<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Genís Vives on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Genís Vives on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@genisvives?source=rss-5ea1ee73cd56------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*WbGl4mFNhJbcrH9oMGknxQ.jpeg</url>
            <title>Stories by Genís Vives on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@genisvives?source=rss-5ea1ee73cd56------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 16:47:08 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@genisvives/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[De la biblioteca estant]]></title>
            <link>https://medium.com/@genisvives/de-la-biblioteca-estant-d556341e59a1?source=rss-5ea1ee73cd56------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/d556341e59a1</guid>
            <category><![CDATA[love]]></category>
            <category><![CDATA[amor]]></category>
            <category><![CDATA[short-story]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Genís Vives]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 29 Feb 2024 17:00:53 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2024-02-29T17:22:48.517Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>De la biblioteca estant, un finestral m’obre una porta a un altre món. Mentre jo estudio, una parella s’estima. S’estima amb paraules, s’estima amb la mirada, s’estima amb el cor. De tot cor.</p><p>Ho veig en les mans, en el somriure, en les rialles exagerades, en el copet que li fa ella al braç — així, com volent dir «au va», i també quan, al cap d’una estona, s’intercanvien llibres l’un a l’altra.</p><p>La llum del dia s’esmorteix, la parella continua estimant-se i jo, que faig veure que llegeixo. Els torno a mirar. No sé què carai s’estan dient, i francament tant se val, però sovint les paraules ni tan sols són necessàries quan allò que surt del pit és pur sentiment.</p><p>De la biblioteca estant, m&#39;adono que en l’amor, com a la vida, no sempre pots ser personatge principal. Un dia sí i l’altre també, ets un simple espectador i, de la felicitat dels altres, en brolla la teva. Ben bé que la vida és comprendre que l’amor són els altres.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*D07kC9Of7xb3eA8FhScH0w@2x.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=d556341e59a1" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Una música que sempre sona a la meva vida]]></title>
            <link>https://medium.com/@genisvives/una-m%C3%BAsica-que-sempre-sona-a-la-meva-vida-76e8104b851b?source=rss-5ea1ee73cd56------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/76e8104b851b</guid>
            <category><![CDATA[anxiety-disorder]]></category>
            <category><![CDATA[self-care]]></category>
            <category><![CDATA[anxiety]]></category>
            <category><![CDATA[mental-health]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Genís Vives]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 12 Sep 2023 16:26:21 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2023-10-10T16:39:55.263Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h3>L’ansietat, una música que sempre sona a la meva vida</h3><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/700/0*T-Xeeu5IeQLgAL8T.png" /><figcaption>Fotograma de la sèrie de “Normal people”, basada en la <a href="https://periscopi.cat/llibre/antipoda/gent-normal">novel·la de Sally Rooney</a></figcaption></figure><p>L’altre dia havia de quedar amb les meves amigues per anar a prendre alguna cosa i en acabat, a escoltar música en directe un concert molt xulo. Però bé, vaig acabar sol a casa escrivint aquestes línies perquè<strong> a la meva vida, en realitat, hi ha una música que sempre sona</strong>, que de vegades és molt intensa i eixordadora, i d’altres, només se sent de fons.</p><p>Aquesta música no és cap novetat melòdica, ni la meva llista de reproducció preferida, ni és el disc de l’estiu: és l’<strong>ansietat generalitzada</strong>. Fa temps que la pateixo, però des de fa uns mesos tinc un diagnòstic mèdic que certament m’ha alleugerit, perquè almenys ha permès <strong>posar un nom al patiment</strong>.