a una pau desconeguda i, la sortida, la comprensió definitiva. See you, va dir un. See you soon, va dir l’altra. See you (?). Au revoir. Adieu. Són coses ben diferents. A-déu.</p><p>Si no tornés mai més, diríem que va ser la medicina que va curar-ho, que va preparar-ho tot. El tot d’un demà que se sabia nou i que necessitava conrear una terra ben fèrtil. Una terra que aleshores era infructífera.</p><p>L’àngel terrible sempre és mortal. L’àngel és dolça companyia.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/500/0*QogyNkzspDl_gVCk.jpg" /><figcaption><em>L’Ange déchu — </em>Alexandre Cabanel</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=98dd3f667441" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Un triomf angèlic]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/un-triomf-ang%C3%A8lic-7e993df86e48?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/7e993df86e48</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 07 Jul 2025 07:25:23 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-09-21T17:24:21.350Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Un àngel els es(guarda), mentre un abisme els separa. Entre ells dos s’hi concentren tots els possibles, així com també tots els indisponibles. Quantes vides podran obrir-se d’aquesta trobada? La distància mai és espacial, sempre és temporal. Què pesarà més aquesta vegada? Pressenteix l’entrada d’una nova aventura.</p><p>Voldria viure moltes vides: reals i imaginàries, falses i veraces. Cada peripècia l’assalta de tal manera que no pot sinó destrui-la, reiniciar-la i recomençar de nou — mai de zero, és una suma infinita. Com conviuen totes elles? És la lliçó que li ha estat consagrada.</p><p>Aquesta vegada no vol volar, sinó arrelar-se cada vegada més fondo. Vol sentir la baixesa de la vida, allò que ens ancla i que no permet la transcendència. Viure corpòriament l’experiència. És possible anul·lar el conscient? Poden tots els fantasmes florir i coexistir alhora? Fer-los parlar, vomitar, despullar-los… Exposar-los fins a ridiculitzar-los.</p><p>I si tot plegat no hagués estat només un desplegament fictici de l’Esperit? I si l’Absolut no pogués alliberar-se fins tot just ara?</p><p>Situar-se, sentir-se, escoltar l’espai com ho fa l’àngel. De ben a prop, la bèstia els observa mentre se’n riu de la seva pretenció mundana d’elevar-se. La paraula és llençada i amb aquesta, tot morint-se, com ella, deixa pas al silenci i al gest, que sempre són més savis, que sempre són més vertaders.</p><p><em>Ars longa, vita brevis.</em></p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/0*wrZ8Jwc6BOo7nN0y.jpg" /><figcaption>Marc Chagall — Le triomphe de la musique</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=7e993df86e48" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[La (no-)violència de la interrupció]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/la-no-viol%C3%A8ncia-de-la-interrupci%C3%B3-2c017064244e?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/2c017064244e</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 28 May 2025 11:23:10 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-07-01T21:15:28.719Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Quina violència s’interposa entre dues temporalitats que conviuen en un mateix espai? Quina forma pren la línia divisòria? És possible una transició harmònica i fluida d’aquest intercanvi? L’experiència diu que no. La voluntat diu que sí.</p><p>Prop del riu Sena, érem aquests dos temps que caminen un al costat de l’altre. L’antic amb el desig de mantenir el lideratge i el present des de l’intent de desempallegar-se d’allò que li va al darrere. Pura agressivitat. Tot hagués estat més fàcil si la passivitat, la més passiva, s’hagués aturat, tot deixant que l’altre continués sense mirar enrere. Hauria d’haver saltat a l’aigua tèbia de finals de setembre. Un hagués marxat i l’altre s’hagués endinsat en un món de dissolució i destensió. Sols així s’hagués aturat el col·lapse. La fi anunciada.</p><p>Però el rastre d’un bri d’aquell passat, ai las! Qui el podia desaprofitar? I l’i, si…</p><p>Ara toca la immersió. Detectar que no és ni enuig ni (auto)decepció (auto-destrucció?), sinó l’herència d’Orfeu. I com a tal, ara només queda el cant. Però, i si l’alternativa fos una altra?