<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Martí Rodríguez Vidal on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Martí Rodríguez Vidal on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@martirodriguezvidal?source=rss-a395f64795c------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*r63fASFA2mDMgBEdeeU4vQ.png</url>
            <title>Stories by Martí Rodríguez Vidal on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@martirodriguezvidal?source=rss-a395f64795c------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Sun, 22 Nov 2026 00:46:53 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@martirodriguezvidal/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[No abandonar la tasca ni l’esperança]]></title>
            <link>https://martirodriguezvidal.medium.com/no-abandonar-la-tasca-ni-lesperan%C3%A7a-91972bcb8db2?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/91972bcb8db2</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 30 Oct 2023 00:52:45 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2023-10-30T00:52:45.472Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Estimats amics, torno a aquestes línies amb l’esperança de recuperar la meva relació amb l’escriptura, que s’ha vist damnificada per la intensitat de vida dels últims temps. Les tecles i jo ens hem seguit veient des de l’última crònica que vaig penjar aquí (al febrer de 2022) però els textos que hem apanyat no eren de consum públic i s’han fet arribar als seus corresponents destinataris.</p><p>Però, com deia Pompeu Fabra, “cal no abandonar la tasca ni l’esperança”. En el meu cas, la tasca és la d’escriure, que no vull ni puc abandonar. Així que reprenc aquest blog amb la intenció de passar-me per aquí un cop per setmana, els diumenges, i deixar-hi una petita carta com havia fet quan vaig viure a París o a Boston. Haureu de comprendre, estimats lectors, que la falta d’exercici literari ha fet estralls i ha debilitat la meva musculatura expressiva. En tot cas, espero i en recuperar capacitat i desplegament amb el pas de les semanes i de les cartes. Confio en tornar a pulir aquesta prosa amb l’objectiu -poc realista- de que, al final, les meves frases continguin lo just i necessari per narrar allò que ha passat. Espero també ser capaç de saber triar i escriure aquí aquelles anècdotes que més i millor em permetin parlar, sense cursileries, de la fe que tinc en l’amor com a força per salvar el món.</p><p>És de preveure que en les properes setmanes passin per aquí temes com el casament que m’unirà en sant matrimoni a la molt honorable senyora Assumpta Casas el proper 24 de febrer al Monestir de Sant Cugat i les peripècies a les que em porti la meva feina de periodista de Tribunals i Succesos a la Cadena SER, sense deixar enrere les cròniques de paelles i excursions a la muntanya. No és descartable tampoc que parli de tant en tant dels llibres o pel·lícules que ocupen el meu temps lliure.</p><p>I el que sempre apareixerà per aquestes línies és el promotor i propietari final d’aquestes línies: Déu.</p><p><strong>Trucades a la Rebeca i la Melody</strong></p><p>Segueixen caient els dies del calendari i jo ja porto unes quantes setmanes anant a treballar cada dia a la Cadena SER. Secció de Tribunals i Successos o, com diu un company de redacció, “lo dels morts”. Es el mateix que es lamenta quan tenim hores buides de feina: “¿Què li passa a aquest país que avui no s’està morint ningú de forma truculenta?”</p><p>Hi ha dies que resolem l’expedient amb un apunyalament en algun barri de Barcelona i un accident frontal a la C-17 i hi ha dies que ens hem de moure i fer trucades i explicar a la gent per la ràdio coses extranyes. Dimecres va ser un dels de la segona categoria.</p><p>Estem a la redacció, a mig matí, tranquils, i de sobte un companya avisa de que algun mitjà comença a parlar d’un pressumpte cas d’abusos sexuals en una escola de Vallirana. Faig una recerca a mitjans: no hi ha pràcticament res. El company en qüestió em passa una publicació a Instagram on un home denuncia el cas. Escric un missatge a l’home per veure si puc parlar amb ell i truco als Mossos, que confirmen que estan investigant el cas. Al cap de poc, l’home contesta: és el tiet d’una pressumpta víctima, una nena de 3 anys que hauria patit els abusos. El tiet em dona el contacte de la mare de la nena. La truco. Entrevisto a la mara, la Rebeca, que m’explica el que li ha passat i el que li ha dit la seva filla amb gran nivell de detall. Suposadament els fets passen durant el menjador, quan la monitora que vigila els nens se n’emporta alguns a part i els fa fer un joc de metges que acaba amb l’abús. El testimoni és colpidor. Trio un parell de frases que no siguin explícites per emetre-les. Expliquem a l’antena el que diu aquesta mare i que els Mossos investiguen a dues monitores.</p><p>Per la tarda, truco a una segona mare que ha denunciat els fets a la policia, la Melody, que és encara més explícita que la primera: “Vaig aconseguir que la meva filla parlés fent-la jugar amb nines i demanant-li que s’imaginés que ella era una nina i m’ensenyés què li feia la monitora”. Seguim explicant el tema als butlletins i sembla, segons ens diu el tiet, que ja hi ha deu famílies -tot famílies de P3- que volen denunciar. Tanquem la jornada a l’expectativa de com evolucionarà la cosa.</p><p>Però el dia següent, dijous, a primera hora, els Mossos informen de que ja han estat investigant el cas i que no hi veuen indicis de delicte. El jutjat d’Instrucció de Sant Feliu, en canvi, diu que ha rebut tres informes mèdics de possibles víctimes i estudia el cas. Aquell dia, tres famílies més denuncien els fets (fent un total de 5 denúncies). L’escola convoca les famílies de P3 i els explica que ja han apartat a la monitora acusada. Parlem amb les mares denunciants i amb els Mossos. La policia manté que no hi ha indicis de delicte, però els afectats diuen que les seves filles no menteixen. A la redacció hi ha sorpresa i el debat sobre si és possible que la denúncia sigui falsa. ¿Per què donen una conclusió tan ràpida els Mossos si la denúncia s’ha posat fa cinc dies? ¿Saben alguna cosa més com per ser tan contundents? Seguim a l’espera de més novetats.</p><p><strong>S’ha explotat una guerra</strong></p><p>Després d’uns quants caps de setmana plens d’agenda social i escassos en el descans, l’Assumpta i jo hem decidit que aquest seria una mena de repostatge. Dormir sense despertador, fer poques coses, fer-les amb marge de temps per davant i per darrere, estar temps a casa, llegir, fer foc, fer castanyes, veure el futbol, sopar lleuger i avançar -sense pressa- coses del casament.</p><p>Estava clar que el millor refugi per fer-ho era la casa de Tous. I allà hem arribat el dissabte al migdia. Queda una hora pel dinar, que dediquem a pensar en el detall que volem fer als convidats el dia del casament. Fa dies que una idea ens sobrevola, però encara no hem acabat d’aterrar-la en el paper. Ens asseiem davant d’un ordinador, obrim un document, apuntem idees, hi fem esmenes, apunts, matisos. Reescrivim i millorem la idea que teníem. Sentim que estem a prop de trobar la tecla que ens agradi als dos. Ja sabem el què, ens falta el com. Se’ns acut una possibilitat que seria la cirereta del pastís i que convertiria la idea inicial en un detall bonic i original pels convidats. Mirem a internet si és viable, i sembla que ho és.</p><p>Després de dinar, el futbol, que en aquesta casa és un costum inmemorial. El patriarca i el primogènit (el que escriu) no es perden un partit si no hi ha causa major. Si hi ha causa major (que n’hi sol haver una o dues al mes) s’assumeix el sacrifici de no veure el partit i santes pasqües. Tenim la malaltia de la pilota, però sembla que estem estables i lluny de la intubació.</p><p>Al final, el partit passa sense pena ni glòria, però ens regala dues hores de sofà i descans.</p><p>Cap a les sis de la tarda, caiguda ja la nit, li proposo a l’Assumpta si vol veure uns vídeos que gravava el meu pare quan érem petits i que estan plens d’escenes familiars tendres i divertides.</p><p>“Estos niños tan guapos son Martín y Oriol”, diu la veu del meu pare, mentres enfoca el bebé de dos anys que vaig ser un dia i el nadó que va ser l’Oriol.</p><p>Amb el pas de les cintes, van augmentant els nens d’aquesta casa i també creix el seu volum i apareixen les seves paraules. “¿Has ponido la cinta?”, li deia l’Oriol de quatre anys al meu pare en un dels fragments. I en un altre, quan devíem tenir cinc o sis anys, estant l’Oriol i jo jugant a l’habitació, em diu el meu germà: “Martí, ¿tu creus que està bé robar?” Jo, sense dubtar-ho, li dic que no i ell respon que també creu que no: “Ja, és que un barco pirat no pot robar tot l’or d’un altre barco. Una altra cosa és si et trobes or i ets el primer que te l’has trobat. Llavors… llavors…” i ja no sabem què s’ha de fer si trobes or abandonar en un vaixell pirata perquè en aquell moment es talla la cinta.</p><p>Hi havia tanta gravació, que la vam interrompre per anar a missa. Però després de sopar vam continuar. I tant vam avançar en les cintes i en el temps, que vam arribar a unes imatges que no es poden comprar ni amb l’or de tots els pirates dels quatre punts cardinals. Es tracta d’una cosa a la que vam anomenar el “telenotícies pijama” i que consistia a gravar entre tots els germans diverses conexions de telenotícies però sempre portant el pijama. I resulta que el corresponsal de guerra en aquell telenotícies és el nostre corresponsal al cel desde fa deu anys.</p><p>Al pobre Edu li va tocar en aquell telenotície explicar que havia esclatat una guerra entre Rússia i Irak (la notícia era inventada). Ell no tenia ni cinc anys, però li vaig demanar que s’aprengués el guió i es va posar davant de la càmara.</p><p>“Hola, bon dia”, començava l’Edu. “Estem aquí… a Irak… ai, torno a començar”. I tallàvem i tornàvem a començar. “Bon dia. Estem a Irak, on s’ha explotat una guerra perquè un noi de Irak ha matat a… (petita pausa per pensar) a un noi de Rússia… la guerra s’ha explotat a les nou del matí (que era la hora d’inici del conflicte segons el guió) i ha durat fins ara…”</p><p>En literatura, és difícil descriure la tendresa. Però en les imatges d’un nen petit que s’esforça per fer el que sigui -en aquest cas seguir el rollo als seus germans grans i explicar que “s’ha explotat una guerra a Irak”- la tendresa és infinita. Son unes imatges adictives. Suposo que en part perquè ens permet sentir una veu i veure una mirada que la vida ens va prendre massa d’hora.</p><p>I després d’aquell telenotícies, encara hi ha un segon video de l’Edu que miraríem en bucle: estem jugant a futbol a casa, ell i jo. Jo, fent de germà gran que abusa de la seva posició, el driblo tota l’estona i ell casi no pot tocar la pilota. I llavors, com és obvi, s’enfada i plora. “Ja no vull jugar. El teu joc és avorrit”. I jo li dic: “Vale, doncs no juguem més”. Al que ell respon: “Nooo. Juguem al meu joc, ara”. I jo li pregunto: “¿I com és el teu joc?” I diu: “Bueno, una mica com el teu, em sembla”, i de cop se li acaben les llàgrimes, se’n va amb la pilota, rient i esperant que el persegueixi i li intenti prendre la pilota.</p><p><strong>Un home salvat</strong></p><p>Els manaments son deu. Estimaràs a Déu sobre totes les coses, no faràs servir el nom de Déu en va, santificaràs les festes… i fins el desè: no desitjaràs els béns del pròxim. I en principi, segons el Catecisme, convé complir-los per comprar-se un bitllet que Sant Pere, el revisor, accepti com a vàlid per entrar al regne del cel. Porto això per parlar breument de la mort de Mathew Perry, l’actor del personatge del Chandler a Friends. Perquè quan mor algú sempre penso en si haurà passat el tall o no. En si Sant Pere li haurà hagut d’explicar on és el lavabo allà dalt o si haurà hagut de buscar paraules senzilles per explicar-li que no ha fet prou mèrits per creuar aquella porta. I en la mort que ens ocupa, el primer que un pensaria és que la vida de Mathew Perry no és per posar a les escoles com a exemple. Ell mateix va explicar que la seva vida va estar marcada per les drogues i els excessos. I, en canvi, estic disposat a defensar fins a la mort que son altes les probabilitats de trobar-nos al Chandler al cel (si aconseguim arribar-hi nosaltres). Perquè també el Catecisme diu amb claredat que aquell que no ha pogut conèixer a Crist ni l’Evangeli, es pot salvar si actua fent el bé conforme a la seva consciència. I perquè sabem que la misericòrdia de Déu perdona sempre fins els pecats pitjors. I qui sap si el Mathew Perry, en la seva foscor i en el seu calvari, va trucar cada setmana a la seva mare per dir-li que l’estimava o si un dia va ser el primer a visitar un amic d’infància a l’hospital perquè havia tingut un accident i no es va desenganxar del llit fins que li van treure a l’amic la via per alimentar-lo artificialment. No li cal gaire a Déu per regalar el paradís que amb tanta cura ha preparat per nosaltres. De fet, no m’extranyaria que avui el cel sigui un lloc una mica més irònic.</p><p>I per avui ja està. L’objectiu d’aquesta primera jornada d’escriptura després del desert era només tornar. La setmana que ve i les que vinguin ja pensarem en endreçar una mica més les idees i pulir una mica més la narració.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=91972bcb8db2" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Tots els dies tenim set]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/tots-els-dies-tenim-set-2658a3f82f5c?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/2658a3f82f5c</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 06 Jun 2022 22:48:18 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-06-07T21:41:40.174Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Torno a aquestes línies amb la por d’avorrir-te. Ja sé que una de les coses més importants en aquest món és no ser pesat. I és per això que em fa por explicar un plan que ja he explicat altres vegades. La de diumenge no va ser la primera paella que hem fet a casa amb amics: hem fet altres paelles i hem fet altres cròniques sobre com és aquest ritual nostre i com hi trobem l’alegria</p><p>Ja he explicat moltes vegades que quan la gent arriba els hi vaig donant tasques -tallar el pebrot, preparar el caldo, repartir el fuet- i que sempre acabem muntant la cocina de masterchef, amb tot de gent treballant al voltant d’una taula llarga, però sense els mals rollos ni personatges estrambòtics que es curen els mals de l’ànima acariciant la pell d’un gripau libanès. També hem parlat prou vegades de les converses i els corrillos que es formen en aquella estona morta abans de dinar, de les mentides de la gent sobre el gust de la paella i sobre l’anada d’olla que suposa fer pancakes a la paella per berenar. Hem narrat els partidets de futbol que surten després del cafè que acaben amb peus descalços i hem cantat gols dels de sempre. Hem explicat com la gent es diu adéu, com es diuen allò de “ens hem de veure més” i com alguns, a l’arribar a casa, busquen a Instagram el nom d’aquella noia que els hi ha fet gràcia perquè, escolta, qui sap, mai se sap, el no ja el tenim, va, ¿la segueixo? La segueixo.</p><p>Y que Dios reparta suerte.</p><p>Per tot això, quan la Clara Maluenda em va dir que a veure si hi hauria crònica vaig pensar que no seria fàcil escriure una altra vegada el mateix. El meu instint narrador em va dir que no podem vendre sempre el mateix conte, que el de la paella i el de la Caputxeta ja se’ls sap tothom i ens diran que ens repetim com l’all.</p><p>Però, mira, no ho sé, crec que a vegades s’ha de fer un exercici de fe i d’intuïció. Així que em poso a escriure un cop més per explicar-vos el que hem viscut avui.</p><p>I també anirà bé per complir amb la promesa que vaig fer-te, amic lector, en la última d’aquestes cròniques, la del Delta de l’Ebre, que s’acabava així: “<em>Caldrà veure en les pròximes setmanes, mesos o anys, si potser alguna mirada que hagi nascut al Delta cau en terra fecunda i dona molt de fruït</em>. <em>Seguirem informant”.</em></p><p>Doncs aquí estem, informant.</p><p>…</p><p>“A partir de les 12:00 es pot començar a venir, que començarem a fer la paella i caldran mans”, vaig escriure al missatge de whatsapp on explicava l’horari del plan..</p><p>I el diumenge, quan van tocar les dotze i jo esperava la mà d’obra barata per encolomar la part pesada de la paella no hi havia ni una de les trenta persones que esperàvem a dinar.</p><p>Ens vam posar a avançar coses amb la Meritxell, la meva germana, mentres analitzavem el pronòstic de la jornada:</p><p>-Jo crec que s’ho passarà molt bé… -deia la Meritxell.</p><p>¿De qui parlaves, Meritxell? ¿Qui s’ho havia de passar tant bé? ¿Teníem un convidat especial? ¿Algú que no havia vingut mai? ¿Algú a qui havíem d’impressionar? ¿Algú que esperem que vingui més vegades? ¿Que vingui totes les vegades?</p><p>La teníem. I jo, evidentment, pensava en la manera de que fos un gran dia per ella.</p><p>Al final, el primer en arribar va ser el Fabre. Cosa extranya, perquè el nostre scout de capçalera té fama d’arribar a misses dites. Però a caballo regalado…</p><p>-Apa, Fabre, a treballar! -li vaig dir.</p><p>Ens vam posar a tallar el pollastre. I no portàvem ni deu minuts repassant l’actualitat del nostre grup d’amics -que si aquell, que si l’altre- que vam veure per la finestra del jardí que arribaven les noies de Terrassa. I això volia dir, amics lectors, que l’Assumpta havia arribat a casa. Tothom en guàrdia, espases en alt,<em> vamos,</em> <em>corneta, avise a todas las unidades: zafarrancho de combate!</em></p><p>La noia a la que vull fer feliç entrava pel jardí amb les seves amigues. En aquell moment vaig haver de detenir i tancar a la masmorra a aquella part de mi que tots treiem quan venen convidats i volem fer un espectacle que normalment no fem. Per treure’m els nervis de sobre volia fer xivarri i sobreactuar i fer una mica d’espectacle de tot plegat. Però em vaig contenir, vaig saludar a les amigues que la precedien -la Marta Saló, l’Anna Argemí, la Clara Maluenda, la Maria Gallemí- i vaig buscar els meus ulls preferits. Allà estaven, els de l’Assumpta Casas, que em miraven i em deien, o això vaig entendre jo: “T’estimo, no em facis passar vergonya”.</p><p>I com que per mi els seus desitjos són ordres celestials, ens vam abraçar amb aquella tendresa que només dona la repetició diària i perfeccionada de la mateixa abraçada.</p><p>-Benvinguda a casa teva -li vaig dir rient. Ella va riure, encara nerviosa. -Després t’ensenyo la casa.</p><p>Els altres ens miraven i reien.</p><p>-Oiii, la parelleta! -deia algú.</p><p>-Que monooooos! -deia algú altre.</p><p>-Després ja ens faràs una presentació com Déu mana, no, Martí?</p><p>Vaig respondre que sí, que ja farem tot el que calgui, i vam sortir amb l’Assumpta al jardí cinc minuts per fer allò que fan els nòvios que tot just comencen, que és preguntar-se que tal, com estàs, com ha anat el viatge?, has dormit bé?, has tingut calor?, has esmorzat bé?, has pres prou proteïnes?, et cal res?, segur?, si et cal res m’ho dius, eh?