<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Narcís Sastre on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Narcís Sastre on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@narcissastre?source=rss-54231c988a08------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/2*B63MwtkpsBm7UQL6aRXzbQ.jpeg</url>
            <title>Stories by Narcís Sastre on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre?source=rss-54231c988a08------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Tue, 17 Nov 2026 02:31:42 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@narcissastre/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[El futur Trueta: fer un barri, fer ciutat]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/el-futur-trueta-fer-un-barri-fer-ciutat-72e92d0c8a6a?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/72e92d0c8a6a</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 17 Apr 2026 13:25:54 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-04-19T17:20:44.886Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*K0Ppc5a3GOppB6T-RzDzig.png" /></figure><p>El passat mes de març <a href="https://www.ara.cat/societat/salut/complex-hospitalari-envoltat-d-arbres-rambla-interior-primeres-imatges-futur-trueta_130_5670852.html">vam conèixer</a> les primeres imatges i propostes d’ordenació de detall del que ha de ser el futur complex hospitalari Dr. Josep Trueta, situat a cavall dels termes municipals de Girona i Salt i a tocar del de Vilablareix. Sota la denominació de “Devesa de Salut 21”, el projecte signat per Pinearq, SLP &amp; Brullet de Luna i Associats i SLP &amp; PEGI Engineering, SL va resultar guanyador del concurs d’idees, plantejant un campus de salut que aposta per l’horitzontalitat, sense renunciar a l’alçada quan cal, amb un encaix volumètric que s’estén sobre una catifa verda, solcada per diferents eixos, que s’erigeix talment com un nou parc. De fet, la denominació de “devesa” ja aporta suficients pistes sobre les referències i intencions de l’equip d’autors.</p><p>Tanmateix, no voldria escriure sobre el projecte de campus de salut en si mateix, sinó del seu encaix amb el seu entorn i de les característiques urbanístiques i arquitectòniques que, almenys al meu entendre, hauria de tenir el que serà un nou barri de la ciutat. Perquè cal començar a parlar de barri i deixar enrere altres denominacions més asèptiques, conegut que el que el Trueta serà el cor d’un gran desenvolupament urbanístic al sud de la ciutat; un motor de transformació radical a escala d’àrea urbana en termes espacials i funcionals. Barri -la part- i també ciutat -el tot-, no entenent aquí “ciutat” des de la sempre limitada visió administrativa, sinó com el que és realment: un àmbit geogràfic marcat per les relacions humanes que entén ben poc de límits administratius, sempre rígids i inamovibles.</p><p>D’entrada, imagino aquest nou barri com un lloc ple de vida que combina l’habitatge, l’activitat econòmica i comercial, la recerca, els serveis i els equipaments i els espais públics en base a fórmules que fomentin la mixtura i la diversitat. Enfront la zonificació i el funcionalisme inflexible, la barreja. Reivindico, doncs, aquella vella idea de ciutat complexa, compacta, diversa i cohesionada que ens distingeix, però que tinc la sensació que estem perdent, com es pot visualitzar mitjançant una simple passejada pel veí <a href="https://medium.com/@narcissastre/a-la-deriva-notes-des-dels-l%C3%ADmits-abcce19d244e">Mas Masó</a> o per <a href="https://medium.com/@narcissastre/per-un-urbanisme-dense-low-una-cr%C3%ADtica-a-prop%C3%B2sit-de-domeny-de-baix-fa898513e0a1">Domeny de Baix</a>. Només en base a una densitat intel·ligent d’usos i activitats es podrà crear un ecosistema humà vibrant i creatiu, que exploti els avantatges de les economies d’aglomeració, també pel que fa a la innovació.