<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Albert Campmany on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Albert Campmany on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@campusmagnus?source=rss-312091aebd53------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/0*90WlskI98AkBDrOj.jpeg</url>
            <title>Stories by Albert Campmany on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus?source=rss-312091aebd53------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Sat, 21 Nov 2026 10:31:04 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@campusmagnus/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[KOBE]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/kobe-8f36458dde03?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/8f36458dde03</guid>
            <category><![CDATA[nba]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 20 Apr 2016 23:41:05 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2016-04-20T23:41:59.249Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>60 punts per acabar una carrera de 20 anys. Aquest podria ser el titular d’un escrit que resumeixi un dels millors jugadors de la història del bàsquet. Podria ser també un escrit ple de números, com 5 anells, 81 punts en un partit, 18 All-Stars, i un etern reguitzell d’estadístiques que pots trobar en webs com <a href="http://www.basketball-reference.com/players/b/bryanko01.html">aquesta</a>.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/634/1*WfhAzwNr3FAzpd1_O8NzSQ.jpeg" /><figcaption>¿Por qué, Daimiel, todos los jugones sonrien igual?</figcaption></figure><p>Mai he estat fan d’aquest jugador perquè no em cau bé. És una raó molt convincent i gens raonada, tot i que no em costaria trobar infinits motius per trobar-li defectes, començant per haver jugat sempre vestit de groc. Malgrat tot, això no és incompatible en veure que es tracta d’un dels jugadors amb caràcter més guanyador que he vist mai jugar, i només per això ja mereix absolutament tots els meus respectes.</p><p>Durant tota la seva carrera en Kobe ha tingut infinitats de haters principalment perquè, a banda del seu innegable talent, ha guanyat, i molt. Guanyar crea simpatia, però quan es guanya massa aquesta simpatia es transforma ràpidament en odi (esportiu). Però si analitzem tot el que va passar al voltant de l’últim partit, deixant nítidament en segon pla el nou rècord de victòries de la lliga regular d’un equip com Warriors, ens hem de preguntar com qui i com ho ha fet. Doncs la resposta és fàcil: Publicitat. La mil·limètrica campanya del darrer mig any que ha envoltat la seva persona ha fet pujar el valor de la marca Kobe, Nike i NBA d’una manera espectacular i ha fet oblidar les misèries d’un equip mític que ha fet la pitjor campanya de la seva història amb un 20% de victòries. Ell ha tingut també una carrera amb bastants alts i baixos, amb capítols tant remarcables com la denúncia d’abús sexual d’una dona o el seu mal final amb Shaquille O’Neal a Lakers, tot i que <em>All’s well that ends well</em>.</p><p>Tot va començar al sisè partit de fa dues temporades, quan ja amb 35 anys es va trencar el taló d’Aquiles i ja no va tornar a jugar en tota la temporada. Després ha encadenat fracassos col·lectius i lògica disminució de notorietat i percentatges individuals. Després d’aquesta perspectiva i amb previsió que la seva figura es devalués més, el dia 29 de novembre de 2015 va <a href="http://www.nytimes.com/2015/11/30/sports/basketball/kobe-bryant-announces-retirement.html?_r=0">anunciar la seva retirada </a>del bàsquet després patir l’onzena derrota dels primers tretze partits disputats. I aquí va començat el seu pas d’estrella-veterana-en-caiguda-lliure a mite en actiu. A partir del següent partit, a la seva ciutat natal de Philadephia, cada pavelló que ha visitat s’ha omplert, se l’ha aplaudit, se l’ha homenatjat, se l’ha venerat, fins i tot a les pistes més haters ha rebut les més grans ovacions. I això és bo per ell (passarà a ser probablement el segon dels esportista que més ingressos generarà una vegada retirat, darrere -again- de Jordan) és bo per Nike, (que s’endurà part d’aquests beneficis) i és bo també per la NBA, que ha demostrat una vegada més que es tracta de la millor lliga esportiva del món, potenciant l’aureola de jugador exemplar convertit en llegenda, amb uns <a href="https://www.youtube.com/watch?v=F42ySKniklE">vídeos i homenatges</a> que emocionen a una pedra i amb un tractament del producte envejable.