</p><p>Aquell matí sense fi, justificaria la resta. Què és la resta? Allò que no gosem anomenar. Un forat negre al qual vam accedir i que no només pagaria aquella història, sinó la resta de l’existència: la pròpia i l’aliena. S’havia acomplert el miracle, res ni ningú podria negar-lo.</p><p>La resta, allò que s’amuntega i no vol dir-se. Ara busquem respostes en altres espais i formes d’habitar-los. El pes sempre hauria de dipositar-se a les cames, vivim a la Terra, no a la Lluna. La unió d’aquests oposats, de les seves temporalitats és l’aire. “Lo profundo és el aire”. Respira’l. Pots sentir l’alè d’aquell que ja no hi és? Saps que no s’esfuma mai?</p><p>Elevar-se és mantenir-se aferrat. Levitar és una manera de sostenir-se. Tu com l’ocupes? El què? El buit.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/750/0*PQHUeLJ93Svep3yC.jpg" /><figcaption>Green Emptiness — Kandinsky</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=2c017064244e" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[De les mans, al tacte fins al no-res]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/de-les-mans-al-tacte-fins-al-no-res-f7ca94457e2e?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/f7ca94457e2e</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 13 Dec 2024 20:40:07 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-07-01T21:16:59.055Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Són els llavis que pressionen suaument el seu rostre. Aquest serà un record similar a l’escena d’aquelles mans que van entrecreuar-se un dia sense saber que serien una imatge dialècticament eterna. Aleshores, pensa en Faust i en els instants de Bellesa, en la (dis)sort d’haver-ne viscut en plural i en la por que Mefistòfil li llevi la vida en qualsevol moment.</p><p>Atura’t instant, ets tan bell. Li retorna el pensament. Etern retorn, altrament. Altrament, no perquè sigui altre, sinó perquè li és per segona volta, si bé d’una altra manera. Llavors, regalimen les llàgrimes. Vols dir que ha valgut la pena? Tan se val, perquè aquestes coses no poden triar-se.</p><p>Encara creu, innocent, que la repetició és possible. Repetir per aprofundir. Repetir per transformar. Repetir per guarir. Fins i tot per guardar una miqueta més endins, fins a ser més Ell que jo. De nou, Rimbaud. Ell sí que apareix repetitivament, però sempre de nou.</p><p>Aquesta ha estat una història d’una repetició. De fet, els canvis han estat circumstancials, però els esdeveniments elementalment, els mateixos. Fins a quedar-ne el no-res, el no-tot.</p><p>Però l’hivern és tan blanc, tan fred, tan aspre... És possible pensar l’extraordinari sense el miracle? Però qui ha assumit que el miracle no serà possible? Imaginar sempre serà l’horitzó de l’endemà. I potser, només potser, serà la intuïció d’una nova repetició.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/750/0*rCFSY82kwrS52J_a.jpg" /><figcaption>Lluna Plena — Paul Klee</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=f7ca94457e2e" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Conservar fermament / Quadern d’exili ep. 10]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/conservar-fermament-quadern-dexili-ep-10-5a9661666934?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/5a9661666934</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 03 Aug 2024 17:40:03 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2024-08-08T13:46:45.193Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h3>Conservar fermament</h3><blockquote>Weil ich niemals dich anhielt, halt ich dich fest — Rilke</blockquote><p>Recaragolats entre llençols, en l’obscuritat més profunda, els amants s’acomiaden molt lentament. Saben que aquesta no serà la darrera vegada i aquesta certesa els permet malgastar cada segon que els embolcalla fins a aconseguir esvair tots els mals pensaments. Encara no es diran que s’estimen, no perquè sigui mentida, sinó perquè un pas en fals podria precipitar l’idil·li, desencaixar-lo i tornar-lo rígid. Són conscients que confessar-s’ho tampoc aturaria el destí que els (d/s)epara i és així com absurdament creuen que poden conservar allò que no els pertany.