</p><p>En aquest sentit, entenc que això que em passava no era perquè sigui “així” i prou, o que no tothom pateix certes coses de la mateixa manera com jo les pateixo. I també per comprendre que no estic sol, ja que <strong>el 24% dels adults catalans tenen problemes de depressió o ansietat </strong>[1]. Explicar-ho sense por, a més, ha fet que altres persones del meu entorn també s’hagin obert a compartir el seu mateix diagnòstic, a sentir-me més comprès i acompanyat i a poder-ne parlar amb elles.</p><blockquote>El 24% dels adults catalans tenen problemes de depressió o ansietat.</blockquote><p>Abans de res, he de dir que l’objectiu d’aquest article no és cap altre que treure’m un pes de sobre, explicar la meva realitat i trencar estigmes amb la salut mental. Escriure també és reparador, alliberador. A més, penso que <strong>parlar-ne obertament pot ajudar altres persones a identificar el seu malestar</strong> i començar a abordar-lo.</p><p>Començo pel principi, l’ansietat qui més qui menys n’ha tingut en algun moment, per no parlar de l’estrès que impera en la societat actual. Ara bé, la diferència és que l’ansietat generalitzada no és flor d’un dia, ni desapareix quan s’acaba el motiu que generava el malestar, sinó que <strong>genera un estat d’alerta i preocupació permanent i constant</strong>, que no desapareix, sinó que té més o menys intensitat en funció del moment. És ben cert això que es diu que és el trastorn de l’«i si…».</p><blockquote>No són perills reals, sinó que existeixen només en el meu cap, els crea la meva ment, però aquest fet no evita que els visqui com un perill que existeix</blockquote><p>En concret<strong>, el meu cap està tot hora rumiant</strong>, donant-li voltes a les coses, sobrepensant. Ho fa en passat, present i futur.</p><p><strong><em>PASSAT</em></strong>. Estic tranquil·let i de sobte, pam, recordo aquell cop a cinquè de primària que em vaig equivocar a classe en respondre una pregunta, o la vegada en què no-sé-qui em va dir una cosa que em va fer mal fa tres o quatre anys. Que és un «supera-ho ja, reietó», però la meva ment decideix turmentar-me una vegada i una altra amb aquell pensament.</p><p><strong><em>PRESENT</em></strong>. Podria posar diversos exemples, però, sense anar més lluny, em costa moltíssim agafar el telèfon i dir «ei, al final no em caldrà aquesta visita al fisioterapeuta, així que m’agradaria cancel·lar-la» perquè em sap greu. També entrar a la biblioteca Josep Laporte perquè és de la UAB i no sé si em demanaran el carnet universitari a l’entrada, o enviar un missatge per proposar de veure’ns a un amic per por d’afegir-me amb calçador a un pla on no estava convidat o de fer-me pesat.</p><p>En qualsevol cas, no és gens fàcil conviure-hi: <strong>sovint el malestar mental acaba esdevenint malestar físic. </strong>Així doncs, com que l’ansietat apareix quan menys l’esperes, intento prendre precaució i evito situacions que em poden posar més en perill, per dir-ho d’alguna manera. Realment, com haurà vist el lector, <strong>els exemples que he posat no són perills reals, sinó que existeixen només en el meu cap</strong>, els crea la meva ment, però aquest fet no evita que els visqui com un perill que existeix, que en certa forma per a mi és real. <strong>Això és l’ansietat</strong>.</p><p>Però, en veritat, què passa si cancel·lo la cita del fisioterapeuta?, com a molt, quedaré malament amb ell, però si no ho necessito, no cal que hi vagi. Què és el pitjor que pot succeir si no em deixen entrar a la biblioteca?, que hagi de girar cua i anar a un bar a fer feina. Què passa si el meu amic em diu que no pot quedar?, realment res, que ja ens veurem un altre dia; i no ho sé, si pensa que soc pesat pel simple fet de proposar de veure’ns, potser tan amics no som.</p><p><strong><em>FUTUR</em></strong>. Em trobo a casa, llegint o mirant una sèrie, o a un bar fent un cafetó amb una amiga, però el cap no para de rumiar. M’imagino els pitjors escenaris de moltes coses, no cal ni que els estímuls que rebo siguin en aquest sentit. Encara tindré feina l’any vinent? Els meus amics m’estimen? I si ha passat una desgràcia, i per això no m’està responent un familiar al telèfon? Estaré sempre sol? Aquestes, i d’altres preguntes, em ressonen al cap, sovint com a pensaments intrusius, i no hi puc fer res, més enllà de relativitzar-ho i pensar que no és real, que tot anirà bé.