</p><p>I la cirereta del pastís, al Sr. Bryant no se li va acudir res més que rematar-ho tot <a href="https://www.youtube.com/watch?v=EzpsyFvz7W0">enxufant 60 punts</a> al partit que posava punt i final a la seva carrera amb -això sí- 50 tirs de camp i -això també- clavant les últimes 5 cistelles que van permetre remuntar el partit i donar la victòria als Lakers. Bon símil de la seva carrera.</p><p>Llarga vida als <em>jugóns</em>.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=8f36458dde03" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[El No d’entrada]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/el-no-d-entrada-184901b0c2dc?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/184901b0c2dc</guid>
            <category><![CDATA[arxius]]></category>
            <category><![CDATA[catalan]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Sun, 18 Oct 2015 22:14:36 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2015-10-18T22:16:03.717Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Quan algú em presenta una visió que no havia pensat mai d’algun tema, d’entrada l’acostumo a qüestionar força (per no dir rebutjar). Això no parla gaire bé de mi, però crec que és un instint d’autodefensa que tenen els humans. Amb aquelles persones que opinen sobre molts temes de manera diferent a tu, i (molt important) que raonen els seus arguments són gent que et posen en alerta, perquè en el fons penses que hi podries estar d’acord i implicaria haver estat equivocat durant anys.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/411/1*2AlS4Tb7ZlAsUBJ1IVitpg.png" /></figure><p>Només ens sentim còmodes quan escoltem, llegim i ens envoltem de gent que pensa com nosaltres, i això ens fa ser menys intel·ligents. Sortir d’aquesta comoditat és un exercici que tots hauríem de fer per poder ser més lliures.</p><p>L’exemple de Twitter és molt clar, perquè es té a l’abast de click a usuaris de moltes ideologies de qui poder-se alimentar a diari, però la diferència incomoda. Per això, depenent de l’ús que es vulgui tenir d’aquesta xarxa social s’acabarà seguint a qui pensa com un mateix, reafirmant totes les idees pròpies/apropiades i reflexionant que la majoria de gent pensa igual. Tenim la possibilitat de estar més oberts que mai, però s’utilitzen sovint per generalitzar al nostre interès. S’ha de ser molt conscient i tenir moltes ganes de diversitat per acceptar i llegir habitualment qui defensa conceptes oposats als propis.</p><p>Admiro la gent que pot opinar de tot i que troba sempre punts de neutralitat als seus arguments. Ha de ser molt difícil perquè remen sovint contracorrent. (<em>També s’ha de dir que alguns d’ells s’agraden moltíssim fent el paper de eterns advocats del diable</em>)</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=184901b0c2dc" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Sèries mancances]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/series-mancances-117a0287e05a?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/117a0287e05a</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 10 Dec 2014 23:31:32 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2014-12-10T23:35:42.993Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>La casualitat (?) ha fet que durant la setmana que diverses webs d’enllaços de sèries (Series Pepito i Series.ly, principalment) hagin tancat s’estreni Movistar Series, una nova aposta de Telefónica per ampliar els euros que poden extreure cada mes als seus clients.</p><p>Les sèries són un format d’espectacle amb una certa maduresa i que enganxa a milions de persones durant hores davant tot tipus de pantalles -televisió, tauletes i mòbils, principalment-, però que aquí encara no ha trobat una solució a les necessitats dels espectadors.