<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Lluquetaa on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Lluquetaa on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@lluquetaa?source=rss-a5cb7dc21a4b------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*vo8smDOsKtjRiLLUmA6zOQ.jpeg</url>
            <title>Stories by Lluquetaa on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@lluquetaa?source=rss-a5cb7dc21a4b------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 17:57:24 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@lluquetaa/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[La literatura construeix imperis]]></title>
            <link>https://medium.com/@lluquetaa/la-literatura-construeix-imperis-4a96fcb79143?source=rss-a5cb7dc21a4b------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/4a96fcb79143</guid>
            <category><![CDATA[edward-said]]></category>
            <category><![CDATA[orientalisme]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Lluquetaa]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 13 Mar 2025 00:34:47 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-03-14T12:43:33.978Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Edward W. Said a assenyala, a la introducció del seu llibre <em>Orientalisme</em>, que massa sovint es dona per descomptat que la literatura i la cultura són àmbits políticament i, fins i tot històricament, neutrals. Tanmateix, per a ell, la societat i la cultura literària no es poden entendre de manera separada, només es podran comprendre plenament si s’estudien en conjunt. Aquesta idea resulta especialment interessant per a mi, tant com a politòloga com per la meva fascinació per la literatura, perquè evidencia que, en molts de casos, aquests dos camps s’interconnecten profundament. Lluny de ser mons aïllats, la literatura i la política es nodreixen mútuament: de vegades és de manera subtil, d’altres, de forma explícita, i fins i tot deliberada. Said argumenta que aquesta interrelació no és, en cap cas, accidental, sinó que la societat política penetra en àmbits de la societat civil — com ara la literatura — i els impregna d’un significat que respon a interessos concrets: la teoria de l’«orientalisme» és un d’aquests casos.</p><blockquote>Cap manifestació del coneixement dins les ciències humanes no pot ignorar o negar mai la implicació de l’autor com a subjecte humà en les pròpies circumstàncies (…) [En el cas d’un europeu o un americà que estudiï l’Orient] significava i significa adonar-se, tot i que d’una manera vaga, que es pertany a un poder d’interessos definits en relació amb l’Orient, i el que és més important encara, que es pertany a una part de la terra amb una història definida d’implicacions amb l’Orient gairebé des del temps d’Homer.</blockquote><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/400/0*xx8zRLm-8mbU80Sl.jpg" /></figure><p>En aquest llibre, Said analitza el tractament que els escriptors occidentals han fet de «l’Orient» i el presenta com una construcció cultural i política al servei del poder imperial. Segons ell, l’orientalisme no és només un conjunt d’idees sobre l’Orient, sinó un «estil de pensament basat en una distinció ontològica i epistemològica entre l’Orient i l’Occident». Aquesta separació artificial s’ha usat com a punt de partida per elaborar discursos acadèmics, literaris i polítics sobre la regió, la seva població, les seves creences i les seves practiques, basats no en un coneixement profund de l’Orient sinó en prejudicis que han anat agafant entitat a base de ser repetits, o basats fins i tot en una imatge intencionadament prefabricada al servei de la ideologia de l’imperialisme. D’aquesta manera, l’orientalisme ha funcionat com a mecanisme de dominació que no només ha estructurat la manera en què Occident percep l’Orient, sinó que també ha legitimat el seu control sobre el territori.</p><p>Aquesta construcció ha estat reforçada durant segles a través de textos literaris, estudis acadèmics, discursos polítics i representacions artístiques que han configurat una imatge de l’Orient com un lloc misteriós, exòtic i sovint inferior. Said posa exemples d’autors com Gustave Flaubert, qui en les seves descripcions d’Egipte no solament exotitza les dones orientals, sinó que les presenta com a passives i sotmeses a l’home europeu.</p><p>Aquest tipus de representacions han influït profundament en la percepció occidental sobre l’Orient, i han servit per incentivar els processos d’emigració colonitzadora dels territoris, mitjançant la manipulació de les expectatives dels peons de la colonització. A més a més, moltes d’aquestes imatges han estat interioritzades com a veritats indiscutibles en els cercles de cultura i s’han convertit en un sistema de coneixement acceptat sobre l’Orient. Això ha fet que l’orientalisme no sigui només una manera de pensar, sinó una eina de poder que ha desembocat en institucions socioeconòmiques i polítiques de «terrible» durabilitat, i ha ajudat a legitimar la dominació colonial i la ingerència política en territoris orientals.