</p><p>Al final, com diu la meva amiga Lucía, <strong>estic vivint sempre amb una preocupació pel passat que s’ha esvaït i un futur incert que em dificulta viure el present amb tranquil·litat</strong>, quan segurament no és tan dolent com em penso.</p><blockquote><strong>Estic vivint sempre amb una preocupació pel passat que s’ha esvaït i un futur incert que em dificulta viure el present amb tranquil·litat</strong></blockquote><p>Tot amb tot, m’agradaria dir que em considero, dintre de tot plegat, afortunat. Tinc un entorn que em fa costat, em comprèn i sense el qual no podria tirar endavant, i em puc permetre una psicòloga que m’acompanya en tot aquest procés. Tot això m’ha ajudat a estar infinitament millor que fa un any, aconseguir un creixement personal que no m’hauria imaginat mai, afrontar i vèncer diverses pors. L’ansietat no ha deixat de ser-hi, però no hi és tant, i <strong>es pot aprendre a conviure-hi i ser feliç a la teva manera</strong>.</p><p>Així mateix, he d’admetre que <strong>no es pot deslligar el malestar emocional de les condicions socials i econòmiques</strong> en què vius, de la classe social de la qual formes part. Quan més angoixa he tingut, és quan feia les pràctiques sense cobrar o quan tenia un sou petit que no em permetia ni tan sols pagar el lloguer tot sol, és a dir, com més precari era. Ara que tinc unes bones condicions laborals, almenys tinc més elements per estar tranquil i una certa seguretat que, com a mínim, podré pagar el lloguer i les factures i anar a la psicòloga un cop al mes per continuar amb la teràpia. Així doncs, estic segur que <strong>la salut mental ha de ser una absoluta prioritat en les polítiques públiques.</strong></p><p>Per tot això, estimat lector, si creus que també pateixes ansietat o no estàs bé, <strong>parla’n amb el teu entorn i busca l’ajuda</strong> d’un <a href="https://www.copc.cat/directori-professional">psicòleg</a> o contacta amb el teu metge de capçalera. En canvi, si ets a l’altra banda i algú t’explica com se sent i què li passa, sigues empàtic, no qüestionis o relativitzis un diagnòstic mèdic —no ho faries, per exemple, si fos una tíbia trencada o una tendinitis al bíceps—, escolta la persona, pregunta què hi pots fer i fes-li costat quan t’ho demani.</p><p><strong>Per trencar estigmes i sortir-se’n, tots tenim un paper necessari i imprescindible. Arromanguem-nos, perquè ens hi va la vida</strong>.</p><p>[1] <a href="https://www.idescat.cat/pub/?id=indbps&amp;n=9429">Dades de l’IDESCAT de 2022</a></p><blockquote>AVÍS: com saps, soc jurista i no psicòleg, per la qual cosa en aquest article només hi explico la meva experiència amb el trastorn d’ansietat generalitzada, però ni es pot fer servir com a diagnòstic mèdic ni és la situació universal de totes les persones que el pateixen. Si et sents identificat amb el text, el millor que pots fer és parlar-ne amb un professional.</blockquote><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=76e8104b851b" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Una Barbie per marcar la diferència]]></title>
            <link>https://medium.com/@genisvives/una-barbie-per-marcar-la-difer%C3%A8ncia-314676068943?source=rss-5ea1ee73cd56------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/314676068943</guid>
            <category><![CDATA[diveristy-and-inclusion]]></category>
            <category><![CDATA[barbie]]></category>
            <category><![CDATA[tolerance]]></category>
            <category><![CDATA[diversity]]></category>