</p><p>Aquesta idea de barri i de ciutat hauria de tornar a mirar als nostres vells eixamples, preservant el millor d’aquests i adaptant-los als principis i requeriments del segle XXI, en pro d’un urbanisme i d’una arquitectura el màxim de sostenible en tots els sentits. Així, recuperar les illes d’edificis que miren al carrer com les que caracteritzen el propi eixample de Girona és una alternativa que veig necessària, que es contraposa als blocs uniformes, sovint aïllats i tancats en si mateixos que no optimitzen l’ús de l’espai i aporten ben poc a la vida de barri, ans al contrari. Més façanes comercials i menys murs o parets — pantalla a nivell de carrer, si us plau, a la vegada que podem començar a assajar que els interiors d’illa acullin usos comunitaris, sense necessitat de luxes com piscines o pistes de pàdel que només fan que encarir els preus de l’habitatge i aprofundir en les desigualtats.</p><p>El carrer, entès no simplement des la condició de vial sinó com a concepte ric i complex, ha de vertebrar el futur barri. Carrers a escala humana, que prioritzin el vianant, i que siguin agradables al pas i a l’estada. Cal evitar la proliferació de <a href="https://www.id-arquitectos.com/nacion-rotonda/">rotondes</a>, un tipus d’encreuament que malbarata espai, perpetua un model de mobilitat encarat al cotxe i impedeix la creació de cantonades, l’elogi de les quals com a llocs d’intercanvi i trobada va saber expressar magistralment l’arquitecte i urbanista <a href="https://manueldesola-morales.com/cantonades.htm">Manuel de Solà — Morales</a>: “Hem de reconèixer a les cantonades la capacitat de produir un fet de singularitat arquitectònica, un focus d’intensitat superior en el sistema de fluxos i relacions que tramen el teixit urbà”.</p><p>L’ús del verb tramar tindrà una especial importància en el futur barri del Trueta, en la mesura que caldrà teixir vincles amb Mas Xirgu (un no-barri a l’espera d’admetre nous usos, començant per l’habitatge), superant a la vegada que integrant la riera Masrocs, ara mateix un darrera a pesar dels seus valors. Uns valors, aquests, fonamentalment ecològics que la converteixen en una part fonamental del sistema d’espais dits “lliures” (sic.), en vincle permanent amb aquells espais públics marcats pels valors socials, com el parc de Jordi Vilamitjana. En aquest sentit, el nou barri que ha de veure la llum haurà d’aprofundir en la qualitat -en la creació d’espais de vida- més que no pas en la quantitat -en que hi hagi més o menys metres quadrats-. Recordo a Jane Jacobs en la seva crítica a determinats parcs urbans convertits en “buits depriments entre edificis”, quelcom que caldrà evitar.</p><p>El repte que representa el futur Trueta és tan gran que cal una mirada àmplia i que pensi a llarg termini, transcendit els cicles polítics. Aquí, des de la imaginació raonada, s’exposa un determinat model, que es fonamenta en una idea de barri i de ciutat que parteix d’una realitat coneguda i trepitjada. Algú pot dir és un model obsolet i pot ser que tingui raó, fet que m’inquieta especialment. Cal abandonar el model de ciutat que ens ha definit i promoure’n d’altres més (mono)funcionalistes? Potser sí, però no és la meva aposta. I ho dic des de la memòria i en clau de progrés, mai des de la nostàlgia. El fracàs de l’urbanisme modern, aquell que segregava la ciutat en diferents funcions i font de nombrosos problemes econòmics, socials i ambientals, ens hauria de servir de guia i avís. El que es decideixi avui sobre el paper serà definitori respecte el que es realitzi demà. I, qui sap, potser ja és massa tard.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=72e92d0c8a6a" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[A la deriva. Notes des dels límits.]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/a-la-deriva-notes-des-dels-l%C3%ADmits-abcce19d244e?