</p><p>(Així com ho fa la llàgrima, cada adeu a partir d’ara regalimarà fins a desaparèixer lentament, sinuosament, incòmodament. Seran tant els comiats que el darrer no serà més que un número més de la llista, un assaig com un altre. Negaran tota possibilitat d’un adeu i fossilitzaran tota paraula fins a convertir-la en un gest amb vocació de record.)</p><p>Però encara no s’han acomiadat per primer cop i encara entre llençols, la mà intuïtiva s’imposa sobre la ferida i l’escalfa. Allò que intoxica ara cura, i redimeix la punxada. La mà, sempre la mà i el cos salvífic, absorveix el dolor encallat de fa segles; el xucla i aquest cop miraculosament ja no deixa marca.</p><p><em>Dos no fan dos, dos són quatre o fins i tot tres, però mai dos, abans un. Ben mirat, no són ni han estat res, tampoc arribaran a ser-ho. Aquesta fórmula només accentua el límit que els separa. La tensió irreductible que ni la mort més petita pot erradicar. Tot plegat: acumulació d’absurds que busquen significats múltiples capaços d’anunciar, com Gabriel, allò que, en el fons, es vol mantenir en secret — o en misteri.</em></p><p>Al posar-se dempeus anul·len el desig i cadascú mira a bandes contràries. És lícit invertir en fracàs i pèrdua, en aquest sentiment que un dia assalta i inunda el pensament. Es disseminen com el pessigolleig que s’allibera fruit de la col·lisió entre els cossos. “T’ofegues?”, “Sí, però tant se val”. “Em perdo”. “Jo també”. És la no-presència. Quina? Cronos? No, no. Kairós? Tampoc. Parusia. “N’estàs segur?”, “No...”. Dues jornades de reflexió, si us plau.</p><p>Recuperem Cronos per enfrontar-nos-hi. Kairós_temps suspès, oportú, adequat. Physis_naturalesa, principi de realitat, terra, força creadora. Terra oportuna, que no promesa. La promesa és messiànica. No és doncs la Parusia, llavors. És el Terrible, sí, aquesta Bellesa que ja no és Principi, sinó Final. Aquesta Bellesa que oblitera tot futur imaginable i que només deixa espai per un raig de Pietat.</p><p>Sempre s’ha tractat de Pharmakon i d’Etern Retorn, però ens n’havíem oblidat.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/0*tIKTHx_tJfZnbET1.jpg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=5a9661666934" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Un dolor ancestral / Quadern d’exili ep. 9.]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/un-dolor-ancestral-cb3ee7f0d574?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/cb3ee7f0d574</guid>
            <category><![CDATA[quadern-dexili]]></category>
            <category><![CDATA[ancestral]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 17 May 2024 17:56:44 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2024-05-18T08:49:19.626Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Ressegueix les causes de l’aflicció i només reconeix la seva estranyesa, la seva confusió, el seu misticisme i la seva incomprensió. És un dolor ancestral, es diu; una commoció que no em pertany, afegeix. Però la posseeix, la posseeix de tal manera que no pot alliberar-se’n. A voltes en forma de pena, d’altres de llàgrima, però sempre com un nervi que li punxa l’espinada. — És un dolor viu, tan físic que li traspassa l’ànima — . Voldria expulsar-lo, però no puc, pensa. El dolor s’instal·la a les seves profunditats més inhòspites i no pot fer sinó (r)espi(r)ar-lo. Només la dolçor de la carícia de l’aire sembla guarir-lo, apaivagar-lo, disminuir-lo.</p><p>Seu davant de la font i deixa que el so de l’aigua — sempre el so — li banyi la ferida. Mentre respira oxigena allò que no és seu: redimeix una altra vida. És el propòsit del seu fat i ha après religiosament a assumir-lo.</p><p>De sobte, una gota li humiteja la galta. Se’n va — el fantasma. Adeu, li diu. I se’n va una mica, però no massa. Vol sanglotar en solitud. Que surti, que surti, desitja, que surti i em deixi en pau.</p><p>A vegades, l’estada és llarga i la vida li somriu. Aleshores camina alegre fins que de nou retorna. Serà així sempre?, es pregunta. No ho sap, no ho sabrà mai. Tant se val, no té importància, es convenç. El dolor existeix més enllà d’ella. Hi és sempre.