</p><p>Aquest consum d’entreteniment no ha vingut acompanyat per una revolució a l’hora de presentar-lo. Les ganes de veure els nous capítols van més enllà del què un format televisiu tradicional pot oferir, obligant-te a dia i hora per consumir el capítol. El que en anys anteriors significava esperar-se mesos per poder veure la sèrie per la televisió (si hi havia sort) o bé en DVD, actualment són hores. Fins i tot abans de l’estrena oficial d’un capítol ja hi ha per internet alguna versió avançada. És molt clar que el públic vol mirar les sèries quan i on vol, i a hores d’ara no hi ha un model clar que funcioni.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*fUkBhG6S_9tBLoYZYmnqog.jpeg" /><figcaption>La sèrie Homeland és difícil de seguir al dia</figcaption></figure><p>El fet de veure-les a través d’internet a canvi d’estar estona aguantant spam i anuncis de pornstars del teu barri esperant-te, ha estat vàlid per bona part del públic. Però la dificultat, cada vegada més evident, de trobar enllaços que funcionin amb una qualitat de so, imatge i fluïdesa d’streaming mínimament acceptable, fa que et preguntis com a hores d’ara encara no hi ha hagi hagut cap empresa que presenti una alternativa seriosa al mercat espanyol. Que es pugui pagar per capítol, temporada o amb un import periòdic, amb alta qualitat i amb els idiomes i subtítols que es vulguin en tot moment. Jo sóc molt de V.O.S.A (V.O. subtitulada en anglès), i és una combinació que costa força trobar.</p><p>Capítol apart es mereixen els DVD/ Blu-Ray, un format en evident decadència i, m’atreviria a dir, amb tot mereixement. Preus desorbitats, manca de varietat en idiomes i subtítols i moltes vegades amb la obligació de <em>xupar-te</em> anuncis en un producte que, recordem-ho, ja HAS COMPRAT.</p><p>Com pot ser que amb el temps que fa que hi ha aquesta necessitat de consum no hi hagi empresa oferint un producte seriós? Conec molta gent que pagaria amb gust 1€ per cada capítol si el tinguéssin a l’abast de manera ràpida, en HD i amb idiomes i subtítols. Realment hi deu haver molts temes de drets que se m’escapen, i no dec veure la complexitat del tema.</p><p>Tampoc entenc que, veient el panorama que hi ha en alguns països, les mateixes empreses que fan les sèries no les comercialitzen directament ells mateixos, amb els timing que volen, cuidant el producte, enllaçat a un marxandatge propi, etc…</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=117a0287e05a" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Els meus 4 punts d’unitat per les eleccions]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/els-meus-4-punts-dunitat-per-les-eleccions-7f2f205217fb?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/7f2f205217fb</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 04 Dec 2014 07:41:31 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2014-12-04T07:41:31.561Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Mas va comentar que convocaria eleccions anticipades si, i només si, es tractaven d’una eina legal per comptar quanta gent voldria la independència. Entenc, per tant, que si tots els partits no volen fer llista unitària o amb grans diferències respecte unes eleccions normals, anirem cap al 2016.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*KH5FRQg3rsDsB3wlbhcurg.jpeg" /><figcaption>11/09/2014 Foto de Manolo García</figcaption></figure><p>Veient la situació de pseudo-enrocament partidista que hi ha ara, evidenciat en dos conferències amb punts de vista bastant distants, les meves propostes són:</p><p>-Llistes separades però amb nom comú. Per exemple, tots els partits pro-independència haurien d’anomenar-se “SÍ” juntament amb un sol adjectiu que els faci particulars. Exemple, els “SÍ Convergents”, els “SÍ Republicans”, els “SÍ Crítics”, els “SÍ Ecologistes” (potser podríem convèncer Ciudadanos que es diguin “SÍ Home” i els comptem igualment). Els logos de tots aquest partits serien similars, un SÍ clar del mateix color a totes les paperetes juntament amb la paraula que els identifiqui a sota, més petita, del color que triïn els partits. D’aquesta manera és molt fàcil sumar, que el resultat sigui inequívoc, però es manté clarament l’esperit de cada partit.