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/abcce19d244e</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 23 Apr 2025 13:55:15 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-08-19T13:57:11.288Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*aeJtwqi_I8m6s20OFDFkvQ.jpeg" /></figure><p>Si em pregunten on acaba Girona pel sud no diré al límit del terme municipal amb Vilablareix i Salt. Respondré en termes menys abstractes i més concrets, encara que carregant-ho de certa dosi de simbolisme: el mur meridional del camp de futbol de Can Gibert. No només separa l’interior del recinte esportiu dels espais públics circumdants, sinó que és un límit físic que a dia d’avui significa la fi de la ciutat construïda. Un límit porós, que té continuïtat amb el mur del col·legi Bell-lloc del Pla, paret que ressegueix la riera Marroc fins Mas Xirgu. Allà, la part posterior de les naus industrials en prenen el relleu tot donant-li continuïtat formal, erigint sempre la riera -sempre amb aigua, fins i tot en períodes de sequera extrema- en un mer darrera, negant-li el valor que es mereix. La carretera C-65 fa la resta: una barrera longitudinal que divideix la plana i arriba a negar la continuïtat de la trama urbana, especialment entre Mas Gri i l’Avellaneda, un barri desconnectat que és la consagració de la perifèria.</p><p>El mur del camp de Santa Eugènia també separa dues realitats pel que fa a l’activitat humana. A dins, l’esport reglat, a fora, l’oci marginal. La vida al marge presenta un biaix notablement nocturn i el delata la presència de deixalles, sobretot envasos de begudes i bosses de menjar ràpid, esparsos per la vorera i a l’aparcament del carrer Maria Castanyer, un cul de sac que únicament serveix per estacionar vehicles, sense solució de continuïtat vers l’est, on hauria de travessar la riera i penetrar en el que, ara com ara, és el Bell-lloc. Un dia caldrà parlar del futur de les més de 8 hectàrees de superfície que ocupen les instal·lacions del col·legi, que quedaran engolides dins de la trama urbana.</p><p>Caminar és la forma més hàbil i natural d’observar i reconèixer aquesta perifèria en continua evolució en l’espai i el temps; aquest “arxipèlag fractal” format per espais “plens” i “buits” de geometries complexes i escala variable, tal com ho anomenaria l’arquitecte Francesco Careri (2021). Aquest, potser qui més ha escrit sobre la pràctica i art de caminar, esmenta la idea de “deriva” pròpia dels situacionistes de la dècada de 1960, amb Guy Debord al capdavant. La deriva, entesa com una tècnica de pas fugaç entre diferents ambients urbans, era -i és- un mètode clau per copsar la psicogeografia del lloc, és a dir, l’estudi dels efectes del paisatge sobre el comportament i els sentiments de les persones. La psicogeografia s’emmarca dins del paradigma de la geografia de la percepció, que en relació als espais urbans té com a màxim exponent a Kevin Lynch i els seus estudis sobre la imatge de la ciutat (1960). Entroncaria, més endavant, amb la geografia humanista representada per Yi-Fu Tuan, quan el 1974 escriu sobre la “topofília”, l’amor o adhesió al lloc, i el seu contrari, la “topofòbia”.</p><p>Caminar a la deriva per la perifèria meridional de Girona no és nou per a mi, però l’ambient mai és el mateix, sobretot en perspectiva temporal. El mur del camp de futbol és un límit d’una ciutat que es va desdibuixant progressivament vers el sud i que de seguida perd densitat, tan física i humana com també econòmica/comercial. El barri de Can Gibert del Pla és el més dens de Girona, però a mesura que s’avança direcció sud la densitat decau dramàticament, sobretot després de traspassar el cinturó d’equipaments públics format pel cementiri de Santa Eugènia, el CAP, la piscina municipal, l’escola Dalmau Carles, l’Institut de Santa Eugènia i el ja esmentat camp de Can Gibert. Hi ha prop de 300m de separació entre la trama urbana consolidada -els espais habitats- i el mur meridional del camp de futbol.