</p><p>Davant de la font, afluixa el cos. Els vianants transiten silenciosament davant seu, però no la veuen, encara que ella sí que els observa. Alça la mirada i contempla el cel blau que cada estiu li brinda la ciutat — estrangera. El dolor ancestral ve d’aquí i el passeja. Es diu que voldria regalar-lo, però un àngel — terrible — li anuncia que ja li pertany massa i que els dons del Senyor no es retornen, no ho sabies?, la mira i continua: només pots acceptar-la, la gràcia. I creu que té raó i que, si es tracta d’un do, en algun moment li serà útil. Quan ascendeixi com la Verge, conclou.</p><p>Però el dolor se li instaura i el cos es desequilibra. Tinc una cama més llarga que l’altra, se n’adona mentre es balanceja. Dreta-esquerra, esquerra-dreta... Com la llum que fa pampallugues. Però de quines llums parles? No saps per què sempre vaig vestida enrojolada?, i riu. Les llums de la posthistòria, com aquell xai. Atura’t, ho mana el cel.</p><p>Anul·la el conscient, ho castra tot. Ben mirat, es lliura a la passivitat més pàl·lida per deixar aflorar les veus que l’embruixen. Fa un encanteri i el polsim encantat floreix. De cop i per uns instants sembla que atrapa el culpable, però s’escapa; gira enrere i cau. Ara el dolor és més profund. S’hauria d’haver dit Eurídice.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*FxSc1ehSARM1LdZdxlzVjA.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*bWkUn19YQ-h9BVBajxxI0g.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=cb3ee7f0d574" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[La pausa a destemps]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/la-pausa-a-destemps-769f39e1df50?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/769f39e1df50</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 27 Apr 2024 11:07:23 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2024-04-27T11:13:07.948Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p><em>A M. Blanchot, G. Bataille i M. Duras. De la tardor del 21.</em></p><p>La Céline feia mesos que esperava sense saber ben bé el què. Només sentia que en ella hi havia un impuls que l’obligava a desplegar una esperança per quelcom que desconeixia. Esperava l’impossible, el miracle. I això l’angoixava, la turmentava i la feia incomprensible als altres. Però tot i així, s’aferrava a aquella exigència que la cridava.</p><p>Els dies passaven i el neguit continuava, cada dia més violent, cada dia més explícit. La Céline cercava un remei que l’alliberés d’aquella esclavitud. Caminava a pas lleuger i ràpid, com si cada pas fos una drecera cap aquell destí que l’estirava. Clamava en veu alta oracions lapidàries que li l’endrecessin aquella follia incontrolable. Buscava entre racons recòndits imatges que la guiessin. Recordava memòries passades que li expliquessin els motius d’aquella insistència. Però res l’ajudava a esvair aquella demanda que la consumia irremeiablement.</p><p>Mancada de qualsevol pista i conscient de la seva incapacitat de deixar de banda, ni que fos per un instant, aquell desconsol, va resignar-se a l’arribada inesperada. Ser conscient d’un esclat salvatge havia esdevingut la nova normalitat de la Céline.</p><p>Durant mesos va provar de distreure’s de la crida. No obstant, l’obsessió floria en els moments més inhòspits i retornava més viva que mai. Aleshores, el plor la inundava de nou. Tot i res prenia sentit, els dies passaven lentament. Idees absents de lògica se li acudien: fugir ben lluny, abocar-se a l’abisme o lliurar-se a l’amor més foll. Però des de l’espera, res es materialitzava. La pausa s’havia instal·lat en el si de la seva existència, i res avançava. Tot era repòs i, tanmateix, tot era tensió. D’on provenia aquell horror? Si ho pogués saber! Més, res ni ningú aconseguia posar-hi final.</p><p>L’estiu no havia encisat mai la Céline, tampoc la primavera. Però les noves circumstàncies la forçaven a desitjar una calor que fongués el glaç que l’envoltava. La Céline havia començat a sentir aquell desgavell a finals d’estiu, justament quan l’aigua càlida era més abundant. Aquell estiu l’havia abduït fins a anorrear-la. Li havien pres la bondat, l’alegria, la bellesa i la serenor. Ara sols era languidesa, neutralitat impassible i acontentament fals d’un present a-estacional. La Céline vivia a destemps.</p><p>Sense saber ben bé on anar, la Céline va decidir abandonar la crida i arrelar-se. «Hic et nunc, hic et nunc, hic et nunc», es repetia. <em>Hic et nunc</em>, sí, però el seu cos residia en un <em>allà i demà</em>. I si fos ella la que cridava per ser rescatada? «Crido perquè tu també em cridis», va exclamar al buit.