</p><p>I així va ser la primera vegada que l’Assumpta va venir a casa. Un moment que tampoc és res de l’altre món, però que és maco de viure i de tenir guardat en aquestes línies per quan el pas del temps, i qui sap si dels anys, el converteixi en un moment encara més bonic.</p><p>Cap a la una i mitja ja va anar arribant tothom. Va arribar el cotxe del Joan Estrada, on també venien la Raquel Lucena i la Maria Valls (coneguda a casa nostra com “la riamvalls” perquè durant molt temps només la coneixíem pel seu nick d’Instagram i les seves aparicions estelars als stories de la Marta Bonsfills). També van arribar la Mercè Alonso i la Montse del Cacho, que vam acabar descobrint que gairebé és filla adoptiva del poble per uns parents que hi té.</p><p>Com sempre, vam anar distribuint tasques a la gent que arribava. Vam allargar la taula de la sala gran i la vam omplir de ganivets, taules de fusta, cebes, pollastre i cotilleos. I s’ha de dir que un rumor concret de seguida va començar a agafar força. “Mira, mira, estan allà. Jo crec que sí, no?” “Mmmmm… sí que ho sembla, però no sé que dir-te…”</p><p>Mentres començàvem a cuinar, la Mireia va muntar el ping-pong al porxo. I ja se sap que hi ha tres coses que en aquests plans tenen un magnetisme extrany: el fuet, el ping-pong i les noies guapes, sempre envoltades de buitres, de gent que s’ha informat abans de venir sobre si hi ha nòvio, gent que no s’ha informat però que aprofita el moment per preguntar-ho ràpid i prendre posició, i aquell que ha sentit que té nòvio però que salta amb allò de: <em>que haya portero no significa que no se pueda meter gol.</em></p><p>Però el que deia, vam muntar el ping-pong i de seguida va començar a congregar tot de gent que, com si estés a la peixateria, preguntava qui era l’últim i demanava torn.</p><p>A tot això, mentre el pollastre ja es fregia amb la mongeta, el pebrot, i la ceba, seguia arribant gent. I entre els que van arribar, un retorn especial, uns rínxols mítics que ja enyoràvem. Al costat de l’Anna Serra entrava, alegre, la Berta Trèmols. Busqueu l’hemeroteca i veureu que ella hi va ser al principi de tot, al 2018, quan alguns nois de Pedralbes empaitaven noies de Bonaigua i viceversa en aquell grup que es deia “Pedraigua”, quan encara estudiàvem la carrera i començar a fer aquests plans ens feia sentir-nos grans i independents. En aquells primers plans, la Berta era la segunda de abordo. Tota la logística i la organització passava per ella. Ella dibuixava els cotxes que havien de venir i els que havien de tornar i qui havia d’anar amb autobús perquè encara érem petits i no teníem tants cotxes. I controlava els ingredients que compràvem, els postres que portaríem i a quant sortia el plan per cadascú. No eren matemàtiques fàcils, us ho asseguro. I després la vida, la pandèmia i el seu retir monacal per estudiar el FIR van fer que passéss el temps sense veure’ns. Però el diumenge allà estava, de nou al lloc on aquell grup d’amics va començar a expandir-se. Ben tornada, amiga.</p><p>Mentrestant, hi ha un noi que estudia. En una habitació, tancat, concentrat, el meu germà Oriol llegeix i escriu un text que ha d’entregar al seu director de tesi aquesta setmana. Potser podria deixar-ho per l’últim moment, per aquella mateixa nit, però és que d’aquí tres setmanes es casa i no és plan d’arriscar-se ara a fer allò que havíem fet tantes vegades de joves d’entregar el text amb un mail enviat a les 23:57. Ja en parlarem d’aquesta boda en aquest blog, també, perquè fa setmanes que en aquesta casa no es parla d’una altra cosa. I és normal. Qui ho havia de dir. Suposa tantes coses bones i tantes victòries i tanta esperança que ho deixo aquí i ja en parlarem un altre dia.</p><p>De fet, la que es fa un fart de respondre coses de la boda és la Mireia Prats, la núvia, que ha estat ajudant en tot des del principi. Sembla ahir aquell dia del passat Nadal que va venir a casa a superar un concurs de preguntes i respostes sobre coses de la família i se’n va sortir molt bé. Algun dia haurem d’explicar que es va arribar a elaborar un temari, on hi havia frases de películes que veiem amb l’Oriol i el Xavi quan érem petits, que ens sabem de memòria i que encara avui les utilitzem amb freqüència per comunicar-nos o per fer una conversa més divertida.</p><p>Entre totes aquestes històries, jo estic a la paella i a que tots els engranatges del plan funcionin. Però no m’oblido que des de fa un mes, les meves prioritats en aquesta vida han canviat. Busco a l’Assumpta, per veure si està a bé i a gust. Però aquesta és una pregunta absurda perquè aquí la noia terrassenca, d’entre tots els talents que té, sobresurt en la seva capacitat de fer-se amb la gent. (spoiler: això de fer-se amb la gent és només l’antesala per després estimar-los, però d’això també us en parlaré un altre dia).</p><p>Efectivament està xerrant estupendament amb una parella que en aquesta casa són convidats ilustres i que acaben d’arribar: la Pati Mesa i el Pau Canyisa.</p><p>Al cap de poc, la Pati s’acosta fins a la zona de la paella per dir-me, amb l’entusiasme de la Pati, que “l’Assumpta ens ha caigut super bé, és super maja, ens alegrem molt pels dos, en sèrio!”</p><p>La paella avança, la gent es segueix acumulant al ping-pong i a les taules i cadires de fora i el rumor o la sospita que s’ha despertat al principi del plan segueix rulant per tots els participants: “Jo crec que sí que estant junts. No els veus? Però si és evident. Mira quines cares de felicitat…”</p><p>Però no hi ha confirmació oficial.</p><p>Cap al final de la paella, tenim un petit contratemps. M’adono que estic fent arròs per 30 persones en una paella que només té capacitat per 20 racions. De sobte, el caldo, que ja és el pas final, no hi cap. Aviso a l’Oriol, el pioner en això de les paelles, i decidim fer un trasvàs ràpid a una paella més gran. Entre quatre subjectem una paella al costat de l’altra, la que s’està fent servir i la que farem servir, i sense apagar el foc ho passem tot d’una banda a l’altra. Problema resolt.</p><p>Quan la paella ja està feta i la taula posada, avisem a tots els comensals que estan enganxats al ping-pong que ja poden venir.</p><p>I llavors tothom demana:</p><p>-La presentació, la presentació!</p><p>I és que dimarts, quan vam fer el grup de whatsapp per organitzar el plan, jo estava sopant al pis dels cosins Llopart/Serra i van insistir en que el nom del grup havia de ser “Presentació Assumpta” i la foto de perfil havia de ser la de la presentació del Simba, de la pel·lícula del Rey León, quan canten aquella cançó de El Ciclo Sin Fin.</p><p>La broma va fer fortuna i ara tothom demana el que se’ls hi va prometres: la presentació de l’Assumpta.</p><p>I tot i la vergonya que implica, quan el poble es capfica en que vol pa i circ, no hi ha res a fer. Així que just abans de seure, amb tothom a sala, l’Assumpta ve al meu costat i, mentre veig a molts amics riure i enfotre-se’n i disfrutar dels meus nervis, dic:</p><p>-Bueno, doncs res… Molts ja la coneixeu, però us ho torno a dir: aquesta és l’Assumpta, i estem sortint. Espero que la cuideu i que no l’espanteu.</p><p>Hi ha crits i aplaudiments i l’Assumpta, al mateix temps que es mor de vergonya, riu i somriu mentres alguns demanen que l’aixequi i la ofereixi al vent com a l’escena del Rey León. Però no ens flipem, que ja ens ha costat prou trobar-la com per arriscar-nos a que se’ns trenqui.</p><p>La paella sembla que ha sortit bona i la gent repeteix. Apuntem una altra victòria al sarró per la paella més fàcil del món.</p><p>Al dinar, em toca al costat d’un altre que també ha vingut a casa per primera vegada: el Joan Fabrer. I és estrany perquè ja fa molts estius que havíem compartit excursions parlant dels trucs que es podien utilitzar al videojoc “Age of Mithology” com “Isis hear my plea” que el Xavi i l’Edu utilitzaven per guanyar ràpid les partides quan els hi feia mandra jugar-les en mode normal.</p><p>El Joan pregunta com vam començar a sortir amb l’Assumpta. Li fem cinc cèntims d’aquella tarda al Tibidabo però el gruix del relat el tenim guardat en cròniques internes que només seran nostres.</p><p>Després de dinar, sortim a fora a fer el cafè. I la gent segueix enganxada al ping-pong. Dues parelles destaquen d’entre les altres: el Fabre i la Marta, i el Joan Alfons i la Coia, que han vingut a última hora perquè just avui han vingut a fer proves de so a l’església de Tous per la boda de l’Oriol i la Mireia. Diuen que el Santi Mabres no es va quedar enrere.</p><p>També corre pel jardí la meva germana Meritxell, que xerra amb la Marta Bonsfills, la Imma Ricart, les Mireies… I es mira amb curiositat i alegria un plan que li hem explicat moltes vegades però al que mai havia pogut venir. I aquesta és una altra que té un do per connectar amb la gent i s’està allà xerrant amb tothom com si hagués vingut tota la vida.</p><p>Avui amb el grupet d’Igualada en ve un altre que no ha vingut mai, però que, clar, va fer Effetà i es veu que això uneix molt. Però vaja que un Morera, en aquest cas l’Enric, un tio estupendo, que controla mitja Igualada (l’altra mitja la controla el seu germà Josep) sempre serà benvingut a casa Rodríguez-Vidal.</p><p>Continua corrent el rumor. ¿Estant sortint aquells dos a qui tothom veu molt junts i que tan bé es compenetren en aquest esport de xinos?</p><p>Com ja és costum en aquests plans, oferim a la gent cafè i pancakes amb nutella que hem fet a la paella gran amb bastanta efectivitat. Mentre els repartim, la Clara Maluenda em pregunta si hi haurà crònica del plan. “Ui, no ho sé… Pot ser que sí, pot ser que sí…”, li responc.</p><p>No podem deixar de dir que també pululava pel jardí una de les persones que millor pulula del món: el noi de la ce trencada, Miquel Nafría. No vaig estar en cap conversa amb ell però m’hi jugaria un braç i la meitat de la meva herència a que va aprofitar per parlar d’un documental que ha vist fa poc a YouTube, un d’aquests que està penjat per parts, que explica la història d’un matrimoni que tenia 12 fills esclavitzats a casa seva, que mai havien vist la llum del sol, que es pensaven que allò era la vida normal i que quan van descobrir el pastel van matar als seus pares. “¿Tu creus que hauries fet lo mateix?”, afegeix el Miquel com si res. “Jo crec que sí perquè en realitat la moral…” I no saps com i de sobte ja estàs a la seva teranyina plantejant-te que faries si els teus pares t’haguessin segrestat a casa.</p><p>I després del cafè, el futbol. Dos porteries ràpides i dos equips improvisats. Igualada i comarques contra l’àrea metropolitana de Barcelona. Pagesos contra pijos. S’anima casi tothom i som masses al camp que ens hem inventat, però a ningú l’importa massa perquè ja se sap que els partits de pachanga són així: molts contra molts i que guanyi el més llest.</p><p>De fet, diuen que el futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanyen els alemanys. Doncs deixeu-me reescriure la frase: diuen que els partits de pachanga que fem a casa són un esport de molts contra molts on sempre guanya el Dani Bonsfills. Al vailet de Vallmanya no li importa que hi hagi un laberint de cames: ell sempre veu un forat per on hi caben, ben justets, la pilota i la seva cama.El Dani fa de les seves i troba un bon còmplice de joc, el Nereu Camps, que no se’n perd mai una d’aquestes. L’Assumpta també marca un gol, perquè és la millor, que aquí no hem vingut a posar-nos exquisits amb els arguments sino a parlar d’amor. L’equip del Dani acaba guanyant, com sempre. Per algo és regidor d’esports del seu poble.</p><p>Després del futbol, la gent ja va anar marxant. Amb la conya, els últims van marxar passades les vuit, després d’un dia intens de paella, ping-pong, futbol, presentacions, converses per posar-se al dia i la circulació d’aquell rumor que no es va resoldre.</p><p>Ara, però, ja han passat uns dies i el rumor ja és una cosa bastant pública: el Fabre i la Marta Saló també estan sortint. I des d’aquí els hi recordem que és una alegria immensa i els hi enviem tota la sort del món.</p><p><strong>···</strong></p><p>Amb la crònica acabada, segueixo pensant que no he escrit res que no hagués escrit ja abans. Però, en canvi, ara sí que penso que valia la pena escriure-ho una vegada més. Perquè hi ha coses que no ens cansarem mai de fer encara que les repetim mil cops, com quedar amb els nostres amics i després explicar-ho de viva veu als que no hi van ser o guardar-ho en aquestes línies. Tots els dies tenim set i tots els dies tornem a beure aigua.</p><p>Hi ha veritats que per molt òbvies i evidents que siguin, cal tornar-les a repetir i reivindicar perquè encara hi ha algú, allà al fons a la dreta, al final de la classe, que segur que no se n’ha enterat perquè estava parlant. Doncs per ell, i per tots els que ens alegrem al sentir una cosa que ja sabíem però que ens sembla fantàstica, ho repetim: quina meravella els bons plans amb amics.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*a74hBnEDc0wX4PIaC273uQ.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=2658a3f82f5c" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/tots-els-dies-tenim-set-2658a3f82f5c">Tots els dies tenim set</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Informe de marujeo provisional]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/informe-de-marujeo-provisional-472511b2b089?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/472511b2b089</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Sun, 20 Feb 2022 22:18:58 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-02-20T22:18:58.537Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h4>Crònica d’un cap de setmana amb amics al Delta de l’Ebre</h4><p>Estimat amic,</p><p>Et vaig prometre que t’escriuria i aquí estic. Em vas dir que volies un informe detallat de tot el que passés aquest cap de semana: “de totes les mirades”, em vas dir, “de les innocents i de les que no ho són tant”. Ja sé que tu vols que t’expliqui el marujeo i si aquest i aquella en el futur deixaran de dir-se pel nom per cridar-se amb paraules com “carinyo” o “amor”, però això no seria tan divertit perquè el que mola de tot això és no saber-ho i jugar a encertar-la i fallar-la i comentar-ho amb un altre i explicar-li la teva teoria plena de proves irrefutables com una mirada que vas veure de reüll la nit del segon dia, al joc de mímica, que potser, en realitat, era només un badall.</p><p>Així que jo t’explicaré el que va passar i després tu, que et glories de ser un Sherlock Holmes d’això, treu les conclusions que vulguis.</p><p>En fi. Ja et vaig dir que aquest plan nostre, si no sabessis qui som i en què creiem, semblaria una altra cosa. Perquè si féssim una enquesta pel carrer preguntant a la gent què fa un grup de nois i noies un cap de setmana en una casa rural al Delta de l’Ebre, crec que casi totes les respostes serien pecats. I dels greus.</p><p>Però aquí la iniciativa i la organizadura (veure crònica anterior per entendre la broma) va recaure sobre les bessones Maluenda: la Clara i la Inés. I els convidats érem vells coneguts d’aquestes línies, com el Dani Bonsfills o el Joan Estrada, i amigues ja conegudes com la Marta Saló, l’Anna Argemí, la Meri Segovia o la . Uns vint, en total. Un grup de grups, uns d’aquí i uns d’allà; alguns es coneixien molt, altres no ens havíem vist mai.</p><p>Però, va, al tema. Divendres a la tarda estàvem tots convocats a la casa rural “Mas Illa de Riu”. Hi havia diferents cotxes, diferents hores d’arribada, però la idea era que hi fóssim tots a sopar.</p><p>Jo sortia de Barcelona amb el meu cotxe i havia de portar a quatre persones més, dos d’elles desconegudes La Cristina, com que no ens coneixia, quan va arribar al carrer on havíem quedat va dir pel grup de whatsapp que ja hi era. El Joan i jo també hi érem i teníem a deu metres un parell de noies amb una maleta però no vam pensar que una d’elles pogués ser la nostra passatgera. Total, que ens vam posar a dir lo típic de “¿on deu ser?”, “¿com creus que deu ser?” I per sort, quan ja se’ns acabaven les paraules normals i ja s’acostava a la llengua alguna tonteria que la nostra passatgera, que seguia allà al costat, hagués sentit perfectament, vam pensar que lo millor seria trucar-la. Vaig trucar-la i vaig veure que el mòvil de la noia de la maleta s’encenia i, com un tonto, li vaig dir a la noia que feia deu minuts que tenia al costat: “Hola, ¿ets la Cristina?” Ella va riure, va dir que sí, i va reconèixer que ja patia per si ens havíem oblidat d’ella.</p><p>Després vam carregar les coses, vam recollir a la Montse del Cacho, a la que també vam conèixer en aquell moment, i vam fer via cap al Mas Illa de Riu. La Cristina ens va deixar clar que a ella li diuen Cris i la Montse ens va explicar que tot just s’acaba de posar a fer de farmacèutica. Després jo vaig agafar la paraula i, pobra gent, no sabien que a mi la paraula m’agrada més que a un tonto un llapis i que si me la dones ja no la deixo anar. Al cotxe vam fer el rosari perquè ja saps, amic, que som de resar, nosaltres. Però no per costum ni per cultura, sino per amor.</p><p>Fet i fet, en un parell d’hores vam ser allà. Ja era ben entrada la nit i casi tothom havia arribat. A tot això, els del meu cotxe veníem un pèl espantats perquè havien dit pel grup que la calefacció de la casa s’havia espatllat.</p><p>Vam entrar i vam començar a saludar a la gent: a l’Assumpta Casas, a les Maluenda, al Xavi Salvia, a la Maria Gallemí… Semblaven unes colònies: totes les maletes estaven a l’entrada, amuntegades, i la gent estava desperdigada per la casa, mirant les habitacions, comparant-les, pensant amb qui aniria a l’habitació, alguns feien el sopar… Hi havia un ambient com d’eufòria, com d’inici del campaments, tothom estava molt excitat, expectant. Semblava una mica el dia de Nadal quan van arribant els tiets, que cada vegada que arriba algú hi ha aquella cosa de “oh, ha arribat Nosequí”, “homeeee, el Nosequí, que gran, quina alegria”. I la gent feia grans escarafalls quan se saludava, i deia “quant de temps” i “vaya planón, no?”. Hi havia una sensació com d’aprofitar cada segon des del principi, de <em>el que parpadea se lo pierde</em>, que deia aquell comentarista de la Formula 1.</p><p>Ah, un apunt: feia una temperatura estupenda. Lo de la calefacció era una broma de la factoria Maluenda per espantar al personal.</p><p>Va arribar l’hora de sopar i ens vam reunir tots per primera vegada, al menjador, i ens vam col·locar tots en una taula allargada. Llavors es va fer un silenci com si esperéssim que algú ens donés la benvinguda i ens expliqués el programa i ens digués que al dia següent ens havíem de llevar a tal hora perquè a tal altra hi havia revisió d’habitacions i després guerra d’aigua. No hi va haver presentació, però hi va haver benedicció de la taula. Com que amb alguns tot just ens acabàvem de conèixer, les confiances encara no estaven ben calibrades i calia trencar el gel. Per això, a la benedicció va haver-hi una mica de teiatro, de comèdia: tots ens vam donar les mans, com si fos una cosa solemne, i alguna fins i tot es va agenollar.