</p><p>-Els 10 primers de cada partit serien personalitats notables de fora la política, cadascú que esculli els seus perfils més indicats. Poden ser persones socialment reconegudes o algunes que simplement el coneguin a casa seva. Aquests 10 personatges serien simbòlics i renunciarien abans que s’hagués constituït el Parlament. Un motiu més per fer més notable que no serien unes eleccions normals, i fent més partícip part del poble.</p><p>-El contingut del programa encapçalaria amb una frase comuna indicant la intenció de convertir-se en un país independent, i la resta explicaria com farien les coses una vegada independents i què canviaria respecte ara. Seria un instrument més per preparar i començar a generar el debat del Per què SÍ — Per què NO de cara a la inevitable referèndum vinculant que tard o d’hora s’haurà de fer per fer el procés acceptable internacionalment.</p><p>-La campanya hauria de ser comuna, amb candidats representants de cada partit als mítings per donar unitat al SÍ, amb una primera part amb punts de discurs comuns -per què volem la independència-, i després unes propostes d’acord amb l’essència dels partits –què i com voldrem que sigui el nou país-. Serien mítings molt més rics, amb públic més heterogeni que no farà de cada frase un aplaudiment equànime.</p><p>Crec sincerament que això podria funcionar però per aconseguir sempre s’ha de cedir.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=7f2f205217fb" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Nou nou enna]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/nou-nou-enna-bbbe07367252?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/bbbe07367252</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 13 Nov 2014 22:48:58 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2014-11-13T22:48:58.629Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Un nou exercici i demostració de mobilització global ha impregnat aquest cap de setmana Catalunya. No era legal, no era fàcil, i tot i així han votat més 2,3 milions de persones. En Mas continua sent la cara més visible de tot plegat, però qui l’empeny no és la seva dona o les ànsies de grandesa d’un polític de manual, sinó una gran part d’un poble que vol més.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/646/1*yr_0c1G06hEkonAAh4dMCw.jpeg" /><figcaption>font: Regió7</figcaption></figure><p>Tard o d’hora s’acabarà fent una votació vinculant en el format que es pugui però la qüestió és saber com coi mobilitzaran els aproximadament 1,8 milions de persones que necessiten per contrarestar la base sòlida d’independentistes que hi ha a dia d’avui. Si fem cas de les últimes eleccions, els partits anti-consulta serien un milió dos-cents mil aproximadament, comptant-hi també tots els socialistes que quedaven en aquella època. Tot fa pensar que en un referèndum vinculant i fent campanya pel No, tant sigui en sentit positiu (us estimem molt, polacs) o negatiu (no sereu mai europeus) hi hauria molta més participació i una gran participació no afavoreix a priori el Sí.</p><p>Si fem símils esportius, ningú pot posar la mà al foc qui sortiria vencedor en una final a cara o creu. Els contraris a l’escissió de Catalunya, però, no tenen a hores d’ara massa motius per estar esperançats ja que l’estat anímic (molt més important i valuós que el talent o poder en equip) dels Sisís va clarament a l’alça.</p><p>El que tothom coincideix és que cada denúncia, cada mala paraula, cada ridiculització del Procés dóna ales i fa decantar indecisos cap al Sí.