            <category><![CDATA[bullying]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Genís Vives]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 20 Jul 2023 13:58:16 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2023-07-20T15:09:42.700Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/0*K1h3kL-UGe4drZxh.jpeg" /><figcaption>Imatge del cartell promocional de la pel·lícula <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Barbie_(pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_2023)">«Barbie»</a></figcaption></figure><p>Tot just avui s’estrena als cinemes la tan esperada <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Barbie_(pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_2023)">pel·lícula «Barbie»</a> de Greta Gerwig i evidentment tinc entrades per anar al cinema a veure-la <a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/barbie-doblatge-catala-on-veure/">en català</a> amb unes amigues. Estic emocionadíssim de fa dies, i no me’n puc amagar. De fet, fins i tot he configurat <a href="https://twitter.com/genisvives/status/1681750059770101764?s=46&amp;t=FtYw44CEcwmNO_XHqWstPQ">un modelet de Ken</a> per a l’ocasió.</p><p>La pel·lícula de Barbie i el modelet de Ken, en realitat, són una forma de veure que les coses per a mi han canviat i també una reconciliació amb el meu jo de petit. I és que era un nen molt sensible, que jugava amb Barbies, l’interessava la música i la moda, i no li agradava gens el futbol.</p><p>Durant molts anys <strong>m’ha estat molt difícil d’encaixar aquest ser diferent:</strong> el no fer les coses que la resta de persones esperen de tu, d’allò que socialment està establert que hem de fer, ser o sentir els homes. Ha estat un constant de frustració de sentir-se «raret» i de <strong>tenir la sensació de no encaixar enlloc</strong>, perquè transites en un camí on no pots ser tu mateix. Jo gaudia molt jugant amb les Barbies de petit, però dins meu tenia molt clar que allò no era el «normal».</p><blockquote>Jo gaudia molt jugant amb les Barbies de petit, però dins meu tenia molt clar que allò no era el «normal».</blockquote><p>Com a societat, tenim un problema amb la gestió de la diferència. Ens omplim la boca de moltes paraules, però <strong>seguim tenint dificultats per acceptar l’altre, el que és distint</strong>. Gairebé de forma impulsiva, construïm una barrera entre els que són «com nosaltres» i la resta, «els altres», i tot seguit arriba la por i el rebuig. <strong>Ho fem, fins i tot, des de petits</strong>, cosa que demostra la dimensió social i arrelada de l’afer.</p><p>El problema de fons de tot plegat no són les criatures, els adolescents o, fins i tot, el professorat de les escoles. La major part de les vegades, com en el meu cas, <strong>no es tracta en absolut de culpes individuals</strong>, de «nens dolents» o de «mals professors». Es tracta d’una qüestió estructural de primer ordre: <strong>som persones socialitzades en una societat que no tolera la diferència i no sap gestionar la diversitat</strong>. A banda de tenir un sistema educatiu infrafinançat i amb pocs recursos, cosa que en dificulta molt la detecció dels casos i poder-los gestionar.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*vnPC-8hTbez1u1m2z8vI5w.png" /><figcaption>En aquesta foto, celebrava l’aniversari amb la meva besàvia Rosario</figcaption></figure><p>Pel que fa a mi, després d’anys, amb teràpia psicològica i acompanyament de família i amics, penso que començo a sortir-me’n. <strong>Soc diferent i no passa absolutament res, soc com soc i això està bé. Procuro no fer mal a ningú i ser feliç.</strong> Ni especial, ni millor ni pitjor que ningú. Simplement soc això: diferent. I en certa forma, tots ho som.</p><blockquote><strong>Soc diferent i no passa absolutament res, soc com soc i això està bé. Procuro no fer mal a ningú i ser feliç. </strong>Ni especial, ni millor ni pitjor que ningú. Simplement soc això: diferent.</blockquote><p>De fet, el modelet del Ken, encara que m’encanta, no me l’hauria comprat, posat i encara menys ensenyat a les xarxes socials fa uns mesos. Però ara he decidit que m’és igual el que pensi de mi la gent que no m’importa, que <strong>vull ser jo mateix</strong> i treure’m de sobre aquesta pressió per agradar o complaure els altres. M’he tret un pes molt gran, certament.</p><p>Aquesta tarda, quan la pel·lícula de «Barbie» comenci, abraçaré el meu jo de petit i li diré que el problema no era ell, que era la societat. I que no pararem de lluitar fins que el rebuig al diferent deixi d’existir, fins que la salut mental sigui un dret garantit per a tothom. No cessarem fins que tinguem una societat que faci de la diversitat un valor positiu, on puguem viure vides dignes, felices i en pau. Mentrestant, <strong>gaudiu de la vida, sigueu com vulgueu ser i ànims per qui els necessiti</strong>. I aneu a veure «Barbie» sense cap mena de remordiment.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=314676068943" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Ser solter en temps d’immediatesa]]></title>