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*W-n51rGsJzuuEPihXcwXKw.jpeg" /></figure><p>I va començar el sopar. A mi em va tocar al costat del Xavi Salvia, que em cau extraordinariament bé, i vam estar-nos posant al dia sobre com li havia anat el MIR, la meva nova feina de periodista, del Barça, de CRIMS i d’altres amics, coneguts i saludats.</p><p>Cap als postres, la Maria Gallemí va posar als altaveus una cançó i totes les noies es van posar a cantar-la. A cap dels nois ens sonava i es veu que això és perquè la cançó era de la pel·lícula Camp Rock, que queda molt lluny de la cultura general que té un noi normal heterosexual, fins i tot fora de l’abast d’aquells que han fet els deures i encara se saben una mica les de High School Musical.</p><p>No va faltar la broma sobre que estàvem en un curs de recés i que algú començaria a llegir un llibre en veu alta mentre sopàvem o que després de sopar hauríem d’anar a fer l’exàmen. També es va parlar dels nous jocs de moda a Twitter, el Wordle i el Paraulògic i va haver-hi una llarga discussió sobre quant temps s’ha d’haver sortit amb una parella per poder portar-la com a +1 a una boda. El consens va ser que uns mesos, però jo, que ja veig les orelles al llop de la boda del meu germà al juny, us dic que amb un mes va que xuta i que si m’apures, fins i tot amb un parell de setmanes es pot conèixer molt bé a una persona i explicar-li qui són els raros de la teva família i com gestionar-los.</p><p>Algú, que devia tenir ganes de conèixer gent o de coincidir amb algú, va dir allò de: “molaria que les cadires es corressin automàticament cada 15 minuts per anar coneixent a tothom”.</p><p>Per cert, ojo amb això de conèixer a tothom. Perque si ets dels que, como jo, vens informat de casa, cal anar amb compte per a que no ens descobreixin. Hi ha gent que no vol saber mai res i que vol que tot sigui sorpresa i a veure què passa. I després estem els normals que quan ens posen en un grup de whatsapp per anar a un plan mirem qui hi ha i quina cara fa tothom i obrim al nostre amic de confiança per dir-li “tu saps qui és el de la foto de la palmera?” i no parem fins que sabem de qui és cosí, de quin any és i quin grup sanguini gasta. Complementem la informació, evidentment, amb Instagram i fins i tot amb el Twitter o el LinkedIn, si cal. Ens diuen stalkers, jo prefereixo dir que som “gent informada”. Però, clar, llavors et presenten algú i has de fer veure que no saps quants germans té, ni amb quin mote li diuen les seves amigues, ni on va anar de vacances l’últim estiu…</p><p>-¿A Canàries, vau anar? Ah, diuen que val molt la pena…</p><p>La tertulia de després de sopar se’ns va allargar fins a quarts de dues. Llavors el cansament va fer tope i va provocar una desbandada progressiva cap a dormir. Abans, però, se’ns va citar a tots a les 09:30 del dia següent per esmorzar. Alguns vam demanar una pròrroga, invocant el dret al cap de setmana, però se’ns va acusar d’estimar poc la vida i no hi va haver més debat.</p><p>La distribució d’habitacions va ser prou ràpida i les mes espavilades van ser la Montse del Cacho i la Mercè Alonso, que es van quedar amb una habitació gran i espaiosa a la que tothom en deia “la suite”.</p><p>Jo vaig compartir habitació amb el Dani, el Joan i el Fabre. I si estàs de colònies, ja se sap que la xerrameca nocturna és com un manament. “Jo no sé amb qui casar-me”, va dir un dels presents amb ironia, perque els quatre de la sala érem i som solters de llarga durada. “Jo és que sóc un cagat amb les ties”, va respondre algú. I el Dani va contestar: “jo també. I mira que amb els porcs no ho sóc gens”. A lo que el Joan va contestar: “ja està Dani, t’has d’imaginar que la tia que t’agrada és un porc”. I, bueno, d’aquí la cosa ja només va anar cap avall.</p><p>Dissabte em va despertar el que es coneix vulgarment com a “musicote”. Algú va posar un altaveu a tot drap al passadís i una sèrie de cançons que haurien d’estar prohibides van ser la banda sonora del nostre despertar endormiscat.</p><p>Ens vam dutxar i vam baixar al menjador. Clàssic entre els clàssics, la gent preguntava els uns als altres que tal havien dormit. Com sempre, el premi va caure molt repartit: n’hi havia que havien tingut un somni verdaderament reparador i altres que, per ser educats i no donar les culpes a la casa, s’agafaven a allò de <em>és que jo fora de casa no…</em></p><p>L’esmorzar ja estava parat. ¿Hi havia elfs domèstics en aquella casa? Sembla que al menys nhi havia un. El nostre elf domèstic havia estat l’Assumpta Casas, que a les 8 ja no tenia son i va decidir passar l’estona fent-nos la vida més fàcil als altres. Abans de les nou ja havia parat la taula i ens va haver d’esperar a que baixéssim. ¿Es va avorrir? No, va mirar el Twitter.</p><p>A l’esmorzar, ben surtit de torrades, embotit, galetes, fruita, llet i Nutella, vaig rascar una conversa entre la Marta Bonsfills, la Imma Ricart i l’Assumpta sobre el concurs d’sketchs musicals organitzat pels clubs juvenils de l’Opus Dei al que participaven quan eren adolescents. “Nosaltres, les d’Igualada, sempre quedavem quartes”, deia la Marta, recordant que mai van tocar cap premi i que després de cada derrota les monitores les consolaven dient que aquell any sí que havien estat molt a prop, “segur que hem quedat quartes”.</p><p>Després, amb el Dani, vam rentar els plats de l’esmorzar a ritme d’Abba, buidant les veus en aquell Dancing Queen que semblava composat per a aquell moment tan idiota i tan feliç.</p><p>Fet això, ja vam entrar en el pla del dissabte: el passeig en bicicleta pel Delta. Ens van portar les bicis que havíem llogat fins a la casa i cadascú, ja enfundat en robes d’esport, va anar agafant la seva. Suposo que si algú de la zona ens hagués vist, tan pixapins, tan contents i animats amb les nostres bicis, hauria celebrat que les velles trampes per turistes segueixin funcionant tan bé com sempre.</p><p>La Meri Segovia va advertir que ella feia temps que no agafava una bicicleta. El Pol, el seu nòvio, va fer el senyal de la creu, encomanant-se a tots els deus, i la Meri va respondre a aquella invocació: “que Dios me guarde en su gloria”.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*XVqhwxUprRp-w079wg_-zA.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*ur-m0dpFhlsRaygvmclmdg.jpeg" /></figure><p>Vam començar a pedalar per aquells camins mal asfaltats, deixats de la mà de Déu, allà on Jesucrist va perdre l’espardenya, i de seguida es van fer grupets en funció del ritme o de la conversa que t’hagués atrapat. La gent saltava de grup, feia sprints breus en forma de cursa i narracions èpiques de ciclisme com si estiguéssim al Tour de França, <em>en las escarpadas laderas del Mont Ventoux</em>.</p><p>La Meri Segovia va auto-complir els seus pronòstics. No feia ni cinc-cents metres que havíem sortit i es va menjar una senyal de tràfic. La va veure des de molts metres enrere però, inexplicablement, no la va poder sortejar. Gràcies a déu, no es va fer mal i va poder continuar amb normalitat.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*nWcDudfqK6-6eGMyA4Jirg.jpeg" /><figcaption>“Que Dios me guarde en su gloria”</figcaption></figure><p>Al cap d’un parell d’hores de marxa vam arribar a una platja, on vam parar a fer algunes fotos, que Instagram no pot viure nomès de l’estiu passat. També vam fer una cursa, que va guanyar el que sempre guanya aquesta mena de coses, aquell que en una altra vida hauria pogut ser jugador professional de futbol, que en una altra vida hauria sigut el primer campió mundial de ping-pong no nascut a Xina, que en una altra vida hauria pogut ser medallista olímpic de qualsevol esport on s’hagi de ser ràpid, precís i habilidós, i que, per sort, en aquesta vida ha decidit ser un dels amics més extraordinaris que un pugui tenir: el Dani Bonsfills.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*7lodhICdxda4bMtKeCWxpA.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/778/1*XCPm0vSnYMCsEJePD7qK1g.jpeg" /><figcaption>La foto finish</figcaption></figure><p>Quan vam voler seguir, vam constatar que hi havia una bici averiada. Vam trucar a l’empresa que ens les havia llogat i al cap de deu minuts va aparèixer un senyor amb una furgoneta per canviar-la. I quan no feia ni un minut que havia marxat, algú més va notar que alguna cosa no funcionava i vam tornar a trucar. Beneïda la paciència d’aquell bon home, el Pasqual, que ens va dir amb un somriure verdader que tornaria a venir totes les vegades que fes falta (com de fet acabaria passant).</p><p>Al final vam conseguir arrancar i vam fer un tros més. Vam parar a dinar a la vora del mar, en una construccó de fusta que hi havia a la platja i vam menjar els tapers de macarraons que, previsors, havíem preparat el dia anterior.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*iUInHzZ6zsWJ7-4RK3zuEA.jpeg" /></figure><p>Havent dinat, alguns van aprofitar el sol del delta per fer una mica de migdiada i els altres ens vam acostar a un petit espigó de fusta que s’endinsava uns metres al mar per seure i sentir l’aire salat mentres jugàvem a posar-nos trascendents.</p><p>La tornada va ser el moment on el Jordi Fabregat, sempre pràctic, sempre resolutiu, sempre scout, ens va ensenyar a anar en bici sense mans als que no en sabíem. Primer et subjectes amb les mans exteses, i no tancades, sobre el manillar, és a dir, amb els dits. Després hi deixes només els tres dits de cada mà, a banda i banda, després dos, després un… i fas el cor fort i aixeques els braços en creu i sents un trosset de llibertat, molt tonto i molt petit, que encara no havies tastat mai. Us asseguro que funciona, fins i tot per gent poc valenta, creieu-me. I és una sensació xulíssima. Gràcies, Fabre.</p><p>L’altre incident de la tornada va ser la roda punxada de l’Assumpta. Va venir el Pasqual a emportar-se la bici i la Marta Saló i l’Anna Argemí, que arribaven en cotxe des de Sabadell per unir-se al plan, van passar a recollir a la ciclista frustrada.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*rpvBlbr7c5H7nb9pMRQcPA.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*V_4przKEaoWoa_viU9Zp6Q.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*RGmTQzb9xNG9iT8TWaD7eg.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*8AKfjrwHxi-L8rBVQi9yYQ.jpeg" /></figure><p>Arribats a la casa, i mentre ens anàvem turnant per dutxar-nos, la gent es va asseure a la sala d’estar i amb la guitarra es va cantar un popurri que va reflexar els nostres orígens rurals -es va entonar el Bon dia dels Pets- i el nostre contacte amb l’Upper Diagonal en nits de divendres a pisos de la Via Augusta on la banda sonora oficial és el grup Taburete i el vers més vegades recitat és aquell que diu que <strong>“</strong><em>el día es claro, ha salido solo y te han entrado ganas de bebértelo todo</em>”.</p><p>Quan ja vam estar tots dutxats -diuen que alguns no van tenir aigua calenta perquè algú en va abusar- vam anar a Sant Carles de la Ràpita per anar a missa, perquè ja saps que som de resar, nosaltres. Però no per costum ni per cultura, sino per amor.</p><p>No vam triar Sant Carles de la Ràpita per casualitat sino perquè a la parròquia del poble, un dels mossens és el nostre bon amic Santi Martínez. Les noies el coneixien de Terrassa, d’haver coincidit a plans, i el Dani i jo el coneixíem del seminari (no de quan vam ser-hi, que mai hem arribat a tant, sino d’haver-hi passat algun dia a saludar altres amics).</p><p>Va ser una missa d’aquelles ben animades, amb cants i palmes i fins i tot un ball al final. Al sortir ens va parar un home, un feligrès, que no coneixíem, que anava en cadira de rodes i que volia xerrar una mica. El Jordi, tot i tenir dificultats per parlar, es va aprendre els nostres noms de seguida, ens va parlar una estona del seu amor pel Barça i ens va explicar que Sant Carles de la Ràpita ja no es diu així perquè fa unes setmanes l’Ajuntament va aprovar el canvi de nom a “La Ràpita” a secas.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*L7cPfVzRH7uV6jnu8kauKQ.jpeg" /><figcaption>L’expedició, amb Mossèn Santi Martínez</figcaption></figure><p>Després vam tornar a casa perquè calia posar-se amb el gran àpat que hi havia per sopar: la paella. A la casa rural hi havia tots els estris necessaris -cremador, butano i paellero- i un xef com el Xavi Salvia disposat a fer-nos la boca aigua.</p><p>Mentre el Xavi cuinava, a la sala d’estar uns jugaven a cartes, a un joc que has d’estar al lloro a posar la mà ben ràpid al mig quan surten dues cartes iguals, crec; uns altres jugaven a ping-pong a la taula que hi havia, i altres posaven la taula.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*1PHf6DTEO6zIrDxkIIcgUg.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*dTON2wehA39xPZrMHmMQ3g.jpeg" /></figure><p>A la sala de màquines, el Xavi patia per si la paella no sortia bé. No volia massa gent mirant, ni comentant que jo potser ho faria així o el meu avi ho feia aixà. El xef estava seriós, resolutiu, pendent de com canviava de color la pell del pollastre, regulant la intensitat del foc amb precisió. Tot estava sota control.</p><p>I a la seva vora, les Maluenda, l’Assumpta i jo xerràvem d’influencers catòlics i feiem una mica de safareig. “¿Aquests ho han deixat? ¡¿Després de nou anys?!”, deia algú. “Sí, però potser tornen”, responia algú altre, “han de quedar un dia d’aquests”.</p><p>I, clar, parlant de cotilleos i del mundillo catòlic, vam anar a petar a un tema que m’encanta: “Solo es un café”, les cites a cegues que va organitzar una noia a través d’Instagram per a joves catòlics fa cosa d’un any. Jo, ho reconec, me’n vaig riure perquè em sembla surrealista i jo no ho faria mai. El que no podia saber és que l’Assumpta estava a punt de dir: “doncs jo vaig participar-hi”. Jo no sabia com recollir cable però, per sort, ella mateixa es va riure de la situació i va fer cinc cèntims de l’anècdota: “va anar fatal. Abans d’anar-hi ja sabia qui m’havia tocat perquè per reconeixe’l em van dir el seu nom de pila i que portaria un jersei Napapijri i el vaig trobar per Instagram. A la cita només vaig parlar jo. Em va anar escrivint i al final vaig deixar de contestar-li”. Des d’aquí, una abraçada i escalf al noi del jersei Napapijri, que descansin en pau els seus missatges no contestats. Ah, i que sapiguis que l’Assumpta recorda amb carinyo que deprés de la cita la vas acompanyar fins a casa.</p><p>En fi, tot anava bé, tot eren rises, fins que el destí li va repartir males cartes al Xavi. En un moment donat va decidir posar a la paella una mica de sal. Una mica per aquí, una mica per allà… i de sobte, PAM: la tapa salta, la gravetat fa la seva feina i un bon munt de sal cau directament a la paella. Crits de “ostres, ostres, ostres”. Crits de “no, no, no”. El xef i el pinche, el Jose Pujol, reaccionen ràpid i amb un cullerot comencen a treure tota la sal que poden. Comentaris de “vaya liada, què fem, vaya liada”. Tensió. Ningú sap massa què dir. Algú mira de treure ferro: “bueno, tampoc n’hi ha per tant, segur que també està bona”. Però el Xavi no ho compra, fa que no amb el cap i ens diu que no hi ha manera d’arreglar-ho. El Fabre, per trencar la tensió, prova un chiste: “bueno, ara sí que està en su salsa”. I els de la sala de màquines riem. El Xavi també, però de seguida mira de minimitzar les pèrdues i decideix tirar més aigua a l’arròs. Tots ens apuntem al discurs de que no passa res, que aquestes coses passen, que segur que estarà igual de bona. La tastem i li diem, perquè és així, que sí, que hi ha un cert regust de sal, i que com diu el José Pujol, “no es ninguna locura comérsela”.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*PJ9fpm2J7kWzoiU6jfN2fA.jpeg" /></figure><p>Quan la tensió passa i tots hem assumit l’accident amb filosofia, ens adonem de que fora dels sis que estem a la sala, ningú més sap el que ha passat i decidim no dir-ho, per veure què passa i com reacciona la gent.</p><p>Cap a les 22:30 ens posem a sopar. I us asseguro que ens vam reunir els pitjors actors de tot Catalunya: “¿què? ¿algú nota algo? ¿algo raro? ¿com la trobeu de sal?” El pastís es va descobrir de seguida, però la veritat seguia sent la mateixa: la paella va quedar bona. Per això varios vam repetir i ens la vam acabar. Jo sé, Xavi, que no ens creus, però també sé que un dia arribarem al cel i veuràs que dèiem la veritat.</p><p>A la taula, la Marta i la Imma van explicar que elles també van ser clientes de “Solo es un café”, i la Marta va explicar una mica la seva cita, que és per fer-ne un llibre i que aquí no podem explicar.</p><p>Quan ja enfilavem el postre, es van apagar els llums i, mentre la gent cantava Aniversari Feliç, la Clara Maluenda va entrar un pastís amb espelmes. Va resultar que era una celebració avançada de l’aniversari de l’Asssumpta, que era la setmana següent, i una celebració amb retard del meu, que va ser fa tres setmanes. Vam bufar les espelmes i vam demanar un desig, i la gent va coincidir en que el carrotcake de la Clara era extraordinariament bo.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*m9OjNd8esnVue14M1_bQ4Q.jpeg" /></figure><p>Després de sopar, vam passar a la sala d’estar i com que veníem del tema de Solo es un Café algú va proposar explicar coses ridícules que s’haguessin fet per amor o per seduir algú. Per això jo vaig explicar una cosa que no m’importa explicar perquè ja està més que prescrita. Temps era temps, quan les iaies anaven amb moto, a mi m’agradava una noia. I aquesta noia tenia exàmens. Jo, preocupat per ella, vaig dir-li que resaria per aquests examens i vaig preguntar-li de quines assignatures eren. De tornada cap a casa, vaig comprar pasta de sopa de lletres i la vaig bulllir amb un bon caldo Aneto. Llavors, vaig formar amb lletres els noms de les assignatures de les que s’examinava i vaig fer unes fotos de la cullera amb les lletres, al costat d’un rosari que simbolitzava les meves oracions. Spoiler: no va funcionar. Així que nois, no ho proveu, no funciona.</p><p>Explicat això, vam jugar al típic joc de la mímica. Tothom va escriure conceptes en uns papers i els vam posar en una caixa. Vam fer tres equips i va començar la guerra de Troya. Crits, acusacions de trampes, trampes, papers que apareixien on no havien de ser, 40 segons que passaven sospitosament ràpid, puntuacions que no quadraven, i molt riure. Com que vam fer vàries rondes -una de descriure el concepte, l’altra de definir-la en una parula i la última de mímica- la gent ja se sabia les paraules que hi havia i quan algú començava el seu torn, els del seu equip recitaven les paraules que havien memoritzat: “¡sal! ¡solo es un café! ¡esternocleidomastoideo! ¡drogadicte social! ¡gambes!”. Cal destacar també el paper de l’Anna Argemí, que amb una cama trencada i escayolada, va haver de jugar en estàtic amb molt bons resultats.