</p><p>Les eleccions espanyoles que vindran d’aquí 12–13 mesos són massa a prop i massa lluny alhora. El PPSOE no pot fer cap tonteria que pugui semblar que minvi la Españosterona perquè serien vots directes a l’adversari. D’altra banda, les eleccions són massa lluny per tenir-les en primera plana diària i per bé o per mal (per mal, crec jo) Catalunya és el primer tema que hi ha sobre la taula als despatxos dels principals polítics espanyols. I un dels pocs partits que no ho és, Podemos, s’alimenten tranquil·lament de cada un dels n-èssims casos de corrupció política. Hi haurà algun dia que (Ell) també hauran d’opinar de temes com la reforma de la Constitució o si es pot permetre un referèndum d’autodeterminació, però fins que no passin les eleccions no cal ni que ho esperem.</p><p>Apassionant.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=bbbe07367252" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Hipoteca]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/hipoteca-b45fcde417bf?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/b45fcde417bf</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 28 Oct 2014 00:06:17 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2014-10-28T00:12:26.408Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Arrel del <a href="http://www.tv3.cat/videos/5263531/Ada-Colau">Convidat que s’entrevistava a Ada Colau</a>, vaig tenir una nova oportunitat per reflotar dins de les problemàtiques que m’inquieten el drama dels desnonaments. Els problemes persistents tendeixen a enquistar-se i a passar desapercebuts si no hi tens un contacte directe o si no llegeixes algun tuit col·lateral.</p><p>En general accepto haver tingut inconscientment el pensament que bona part dels casos el problema havia estat la falta de previsió de la gent que, potser no tenint ni feina fixa (oxímoron), hipotecaven part de la seva vida per poder comprar una vivenda.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/450/1*HqalWNyeO-O-TBdfoyI9AA.jpeg" /></figure><p>Es confon moltes vegades el dret a l’habitatge amb el dret a ser propietari d’un habitatge, i això en molt casos continua essent part de l’origen del problema, però la banca és sens dubte la cara co-protagonista.</p><p>Els bancs no són empreses corrents, perquè tenen la responsabilitat social d’administrar la representació física del treball (els diners) dels ciutadans i deixar-los a altres, a canvi d’uns percentatges. Però tot i no ser empreses corrents gaudeixen de privilegis que cap empresa té. Si cauen, l’Estat els aixeca. Amb l’excusa de la responsabilitat, es socialitzen els deutes mentre es privatitzen els beneficis i per això el FROB és una de les perversions més grans que hi ha hagut aquests últims anys a l’Estat espanyol. Per tant, l’Estat és còmplice implícit de tot el que està passant.</p><p>Podria actuar l’Estat? Tenint en compte que l’Estat està controlat per partits polítics, i que aquests <a href="http://www.catalunyapress.cat/cat/notices/2014/07/coneix-quant-deuen-els-partits-politics-als-bancs-104356.php">deuen un total de 238 milions d’€</a> a les entitats financeres, NO. No faran cap pas traumàtic que pugui perjudicar la probable futura renegociació del deute. Per tant o bé es creen partits polítics que no hagin tingut encara prou temps per emmerdar-se fins al coll (com els que ara mateix penseu) o bé Europa (no rigueu, va) ha de tenir el poder de fer complir una llei bancària europea comuna.</p><p>Mentre esperem que tot això passi, s’ha de poder acceptar sempre la dació de pagament -per molt que els bancs plorin perquè no saben què fer-ne-, donar suport a les accions de la PAH -que fan de mà dreta, amics, psicòlegs i advocats dels afectats-, i finalment educar tot el que puguem als nostres fills -perquè no cometin els mateixos errors que nosaltres-.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=b45fcde417bf" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Fem votar coloms]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/fem-votar-coloms-990fb763ce22?