</p><p>Els habitatges més propers se situen a uns 100m i formen part del sector de Mas Masó, que es va aprovar a inicis d’aquest mil·lenni i que encara es troba en fase de desenvolupament, a cavall dels termes municipals de Girona i Salt. Com va passar al nord de la ciutat, a Domeny de Baix, un parc urbà va ser el primer que va prendre forma: el que actualment és el parc de Jordi Vilamitjana. Repassant el document unitari del Pla parcial de Mas Masó (2003), un dels objectius explícits pretenia “acumular espais lliures públics vers la riera Marroc per garantir un parc — corredor hidrològic, que tingui continuïtat més enllà del terme municipal de Girona”. Una idea, aquesta, que tindria tot el sentit i que, per això mateix, desconec perquè el parc es va ubicar de tant allunyat de la riera, deixant una parcel·la entre aquesta i el que ara és el parc, quan el més lògic sembla que hauria d’haver estat a la inversa.</p><p>En qualsevol cas i de nou sobre el paper, aquest sector, el que seria Mas Masó/Mas Marroc, ha estat objecte de diverses anades i vingudes; de diferents canvis en el planejament al llarg dels darrers 20 anys. L’esmena més destacada va ser la derogació del Pla parcial de Mas Marroc (2008), que pretenia acomodar el sector al que es van conèixer com àrees residencials estratègiques o ARE. L’ARE de Mas Marroc, que com la majoria mai es va realitzar, pretenia edificar un total de 388 habitatges plurifamiliars, 192 dels quals lliures i 196 protegits en diferents modalitats (HPO i concertat). No puc deixar de preguntar-me què hauria passat d’haver tirant endavant, no només pel sol fet d’haver fet créixer el parc d’habitatge assequible, que falta ens fa, sinó per les seves repercussions sobre el conjunt de l’àmbit i també en relació a un dels temes que són objecte de treball, debat i també polèmica a dia d’avui: el desenvolupament urbanístic vinculat al futur campus i hospital Josep Trueta.</p><p>En tot cas, fer-se aquesta pregunta és un exercici fútil i cal tornar a passar del paper a la realitat del lloc, tot realitzant una lectura del paisatge mentre continuo la meva particular deriva a peu i de manera més o menys erràtica. Des del carrer Maria Castanyer, a l’ombra del mur del camp de futbol, em dirigeixo cap al centre geogràfic de Mas Masó, en un indret on els límits administratius entre Girona i Salt gairebé són imperceptibles. Dic gairebé perquè hi ha un seguit de signes i fets, potser subtils, que indiquen a un observador atent que es va desplaçant entre dues realitats municipals, com ara el tractament del verd urbà, els indicadors dels carrers, els colors del paviment, algun que altre traçat geomètric sospitós, etc.</p><p>Des d’un punt de vista estructural, caminar pels carrers de Mas Masó és substancialment diferent que fer-ho que per qualsevol eixample del segle XX, com ho són els de Girona, així en plural. Hi ha una renúncia a construir ciutat des de les illes tancades delimitades per carrers i s’opta per una solució de blocs d’habitatges orientats longitudinalment nord-sud seguint el traçat dels principals carrers, en especial el carrer Alfons Moré de Salt, el principal eix vertebrador i totalment sobredimensionat. Entre aquests, transcorren no pas carrers, sinó passatges d’ús exclusiu per vianants, que en alguns punts centrals s’obren fins formar un ampli espai públic d’ús escàs, almenys a dia d’avui. La forma sembla que s’ha acomodat a un parcel·lari condicionat pels límits municipals i també a la funció, entesa aquesta com un agregat de sistemes i usos, per emprar el llenguatge tècnic i asèptic propi de l’urbanisme. Hi ha habitatges, vials, espais lliures (sic.), equipaments, etc. Les parts hi són, però sembla talment que ens hem oblidat de fer ciutat, el tot.</p><p>De nou, els habitatges sembla que viuen d’esquena al carrer i que neguen la seva condició d’espais no només de pas, sinó de trobades i de relació social i econòmica. Aquí vull anar en compte en aportar conclusions tancades i precipitades, ja que es tracta d’un sector encara en fase de desenvolupament, però ara com ara l’activitat comercial és inexistent, fet que implica que l’activitat a peu de carrer sigui molt limitada. Molts dels baixos teòricament comercials, quan n’hi ha, estan tapiats, alguns amb el cartell de “es lloga”. Fins on sé veure, només hi ha un únic cafè, situat davant de l’entrada del Parc Hospitalari Martí i Julià, nodrint-se aquest dels visitants d’aquest centre i del veí Hospital de Santa Caterina. Al voltant, grans cartells publicitaris situats a l’interior dels solars evoquen als paisatges de perifèria, talment com un recordatori de que ens trobem en el que és, almenys per ara, un límit urbà.