</p><p>A tot això, la gent bevia gin-tonics i altres begudes alcohòliques per entonar l’esperit, que havia comprat l’Edu Restoy, el nòvio de la Maria.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*1ackp1G7m0T-fgN7r2cFuQ.jpeg" /></figure><p>Quan va acabar el joc, on la Maria Gallemí va excel·lir en l’art de les trampes, vam convertir la sala d’estar en una petita sala de ball, es van apagar els llums i vam estar ballant fins ben entrada la matinada. La pròpia Maria era la DJ, que va alternar el reggaetón amb clàssics com “Ave Maria”, la “Danza Kuduro”, “Yo quiero bailar toda la noche” i més.</p><p>Cap a les 4 del matí ens vam cansar de ballar i va sortir un ping pong amb massa gent. Érem vuit persones i dues pales. La idea era fer un toc, passar la pala al de darrere i marxar. I a veure quants tocs aguantavem. Va ser divertit però si ho hagués vist algun amant del ping-pong s’hagués arrancat els ulls.</p><p>Després, vam anar a dormir.</p><p>Diumenge, el despertador va sonar més tard, cap a les 10:30. I a la nostra habitació, els quatre nois vam fer la d’anar xerrant però sense aixecar-nos del llit. El Fabre, per exemple, va explicar que alguns noms de la gent encara li ballaven i que li havia estat dient “Pepe” al Jose Pujol tot el cap de setmana. En una d’aquestes el Dani va dir amb absoluta naturalitat: “ara lo seu seria que vinguessin les noies a despertar-nos amb uns petonets”. Ja ho sabem que no hi és tot aquest noi, però és el nostre mico i el defensarem fins a la mort.</p><p>I el mico encara no les havia dit totes perquè quan ja ens començavem a aixecar del llit i ell seguia ben enganxat als llençols, ens va dir: “germans, perquè no em baixeu a baix amb el matalàs, per a que pugui veure al Mestre?”. És el millor. I en sobre aquest punt no admeto discussió. D’altra banda, el Fabre ens va reconèixer que encara tenia problemes amb alguns noms i que havia estat tot el cap de setmana dient “Pepe” al Jose Pujol per error.</p><p>Uns quants, comandats per l’Edu, van marxar a jugar a padel a una pista propera, altres es van prendre el matí per esmorzar tranquilament, i el Dani, el Joan i jo vam decidir sortir a córrer pels voltants de la masia. ¿En teníem ganes? No. Vam sortir perquè s’ha de donar el pego i perquè <em>ara quan arribem a la casa esprintem davant de les noies, no? Sí, va jo et segueixo. Som-hi, doncs. Ai, no, para, para, para, que em fa mal tot… </em>I així ens va.</p><p>Fora broma, ens vam cascar 10 quilòmetres ben macos, xerrant, i comentant una mica com anava el cap de setmana. “Sou unes verduleres”, ens deia el Joan, que no té esperit cotilla, al Dani i a mi.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*9d5Hfl5N7bizRn_PpD2b6A.jpeg" /></figure><p>Al tornar, vam esmorzar amb tota la calma. Mentrestant, un altre grup van fer cap a l’Illa de Buda per tocar una mica la guitarra i fer-se algunes fotos més.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*KBrFKunIHxHi_D3I4mCILA.jpeg" /></figure><p>Quan es va fer el migdia va començar l’operació calçotada. El Fabre, el Joan i la Marta Saló van estar fent el foc a fora, en una barbacoa que tenia la casa. Els altres feiem l’aperitiu i comentàvem que era una pena que ja s’acabés tot.</p><p>El dinar va ser l’últim adéu. Les confiances ja estaven ajustades i les mesures preses. Tot fluïa bé, les bromes, el repàs dels millors moments del cap de setmana i de les frases cèlebres i aquelles promeses tant típiques d’un moment com aquell: “ara hem de fer més plans, eh”…</p><p>Vam acabar amb un repàs del que li havia agradat més a cadascú. El passeig amb bicicleta va tenir molts vots, però el joc de la mímica es va imposar com a guanyador. Fins a l’últim moment va haver-hi humor i la Imma Ricart va dir que lo millor havia sigut el partit de padel que havia somiat aquella nit.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*zjQ4CS3UlywIHCym94iBHA.jpeg" /></figure><p>Després vam recollir la taula i la casa i vam fer les maletes. Ens vam reunir tots a la sala d’estar i llavors sí que va ser l’hora dels adeus. Abraçades i petons i ja ens veurem i ha sigut molt guay i a veure quan repetim.</p><p>Vam carregar els cotxes i vam fer via cap a Barcelona, Terrassa i Igualada. La Cris va anar cap a Lleida i per poc no perd el tren perquè havia comprat un bitllet per d’aquí a un mes. Però, com tots, va arribar sana i salva a casa.</p><p>Al nostre cotxe vam resar el rosari, perquè ja saps que som de resar, nosaltres. Però no per cultura, ni per costum, sino per amor.</p><p>Seria injust acabar aquestes línies sense agraïr a les monitores d’aquests campaments, a la Clara i la Inés Maluenda, a l’Assumpta Casas, a la Montse del Cacho i a la Marta Saló tot el temps que van dedicar per a que nosaltres fóssim feliços.</p><p>I fins aquí l’informe de cotilleo que em vas demanar, amic. Aquesta és tota la informació que tinc pel moment. Ho lamento si no és molta. En tot cas, com t’indico en el títol, aquest és un informe provisional. Caldrà veure en les pròximes setmanes, mesos o anys, si potser alguna mirada que hagi nascut al Delta cau en terra fecunda i dona molt de fruït. Seguirem informant.</p><p>En tot cas, espero que sapiguis trobar en aquestes línies, com nosaltres, l’alegria, els riures i les promeses que deixa un cap de setmana com aquest. T’esperem a la pròxima.</p><p>Una abraçada.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*7c3xOXQe1uO29BF5s6ZcGA.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=472511b2b089" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/informe-de-marujeo-provisional-472511b2b089">Informe de marujeo provisional</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Un bon onze inicial]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/un-bon-onze-inicial-e2e6ca96b713?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/e2e6ca96b713</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 03 Jan 2022 17:46:32 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-01-03T18:13:30.142Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Sempre s’ha de sortir amb un bon onze inicial, ja ho diuen els Amics de les Arts. Més encara si has quedat amb noies en edat de merèixer per fer una excursió. Més encara si és el primer dia de l’any i més encara si venim d’un 2021 que ens ha deixat un total de zero nòvies, quatre stories contestats amb timidesa i poca estratàgia, dues vetlles de Hakuna on has agafat un paperet que hi diu: “levántate y anda” i tota una filmografia sencera de les pelis que ens hem muntat amb aquesta i amb aquella.</p><p>És 1 de gener i, malgrat tot, aquí no tenim por de res. Per això el Dani i jo, quan són les 08:50 del matí, sortim d’Igualada cap a Matadepera, on hem quedat amb unes amigues per anar a fer la primera excursió de l’any. I atenció, perquè aquí, al cotxe, és on comença el partit. Cadascú sabrà el que ha de fer abans d’arribar a un plan; el Dani i jo hem de fer el que anomenem la prevenció de tonteries per pronunciació anticipada. Una tàctica pionera que consisteix en pronunciar de forma anticipada totes aquelles tonteries que podríem dir al plan per evitar dir-les després. Comença un dels dos: “Quan vegi a la Tal Pasqual li diré: “no sabia que l’1 de gener els àngels teníeu permís per venir de visita a la Terra”. I segueix l’altre: “Ai, Fulanita, tengo di dicirte una cosa: siempre te hay querido y siempre te querré…” ¿Veieu l’efecte? Quan sentim que sona fatal, que ens estem jugant l’ordre d’allunyament, és quan ens treiem del cap la idea de dir-ho. Prevenció de tonteries per anticipació. Mano de santo. (seguiu-me per més consells inútils)</p><p>A les 09:40 vam arribar a Matadepera i vam trobar les bessones Maluenda, sospitoses habituals d’aquestes línies, i a l’Assumpta Casas, que no la coneixíem ni la teníem stalkejada, però ens la van presentar i de seguida vam trobar coneguts en comú: que si el seus tiets, que si els seus cosins, que “el món és un mocador, eh”, “sí, jaja, un mocador”.</p><p>Com sempre, el millor d’aquests plans és la conversa. Vam ventilar ràpid els tòpics sobre el canvi d’any i els propòsits i de seguida les bessones Maluenda van fer una mica de nostàlgia i van explicar com la liaven quan anaven al club Sínia. Res de l’altre món: un fuet robat, una mica de pebre al vas de les monitores, escapar-se quan les portaven al centre comercial… I l’Assumpta confessava: “jo haig de dir que estava allà amb vosaltres però casi sempre en segon pla. Era una mica santeta. De fet, ¿sabeu quan aquella numerària ens va castigar sense fer l’sketch i va dir “estais castigadas todas menos una”? ¿Sabeu qui era aquesta una?”</p><p>(per cert, que en aquell moment no ho vaig dir però jo també em vaig treure un master en santisme juvenil al cole i conec també aquella sensació extranya en la que vols complir les normes i al mateix temps vols ser una persona normal i tenir amics i al mateix temps no participar en l’estratègia per trencar el vidre de la sala de professors i, clar, llavors vinga a fer equilibris per a que sembli que una mica rebel sí que ets però no massa, que l’últim que voldríem és un parte i que a casa ens preguntin allò de: “¿això és el que t’hem ensenyat aquí?) Visca els santets!</p><p>Després de parlar una estona de coneguts en comú i de si aquest surt amb la cosina de la germana de nosequí, que és la que va venir a aquella festa de Sant Joan, on hi havia el seu ex nòvio, que juga a futbol amb un que és amic nostre i aquell altre que vam conèixer a unes convivències que a tu no et cau bé, vam repetir allò de que “som una bombolla” i vam arribar a una conclusió que fa por: si l’endogàmia continua, si seguim casant-nos entre nosaltres, els nens que neixin d’aquí 200 anys tindran un retràs per culpa nostra.</p><p>(sí, sí, molt jiji, molt jaja, però ensenya’m el teu whatsapp i et diré quin és el teu mundillo)</p><p>Estàvem tan bé que vam començar a planificar més plans com aquells. I algú va dir: “suposo que anirem coincidint a copeos, ¿no?”. I atenció, no, això és un error. Nosaltres no som de Barcelona, als copeos som peixos fora de l’aigua, no entenem el vocabulari perquè nosaltres diem “germà” enlloc de “bro” i diem que una cosa ens agrada enlloc de dir que “ens cunde”. Total, que algú va dir que nosaltres faríem una cosa més tradicional: un aplec. Així que ja estem mirant a veure com podem aconseguir tot el que cal per fer una bona trobada d’un aplec popular: necessitarem alguns presos polítics del procés per fer els discursos inicials, necessitarem ratafia, botifarra, senyores de 55 anys que ja no es tenyeixen, que porten el cabell blanc, que són profes a l’escola pública, que porten el llaç groc, algú que sapigui tocar “Que tinguem sort” amb la guitarra i uns quants hippies d’aquells que els hi posen als seus fills noms sense gènere com Gerani, Núvol i Juny per a que puguin triar ells mateixos quan siguin grans.</p><p>Després vam anar a fer el vermut amb més gent, la Laura, la Maria, el Marcos i la Paola, vella coneguda nostra. Tots en edat de merèixer. (que jo em pregunto: de merèixer què? Una bona nòvia o nòvio? Seria lo seu, ¿no?)</p><p>Vam seure a un bar de Matadepera i vam demanar quatre coses per picar i uns berberetxos que volia tan sí com no la Inés Maluenda. ¿O hem de dir “Ine”? Que es veu que com que Inés es fa llarg, les seves amigues li diuen Ine. Però, vaja, que si li preguntes, que sé jo… quants vells pèl-rojos hi ha la província de Huesca, no ho sap.</p><p>La Paola, per cert, anava jugant al joc de les cadires. “¿Me dejas ponerme allí, please? Es que me està dando mucho el sol. Ay, gracias. De verdad, muchas gracias”. I al cap de 15 minuts: “Ay, ¿me dejas ponerme allí, porfa? Es que ahora me apetece otra vez estar de cara al sol” (ojo, no confondre: fins on sabem la Paola no és franquista).</p><p>És ara quan el nostre exercici fet al cotxe cobra vida perquè aquí la podríem dir grossa. Ja ho diuen els Amics de les Arts: <em>defensa de quatre, la prudència i la paciència imperant en tot moment.</em></p><p>El show va seguir amb el nostre amic daltònic. Parlàvem de que la Maria té una marca de sudaderes (it’s Mooa, correu que encara esteu a temps de fer un bon regal de Nadal). Ella va treure el mòbil per ensenyar alguns models i quan va arribar el torn del Dani, el nostre heroi va preguntar: “¿aquesta de quin color és? És que sóc daltònic i no ho diferencio bé”. Pam, tota l’atenció centrada en aquell malalt inesperat. ¿En sèrio? ¿En sèrio ets daltònic? Uau, ets el primer daltònic que coneixo… A veure, ¿de quin color és la meva samarreta? ¿I aquest jersei? ¿Això ho tens des de sempre? I el mico encantat de poder fer el seu número. Tot i que després, el nostre mico, humil, li treia importància: “la majoria de colors els veig bé, només em costa diferenciar matisos del groc i el verd”. Lo que vulguis, però el número ja estava fet. De fet, al cotxe em va confessar que això de ser daltònic “és brutal, no falla mai”. Ja ho diuen els Amics de les Arts, que per als partits sempre s’han de tenir <em>a la banqueta un parell de melodrames.</em></p><p>A tot això, la Paola ens va explicar que ha comprat unes gallines ponedores. “¿Cuánto creeis que vale una gallina? Por 28 euros me dieron las dos”. No sé, jo vaig flipar. Resulta que aquestes gallines li donen dos ous cada dia i, com n’hi sobren, en dona uns quants a canvi de que els seus veïns li donin verdures i altres aliments. ¿Qui deia que el comunisme havia mort?</p><p>També ens va convidar a Formentera, on resideix, a fer una paella com si fos un anunci d’Estrella Damm. Ja estic veient els stories i el hashtag, super original: #mediterraniament</p><p>Poc més. Vam fer un pensament, vam pagar, vam tornar a Igualada, vam quedar que farem més plans.</p><p>Tot plegat, no sé si no vam fer gaire bon partit. Però no passa res, com diuen els Amics de les Arts, <em>demà hi ha la repesca i ho provarem d’arreglar.</em></p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*nWHQmSZRfNpbZCBZcIZKAA.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=e2e6ca96b713" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/un-bon-onze-inicial-e2e6ca96b713">Un bon onze inicial</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Porti sempre un parell de mitjons]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/porti-sempre-un-parell-de-mitjons-e7a941862773?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/e7a941862773</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 08 Dec 2021 00:10:28 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2021-12-08T00:20:20.388Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>És cert: nosaltres hem acabat canviant mitjons a unes noies joves al cim d’una muntanya i fent comentaris tontos per mirar d’impressionar-les, però hem de dir en la nostra defensa, senyoria, que la nostra intenció, quan ha començat el dia, era una altra molt diferent. Nosaltres anàvem a esquiar.</p><p>Nosaltres, el Dani, el Joan, el Miquel i jo, ja estàvem vestits d’esquí, camí de la Masella, quan ens hem trobat un embús com un piano. Teníem dues opcions: animar a la gent dels altres cotxes i muntar el numeret aquell de La La Land i ballar als capós dels cotxes o fer mitja volta i marxar. Hem triat la segona. I llavors, senyor jutge, hem recordat que uns amics pujaven a fer una excursió amb raquetes a prop d’allà.</p><p>Vam trucar i resulta que sí, que encara no havíen sortit i que ens esperaven. I apa, som-hi, cap allà, que a Guils hi falta gent. Allà ens vam trobar amb la resta de sospitosos. I sí, no pateixi senyoria, que li dono els noms sense problema: hi havia la Marta Saló, que comandava l’expedició, la Pati Messa, que estava molt contenta de veure’ns, el Pau Canyisa, que acompanyava la senyora Messa, la Carmina Saló, que té un compromís amb el senyor Casas, Pau, que també hi era, les Maluenda, que ja l’aviso, senyoria, que s’assemblen molt perquè van arribar a aquest món en la mateixa nau, però al tanto que una és la Inés i l’altra la Clara; i més gent, ja li passaré la llista completa per escrit.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*KFYWLqpyYrWxbb1fYzAOBA.jpeg" /></figure><p>La suposada excursió, que ara sabem que era una tapadera per això dels mitjons que li explicaré més endavant, consistia en sortir del poble de Guils i anar pujant per la muntanya, en direcció al llac del Malniu. Lo que és camí, no n’hi havia; perquè havia caigut una nevada de Cal Ample i no hi havia rastre de cap via natural. Per això el Pau Canyisa es va calçar les seves raquetes de muntanya, es va posar al capdavant de la fila i va començar a caminar amb determinació obrint un camí per allà on passava. Un bon element aquest Canyisa, no li tregui l’ull de sobre.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*iLETgJ4jaoEyTjtXCMhlFw.jpeg" /></figure><p>Els altres el seguíem com podíem. Poc a poc i bona lletra, que diuen. No era una escena bonica de veure, ja li dic, però tenia la seva tendresa veure a aquells joves en fila india pujant per la muntanya amb esforç.</p><p>Cadascú parlava amb el que li havia tocat al costat. Jo em vaig unir al senyor Pau Casas, amb qui ens uneix una relació d’amistat de fa anys, i vàrem posar-nos al dia: que si aquest, que si l’altre, que si el de més enllà, que si recordes els bons temps, quan anàvem junts a estudi… També em va fer saber el senyor Casas que ja ho té gairebé tot apunt per les seves núpcies amb la senyora Saló. Sé que aquesta tribuna no és el lloc per fer-ho, però deixi’m desitjar-los des d’aquí tota la sort del món per aquesta aventura que està feta per valents com ells.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*HVEvaR3sawNHV_2EdNxLMQ.jpeg" /></figure><p>Després vaig intercanviar opinions sobre l’educació dels infants amb les senyores Maluenda. Concretament, de la llengua en la que cal transmetre les veritats de la vida als fills. Que jo pateixo per si els meus fills no saben català, senyoria. Perquè jo els hi parlaré en català, això no és negociable, però cada cop tinc més clar que, per pura estadística, és possible que m’acabi casant amb una noia que no porti instal·lat el català a la seva base de dades i que parli als meus fills, als nostres petits fruits de l’amor que ens tindrem, en castellà. I jo no hi tinc res contra això, eh, però em sembla curiós.</p><p>A empentes i rodolons, vam arribar a dalt de la muntanya. Eren poc més de les 14:30. Vam parar-nos a un lloc on s’hi podia seure i que aparentment no tenia cap perill. I remarco això d’aparentment, senyoria.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*QQkAS8ow_oAthsWrCms0oQ.jpeg" /></figure><p>Perquè llavors tothom va treure els seus entrepans, vam beneïr, xerràvem tranquil·lament i de cop algú va dir:</p><p>-Merda, aquí hi ha un riu!</p><p>I vostè dirà: home, que hi hagi un riu en principi tampoc és tan greu, però és que l’autora de la frase havia ficat la pota dins del riu en qüestió. La Inés Maluenda en va treure la gamba ben molla.