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/990fb763ce22</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 22 Oct 2014 08:44:10 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2014-10-22T08:49:43.800Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>[Nota: dos anys després seguim tenint els mateixos problemes a l’hora de demanar l’opinió als ciutadants]</p><p>Aprofitant la onada de fer volar coloms que hi ha aquests dies a la premsa, coincident amb el debat general de què passaria si Catalunya fos independent, cadascú es centra en el que més li interessa: és per això que n’hi ha que pensen en si l’Espanyol jugaria permanentment la prèvia de la Champions, que si Josmar ens representaria a Eurovisió oficialment o si tindríem una monarquia amb la Núria Feliu com a reina adorada pel poble.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/630/1*sLc3EYLm15imGAvc72bwCQ.jpeg" /></figure><p>Sigui el que sigui, i tant si ens quedem tal com estem ara mateix dins d’Espanya com si no, hem de millorar com aquesta teòrica democràcia. Tenim una democràcia telefònica, amb qui renoves un contracte de permanència cada quatre anys mitjançant eleccions, a canvi d’un mòbil nou (promeses) i per molt que et queixis no tenim opció de canviar pràcticament res perquè hem estat nosaltres qui hem signat voluntàriament el contracte. Ni vagues, ni manifestacions, ni Síndic de greuges, ni <a href="http://www.change.org/">http://www.change.org</a>, ni les llargues estones que puguis estar a l’últim banc de l’església del barri. Una vegada escollim un partit polític aquest adquireix el poder unilateral, dins el parlament o congrés dels diputats.</p><p>I és per això que trobo indispensable proclamar una <strong>Democràcia Incentivada Participativa (</strong>DIP = profund). M’explico. Es tractaria de dotar d’unes eines a la ciutadania amb les que se’ls donés poder real de decisió, a través de nombrosos i recurrents referèndums i consultes.</p><p>El primer argument amb què hom pot trobar en contra d’això és que el poble no en tenim <em>niputidea </em>de res. Doncs miri, és possible que en sabem de la missa la meitat, però se’ns pot explicar tot. Tota persona en condicions normals és capaç d’emetre un judici a un tema si se li explica correctament les opcions. I aquesta és precisament la feina que s’hauria de fer: explicar la política al poble i gestionar les decisions que es prenen.</p><p>Sense conèixer no es pot opinar, per aquest motiu el govern hauria de reservar als mitjans de comunicació uns espais per plantejar i explicar els temes que la població hauria de decidir. Televisió, internet, ràdio, diaris, panells al carrer… Tots aquests mitjans tindrien una quota “publicitària” obligatòria setmanal o mensual, on s’hi exposaria els temes que es votés properament.</p><p>Com se sap, depenent de com es plantegi i s’expliqui un tema es pot determinar quina resposta es vol tenir (us recomano molt que mireu <a href="http://www.youtube.com/watch?v=9X68dm92HVI">aquesta conferència de TED</a> que en parla), per això es necessitaria d’un conjunt de persones neutrals i apolítiques (existeixen?) que plantejarien a l’opinió popular els temes que el parlament necessiti.</p><p>No seria tampoc sostenible haver-ho de preguntar absolutament tot ja tot ens o empresa necessita d’un equip directiu que decideixi i executi amb certa autonomia perquè funcioni. On posar la balança de què s’hauria de preguntar i què no ja necessitaria d’un anàlisi més profund.</p><p>Com es farien els referèndums? Per internet. No hi ha forma més ràpida i fàcil que fer servir la xarxa per dinamitzar i tramitar aquestes consultes recurrents. Amb aplicacions específiques per a mòbils i tauletes, a través de pàgina web o amb ordinadors instal•lats als centres cívics per a la gent que no tingui internet a casa (<a href="http://www.colpis.cat/files/documents/404_material.pdf">vora el 35% de la població a principis de 201</a>1).</p><p>Realment tampoc seriem els primers ni molt menys en realitzar consultes o eleccions a través d’internet: A <a href="http://www.puntogov.com/nota.asp?nrc=2702&amp;nprt=1">Miraflores</a> (Perú), o més aprop a <a href="http://www.euractiv.com/eu-elections/internet-sees-estonia-vote-eu-el-news-222041">Estònia</a> ja n’han fet. Aquí tenim fins i tot la tecnologia per fer-ho, com l’empresa <a href="http://www.scytl.com/cat/index.html">Scytl</a>, que és líder mundial precisament en això.