            <link>https://medium.com/@genisvives/ser-solter-en-temps-dimmediatesa-cf20a7dc81b5?source=rss-5ea1ee73cd56------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/cf20a7dc81b5</guid>
            <category><![CDATA[dating]]></category>
            <category><![CDATA[amor]]></category>
            <category><![CDATA[soltería]]></category>
            <category><![CDATA[tinder]]></category>
            <category><![CDATA[love]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Genís Vives]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 01 May 2023 12:52:16 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2023-05-01T13:34:30.685Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/960/1*yflNWOKLLbcXtjzZ9IbZ8Q.jpeg" /><figcaption>Com <a href="https://www.youtube.com/watch?v=G7KNmW9a75Y&amp;pp=ygUTbWlsZXkgY3lydXMgZmxvd2Vycw%3D%3D">va dir</a> la Miley Cyrus: «I can buy myself flowers»</figcaption></figure><p>Aquests darrers mesos m’han passat diverses coses que m’han portat a escriure aquestes línies. D’entrada, una redacció del C2 de català que requeria redactar una notícia sobre <a href="https://www.social.cat/llibre/14965/solteres-i-encantades">el llibre «Solteres i encantades»</a> de la Núria Viladomat, que parla de l’estigma de la solteria femenina. D’altra banda, la lectura <a href="https://periscopi.cat/llibre/antipoda/gent-normal">«Gent normal» de la Sally Rooney</a> i l’inici de la meva S<em>ally Rooney ruined my life</em> era. Potser també una ruptura amorosa farà gairebé un any i l’etapa de solteria també hi ha tingut alguna cosa a veure, certament.</p><p>La qüestió és que <strong>soc solter i el fet de no tenir parella m’ha fet pensar i reflexionar molt</strong>, sovint fruit d’un «i què, no et veus amb ningú?» en boca d’una amiga, un «ja tens nòvia?» dit per algun familiar enrotllat o el típic «quan menys ho busquis serà quan trobis algú!» de l’amic emparellat.</p><p><strong>Realment estic molt bé sol</strong>: he pogut treballar moltes coses que feia temps que no funcionaven, he après a fer coses sense ningú més i tinc molt de temps lliure per a mi i pels meus amics. Ara bé, <strong>no tot són flors i violes</strong> i estar sol implica situacions com ara tenir un accident amb la bicicleta i maldar per trobar algú que et pugui ajudar a pujar-la a casa o acompanyar a urgències, o no saber ben bé a qui trucar quan tens un problema urgent.</p><p>Sovint aquestes són coses que fas amb una parella, perquè tenim aquest sentit de l’exclusivitat o de la preferència, i sembla com estrany quan ho fas per un amic. En aquest sentit, sobre el fet d’estar solter i aquesta necessitat d’aconseguir parella podria dir moltes coses, però em sembla que la Núria Viladomat ho explicava molt bé en una <a href="https://www.catorze.cat/biblioteca/nuria-viladomat-ser-soltera-es-un-tabu-168165/">entrevista</a>:</p><blockquote>I més estigmes, com la creença que si no tinc parella he d’estar activament fent alguna cosa per tenir-la perquè aquesta condició, la de ser soltera, no és la que hauria de ser. La sensació de pèrdua de valor perquè ningú està validant que soc òptima. Perquè ningú m’està triant per ser la seva parella, etc.</blockquote><p>És ben bé això, que <strong>percebem el fet de no tenir parella com un fracàs</strong>, com una demostració que no som prou, perquè no hi ha ningú que estigui disposat a compartir la vida amb nosaltres. Sovint veure que al teu entorn cada cop hi ha més gent emparellada —que quedi claríssim que me n’alegro moltíssim per vosaltres, amics— et fa replantejar les coses i augmenta aquesta pressió social. Per aquest motiu, <strong>acabem dedicant estones ingents a les aplicacions per lligar</strong>: m’agrada per aquí, missatge per allà, cita amunt i <em>ghosting </em>avall —tots en fem tard o d’hora i ho hauríem d’aturar d’una vegada per totes.