</p><p>I aquí els acusats ens vam posar en marxa per ajudar-la, perquè clar, a 2.000 metres d’alçada, una mulladissa com aquella resulta força molesta. I quan ja miràvem a veure què s’hi podia fer, pam, una altra gamba dins l’aigua. La senyora Paola Van Rangelrooy, d’ascendència holandesa, també va degustar l’aigua del riu.</p><p>En aquell moment, el quiròfan de campanya ja culminava la operació de la Inés, a qui se li va posar una bossa de plàstic per fer de mitjó sec. I va començar llavors l’estrambòtica intervenció de la Paola.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*BDRoGhb-2D9Xdg0FdQupwQ.jpeg" /></figure><p>-A ver, quítate el calcetín- li va dir el cirurgià en cap, el Dani Bonsfills.</p><p>-Mmmm… tengo más de uno- va respondre la Paola, rient, com si estigués a punt de passar una cosa divertida que només sabia ella.</p><p>No va ser fàcil que sortís el peu d’allà dins. Va sortir un primer mitjó, que en va revel·lar un segon. I fins aquí, miri, encara. Però és que el segon en va mostrar un tercer i el tercer, un quart.</p><p>-¡¿Qué haces con cuatro calcetines?!</p><p>-No sé, yo pensaba que haría mucho frío.</p><p>Ara, quan escric això, no puc evitar imaginar aquell matí a casa seva.</p><p>-Mamá, ¿crees que es mejor un calcetín solo o doble calcetín?</p><p>-Ay, hija, que tampoco te vas al polo norte, no?</p><p>-Bueno, me pongo dos por si acaso. ¿O tres?</p><p>-¿Tres? Pues llévate oxígeno también, por si acaso, ¿no?</p><p>-Bueno, mira, me pongo cuatro. Total, tampoco lo sabrá nunca nadie…</p><p>Però tornem a la muntanya, senyoria, que encara no ho ha sentit tot:</p><p>-Mireu els peus de la Paola. -va dir la Inés Maluenda- ¿No els trobeu macos? És que la Paola va ser model de peus.</p><p>I vinga a riure. I a mirar de reojillo si aquells peus tenien alguna cosa especial. Que al nostre cotxe després s’ha discutit sobre el tema i algú ha dit: “sí, jo ho he notat que els tenia molt bonics perquè no se li notaven les venes a la pell”.</p><p>En tot cas, el Dani es va treure uns mitjons que portava de recanvi i els hi va cedir a la Paola. I així vam solucionar tot aquell embolic dels mitjons i el riu.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*o8wd93ZJrzwCE2xykzzoPA.jpeg" /></figure><p>Alguns també es van tirar amb trineus. La Maria del Mar, la típica delinqüent que sempre està a tots els fregats i a totes les batudes policials, va excel·lir en això del trineu.</p><p>I el Miquel Nafría va aprofitar per gravar unes escenes romàntiques protagonitzades pel Pau Canyisa i la Pati Messa que serviran pel videoclip de la seva nova Nadala: “No és Nadal si no és amb tu”, el 10 de desembre a totes les plataformes.</p><p>A la baixada vaig conèixer més gent, com la Gemma, que ara que ha acabat farmàcia, s’ha posat a estudiar el que realment li agrada: la filosofia. Visca els valents.</p><p>També vaig conèixer la Ombelyne, una noia francesa, de Lyon, que està aprenent català perquè vol poder cantar dues cançons que li agraden molt: “Del revés”, dels Stay Homas; i “El meu poble”, de Txarango. A més, la Pati li va ensenyar a dir “a tope con la Cope” i ja no va poder parar de riure cada vegada que la nostra francesa treia l’expressió a passejar.</p><p>Si em permet un altre apunt sobre la baixada, senyoria, a la Clara Maluenda li diré que s’ha de ser novato per no saber que a mi em menciones alguna cosa de la pel·lícula “Viven” i et represento els diàlegs com si m’hagués de presentar al casting. La pobra Clara va dir que aquella escena de tots nosaltres baixant entre el fred s’assemblava una mica a aquella pel·lícula de l’accident d’avió d’un equip de rugby. I jo, que tinc una obsessió per aquesta història, reconec que vaig explicar amb verdadera passió l’aventura d’aquells que es van estavellar als Andes el 12 d’octubre de 1972 i que van ser rescatats el dia de Nadal després de sobreviure durant 72 dies i de menjar-se la carn dels seus companys morts per mantenir-se amb vida.</p><p>A tot això, el Fabre, el Jordi Fabregat, jo crec que feia de “ojeador”, mirant a veure qui s’espavilava bé en aquelles condicions adverses per fitxar-lo pels scouts.</p><p>I acabo el relat de l’excursió amb un petit quiz. ¿Sabeu qui estava suuuper conteeeenta d’estar avui amb nosaltres aquí? ¿Pati Messa és la resposta final? Correcte, tres punts. ¿Sabeu qui anava davant de tot com si fos una cabra més d’aquestes contrades? ¿Marquem “Maria Saló”? Correcte! I per 100.000 euros, no ho dirieu mai, ¿sabeu de quin recés que està de moda es va parlar i es va dir: “ua, és que s’hi ha d’anar, que et canvia la vida, t’ho recomano, tia, t’ho recomano, a la pròxima et convido i vens, que en farem un a l’abril amb els del Remei, que jo faig de servi i la meva cosina fa de cordi” i t’enviaran moltes cartes i ploraràs molt i seràs molt feliç? Correcte: la pròxima carta d’Effetà que hagi d’escriure la treuré de Yahoo respuestas.</p><p>Un cop a baix, alguns es van quedar a prendre algo a un bar, però els aquí presents, el Dani, el Joan, el Miquel i jo; vam marxar.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*m0phvAr4_Q5_jEjdSGlnMw.jpeg" /></figure><p>És cert, senyoria, som tontos perduts. Som bromistes perduts i pallassos fracassats. Ens declarem culpables de tenir un grup de whatsapp intern on no podem evitar dir totes les tonteries que se’ns passen pel cap. Per això quan, ja de nit, va arribar la típica bateria de missatges d’agraïment al grup de l’excursió, al nostre grup intern algú va escriure això: “Chicooooos!!! Plan de 10, gracias a los organizadores por la organización de la organizadura!!!” També es van proposar paràgrafs per aquesta crònica que no poden anar a la versió final del text perquè són massa atrevits o massa exagerats. “Nuestro mirar se fijaba en la silueta de la montaña, solo interrumpido por visiones, acaso reales, de los ojos de aquella chica, que parecían no acabarse nunca”.</p><p>Crec que això és tot, senyoria. Nosaltres volíem anar a esquiar, però a vegades la vida i els mitjons et porten a llocs meravellosos.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=e7a941862773" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/porti-sempre-un-parell-de-mitjons-e7a941862773">Porti sempre un parell de mitjons</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[3.000 metres, una paella i una mentida]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/3-000-metres-una-paella-i-una-mentida-eba11e9436be?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/eba11e9436be</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 16 Aug 2021 16:57:04 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2021-08-16T19:11:38.185Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>¿És més guapa, una noia, a 3.000 metres d’alçada? ¿És més bo el fuet? ¿És més cruixent l’arròs? ¿Més divertides, les anècdotes? I si tot sembla indicar que no, <strong>¿per què nosaltres vam pujar ahir al cim del PuigPedrós, amb el cor alegre, vam fer-hi una paella, una sobretaula llarga, i vam tornar a la vall quan es feia fosc?</strong></p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*or28H0NtSjmGxozDw7Ju5Q.jpeg" /></figure><p><em>(spoiler: aquest relat conté fets que podrien fer-te pensar que ens vam saltar les restriccions de la covid o dels riscos d’incendis. Si ens vols jutjar, no perdis el temps, ja t’avanço jo la sentencia: ens les vam saltar. Però com diu aquell amic, si mi delito es delinquir, señoria, lléveme preso)</em></p><p>Fer una paella en un cim era un plan que ja havíem fet l’any passat, fruit de la ment pertorbada del grandíssim Miquel Nafría. Sembla que va agradar perquè aquest any, tot just arribar a la Cerdanya, la gent va començar a preguntar si ho repetiríem. I ja se sap que el poble és sobirà, així que els mateixos organitzadors de l’any passat (els germans Rodríguez Vidal) ens hi vam posar de nou.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*Iqx73Z4qY92Wq3e5uF3UzQ.jpeg" /></figure><p>Vam decidir que el cim seria el mateix, el Puig Pedrós (2.914 m) perquè per aquestes contrades no hi ha un altre cim que sigui tan ample i on et puguis instal·lar a fer una paella sense molestar a la resta d’excursionistes que arriben a dalt.</p><p>Vam fer la crida corresponent per whatsapp i la resposta va ser inmediata<em>. “¿Puc convidar a Fulanito al plan? ¿Puc convidar al Menganito? ¿I al Zutanito? Li faria molta il·lusió! Poseu-lo al grup, please!”</em> La llista es va anar omplint de seguida amb la gent més habitual i amb altres satèl·lits –amics, cosins, nòvies, coneguts- fins que es va tancar la cosa en 50 assistents. Vam tenir sort, perquè cada vegada que semblava que ja no s’apuntaria ningú més, de sobte pujava al vaixell alguna d’aquestes persones que fan que en vinguin cinc més. Gràcies per venir, persones magnètiques.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/738/1*FIoDhkqK1C-RdOw7GYtY0w.jpeg" /></figure><p>(Posaria la mà al foc a que els solters de banda i banda van (*vam) mirar les fotos de perfil dels nous i van emetre alguns prejudicis i desitjos íntims: “sisplau, que sigui una persona normal”).</p><p>Total, que dissabte al matí, a les 08:00, ens vam trobar tots al Carrefour de Puigcerdà, ens vam comptar, vam veure que un parell s’havien baixat sense dir res, vam murmurar “no se podía saber”, i vam fer via cap a la carretera de Guils-Fontanera.</p><p>Allà vam deixar els cotxes i vam fer la distribució dels trastos als sherpas. La bombona de butano pel Pau Ferrer, que tu ho saps fer molt bé això, Pau; el paellero pel Domènec Melé, que estàs molt fort, Dome, eh, es nota que vas al gym; i el cremador pel Pau Casas, perque en aquell moment no sabíem que es perdria. I la resta de coses, una mica a boleo: tu l’arròs, tu el pebrot, tu la mongeta…</p><h3>EN MARXA!</h3><p>Al caminar, la massa es va disgregar en grupets. El tram fins al Malniu jo el vaig fer amb el Luis Torrents i el Santi Mabres intentant endivinar a quin partit votava cada un dels assistents a l’excursió.</p><p>Al Malniu vam mirar de reagrupar-nos, però és evident que no ho vam saber fer perquè al cap d’una estona, quan ja havíem reprès la marxa, la Carmina Saló em va trucar per dir-me que ella i el Pau Casas, el seu nòvio, s’havien perdut. El nostre sherpa jefe, el Pau Ferrer, els hi va indicar com podien reprendre el camí i des de llavors vam intentar mantener la comunicació amb els nostres dos expedicionaris de la reguàrdia.</p><p>Pujant ens vam trobar amb altres excursionistes que al veure la paella es paraven a dir-nos que quina gràcia, que felicitats per l’empenta i la iniciativa. Un home que baixava amb la seva dona estava tant entusiasmat que es va arrencar a explicar-nos que pujant havia trobat una flor molt bonica i li havia regalat a la seva dona al mateix temps que li declarava la sort que havia tingut d’estar amb ella tants anys. Després ens va preguntar de que ens coneixíem i no ens vam poder estar de dir que l’escenari on hem passat més hores fent amistat ha sigut al sortir de missa, on sempre ens trobem i xerrem fins les mil.</p><p>Vam fer cim cap a les 12:30 i mentre esperàvem el Pau i la Carmina vam instal·lar-nos a uns quaranta metres de la Creu que fa de cim i vam començar a treure l’aperitiu i a preparar les coses de la paella. No podíem començar perquè el Pau tenia el cremador i sense foc, ja m’explicaràs com fas una paella. Mentrestant, el Santi Mabres, un dels nostres enginyers de capçalera, va explicar com es triangulen i es calculen les alçades dels cims amb satèl·lits.</p><h3>ESPERANT EL FOC</h3><p>Com que la Carmina i el Pau no arribaven, la Marta Saló va baixar fins allà on estaven, va agafar el cremador i el va pujar. <em>No todos los héroes llevan capa</em>.</p><p>Llavors vam començar a cuinar la paella, que vam posar sobre una pedra gran. Amb l’oli i el foc ben alt, el pollastre es va anar fregint. Després del pollastre, el pebrot, després la mongeta, i finalment la ceba. A tot això, la genta anava xerrant, explicant-se coses, cotilleos, marujeos i anècdotes potser un pèl exagerades. Uns tocaven la guitarra que haviem pujat perquè diuen que els fa més guapos, la guitarra, als nois.</p><p>També n’hi havia que lligaven. Que ja és una mica la cosa, eh. Sempre fa gràcia jugar a detectar-ho. Posar l’orella i notar que aquell fa una broma innocent que no té res d’innocent o veure com algú intenta cridar l’atenció sense que es noti. També vaig veure mirades que, juraria, es deien a sí mteixes: ai si aquell dia no hagués badat…</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*HYssHAFn7NoSID0oMhfyQw.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/900/1*y-mpULPzutwp6Zd2rzfJjQ.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/768/1*X7k5yF6P3y50z6FHCgkGMA.jpeg" /><figcaption>Que no falti mai el que s’ho mira però no fot ni brot.</figcaption></figure><p>Al sector paella, es va crear una conversa sobre l’ús d’Instagram provocada per l’anunci de la Cristina Ferrer de que abandona la plataforma. Es va parlar del que busquem els nois a Instagram, del que hi busqueu les noies, del paper de la vanitat, de si mires quanta gent ha vist els teus storys, de si no mires el número però sí que mires si l’ha vist aquella persona i quanta estona ha tardat a mirar-lo…</p><h3>ESTEM A FRANÇA!</h3><p>Després vam tenir un petit susto. Hi havia un grup que havia sortit més tard i que havíen d’arribar després. Un d’aquest grup, el Pepe Messa, va arribar als volts de les dues esbufegant i intentat avisar-nos d’algun perill, com si vingués a dir-nos que el regne de Rohan estava en perill de ser atacat. “He sentit que unes senyores que baixaven que volien trucar als forestals per denunciar-nos. Han dit que ara no tenien cobertura però que al arribar a baix trucarien”.</p><p>Un cert pànic es va instal·lar en l’ambient. Els derrotistes ja feien càlculs de a quant sortiria la multa i els optimistes no s’imaginaven als forestals pujant fins al cim. Però els derrotistes contraactacaven dient que els forestals tenen un helicòpter per fer aquestes coses i ja veuràs.</p><p>Vista la situació, va haver-hi una reunió d’urgència amb l’equip jurídic: la Mer Santomá, la Estrella Marquès i jo mateix. Vam explorar maneres de negar la nostra responsabilitat si al final pujaven els uniformats: “si apaguem la paella no poden provar que haguem fet foc”, “si pregunten pel butano diem que no l’hem pujat nosaltres, que ja estava aquí”… Però cap de les nostres estratègies processals semblava tenir massa conssistència. Fins que a algú se li va acaudir que potser estàvem a França. “Doncs si estem a França estem salvats perquè els forestals espanyols no hi tenen jurisdicció i no ens poden dir res. Mirem-ho, corre!” La Mer va treure el móvil i al cap d’uns segons ens va ensenyar el Google Maps amb un posat de victoria: “estamos en Francia”. Acte seguit vaig alçar la veu i vaig fer un anunci que sonava més a 1938 que a 2021: “amics, no cal patir més. Estem a França i aquí no ens poden dir res!</p><p>Cap a les 15:00 vam tenir la paella feta. La vam tapar, com manen les instruccions, i la vam carregar fins a la creu del cim. Allà vam fer-nos unes quantes fotos i vam celebrar el triomf.</p><p>Però el triomf era provisional: calia tastar la paella i jo tenia molts dubtes de que hagués quedat bé. Vam tornar fins a la zona on ens havíem instal·lat i vam servir els plats. Vam beneïr la taula –amen- i, finalment, vam tastar-la.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/719/1*Jq8MlBZsbnjzL3BSAcB_sA.jpeg" /></figure><h3>LES MENTIDES DE L’AMOR</h3><p>No havia quedat bé. El sofregit i la verdura podien aprobar l’examen però l’arròs semblava arròs bullit a casa. No havíem pogut fer el caldo com cal, havíem tirat l’aigua i les pastilles per separat i el resultat era que el sabor de pollastre que hauria de tenir l’arròs no el tenia. Es podía menjar, és evident, i encara tenia cert gust; però ja porto prou paelles a sobre com per saber quan ha quedat bona i quan no.</p><p>Tot i això, la gent, per ignorancia o per amor, va començar a lloar la paella, a dir que estava molt bona i a menjar-se-la sense cap gest extrany.</p><p>Fins i tot n’hi ha que, per amor, repeteixen. Gent que posa en una balança el cost de fer baixar per l’esòfag deu cullerades d’aquell arròs covat a canvi del somriure d’un amic i decideix estimar. La gent que salva el món. La bellesa que salvarà el món. Gent que, en acabat, per anar fins al final, venen i et diuen “estaba boníssim, l’arròs, moltíssimes gràcies”. Gràcies a vosaltres, amics, per aquest amor senzill envasat en la mentida tendra.</p><p>Això em recorda un article que vaig llegir una vegada sobre el paper indispensable que juga la mentida en això d’estimar. Era un text que escrivia un senyor sobre el riure fals de la seva dona i com que em va fascinar, no puc evitar deixar aquí un fragment que és escola de la vida <em>(si això de l’amor ja t’ho saps tot, pots saltar-t’ho</em>):</p><blockquote>La risa de mi mujer me encanta (…) Es la rosa, el agua que de pronto estalla en su alegría, la repentina ola de plata que le nace; su risa es para mis manos como una espada fresca, como dijo Neruda. Por eso noto tanto cuando se ríe con una carcajada impostada. (…) ¿Cuándo? Cada vez que gasto una broma mala o una que fue buena hace diez años, pero la sigo gastando. O para consolar a una amiga por teléfono, como diciéndole que no le dé importancia a algo, que es para reírse, ja, ja. Echa su risa falsa sobre nuestros problemas. O cuando va a reñir a los niños y ríe por no gritar. (…) Es una risa de menos quilates que aquella que le sale, cristalina, cuando algo de verdad le ha hecho mucha gracia y el mundo se transfigura, maravilloso, y yo recuerdo a Carlos Edmundo de Ory, que se dio cuenta de que la risa es el sexo de las almas. (…) Si no pone su risa falsa como un velo sobre mis chistes gastados, como un hilo a través de nuestros laberintos, como un beso sobre la frente díscola de los niños, como un abrazo a su amiga…, ¿qué nos daría? ¿Desdén, tres gritos, dos cachetes, una indiferencia? ¡La risa falsa de mi mujer es la auténtica viga que sostiene mi casa! (…) Su risa verdadera nace de la alegría de vivir; pero la falsa es el producto depurado de su entrega, de su compasión, de su lucha sin cuartel contra las grisuras de la existencia.</blockquote><h3>ELS EXPERIMENTS, AMB GASEOSA</h3><p>Però tornem a la muntanya. Després de dinar vam començar l’operació pancakes: un petit experiment per provar de fer moltes tortitas a la paella a la vegada. Vam netejar la paella i vaig treure els tres pots on tenia la massa de pancake que havia preparat el dia anterior. Vam escalfar la paella i ens hi vam posar.</p><p>Però ja se sap que els experiments s’han de fer amb gaseosa, a casa i sense nens a la vora.</p><p>Els primers pancakes van ser un desastre: s’enganxaven a la paella i no podíem girar-los. L’audiència que s’ho mirava no savia on posar-se. Tot el dia donant la turra amb els pancakes i ara no sortien. Menos mal que el pinche que em va fer costat tot el dia, el Xavi Vaillo, va proposar seguir i mirar de fer un sol pancake molt gros.