</p><p>Si no s’incentivés, la participació seria realment baixa ja que a molta gent els <em>sudaria </em>bastant molts dels temes plantejats, i més tenint en compte la periodicitat d’aquestes consultes (mensuals o trimestrals). Però si es vincula aquestes participacions amb impostos, la cosa varia. Que no votes? Paga. Molt. Si els rics prefereixen pagar enlloc de votar, doncs hi haurà més números de tenir una societat equilibrada. Votar deixaria de ser un dret per convertir-se en quasi un deure.</p><p>Sigui com sigui, s’ha de buscar fórmules per motivar la gent a col·laborar amb la societat, o ens hi allunyarem cada vegada més.</p><h3>Like this:</h3><p>M’agrada S’està carregant…</p><p><em>Originally published at </em><a href="https://campusmagnus.wordpress.com/2012/09/18/fem-votar-coloms/"><em>campusmagnus.wordpress.com</em></a><em> on September 18, 2012.</em></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=990fb763ce22" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[I si paguem tots l’IVA?]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/i-si-paguem-tots-liva-5a7aa373f8d8?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/5a7aa373f8d8</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 22 Oct 2014 08:38:59 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2014-10-22T08:38:59.560Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/300/0*3n_i2h_PZ2bGY5J4.jpg" /></figure><p>Hi ha un impost que es diu IVA (<strong>Impost sobre el Valor Afegit) </strong>i serveix a l’administració per recollir diners. Si ens fixem amb la paraula “Impost” vol dir que està imposat, que és una cosa que ningú ens ha demanat la opinió de si podem triar de pagar-lo o no. Per tant si no ens agrada aquest impost o el trobem inútil, sempre tenim l’opció de proposar al govern una altra cosa, manifestar-nos o crear un partit que promogui el “NO MÁS IVA” (em sona aquesta frase).</p><p>Partint d’aquesta base, crec que és una bona manera de recollir diners vinculant-hi el consum, encara que és discutible si és una bona mesura pujar-ne el percentatge en temps de crisi. Les empreses també paguen IVA però al vendre el producte a una altra empresa, es recupera, i encara que el producte hagi passat per 4 mans (el dels recursos naturals, el que fabrica, el distribuïdor i el botiguer) el que suporta l’impost és només el consumidor final.</p><p>Però hi ha gent que no paga. Molta gent. A Espanya segons un estudi (<a href="http://valor-crecimiento.blogspot.fr/2011/01/la-economia-sumergida-por-paises-de.html">mostrat en aquest gràfic</a>) s’estipula que <strong>el 20% de l’economia és submergida</strong>, per tant són diners que l’estat espanyol deixa de cobrar. M’irrita la gent que presumeix d’haver pagat una cosa sense IVA, perquè està estafant la societat i faltant el respecte als que l’estan pagant. Cada vegada que es paga una factura sense IVA, s’empobreix l’administració, i si això s’uneix a unes condicions poc favorables al consum, com ara una crisi, <strong>el volum de recaptació baixa en picat comparat amb el previst (</strong><a href="https://twitter.com/Campusmagnus/status/223306214010929152/photo/1">veure aquí</a>) i una de les conseqüències i solucions més ràpides per recaptar més és apujar el % d’IVA. Degut a això, però, es va engrandint més la diferència entre els que paguen i no perquè mentre uns pagaran el 21%, els altres continuaran pagant el 0%, apart que el consum disminuirà encara més. Amb números a la mà, si tots paguéssim l’IVA (suposem que l’IVA que paguem actualment és de mitjana un 19%, perquè <a href="http://www.cincodias.com/articulo/economia/90-cesta-compra-familias-encarecera-septiembre/20120720cdscdieco_3/">el 90% del que es consumeix té un IVA del 21% ara mateix</a>) i si s’aconseguís que pràcticament tothom (el 96% de la població) el pagués, es podria reduir automàticament fins al 16%. Però clar –“que paguin només els rics!”