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/837/1*Q1phNtmIaUo-jixcGS0acw.png" /></figure><p>Said explica que aquest procés no es limita a la representació de l’Orient, sinó que ha estat clau en la construcció de la identitat europea mateixa. Mitjançant la definició d’<em>Occident</em> en oposició a <em>Orient</em>, la cultura europea s’ha bastit d’una imatge de superioritat identitària basada en els seus suposats progrés, racionalitat i civilització, en contrast amb una representació orientalista que retrata l’Orient com a estancat, irracional i exòtic. Aquest sistema de característiques oposades ha estat tan persistent que ha esdevingut pràcticament inqüestionable, fins al punt que moltes de les nocions occidentals sobre l’Orient han estat acceptades no per la seva correspondència amb la realitat, sinó per la seva reiteració sistemàtica en la literatura i el discurs polític.</p><p>Said també assegura que l’establishment cultural i literari en conjunt ha marginat l’estudi seriós de l’imperialisme i la cultura, una connexió inqüestionable si tenim en compte que tot escriptor del segle XIX (i d’èpoques anteriors) era perfectament conscient de l’existència d’una estructura imperialista, i als seus textos s’hi fa evident que tenien opinions marcades per una visió de superioritat racial i postures favorables a l’imperialisme. El mateix autor declara que «tothom qui escriu sobre l’Orient ha de prendre una posició davant d’ell», ja que tot escriptor dedicat a l’Orient assumeix algun coneixement previ d’aquest, i el fa servir com a referència. Això es reforça pel fet que l’orientalisme «es basa en l’exterioritat» ja que, segons el tòpic, si l’Orient pogués representar-se per si mateix, ho faria; com que no pot, Occident és qui es fa càrrec de la seva representació. Aquest discurs i coneixements, que provenen i són acceptats per institucions acadèmiques i polítiques, donen força i autoritat a Occident per continuar alimentant i perpetuant aquesta imatge distorsionada de l’Orient, una representació que, com diu Said, està lluny d’una «correspondència» amb la realitat de la regió.</p><p>Estic totalment d’acord amb Said quan finalment subratlla la importància d’aquesta teoria per als estudis literaris i crítics, ja que serveix d’exemple clar de les interconnexions entre societat, història i textualitat, i a més «connecta l’orientalisme amb la ideologia, la política i la lògica del poder». L’orientalisme no és només una ideologia, sinó també una manifestació del poder, capaç d’influir en la manera en què s’estructura el coneixement i es construeixen les identitats culturals.</p><p><em>Orientalisme</em>, d’Edward Said, continua sent una obra fonamental per entendre com es construeix el coneixement i que la cultura no és mai neutral, sinó que sempre reflecteix relacions de poder. És un llibre que convida a qüestionar els discursos dominants i a revisar la manera com s’ha explicat la història des d’Occident, una tasca imprescindible en un món globalitzat on la representació de l’altre encara té un impacte profund en la política i la societat.</p><iframe src="https://cdn.embedly.com/widgets/media.html?src=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fembed%2F1aNwMpV6bVs%3Ffeature%3Doembed&amp;display_name=YouTube&amp;url=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3D1aNwMpV6bVs&amp;image=https%3A%2F%2Fi.ytimg.com%2Fvi%2F1aNwMpV6bVs%2Fhqdefault.jpg&amp;type=text%2Fhtml&amp;schema=youtube" width="854" height="480" frameborder="0" scrolling="no"><a href="https://medium.com/media/e7d283ba47af9da0dd8b8f62440ed8e0/href">https://medium.com/media/e7d283ba47af9da0dd8b8f62440ed8e0/href</a></iframe><p>Said, Edward W. (2024). <em>Orientalisme</em>. Tigre de Paper Edicions. Manresa. 33–65.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=4a96fcb79143" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Comentari i reflexió d’«El cànon català», de Jordi Llovet]]></title>
            <link>https://medium.com/@lluquetaa/comentari-i-reflexi%C3%B3-d-el-c%C3%A0non-catal%C3%A0-de-jordi-llovet-00579322b7f3?source=rss-a5cb7dc21a4b------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/00579322b7f3</guid>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <category><![CDATA[literatura]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Lluquetaa]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 12 Mar 2025 11:19:54 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-03-14T12:42:04.666Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Segons els experts, un cànon “ben fet” ha hagut de tenir en compte, en primer lloc, la base històrica, és a dir, la tradició literària de la literatura que es canonitza; en segon lloc, l’estètica de les seves obres, i, finalment, la influència de la literatura escrita en altres llengües, que ha pogut impactar en les grans obres d’aquesta tradició. Tanmateix, la conformació d’un cànon no és un procés neutral, sinó que aquest ideal sovint és condicionat per factors extraliteraris, com la situació política, social i econòmica del territori on es desenvolupa la literatura en qüestió.