</p><p>Allò tampoc va funcionar però ens va permetre intuir que potser, si pujavem molt la temperatura del foc, podríem girar-los millor. I així va ser. Els últims pancakes van sortir molt bé i tothom va poder menjar-ne i gaudir-los com indiquen les instruccions del medicament: ben untats de Nutella.</p><p>Se’ns van fer les cinc i calia començar a baixar. Mentre recollíem va sortir una conversa curiosa amb la Natàlia Prats i el Domènec: “com diuen en castellà allò de “tot sigui això”? I llogar-hi cadires? I bufar i fer ampolles? I fer un pensament?</p><h3>HISTÒRIES DE VAIXELLS</h3><p>Baixant alguns vam aprofitar per resar una estona. En silenci, veient les muntanyes i sabent-nos afortunats per aquell dia, costava no rendir-se a l’amor de Déu. Gràcies, Senyor!</p><p>Després em vaig trobar en el grup de la Pati Messa, que sempre et porta a converses interessants. No sé com vam acabar explicant la historia d’aquells vaixells que al 1519 van sortir de Sevilla per anar a fer la primera volta al món. ¿Com sabia Magallanes que hi havia un pas per creuar cap al Pacífici? ¿Per què es va canviar el nom quan va anar a veure el Rei d’Espanya? ¿Què hi feia ell a primera línea en una batalla contra indígenes a les Filipinies si era l’Almirant Suprem? ¿Qué morís en aquella batalla té alguna cosa a veure amb un esclau al que cuidava d’una forma extranya?</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*L6sZAzSvn8pdV65NJMjSWA.jpeg" /></figure><p>Després vam virar cap als llibres i en van sortir vàries recomanacions: Momentos Estelares de la Humanidad (Zweig), El Reino (Carrère) i La Cena del Cordero (Scott Han). També va haver-hi temps per a criticar que algunes escoles vulguin substituïr els llibres per ordinadors portàtils.</p><p>Cap a les set i mitja vam arribar als cotxes. Ens vam despedir i vam començar el trajecte cap a casa. Intueixo que a tots els cotxes hi devia haver aquell silenci de després d’un dia d’excursió i música que embolicava suaument aquell moment de celebració silenciosa, íntima, de la meravella de viure.</p><p>I també intueixo que el plan es va acabar a les taules de les nostres cases, al sopar, explicant als de casa el plan, que és una manera esplèndida de reviure la felicitat a través de la del que t’escolta.</p><p>No puc acabar aquestes ratlles sense donar les gràcies al Xavi, cap de logística, sense el qual el plan no hauria sortit de cap manera. Bèstia parda, millor persona.</p><p>I tanco.</p><p>Diuen que en aquesta vida som nens dues vegades, que després de la primera infancia en ve una altra que arriba entre els 20 i els 25 anys. I que aquesta segona infancia es caracteritza perquè tornes a fer allò que fan els nens: et preguntes el perquè de totes les coses. ¿Per què estudiem? ¿Per què treballem? ¿Per què tenim amics? ¿Per què ens enamorem d’una noia?</p><p>Però la pregunta d’avui és una altra: ¿per què anem a fer una paella a 3.000 metres?</p><p>I fa temps que penso en una resposta que m’agrada molt: perquè necessitem pretextos. Excuses i escenaris per a que la gent es trobi, rigui i et menteixi per amor.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=eba11e9436be" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/3-000-metres-una-paella-i-una-mentida-eba11e9436be">3.000 metres, una paella i una mentida</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[La sexta estación]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/la-sexta-estaci%C3%B3n-8c58114b8760?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/8c58114b8760</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 30 Jun 2021 21:44:22 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2021-06-30T22:00:56.846Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h4>París. 14 a 25 de junio, 18a crónica</h4><p>Te escribo estas líneas rápidas con la intención de ponerte al día. Hace casi dos semanas que no he escrito nada y aunque esto sea síntoma de vida ajetreada no me parece una excusa bastante buena como para descuidar este pequeño compromiso que adquirí contigo. Así que aquí tienes esta breve actualización.</p><p>Dejé este relato justo en el fin de semana en el que mis amigos de la universidad vinieron a verme. Y allí lo retomamos. Justo el día en que llegaron comenzó la Eurocopa, y ese es mi primer punto del día. Porque para unos cuantos tarados entre los que me encuentro la Eurocopa es casi como una estación del año diferente a las demás. Ya puede decir misa Vivaldi; las estaciones no son cuatro sino seis: invierno, primavera, otoño, verano, Mundial y Eurocopa.</p><p>Reconozco que la Eurocopa es una estación extraña en tanto que sólo llega cada cuatro años, pero por otra parte cumple los requisitos imprescindibles para ser una estación, es decir ser un período de tiempo que se repite de forma cíclica que tiene unas características climáticas propias y un paisaje concreto. ¿El tiempo cuál es? Fácil: la noche larga, las ventanas abiertas, los primeros mosquitos, la no-temperatura. Porque estos últimos días de junio, en París, e imagino que allí donde estés también debe ser así, lo que pasa por las tardes y las noches es que la temperatura desaparece. ¿Hace frío? No. ¿Hace calor? Tampoco. Hace la no-temperatura, que es lo mejor del mundo.</p><p>Nosotros, la Eurocopa la esperamos como el fan del otoño espera sus hojas naranjas caídas de los árboles caducos para escribir un post en Instagram en el que nos recuerda que <em>a veces la vida necesita morir para renacer </em>o como el incondicional del invierno espera aquella tarde fría y llena de nieve que él contemplará a través de una ventana empapada de vaho, al lado de la chimenea, con una manta encima, un taza de chocolate y un ejemplar de <em>Guerra y Paz</em> que probablemente nunca terminará.</p><p>Y luego están los partidos. Que ya sé que todos los que no formáis parte de esta secta nuestra pensáis que son demasiados pero para nosotros es como si la vida se convirtiera en un video-juego en el que juegas con vidas infinitas. No puedes perder. Durante la Eurocopa, no hay un solo día perdido. Todos los días, por malos que hayan sido, tienen una cuerda de salvación, un partido de fútbol decisivo e importante. Porque durante la temporada nos tragamos todos mucha morralla: partidos que no cuentan para nada, que acaban en empate a cero, que te arrancarías los ojos… Pero en la Eurocopa tienes buenos partidos todos los días.</p><p>También te diré que al final la mayoría de partidos no los vemos porque no hay tiempo, porque hay cosas que hacer, amigos que ver, lavadoras que poner, guerras que ganar y mensajes que responder con la dosis adecuada de ingenio y el cariño puesto así como de lado, que se note pero que no se vea demasiado, no vaya a ser que levantemos las cartas antes de tiempo.</p><p>Por eso, en realidad la Eurocopa no hace falta ni verla, nos basta con saber que está ahí, que nos puedes salvar un día tonto. Que durante unos días tendremos aquella cosa que a nosotros nos gusta más que a un tonto un lápiz: prórrogas y penaltis, porque los partidos de la Eurocopa enseguida son a vida o muerte. Sabemos también que, con más o menos amor, defenderemos una bandera, pondremos el partido cinco minutos antes de que empiece, pediremos silencio, “eh, va, callad, que suenan los himnos” y sufriremos, gritaremos, soltaremos un dato que hemos leído en algún lugar sobre el delantero sueco que es la sorpresa de la Eurocopa para hacernos los listos, maldeciremos la genealogía de un árbitro escocés y esperaremos las dos posibilidades finales: si ganamos, es que yo ya te lo había dicho, que esta alineación era la que nos hacía falta, hace días que lo digo. Si perdemos, yo ya lo había dicho, que así no se puede ir a ninguna parte, te lo dije ayer … ¿te lo dije o no te lo dije?</p><p>Y la Eurocopa aún tiene un último poder vivificador: es una buena amiga de la nostalgia. Cada uno tiene su viaje personal y sus estaciones en esta infraestructura extraña que es la memoria. A mí la Eurocopa me hace pensar en los finales de curso del cole y el comienzo del verano. Concretamente, la de 2012, me hace pensar en aquel final de 4º de ESO, los exámenes finales estudiados en el último momento, la sensación de haberlos terminado, de ser libre, de llegar a casa y ver partidos de la Eurocopa y pensar que es difícil encontrar una receta mejor. Pero es que aquella Eurocopa todavía me trae otro recuerdo: un pequeño crucero por el Mediterráneo con la familia, las bromas pertinentes sobre qué haríamos si se hundía, el numerito que hicieron los camareros en la cena de aquella primera noche mientras repartían los platos bailando al son de “Volaré” de los Gipsy Kings… pero, sobre todo, recuerdo a un niño enfermo que encontró unos días de felicidad. Edu, con una parte del cabello rapado por alguna de las operaciones, encontró en ese barco unos días de tranquilidad, lejos de las válvulas y los análisis, donde sólo había que preocuparse de a qué piscina iríamos y acordarse de coger un plato de patatas fritas del buffet libre.</p><p>Recuerdo que en aquel crucero vimos el España-Croacia de la fase de grupos de la Euro 2012, que ganamos 1–0, y también hicimos algunas de las mejores fotos que tenemos de Edu.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*ehFDFenYRdt7YwYscJMkvg.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*a24EjXbNKPxI8pb4C7roJA.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*IoAmsRXHvuWe19uXO7Y05w.jpeg" /></figure><p>Y así han sido las últimas dos semanas en París: siguiendo la Eurocopa e intercalando algunos deberes de los que uno no puede quitarse.</p><p>Porque como te decía, una de las cosas que siempre llega con la Eurocopa es el final de curso y aquí en el Foyer Le Prevost mis amigos franceses empiezan a volver a casa. Mathieu, Florent, Sixte, Theophile, Aymerick, Nicholas… todos están terminando sus respectivos exámenes y se van yendo de la residencia para volver a sus casas. Así que estos días estamos de despedidas, de decir “ “a bientôt” y “au revoir”, de darnos cuenta en la cena de que alguien se ha ido sin despedirse, de preguntar a aquel al que empezaste odiando y que al final se ha revelado como excelente compañero de risas si el año que viene continúa o se va a piso, de preguntar por las vacaciones de todos, de explicar que yo en julio me quedo, que algunos trabajamos, que no es hasta agosto que me iré a casa y me instalaré en los Pirineos, en la Cerdanya, para intentar igualar el verano del año pasado, que no será fácil</p><p>En el caso de algunos de ellos me da verdadera pena que se vayan porque han llegado a ser buenos amigos. Me viene ahora a la cabeza aquella frase que dice siempre Risto Mejide: “crecer es aprender a despedirse”. No sé si tendrá razón, pero sí que quiero pensar que mi despedida de ellos no es ingenua, que sé que a algunos de ellos no los volveré a ver nunca más y no pasa nada: la vida tiene un aforo limitado. De hecho, aunque es bueno luchar para que nos dejen ampliarlo, el secreto de un buen local es que la casa siempre invita, independientemente de si el cliente es de toda la vida o si ha entrado sólo a hacer pis. Antes de la despedida, el miércoles se jugó el último partido de fútbol del año y de alguna forma se celebró que todos los feligreses de este rito hemos sido fieles a nuestra cita a lo largo del año. Supongo que es difícil explicarte porque nos gusta tanto este rato, pero es un momento en el que nos reímos, competimos, nos metemos los unos con los otros, nos damos halagos exagerados entre nosotros cuando ha habido un buen pase, nos abrazamos cuando marcamos, nos conjuramos para remontar… Ha sido un tremendo placer poder jugar estos partidos de fútbol cada semana, más todavía cuando el confinamiento era a las seis de la tarde y no podíamos hacer mucho más.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/795/1*IID5Geqlm9fPEFVCmA7vRw.png" /></figure><p>Otro apunte que te dejo por aquí: casa me falta siempre. Concretamente, el martes por la noche me faltó una cena de ese grupo de amigos llamado El Club Mixte porque vi que Txarango había grabado sus mejores canciones con varios cantantes famosos y sé que, aunque ninguno de nosotros es un fan loco del grupo, es la típica cosa de la que nos gusta estar al día y tenerla escuchada. Casi puedo escuchar a Berta, con aquellas vocales que alarga al final de las palabras cuando se emociona: “uaaaaa, siiiii, heu escoltat les cançons? Jo les tinc en bucle!!!!” Y a Mónica que le hace la réplica: “¿però aquests no plegaven?” Mireia, que no ha escuchado todas las canciones, dice: jo només he escoltat la que han gravat amb el Miki d’OT… és que és tan guapo…” Marta, siempre con la lupa en los detalles tontos: “¿però com pot ser que el cantant es digui Alguer? ¿Quin nom és Alguer?” Dani, siempre con ese toque romántico con el que se ríe de sí mismo: “a mi la que em flipa és la de “Compta amb mi”. Y así se nos hubiera hecho tarde, como siempre.</p><p>Te decía, también, que no he podido dejar de cumplir con mi deber de ir a trabajar a EFE. Menos mal que mi trabajo es bastante divertido. El miércoles pasado me tocó cubrir con Mario un acto en la embajada española en Francia. El acto, no te voy a engañar, fue más bien aburrido: una delegación de los ayuntamientos de Barcelona y Sevilla presentaban una campo turística a las agencias de viajes francesas.</p><p>Cuando se terminó el acto nos tocó entrevistar al alcalde de Sevilla, Juan Espadas, y al teniente de alcalde de Barcelona. No nos darán el Pulitzer pero, mira, son entrevistas que dan experiencia y que nos recuerdan que ya no estamos en la uni, que ya jugamos en primera división y al alcalde de Sevilla hay que preguntarle por Susana Díaz aunque no le guste.</p><p>Lo mejor es que después sirvieron un aperitivo fantástico en el que Mario y yo nos pusimos las botas. Hacía tiempo que no tomaba un jamón tan bueno y una tortilla de patatas que no fuera de supermercado.</p><p>No puedo terminar esta carta sin dedicar un pequeño espacio a la publicidad: mi amigo Miquel Nafría, de quien ya hemos hablado en alguna ocasión, ha sacado una canción y estoy convencido de que te va a gustar. “Hi ha qui diu que l’amor ve quan vol, quan menys l’esperes, però jo fa temps que l’espero convençut de que al final ve sempre”. <strong><em>On t’has ficat?</em></strong>, ya en todas las plataformas (escúchala <a href="https://www.youtube.com/watch?v=2ux85MPLmzg">aquí</a>).</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/proxy/1*kqu1c_e-tDqNQc0UDBMbBw.png" /></figure><p>Y nada, me despido. Pero no sin antes avisarte de que es posible que mañana o pasado cuelgue otra crónica sobre este último fin de semana que he pasado en Disney. Porque tal vez para ti no sea más que un parque de atracciones, pero para mí forma parte de un álbum familiar que habla de muchas cosas y de unas escenas del futuro que tengo dibujadas en mi cabeza de las que te hablaré en mi próxima carta y para las que todavía no tenemos el casting completo.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/proxy/1*rQAOs23F5h9LaetpIlNHCg.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=8c58114b8760" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/la-sexta-estaci%C3%B3n-8c58114b8760">La sexta estación</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[El preu del llenguado]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/el-preu-del-llenguado-e7e715e08bdc?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/e7e715e08bdc</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 16 Jun 2021 22:37:14 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2021-06-22T11:00:59.079Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h4>17a crònica / 11 de juny-15 de juny. Aquesta no és una crònica normal. És el relat de com es va forjar aquest fantàstic grup d’amics anomenats “Els Comuns”.</h4><p>Resulta que a tercer de carrera jo vaig canviar d’amics. No tota la plantilla d’amics, clar, perquè la gran part d’aquella alineació la considerava i la considero un autèntic tresor. Els amics que vaig canviar van ser els de la uni. I això llegit així a primera vista podria sonar a una mena de drama i ens podria portar a obrir la caixa de les sospistes i recels i a imaginar que potser va haver-hi una traïció, una nòvia robada, uns apunts no compartits o un treball on jo vaig fer més part del treball que tu. Però no, és més simple que això.</p><p>En aquella època jo anava amb un grup que es deia -o al menys s’ho deia el grup de whatsapp- Santa Fe Olds. No recordo d’on venia el nom, però la cosa és que hi érem casi tots els nois de la classe. A Periodisme sol haver-hi un 75% de noies contra un 25% de nois, i això va provocar que la majoria dels nois, uns 10 o 12, casi per un mecanisme intern d’autoprotecció, ens trobéssim en aquell grup per parlar de fútbol i de noies, que és del que parlem els nois quan estem en etapes de la vida poc madures.</p><p>Sent honestos, tampoc és que jo em sentís molt unit al grup. Al viure al col·legi major, on hi tenia un grup d’amics amb qui passava la major part del meu temps lliure, amb els Santa Fe Olds hi anava una mica de pasqües a rams, quan algun dijous m’anava bé anar al trivial que feien al Sotavent i potser a prendre algo algun dia després de classe.</p><p>Però a tercer, l’atzar dels grups de classe va fer que em trobés en un grup amb l’Ari i l’Albert. Amb l’Ari ja ens fèiem des de segon i havíem connectat prou ràpid a través del Barça i del fet que els dos ens miràvem la carrera sense massa complexes, criticant fort lo mal feta que estava, i rient sempre bastant de les crisis d’histèria d’alguns que acabaven amb un mail al degà per demanar més temps per entregar un treball o per posposar un exàmen.</p><p>Però a l’Albert no el tenia decodificat. Havíem coincidit a algunes assignatures, però tenia una capacitat extranya per mantenir-se al marge dels fluxos naturals de la classe que normalment et porten a conèixer una mica a tothom. L’únic que jo sabia d’ell era que quan participava a classe, les poques vegades que ho feia, utilitzava un català de la Catalunya vella, molt obert, tenia accentasso, i feia servir expressions com “baixar de l’hort” o “aquest tio té cara de peix bullit”. Això i que sempre anava amb dues noies, tirant a bastant guapes, a qui tothom confonia perquè es deien Carla i Clara i s’assemblaven (s’assemblen) relativament bastant.</p><p>El cas és que l’Ari, l’Albert i jo vam començar a tractar-nos força per aquell grup del Taller Integrat de Periodisme. I vet aquí que l’Albert era igual que nosaltres. O nosaltres érem igual que ell, què importa. La cosa és que el noi de Torelló també s’havia escapat a aquella presó de classes teòriques i acadèmiques que ens proposava la uni i també s’ho mirava tot des d’un escepticisme saludable.