- doncs no, que pagui tothom. Si voleu es pot discutir uns percentatges d’IVA per rendes molt baixes, però per la resta de la gent aquest impost al consum és lògic. Per exemple, quan un ric es compra el Cayenne més barat, l’estat recapta 15.000€ (a part del contracte no escrit que porta un cotxe d’aquestes característiques que és el de <em>xupar 12</em>l/100km de benzina a 1.65€/l, un 50% dels quals també són impostos) mentre que amb un Dacia Logan, 1.900€</p><p>Sovint es critica els estatunidencs, però una de les coses bones que tenen és que pagar impostos és un fet molt ben vist i honorable. A les pelis sempre surt el típic que diu –“Jo pago els meus impostos!”- quasi com a justificació per haver disparat a 20 adolescents en un institut. Mentre estant, aquí ets un heroi si dius que has aconseguit fer les obres de la cuina en “B”. Fins que no ens avergonyim de dir-ho enlloc d’escampar-ho, no serem un país més equitatiu i just (i no dic que els EEUU ho siguin!).</p><p>La solucions a curt termini són per mi:</p><p>1) Abaixar l’IVA al mateix temps que es faci un control exhaustiu de les compres (seria una inversió enorme en inspectors però que molt fàcilment es tindria un retorn positiu quan es deixés de pagar tants en negre), especialment en el sector sanitari privat (<em>oju </em>amb els dentistes, especialistes…), al món de la restauració, etc,</p><p>2) Incentivar els pagaments en targeta de dèbit, creant una targeta de pagament que podria ser el mateix DNI, desvinculada les targetes bancàries per no enriquir-los més. Tot i que ja la tindríem liada amb els bancs.</p><p>3) Enfortir les multes i lleis pels que no paguen els impostos pertinents.</p><p>Tot i així, a mitjà i llarg termini la solució més efectiva és, per variar, l’educació de les persones.</p><h3>Like this:</h3><p>M’agrada S’està carregant…</p><p><em>Originally published at </em><a href="https://campusmagnus.wordpress.com/2012/10/11/paguem-tots-liva/"><em>campusmagnus.wordpress.com</em></a><em> on October 11, 2012.</em></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=5a7aa373f8d8" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Post mortem]]></title>
            <link>https://medium.com/@campusmagnus/post-mortem-dfe233b90aec?source=rss-312091aebd53------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/dfe233b90aec</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Albert Campmany]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 15 Oct 2013 22:57:09 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2013-10-15T22:57:09.548Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/500/0*_NQYYGFn6nOkcI2s.jpeg" /><figcaption>Autor desconegut </figcaption></figure><h4>Fins que no morim, no triomfem prou</h4><p>Avui a la portada algunes portades de diaris destacaven la mort de dues persones de l’àmbit cultural: Max Cahner i Toni Catany. L’un, editor-polític-historiador, i l’altre, fotògraf. Lamento dir que, fins avui, no coneixia cap dels dos.</p><p>És per a mi un fet recorrent assabentar-me de l’existència de persones notables quan són mortes i això em fa concloure en que, d’entrada, el meu nivell de cultura general és minso. En això no hi ha més solució que llegir, observar, escoltar, estudiar i retenir més.</p><p>Per altra banda, es té tendència, sobretot als mitjans d’informació, a parlar de gent que ha tingut una destacable trajectòria professional només quan passen a millor vida. Això provoca que mortals com jo tinguem periòdicament moments de baixa autoestima preguntant-nos com podia ser que no coneguéssim aquell home/dona a qui dediquen 3 pàgines senceres de diari i 2 minuts de televisió. Això fa pensar que o s’exagera la notorietat de la vida laboral o artística del mort/a, o bé els reconeixements es fan massa tard.</p><p>De què els serveix a ells que es parli de l’important que van arribar a ser? No seria millor donar-los a conèixer al gran públic de manera continuada, fent reconeixements en vida?</p><p>Fa pensar en alguns pintors o músics que van morir pobres i sols, sense tenir consciència que segles després les persones encara se’ls posa la pell de gallina amb les seves obres. Llarga vida!</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=dfe233b90aec" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>