</p><p>Tant se val quina aplicació sigui, és <strong>un aparador on anem a vendre’ns</strong>. Així doncs, busquem les nostres millors imatges i una biografia que sintetitzi tota una existència amb l’objectiu de cridar l’atenció de l’altre, amb la finalitat que ens «comprin». Llavors comença la tasca d’anar lliscant i, a continuació, la frustració per si reps més o menys <em>likes</em>, per si el <em>crush </em>amb qui has fet <em>match </em>et respon o els pensaments intrusius respecte què coi està fallant. És la biografia? Són les fotografies? Soc jo?</p><p>Hi ha persones que opinen que, en realitat, lligar per aquestes aplicacions no dista tant de les formes convencionals de coneixença, com podrien ser les discoteques. Al final, en una discoteca et poses les teves millors gales i t’esmerces amb els balls, majoritàriament és fosc i ens deixem endur pel físic. Tal vegada, quan veus una persona cara a cara veus altres coses més enllà del que t’està dient ella mateixa, hi pots parlar una mica, preguntar, i acabar extraient les teves conclusions.</p><p>No ho sé, participo d’aquest joc, però a la vegada <strong>em genera massa contradiccions</strong>. En realitat, fa anys que tinc clar que no vull buscar parella per buscar, com si fos una obligació o simplement «toqui». Per mi, <strong>una parella és trobar algú amb qui compartir camí:</strong> per gaudir de moments bonics, d’escapades en mig d’un pont, de visites a museus en cap de setmana i obres de teatre als vespres, de llençols remoguts amb una sèrie que sona de fons un dia normal i de llibres i flors regalades més enllà de Sant Jordi. També, per què no, per mantenir una relació epistolar, i dir-nos coses boniques per carta. Potser el lector pot pensar que apunto massa alt, però el pas del temps m’ha fet veure clar que no puc acceptar menys, que m’he de fer valdre.</p><p>Tot amb tot, aquest compartir camí amb algú no pot voler dir en cap cas un aïllament social: com quan vas per la muntanya, <strong>també vol dir ser conscient que pel sender hi han de passar altres persones</strong>. En aquest sentit, m’horroritzava veure <a href="https://vm.tiktok.com/ZGJuBwrxk">un <em>Tik Tok</em></a> d’un programa Gen Playz en què una noia que deia que les seves prioritats, per ordre, eren la feina, la parella i els amics. Ara bé, en realitat és el que acaba pensant i fent molta gent, però que no verbalitzen per por de ser jutjats. Per això, és importantíssim no deixar mai enrere les amistats, que són part essencial del camí, que tenim molt presents quan estem solters, però que passen a un segon terme quan estem emparellats.</p><p>Havent dit tot això, em sap greu constatar dia rere dia que <strong>la voràgine de la immediatesa ha arribat també a l’amor</strong>. No és res nou, ni descobreixo ara la sopa d’all, però cada cop tenim més vincles per a un sol ús, relacions que duren menys i una «responsabilitat afectiva» cada cop més minvant. Així mateix, perdem la paciència i volem que tot arribi de pressa, sense tenir en compte que les relacions —de la mena que siguin— demanen temps i esforç recíproc. De segur que les <em>apps </em>per lligar també són una forma de refermar aquesta realitat, perquè molts cops són una eina per conèixer gent, anar al llit i després, tal dia farà un any.</p><p>La societat tendeix a l’individualisme i l’amor, que no se’n pot desprendre, camina en la mateixa direcció. <strong>No són bons temps per a l’amor.</strong> Per això, opino que <strong>el més revolucionari és abraçar l’amor </strong>i caminar en contra d’aquesta direcció. Abraçar-lo no només en el sentit de parella, sinó molt més enllà, també amb les amistats i la família. Abraçar-lo és construir relacions fortes i sanes, amb vocació de continuïtat, que impliquen molta comunicació i, de vegades, converses incòmodes. En definitiva, <strong>abraçar l’amor és estimar i deixar-se estimar</strong>.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=cf20a7dc81b5" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>