</p><p>Arribats a aquest punt del relat, cal fer un petit aclariment, perquè d’aquestes línies algú en podria extreure que no ens interessa el periodisme i en realitat és tot lo contrari. De fet, jo diria que en aquella classe hi havia poc gent més apassionada per aquesta professió que nosaltres. El problema era que la majoria d’aquelles classe tenien poc o res a veure amb el periodisme. Per això moltes ens les preníem com un tràmit o com un escenari per treballar les nostres habilitats de comèdia domèstica, d’acudit fàcil contra el professor de torn o l’alumne que fa una exposició i no pot contenir els nervis i que li rellisquen les “s” fins a convertir-les en una “z”. Perquè l’ullal de la comèdia no s’afila sol.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*cE_KCG_c1aYQc6f7_4hbDA.png" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*hTWdD5Nwy20PIlU35GnUVQ.png" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*BgHj0tkBcqZAJsdusihTFA.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*0Yd8U2Wb6JuyYt75uyGYew.png" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*MQA8HnQR7hr0DLf8Apq6_A.png" /></figure><p>El cas és que aquella nova amistat amb l’Albert, que ràpidament es va fer més forta donat el nostre enamorament compartit per la muntanya i per les històries que hi passen allà dalt, especialment per aquelles on hi ha algú que està perdent la vida o algú que està disposat a perdre-la per salvar-ne una altra, va fer que acabéssim dinant junts molts dies.</p><p>Però com ja he dit amb l’Albert hi anaven sempre la Carla i la Clara i que també es van afegir a aquests dinars. De fet, podríem dir que ells tres formaven un grupuscle previ al que ens vam afegir l’Ari i jo.</p><p>I en aquell punt d’encontre vam fer trinxera. I vam avançar ràpid en la confiança. ¿Saps quan tens confiança X amb algú i un dia et llances i fas una broma de confiança X+5 per veure si l’encaixa bé i podeu ampliar les fronteres de l’amistat? Doncs aquest procés en el nostre cas va ser accelerat. Perquè les bromes i les cunyes que s’arriscaven a anar més enllà del llindar de la confiança sempre eren rebudes amb riures i contrarrèpliques que rebelaven que l’altre, en realitat, també rumiava tirar pel dret d’aquella manera de feia estona. Els dinars semblaven judicis sumaríssims, perquè posavem a caldo a tot quisqui, però també semblaven gags perquè amb el llindar del riure que té la Clara pots explicar l’acudit aquell dels tomàquets que creuen la carretera i es diuen “-¿què? -txup” i semblarà un festival de comèdia.</p><p>I de la confiança i l’entesa en la manera de veure la vida va venir la intimitat, amb la que va passar el mateix que amb la confiança. En tres setmanes ens vam compartir les vides, els moments que havien fet de palanca al guió de cadascú, els penya-segats que creuàvem en aquells moments. Vam posar noms sobre la taula: l’Álvaro, el Ricard… també altres noms que ja no cal pronunciar. Jo vaig parlar-los de l’Edu, la Clara de la relació amb la seva àvia materna, de com es trucaven cada dia, de com va patir quan va morir… L’Ari parlava dels seus contactes a Convergència, l’Albert de la farmàcia, la Carla dels seus amics d’Alella…</p><p>Amb el temps ens vam fer inseparables. “No és la identitat d’idees el que uneix, sino la consanguinitat de l’esperit”, deia Marcel Proust, i és evident que tenia raó.</p><p>Després, però, un cop sabuda i coneguda per tots la nostra consanguinitat d’esperit, va venir el millor de l’amistat, que és l’amor. Les roses que l’Eudald i el Manel (pseudònims per l’Albert i per mi extrets d’una broma interna de l’època) van regalar a les noies pel Sant Jordi de 2017, tots els missatges de la Clara enrecordant-se dels aniversaris de tots i fent de mama del grup que sempre sap on som tots i quin calendari fem, la revista que va escriure i editar l’Abert per aquell amic invisible de 2018, la força i la paciència i el carinyo de la Carla per ser la dinamitzadora del grup que proposa sopars, i organitza els viatges, i ens avisa de que ja han sortit les entrades per anar al teatre a Escena 25, l’hospitalitat de l’Ari, que ha convertit casa seva en la seu social d’aquesta petita organizatció mafiosa, i tantes altres coses que no caben en aquesta crònica.</p><p>Ara l’octubre de 2016 ja queda lluny i els gairebé 5 anys que han passat ens han donat desenes de plans (hem estat a Torelló, a Tous, a Premià, a Alella i a l’Hospitalet), hem fet reportatges junts i programes de ràdio, hem treballat a la mateixa ràdio o a la mateixa tele, hem viatjat junts a Almería, hem sopat a molts restaurants de Barcelona, hem anat al Liceu a veure la Cavalleria Rusticana i al Poliorama a veure “La importància de ser Franck”, i ens queden encara moltes aventures per davant.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*O0sZYVb0tnUSqKbJbd4wOg.jpeg" /><figcaption>2017, tercer de carrera, l’any que ens vam conèixer a la UPF.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*smo0JUvbGsiP-MCX3y6VLA.jpeg" /><figcaption>2018, l’estiu que vam coincidir amb l’Albert i la Clara a la SER. Alguns s’hi van quedar.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*IMnLfY-AXYhjnJ8nkHCPEw.jpeg" /><figcaption>A la graduació. 2018.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*SEUgzo8C1RWyiGkwQfqyIg.jpeg" /><figcaption>A Almería, de viatge, setembre de 2020.</figcaption></figure><p>La última, la del passat cap de setmana.</p><p>La cosa va començar amb una baixa inesperada: la Clara no va poder venir per una oportunitat laboral que no es podia refusar. Des d’aquí us animo a que no us perdeu les seves peces al Telenotícies de TV3 (Clara Pàmies, Tv3, Premià).</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*0kiMn4UNK5UFTyfGs5DmLw.jpeg" /><figcaption>La Carla i jo als Camps de Mart</figcaption></figure><p>Quan vaig sortir de la feina divendres a la tarda, em vaig trobar amb l’Albert i la Carla, que havien arribat abans que l’Ari, i vam asseure’ns als Camps de Mart, la gespa que hi ha sota la Torre Eiffel. Vam parlar una llarga estona de la malaltia del meu germà, l’Edu, dels últims mesos i de totes les contradiccions que posa viure al costat d’un nen petit que s’està morint sense que ell noti ni pugui advertir que allò s’acaba. Vam parlar de com costa trobar l’amor i la bellesa en aquestes circumstàncies i com buscar-lo i trobar-lo és la única manera de sobreviure.</p><p>Després vam fer cap a l’apartament que havíem llogat pels quatre, al districte 2, a la Rue de Charonne. Va resulta que l’apartament, segons les noies, era “molt mono” i semblava un àtic com els de les pelis del Woody Allen (jo no puc certificar-ho perquè no n’he vist cap, d’aquestes pel·lícules).</p><p>Dissabte al matí vam anar a Montmartre i vam fer fotos al mirador del Sacré Coeur.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*AXz1nxGA5vMmoRFChgy1jg.jpeg" /></figure><p>Després vam anar a dinar a un restaurant que hi ha a prop de la meva residència. Allà vam parlar del cost de la vida, de que tot és molt car, de quins són els puestos on cal fer la compra per estalviar el màxim, que el preu del llenguado del Bonpreu és millor que el de Casa Ametller, que l’Albert quan va al super perd l’oremus i no es diu que no a res i sempre inverteix en qualitat i que jo faig una mica el contrari…</p><p>Fa temps que tenim converses que per mi formaven part d’un altre món: el de quan era petit i estava en algun plan on hi havia la taula de pares i la de nens i en algun moment me’n anava a la dels grans i parava l’orella i no entenia res i tot em semblava tremendament avorrit. ¿I qui és l’avorrit ara, eh? Digue-li tonta, a la vida.</p><p>Per la tarda vam passejar pel Bois de Boulogne, vam baixar els Camps Elisis i vam acabar prenent una crep en una cafeteria dels Jardins de Tuilleries. Allà vam parlar de com han canviat les relacions amb la nostra família desde que vam deixar de ser adolescents per ser adults. A casa de l’Ari sempre s’ho han dit tot bastant i han compartit confidències i emocions amb un esquema de relacions horitzontal i vertical. A casa dels altres tres, meh. D’aquella manera. A vegades bé, altres no tant. No culpem ni jutgem a ningú, per això. Cadascú és esclau del seu temps i el seu context. Vam fer una enquesta ràpida de quants de nosaltres diem “t’estimo” als nostres pares. De nou, majoria per als que ens ho diem en silenci, que ja ens entenem, i algú va dir: “mira, fa temps em perseguia el fantasma aquest de ai, i si es moren els meus pares i no els hi he dit t’estimo…, però fa un temps que m’he adonat que ho saben, que he trobat moltes maneres de dir-los-ho fins que no ha quedat cap dubte”. Molt a favor.</p><p>Al cap d’una estona, toca el rebre als germans. I l’Albert i jo tenim un model similar: sent petits i adolescents vam tenir una fraternitat convencional, sense excessos d’emotivitat ni una confiaça exagerada; però coi, passa el temps, suposo que ens fem grans, perdem manies, i ara agraïm tenir estones per explicar-nos les coses i compartir trinxeres d’aquestes que ens posa la modernitat.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*Pmtjxp86YokqpU4Gns9tjQ.jpeg" /></figure><p>Per la nit, sopem a l’apartament. Mentre fem el sopar, m’obliguen a tocar el teclat de piano que vaig començar a aprendre a tocar al gener perquè resulta que l’estampa del piano i l’apartament i el sol que cau i els sostres de París dona un story a Instagram que queda prou bé.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*uvxYCAmFsyirN2nO8eXWGg.jpeg" /></figure><p>I llavors, a taula, el tema és si el català està en risc de perdre’s. Alguns el veiem encara prou bé; altres, en canvi, creuen que unes hores de més de català al cole no anirien malament.</p><p>Diumenge al matí vam passejar per la zona de l’Opera i vam pujar a veure la redacció de EFE a París.</p><p>Vam dinar en un restaurant que hi ha a prop de l’oficina i vam discórrer sobre si convé tenir mascota, sobre com l’Albert va matar fa anys cinc cobaies sense voler sobre els conills de la Carla i les seves capacitats reproductives, i vam concloure que si un dia et ve el teu fill i et diu que vol un gos i et jura i et perjura que ell s’en encarregarà i el treurà a passejar tots els dies, no piquis, idiota, és una trampa.</p><p>Tanquem el cap de setmana parisenc als Jardins de Luxemburg, asseguts en unes cadires, tontejant amb fer una migdiada, i posant l’últim tema sobre la taula: que resulta que l’Ari parla sola pel carrer. I diu: “i abans encara, però ara amb la mascareta és un festival”, confessa la Borràs. A mi no em queda més remei que reconèixer que formo part del mateix club, que a vegades foto uns discursos pel carrer que Déu n’hi do. I concloem l’Ari i jo que, al menys, si algun dia ens tanquen sota l’acusació d’estar com unes maraques, al menys podrem passejar junts per un jardí d’aquests tan ben cuidats que tenen les clíniques psiquiàtriques.</p><p>Res més, amics. Sou una meravella. Com deia aquell peu de foto, “xerraria amb vosaltres tota l’estona”. I com deia aquella altre, tant de bo un dia poguem fer aquell programa de ràdio que un dia vam somiar.</p><p>Acabo. No em fa por posar-me cursi i dir-vos que al final el millor de tot això és l’amor que ens tenim. Se’n diu amistat per diferenciar-la dels vincles romàntics, però al cap i a la fi l’amor, ja ho hem parlat moltes vegades, no és més que la decisió voluntària de entregar-se a algú, de cuidar-lo, ajudar-lo, voler estar amb ell.</p><p>I jo, si em deixeu, sempre voldré estar amb vosaltres.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=e7e715e08bdc" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/el-preu-del-llenguado-e7e715e08bdc">El preu del llenguado</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Victòries en diferit]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/vict%C3%B2ries-en-diferit-74d13dcaa756?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/74d13dcaa756</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 10 Jun 2021 23:48:52 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2021-06-14T17:07:10.768Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h4>París, 16a crònica. 28 de maig-10 de juny</h4><p>Estimats amics,</p><p>De nou em retrasso en els terminis que vaig prometre, que eren escriure cada setmana. La vida va com va i a vegades ensorra promeses que un dia van ser molt fermes. Però no passa res: millor tard que mai, no?</p><p>Així doncs procedeixo a explicar-te què ha passat a París aquestes últimes dues setmanes.</p><p>El dia després de penjar la crònica sobre la senyora Espinacas i el senyor Cebolla, que per cert ha funcionat molt bé, vam anar al Louvre amb el Mario a cubrir una història d’unes obres d’art robades a Síria. Resulta que allà a L’Orient Mitjà hi ha lladres que aprofiten el caos de la guerra per anar fins a jaciments arqueològics que tenen molt valor i com que no hi ha ningú perquè tothom està al soterrani de casa seva mirant de que no li caigui a sobre un bon paquet de metralla i dinamita per cortesia del Govern, doncs aprofiten per robar les peces que hi ha allà. Després, com que allà no els hi poden donar sortida, les envien a altres països per vendre-les en el mercat negre. Però la policia francesa, que se la sap llarga, revisa als aeroports tots els paquets que semblen sospitosos i així han trobat les sis obres d’art que l’altre dia exposaven al Louvre. Les obres ara mateix no són de ningú, però estan dins d’un judici que en principi hauria de decretar que pertanyen als seus països d’origen i llavors les tornaran cap allà.</p><p>El cap de setmana vaig passar-lo a la residència perquè portava dos caps de setmana intensos entre el viatge al Mont Saint Michel i un cap de setmana que vaig fer a casa a mitjans de maig.</p><p>I així arribem a la setmana passada. La majoria dels dies vaig treballar desde casa perquè em va tocar cobrir Roland Garros, el torneig de tennis. Lo ideal hauria sigut cobrir-lo des d’allà però per les limitacions de covid a EFE només ens van donar dues acreditacions i van ser per companys més veterans que jo. Així que jo em vaig limitar a veure partits a través de l’ordinador, fer cròniques d’aquells partits i després fer preguntes a les rodes de premsa online que es feien als jugadors. Els del col·legi major es van quedar bastant a quadros quan van saber que la meva feina, a vegades, és gairebé com mirar la tele i escriure’n després quatre ratllas de lo més destacat que has vist.</p><p>Dimarts, però, no va haver-hi Roland Garros sino que va tocar anar al Palau de Versalles a cobrir un tema amb el Mario. Des del principi la cosa no pintava gaire interessant, perquè la història era que havien canviat un desl jardins per transformar-lo i deixar-lo com estava al 1886 quan la reina Maria Antonieta, la que després acabaria decapitada, pobra, va ordenar que li fessin un jardinet privat per poder passejar per Versalles al seu aire, sense que ningún la molestés. A mi això em va fer pensar en una frase de l’univers de bromes internes que tenim amb el Xavi i l’Oriol, els meus germans, amb els quals tenim un catàleg de frases i moments de pelis amb el que podríem comunicar-nos amb èxit si un dia la gràmatica se’ns esborrés del cervell i no sabéssim construir frases normals. “Traedme un cerdo!”, crida la Reina de Corazones de Alicia en el País de las Maravillas quan vol seure en el seu tron i vol alguna cosa per reposar-hi els peus. ¿Perquè demana un porc? No ho sé. Hi ha tantes coses d’aquell univers que se’ns escapen. ¿perquè tenia pressa el conill? ¿perquè estava com unes maraques el senyor que feia barrets? ¿perquè fumava una cachimba el cuc de seda que parla? ¿perquè les flors fan la fiesta del jardín por las tardes?</p><p>No sé si la reina Maria Antonieta s’assemblaria a la Reina de Corazones però en tot cas ens va fer passar bastantes hores al sol de Versalles grabant planos del maleït jardí que havien renovat (que, per cert, era lleig de nassos) i una entrevista a la responsable de les reformes, que ens va fer voltar per totes el recinte perquè no trobava una racó adequat per a que es veiés lo maco (lo lleig, vaig pensar jo) que els hi havien quedat les obres.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*kggFQb73st-aViyig3ERvA.jpeg" /></figure><p>Dimecres, per cert, ens vam fer la foto de la promoció del Foyer Le Prevost amb unes sudaderes que ens hem fet tots els de la residència. Quan al dia següent ens van enviar les fotos jo no vaig poder evitar pensar en aquella pel·lícula, Los Chicos del Coro, i en el meravellós Clement Mathieu i en que jo un dia també hauré de marxar d’aquesta casa, com ell va fer-ho a Fond de l’Étang, en aquella escena meravellosa dels avions de paper que mai em cansaré de veure.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*ltPsJnM4ohe_DM_aqHYCnw.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/600/1*_F4O6p5PDp2xw4jwiOMCcA.jpeg" /></figure><p>I la semana passada la vaig acabar a casa una altra vegada. Per motius que no venen al cas, dijous a la nit vaig aterrar un cop més al Prat i a mitjanit vaig deixar caure el cap sobre el meu llit de tota la vida. Ah, el llit de sempre: la verdadera llar.</p><p>Divendres vaig treballar desde casa. No recordo haver fet massa cosa, però això a vegades passa.</p><p>Per la tarda vaig veure una estona el Nereu, un amic que feia temps que no veia. Vam parlar de París, de la Pompeu, de la NBA, del resultat del MIR d’alguns amics, de què se’n ha fet dels que van viure al col·legi major amb nosaltres, vam discutir quina era la última vegada que ens havíem vist, vam planificar quina seria la propera i ens vam dir que vagi be, ja ens veurem, dona records a casa.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*98sqbKF4N7QrF5XeVp0cnQ.jpeg" /></figure><p>Després vaig posar rumb a Premià, que hi havia sopar dels comuns a casa la Clara per celebrar el seu aniversari. Hi érem els cinc i les parelles dels qui en tenen, és a dir, de tots menys jo. Acompanyant a la Clara, i desde fa molts anys, hi havia l’Álvaro (que per nosaltres sempre és “n’Àlvar” o “en Yustos”), en banda dreta, com a peça que es combina amb la Carla, l’Aitor, (per nosaltres amb freqüència el Tortilla, pel joc aquell del nom), a l’equip de l’Ari, en porteria, hi havia el Ricart (també conegut com a “Riki” o com a autor de la famosa cançó “un vot, un vot, un vot… tu ja tens un vot”) i com a últim fitxatge, vigilant la rereguàrdia de l’Albert, l’Andrea (de tota la vida li hem dit “la Villòria”, nosaltres, i tenim intenció de seguir fent-ho).</p><p>Al cap de taula, el Joan i la Sílvia, els pares de la Clara, que ja he explicat en alguna ocasió que ens estimen tant que és casi com si fóssim fills espirituals seus.</p><p>Vam adonar-nos que feia quatre anys del primer sopar que havíem fet allà, a l’estiu del 2017, quan només erem cinc estudiants de Periodisme. I mare meva com ha canviat la pel·lícula en aquests quatre anys. Estem grans, tenim feines de periodista, a la taula n’hi ha uns que ja parlen d’hipoteques i tipus d’interès, tenim més països al sarró, tenim viatges que donen cos a la nostra nostàlgia compartida i tenim un grup de whatsapp que no aguantaria que a algú de nosaltres el fessin conseller o ministre.