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/529/0*ydJsaFmh7ElEXsUJ" /><figcaption>La col·lecció MOLC — Les millors obres de la literatura catalana</figcaption></figure><p>Jordi Llovet reflexiona sobre la facilitat d’establir aquests criteris en les tradicions literàries més hegemòniques — com és el cas de la literatura anglesa, la italiana o la francesa — en què els antecedents històrics expliquen els successius desenvolupaments literaris d’una manera molt més ordenada i lineal. En canvi, la literatura catalana ha patit «batzegades i interrupcions tan enormement brutals, que difícilment, encara avui dia, es pot parlar de la literatura catalana com una literatura formada per fites contínues», aquestes pertorbacions han dificultat l’establiment i la normalització d’una continuïtat coherent per al seu cànon literari.</p><p>No és cap sorpresa que la manca de normalitat amb la qual es viu la nostra identitat política, cultural, lingüística i nacional — que ha estat sotmesa a persecucions, desavantatges i adversitats per la manca d’autonomia política durant segles, des del final de l’Edat Mitjana i fins a dia d’avui — afecti també la literatura escrita en la llengua pròpia. Això no solament es reflecteix en els buits de producció al llarg de la història, sinó que, per a Llobet, la producció literària feta immediatament després dels decrets de nova planta fou de «molt escassa categoria estètica», i el fet d’introduir-les en el cànon fa que davalli el nivell del prestigi de la producció literària en català.</p><p>Tot i que la literatura catalana afronta grans dificultats per poder establir un cànon continuat i presenta disfuncions en la seva connexió amb els corrents estètics, especialment en les comparacions amb la literatura francesa o anglesa, s’han de reconèixer els esforços, voluntats i iniciatives teòriques, polítiques i econòmiques que es varen fer per pal·liar els efectes d’una tradició «sempre entrebancada». Tanmateix, des de la Renaixença ençà fins a la institucionalització de la cultura catalana al segle XX, passant pel Noucentisme, han estat nombrosos els intents de consolidar una literatura nacional forta i reconeguda.</p><p>Segons Llovet, aquests esforços donaren uns fruits de tanta categoria que, si els poetes dels primers mil nou-cents haguessin estat traduïts adequadament a les llengües de cultura europees, «permetrien avui situar la literatura catalana de la primera meitat del segle XX entre les més grans del continent». Per tant, és evident que la literatura catalana té el potencial de competir a l’àmbit internacional, no obstant això calen nous esforços, similars als de la generació noucentista per superar la nova interrupció que va suposar la guerra civil espanyola i la dictadura franquista. L’autor ho considera un repte triple, que implica: recuperar una tradició «semiperduda», reforçar el paper de la crítica per garantir una literatura de qualitat i establir una connexió més productiva amb els països veïns, per aprendre’n lliçons que, per les circumstàncies de la història, sembla que la cultura catalana ha passat per alt.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/414/0*3BSBdeR4Xg5wI2vi" /><figcaption>Mostra dels llibres que varen quedar entre els 50 millors llibres dels últims 50 anys a una enquesta realitzada pel número especial de Sant Jordi de Quadern del 2024 que comptà amb els vots de 83 persones, entre les quals escriptors, crítics, professors universitaris, bibliotecaris i llibreters.</figcaption></figure><p>No obstant això, cada vegada més autors i estudiosos aposten per la possibilitat d’emular aquests «temps més favorables i gloriosos», i afirmen que no és necessari que la llista d’obres que val la pena que formin part d’un cànon de la literatura catalana acabi amb Prat de la Riba o Eugeni d’Ors. La incorporació de noves veus literàries ha aportat una mirada renovada a la tradició literària i ha demostrat que la literatura catalana encara té molt a oferir i que pot estar a l’altura de les grans tradicions literàries.</p><p>En la meva humil opinió, però, no aconseguirem una literatura «normal» en llengua pròpia fins que aquesta deixi de ser un camp de batalla constant i la manca d’autonomia política sempre ens remi en contra. Només amb un entorn favorable i el mateix suport institucional de què gaudeixen les produccions en les llengües de prestigi, en què la seva promoció és tractada com una qüestió d’estat, es podrà aspirar a una literatura plenament reconeguda, tant dins com fora dels nostres territoris, i garantir-ne la continuïtat.</p><p>Llovet, Jordi (2006). «El cànon català». A: Bloom, Harold. <em>Ramon Llull i la tradició catalana</em>. Barcelona: Institut Ramon Llull. 113–119. <a href="https://docs.llull.cat/IMAGES_175/transfer02-not02-cat.pdf">https://docs.llull.cat/IMAGES_175/transfer02-not02-cat.pdf</a></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=00579322b7f3" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>