</p><p>Però, la Céline mai va obtenir resposta. L’esperança havia esdevingut religiosa. En efecte, l’anhel, ja no era un desig mundà, corresponia a l’ordre tortuós de la mort. L’esdeveniment mortífer. Però, per a què desaparèixer definitivament? La Céline, que ja havia perdut l’enteniment, s’adonava que, havent baixat als inferns, ja no podria contemplar com ho havia fet fins ara la llum del dia. Calia retornar a l’ordre de la llum? Potser, sobreviure a la nova realitat consistia a deixar-se apagar com una flama, tot convertint-se en cendra i renéixer, per fi, en la crida.</p><p>Convençuda que el final es precipitava sense remei, va acceptar passivament la seva destinació. El pit l’oprimia cada dia més, tot el seu ésser era un sac de nervis i tremolava tot esperant allò que, si bé inicialment representava l’impossible, ja no podia ser un miracle salvífic. La Céline només esperava la mort.</p><p>La mort. La Céline desitjava morir, desempallegar-se per sempre més d’aquell neguit que feia mesos que l’inundava. Però la Céline, només es moria, lluny de l’ordre estable de la vida o de la mort definitiva. En aquell instant de comprensió la Céline va descobrir que l’anhel que l’empentava era la mort final més dolça i terrorífica. De sobte, el seu pit va destensionar-se i per fi va aconseguir respirar lliurement de nou. Havent endevinat el destí fatal, ja no se sentia trista ni anguniosa. La Céline podia observar, ara sí, la llum del dia. Fora d’aquell parèntesi, que l’havia condemnada al destemps, se submergia a la vida, tot sabent que la fi vindria a buscar-la i ella, que ja la coneixia, l’abraçaria acomplint la impossibilitat de la crida.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/800/0*CirnXMLZvyqeuEOo.JPG" /><figcaption>El malson, Johann Heinrich Füssli</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=769f39e1df50" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[De Jean Atlan i de l’homenatge que no es diu encara / Quadern d’exili, ep. 8]]></title>
            <link>https://medium.com/@berta.galofre14/a-mitges-tintes-de-jean-atlan-i-de-lhomenatge-que-no-es-diu-encara-8ff8b1df9c64?source=rss-799534a22201------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/8ff8b1df9c64</guid>
            <category><![CDATA[exili]]></category>
            <category><![CDATA[levinas]]></category>
            <category><![CDATA[tesis]]></category>
            <category><![CDATA[jean-atlan]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Berta Galofré Claret]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 05 Apr 2024 10:16:16 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2024-04-06T15:05:49.928Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>S’ha escapat, una vegada més. Certament, ja no hauria de ser-li estrany. Li fuig cada vegada que vol retenir-lo. Però aquest cop no ha estat necessari girar-se perquè ni tant sols l’ha seguit. És per això que ja no l’anomena perquè en donar-li entitat, en corporitzar-lo, en substanciar-lo, desapareix. També per aquest motiu ja no li cal, falsament, mostrar-lo. Ja no en/li parla, ja no n’/l’escriu, ja no hi/el pensa. Simplement, deixa que alci el vol davant seu mentre juga amb la seva ombra (quina?), tot acostant-li la mà sense palpar-lo/-se. I és francament divertit jugar amb uns límits pràcticament imperceptibles. Pràcticament. Es tracta d’aquesta realitat informe que a base de pinzellades es dissol fins a accedir a la subtilitat i a l’anihilament egòtic.</p><p>Sense rumb. Precisament, l’objectiu — si és que n’hi va haver cap mai — era aquest. Habitar-se, espaciar-se, ocupar-se.</p><p>De tot plegat n’ha après recentment i sense massa èxit. Del ser o del no ser — fràgil — , sempre s’és més partidari del segon. El domini de la negativitat cal que pervisqui. Pels segles, dels segles. Amén.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/900/0*qdKO9nR1vV5nA0MZ.jpg" /><figcaption>Jean Atlan</figcaption></figure><ul><li>Dedicat a les tesis que no es fan soles, als articles ignots i a les pauses.</li></ul><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=8ff8b1df9c64" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>