</p><p>Hi ha una cosa que no ha canviat: seguim parlant de periodisme i de tele i de ràdio i de presentadors i de canvis a la graella i d’audiències com si estéssim malalts. “<em>Que si la corresponsal de TV3 als Pirineus s’ha comprat una casa a no sé on, que si el Basté segueix o no segueix, que si els del Periódico canvien de seu, que si aquell Sense Ficció sobre la desgràcia del Balandau està molt bé, que aquell altre programa, el Nexes, no ens agrada gens</em> i així fins a l’infinit. Qualsevol que vingués del món normal a un sopar dels nostres ens aguantaria cinc minuts; després ens enviaria a la merda, i faria bé.</p><p>Vam plegar a les dues de la matinada, que aquesta gent deuen voler anar a dormir (o com he llegit aquests dies a Twitter, que deuen voler posar la rentadora).</p><p>I del sopar, ja estaria; només vull afegir una cosa: que qui em va donar la sensació de passar-s’ho millor van ser el Joan i la Sílvia, que des del cap de taula gaudien i es miraven aquella conversa i aquella amistat amb delit i amb alguna cosa més a la que no sabria trobar-li la paraula. Alguna cosa relacionada amb la satisfacció d’haver contribuït, en part, a generar aquella felicitat tan jove i tan plena de vida, una mena d’orgull de pares, de sensació d’haver complert aquella crida salvatge que intueixo que tots els pares senten a transmetre i ensenyar als fills les coses importants de la vida.</p><p>Dissabte vam fer un dinar a casa. Un bon dinar: 30 persones. És evident que ens vam saltar les restriccions de la pandèmia, ho admeto, però com diu un bon amic: <em>si mi delito es delinquir, señoría, llévenme preso.</em></p><p>Crec que va ser un planàs. La gent s’ho va passar bé i ens en vam sortir en l’objetiu de barrejar diferents grups: la colla d’Igualada (també anomenat Club Mixte), els amics de Riells, les amigues de Bonaigua de la Clara F, el nucli dur dels Oparres, la Clara C i dues amigues seves, el clan del Vallès comandat per la capitana Juju i potser em deixo algú més.</p><p>Una de les coses que més gràcia em va fer del plan va ser, precisament, el grup de whatsapp amb el que vam bastir el plan els dies anteriors. Jo tenia claríssim que des del moment en que fes el grup, la gent es llençaria com les hienes a les fotos de perfil dels estados i a comentar-les en els seus subgrups. “Ostres, i aquest de la foto, ¿tu creus que pot ser el seu germà?” Perquè és evident que hi ha fotos que són molt clares (el braç per l’espatlla, el petó, l’abraçada) i n’hi ha que són més ambigües, que no deixen les coses clares i que van tenir a més d’un fent investigacions subterrànies per les clavegueres d’Instagram per treure’n l’aigua clara. Des d’aquí, el nostre missatge és clar: persones que esteu emparellades, no ens feu fer aquestes investigacions tan pesades i que no porten enlloc; poseu-vos una foto senzilla que no deixi dubtes i tinguem la festa en pau.</p><p>Poc més. La paella de l’Oriol, el Miquel i el Sergi va quedar molt bona, la sangria artesana que van fer la Clara i la Berta va esgotar existències abans de dinar, de pinxitos de meló i sindria no en van quedar, de les xuxes, va haver-hi algun supervivent i dels gin-tonics també (mala jugada deixar-se la Ginebra a casa de la família més abstèmia de Catalunya, però ja us ho fareu, ja vindreu a buscar-la).</p><p>I després la gent es va barrejar molt bé, tots els qui van voler van conèixer gent, qui va voler, a l’hora del café, va poder canviar de candidat al tron perquè va haver-hi mobilitat de cadires, i la meva mare va poder entretenir-se tota la tarda mirant per la finestra jugant a fer de detectiu des del balcó, fent els seus pronòstics matrimonials, preguntant qui eren els qui no tenia controlats i recordant-me cada vegada que jo pujava a la cuina que no badés, que m’estaven prenent a aquesta o aquella.</p><p>Vam gaudir d’una alegria senzilla, sense moltes aspiracions. Se’ns va fer tard, vam allargar-nos, vam fer pizzes pels més tardans, va arribar gent nova, vam recollir els de sempre.</p><p>I quan miro enrere al plan em passa el mateix que amb el sopar de casa la Clara: que tinc la sensació que els qui van tenir la victòria més gran van ser els meus pares. Que l’èxit del plan és un premi que els hi dona la vida per acreditar que se’n han sortit en la difícil tasca de formar una família.</p><p>Perquè penso que quan un es casa i es decideix a tenir una família, les seves fites i els seus objectius són una mica difusos: tenir una família, que els fills siguin feliços, que siguin bones persones, que tinguin salut… Potser com a molt un pot anticipar certes recompenses concretes que venen en el manual bàsic de la família tradicional: la nit de Reis, el dia de la graduació, el primer sou, la primera nòvia…</p><p>Però intueixo que quan un pare veu que els seus fills són capaços de fer que, poc o molt, 30 persones passin una tarda agradable i de crear escenaris o plans on la gent simplement es consegui, s’expliqui les seves coses, riguin i tal vegada s’enamorin; potser llavors aquell pare descobreix que era això el que volia transmetre i el que es perdia entre aquells objectius tan abstractes i genèrics.</p><p>I m’encanta que la vida dóni aquests premis als que tant s’ho mereixen, als que van estar dissabte darrere les cortines i són en realitat els primers i últims artífex. Perquè algunes de les alegries que dona la vida per dir-te que la cosa va bé són molt evidents, però altres no ho són tant.</p><p>Com aquestes victòries, que arriben en diferit, molt després de l’esforç que els pares van fer quan el nen tenia 2 anys i 5 i 9 i 15 per educar-lo malgrat tot lo que costa. Quan ja potser els autors d’aquells esforços no recordaven que mereixien un premi, perquè mai el van buscar. Però la vida, sàbia, casi sempre l’acaba posant: aquella paella de 30 persones al jardí de casa teva que et recorda que la decisió presa, que l’amor i l’entrega que hi has posat, són la única bellesa que salvarà el món.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*2HLFa_-D5DgxlDqjWqIdcg.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=74d13dcaa756" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/vict%C3%B2ries-en-diferit-74d13dcaa756">Victòries en diferit</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[No nos vemos casi nunca]]></title>
            <link>https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/no-nos-vemos-casi-nunca-dcc64e0f348f?source=rss-a395f64795c------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/dcc64e0f348f</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Martí Rodríguez Vidal]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 19 May 2021 20:05:58 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2021-05-19T20:05:58.497Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h4>14a crónica. 3 de mayo -16 de mayo.</h4><p>Aquí, en París, sigue la vida. Hace dos semanas que no escribo porque la pereza no hace prisioneros. Mañana es el adverbio de los vencidos, que te voy a contar.</p><p>Y mira que me gusta esto de jugar a elegir palabras y teclas, y ponerle un adjetivo a una palabra como esa niña que le prueba todos los vestidos a su muñeca para ver cuál es el que mejor le va. A veces no lo encuentro, el traje adecuado, y entonces hago lo que hacemos todos cuando tenemos una cita importante y no encontramos nada que nos quede perfecto: los pongo aquella camisa que nunca falla, un adjetivo clásico, con buena sonoridad, de aquellos que despierta los comentarios de la gente y las preguntas de <em>dónde lo has comprado</em>. Eficacia contrastada, eficiencia garantizada. Y a buscar más suerte para la próxima.</p><p>Pero que la ausencia de estas letras no te lleven a engaño: <em>tout va bien. Ça va. Ne t’inquiète pas. Nous sommes contents. La vie à Paris, elle est jolie</em>. (ya ves que, si te paras un par de segundos, el francés no es tan difícil)</p><p>Para mí, al menos, hace tiempo que el francés ha dejado de ser un problema para ser un reto. Antes la cosa era comunicarme, conseguir que entendieran que quería la sal y no la pimienta, poder entender si el partido de fútbol en la residencia era hoy o mañana, o si aquí en Francia los funerales los hacéis después de la muerte, como todo el mundo, o si me ha parecido entender que quizás los hacéis antes, que con los adverbios de tiempo todavía no me manejo.</p><p>Pero eso es el pasado. Ahora mi misión es cruzar la puerta que da a la gran biblioteca de todo lo que se ha escrito en francés. Y eso me parece fascinante. Porque a todo lo que se ha escrito en catalán o en castellano sobre la vida y la muerte, sobre la paz y la guerra, sobre el amor y la nostalgia, puedo llegar. Otra cosa es que sepa llegar, pero el camino está ahí. En inglés, ocurre algo similar: puedo ver <em>Friends </em>en versión original y saber cómo vivían los jóvenes de los años 90 en Nueva York o puedo leer un libro que explica cómo llorarron los esclavos negros en 1885 cuando Abraham Lincoln entró en Richmond, la capital confederada, para ganar la guerra y devolverles la libertad. Pero, ¿y si resulta que de todas las respuestas que buscamos en los libros, las que yo necesito ahora mismo, las que espero que confirmen mis sospechas sobre cuál es la vida que vale la pena, las dejó escondidas Victor Hugo en El Jorobado de Notre Dame o Alejandro Dumas en Los Tres Mosqueteros? Antes no podía acceder a estas respuestas; ahora, si están ahí, cada vez estoy más cerca.</p><p>En todo caso, paso a contarte cosas que han pasado, no? Este relato lo dejamos hace tres semanas cuando pasé la semana del 18 al 25 de abril en casa, entre Igualada y Barcelona. Y hasta hoy han pasado otras tres semanas, una veintena de días en los que no ha pasado nada del otro mundo: por las mañanas he ido a trabajar a EFE, donde he escrito las noticias que tocaban, y por las tardes he vuelto en la residencia, a jugar al fútbol, ​​a cerrar filas con los compañeros y a seguir aprendiendo poco a poco a tocar el piano.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*MCGT0tnQTqWxrRPiIke0FQ.jpeg" /><figcaption>Comida del domingo pasado en la residencia</figcaption></figure><p>Quizás una de las cosas que sí alteraron la rutina fue que la semana pasada fui a Marsella en un viaje de prensa para escribir una crónica sobre una exposición de arte.</p><p>La exposición no es que fuera muy interesante, pero el resto de cosas que envolvían al viaje sí valieron la pena. Cruzar todo el país en tren, conocer periodistas de otros medios, ver el mar de Marsella, que te inviten a comer... Una de las “amigas” que hice allí fue Emmanuelle, una señora de unos cincuenta años que hace crítica de arte en el diario Le Monde, y que en la comida me preguntó si podía cambiarle el turno de visita a la exposición. <em>¿Y como no le voy a cambiar el turno, señora, si a este mundo hemos venido más o menos a esto?</em></p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*y1XWH6Q-5b1x1Chd1qkIhw.jpeg" /></figure><p>A la altura del postre, charlamos un rato sobre franceses y españoles, sobre si parece que nosotros somos un poco más simpáticos, sobre si ellos son más elegantes y sobre si nosotros somos mucho guardarnos las cosas y aún recordamos que Napoleón nos la coló por la escuadra cuando en 1808 dijo a Carlos IV y a Fernando VII, que discutían por todo, que fueran a Bayona, que allí él les ayudaría a ponerse de acuerdo, y entonces el traidor aprovechó para obligarlos a abdicar y quedarse con el país. Cómo para no llevar el rencor a cuestas.</p><p>Luego, devuelta a la estación de Marsella, Emmanuelle me explicó que ella juega a un juego que está extendido por toda Francia y que consiste en encontrar “marcianitos” por la calle. Resulta que hay una serie de gente que, por las noches, se dedica a pintar “marcianitos” en las fachadas de la calle y después otra gente se dedica a encontrarlos. De hecho, incluso hay una aplicación con la que puedes hacer fotos a los “marcianos” estos y por cada uno que encuentras te dan puntos y te ponen en una clasificación. A partir de ese día, cuando voy por la calle me fijo y la verdad es que ya he encontrado unos cuantos.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*GVF-dHDR-wFmUu-nfvq0zg.jpeg" /></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*7yLi2OKPu8uNz0ntBmQhsQ.jpeg" /><figcaption>¿Veis los marcianitos?</figcaption></figure><p>Otra cosa que tenía ganas de contarte es mi último encuentro con Didier, aquel hombre pobre del barrio que me encuentro de vez en cuando en el desayuno para los más desfavorecidos que organiza la parroquia cada dos sábados.</p><p>El sábado pasado estuve charlando con él toda la hora que dura el desayuno. Yo le expliqué mi viaje a Barcelona y él me explicó que esa semana la habían vacunado con Pfizer, un dato que aprovechó para contarme que él siempre va a todas partes con una hora de antelación. La cita para la vacuna la tenía a las 15:00; él, a las 14:00, ya estaba allí, plantado, arremangado y ofreciendo el brazo para que procedieran al pinchazo.</p><p>Cuando ya se agotaba el tiempo del desayuno, vino otra voluntaria a avisar a Didier que era el momento de pasar a buscar un poco de ropa a la sala de al lado. Y él le dijo: “ahora no puedo, que estoy con mi amigo español”. La voluntaria le dijo que no pasaba nada y que volvería al cabo de un rato. Así fue y cuando volvió, Didier le repitió que en ese momento no le iba bien, que después. La voluntaria insistió una tercera vez y entonces mi amigo pobre le dijo:<em> “ostras, es que hoy no me va nada bien pasar por allí porque estoy con mi amigo español. Es que no nos vemos casi nunca, ¿sabe?”</em></p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*u4_qwPL8938dNKBYJxqNAw.jpeg" /></figure><p>Última anécdota de la semana. El otro día estaba Florent en mi habitación hablando de la vida, de Axel -su novia-, de su potencial carrera como director de orquesta, de los días que pasamos en Pau… En un momento dado me pidió mi ordenador para traducir una palabra del francés al español que yo no entendía, y cuando se puso delante de mi la pantalla se encontró que tenía el mail abierto. Ya iba a abrir otra pestaña y de repente se fijó en el número de mails que tengo en la bandeja: <strong>“¡¿6.000 mails?! ¡¿Qué haces con 6.000 mails, animal?!”</strong> “<em>No sé, es que yo no los borro, los correos…”</em>, le dije. “<strong>Pues deberías hacerlo. ¿Tú sabes cuánto contamina tener un mail en una bandeja de entrada?” </strong>No respondí porque, francamente, primera noticia de que tener mails en la bandeja contamina. <strong>“19 gramos de Co2 al día!”</strong>, me dijo él. Total, que ahora tengo pendiente hacer una limpieza de mails para salvar el planeta.</p><p>Cierro.</p><p>El resto del tiempo, mi tiempo libre, lo dedico a escribir una novela. No la de mi hermano Edu, que esta cuesta mucho de escribir y lo voy haciendo poco a poco, cuando puedo. Estoy escribiendo otra: un relato sencillo sobre un chico y una chica que, evidentemente, se enamoran. Me diréis, como corresponde, que de eso ya se ha dicho todo lo que tenía que decirse. Y yo debo discrepar. En primer lugar porque hay gente que no estaba escuchando y por eso hay que contarlo otra vez. Y en segundo lugar porque tengo la convicción íntima de que vale la pena intentar explicar que existe un amor diferente al que hoy aparece en casi todos los referentes de nuestra cultura pop. Un amor que hable de la revolución de la ternura, de cómo la migración de las mariposas del estómago debería dejar lugar a un amor mucho más puro, basado en la decisión unilateral, necesariamente generosa, de morir por el proyecto. Un relato que explique que el amor no se rompe ni se gasta. Que el enamoramiento y el amor son cosas diferentes. Que sufrir por amor no es estar en una relación tóxica. Que hay que arriesgar, que hay que estar dispuesto a perder.</p><p>Bueno, por hoy me callo y me voy a seguir escribiendo este relato que empieza así:</p><p><em>Todas las noches de verano se parecen.</em></p><p><em>En algunas hay piscinas. Y si hay piscinas eso quiere decir que hay bañadores y pieles morenas y cabellos mojados. Si hay piscina, también es probable que haya gente que salpica como quien no quiere la cosa pero que en realidad sí quiere la cosa. De estos que salpican, hay algunos a los que se les nota muchísimo, que lo llevan escrito en la frente, que les gusta la persona a la que está salpicando. Pero si hay algunos que salpican también los hay que observan, y que se fijan en estas salpicaduras poco inocentes y que se lo apuntan en la cabeza mentalmente para explicárselo luego a la típica persona del grupo que es la centralita del cotilleo : ¿pero has visto como el salpicaba?</em></p><p><em>En algunas hay guitarras. Y hay un chico que toca. Y qué bien que toca, a veces, el chico en cuestión. Y d hecho, si el chico que toca no es muy presumido ni espera grandes aplausos, si toca con naturalidad, si se le escapa una sonrisa de timidez cuando descubre que le están mirando, si en algún momento cierra un poco los ojos, tampoco demasiado, sólo como si pensara que en aquel momento la vista no hace falta porque el oído basta, entonces pueden empezar a pasar cosas que la razón no entiende. Y mira que este que toca tampoco es que sea el guapo del grupo, le va muy a días esto de la belleza, pero esta noche, caray, esta noche …</em></p><p><em>En casi todas las noches de verano hay gente que ríe. Alguien que estuviera en el jardín de la casa de al lado, de hecho, podría seguir la evolución de la noche sólo escuchando cómo se combinan las risas con la conversación normal. Si este oyente furtivo estuviera mucho rato escuchando, seguro que acabaría detectando patrones que se repiten. A veces hay una risa fuerte, colectiva, alguna broma que ha encontrado casi por azar el giro perfecto. Y a veces después de esta risa unánime, hay un silencio grande. Un silencio de noche de verano, que deja oír el rasgueo de los grillos, y que con frecuencia hace mirar al cielo, a la noche clara, y deja ver las estrellas.</em></p><p><em>En casi todas hay alcohol. Cerveza, sobre todo. Pásame otra, por favor. ¿Es la tercera, ya? No, no, es la segunda. Cerveza fría, en latas, idealmente puestas en una palangana o un recipiente grande con cubitos, que para coger una tienes que mojarte la mano. Pero ya la hundes con gusto, la mano, en la palangana helada, porque pocas cosas hacen más verano que aquella zambullida rápida para rescatar una cerveza tonta.</em></p><p><em>(…)</em></p><p><em>Todas las noches de verano se parecen. En todas parece que no pase nada. Y en realidad, pasa todo.</em></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=dcc64e0f348f" width="1" height="1" alt=""><hr><p><a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal/no-nos-vemos-casi-nunca-dcc64e0f348f">No nos vemos casi nunca</a> was originally published in <a href="https://medium.com/mart%C3%AD-rodr%C3%ADguez-vidal">Martí Rodríguez Vidal</a> on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.</p>]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>