</p><p>A la banda de Girona, un solar disposa d’un cartell que anuncia una promoció de 50 habitatges de protecció oficial en règim de lloguer per part de l’Ajuntament de Girona. Una bona notícia, sense dubte. El cartell incorpora un fotomuntatge de com serà l’edifici, cridant-me especialment els baixos, la interfície edifici — carrer: hi ha una tanca. S’opta, des de l’arquitectura, per una solució que segrega l’espai públic i el privat, limitant les necessàries interaccions per promoure la vida urbana. Una solució que s’està generalitzant en els desenvolupaments contemporanis i que, novament, sembla fer honor al pensament rígid de Le Corbusier quan aquest expressà, el 1929, que “El carrer ens esgota. I al capdavall, hem d’admetre que ens fa fàstic”.</p><p>És aquesta l’antitesi de la ciutat que defensa l’arquitecte Jan Gehl en el seu clàssic “La vida entre edificis” (2003), quan ataca els paisatges -ell parla d’ambients exteriors- de baixa qualitat: separacions, segregació, espais exteriors grans i impresonals, etc. Talment sembla que l’urbanisme actual, sovint embolcallat d’una retòrica progressista situada entre el naïf i la tecnocràcia, no tingui present el paisatge social i les condicions i valors que el fomenten.</p><p>I els espais anomenats lliures? En base a aquesta nomenclatura, que expressa, a mode de negatiu, els espais no edificats, trobem els parcs i jardins, però no els carrers. D’entrada, la des de la pràctica de la deriva ens apareix un sector i una perifèria en el seu conjunt molt generosa en espais diguem-ne verds. Potser, fins i tot, un enganyós excés des de la perspectiva del temps present, pel sol fet que encara queden solars per edificar que es poden confondre. M’he de recordar a mi mateix que em moc per una fotografia que encara s’ha de revelar en la seva totalitat.</p><p>A l’interior de Mas Masó, en plena frontera entre Salt i Girona i curosament adaptada a aquesta, existeix una mena de placeta semicircular que seria el centre on es creuen dos eixos per a vianants formant una creu. A migdia d’un dia laborable sense activitat escolar (la deriva es practica durant la Setmana Santa), no hi ha ningú. És possible que en altres dies o franges horàries hi hagi activitat, però jo, en base a la meva lectura personal i intransferible, el percebo com inhòspit i sense atractiu. De nou, potser a mesura que avanci el desenvolupament del sector i hi hagi més veïns i veïnes la cosa canviarà pel que fa a moviment social, però de moment és més un buit urbà que un espai públic amb tots els atributs i valors que li són inherents.</p><p>Quan es parla de places i, sobretot, de parcs urbans, sempre val la pena tornar a Jane Jacobs (1961), una altra persona que es valia de l’acte de caminar per observar i formular les seves hipòtesis. Davant dels que santificaven els parcs i la resta d’espais lliures urbans, ella partia d’un marcat escepticisme crític. Afirmava que “posar més espais oberts” era la resposta estàndard dels urbanistes funcionalistes moderns per millorar la ciutat, seguint sovint aquell tòpic de què són “pulmons verds”, encara ara utilitzat fins a la sacietat. I la tossuda realitat mostrava que no sempre era així, ans al contrari. El que s’aconseguia, en molts casos, era crear “buits depriments entre edificis” mancats de vida social. Faltava, doncs, alguna cosa més de caràcter qualitatiu que transcendia el simple fet quantitatiu.</p><p>En aquest sentit, cal tornar al parc de Jordi Vilamitjana, l’espai públic urbà de major entitat i envergadura de Mas Masó. Per emplaçament, se situaria fora muralla, és a dir, més enllà del mur simbòlic del veí camp de futbol de Can Gibert. Durant molt de temps aquest parc va patir d’un dèficit d’usuaris degut al seu aïllament relatiu més que no pas al seu disseny. Amb el temps s’hi van anar afegint usos especialitzats, com l’espai per a gossos i es van fer alguns canvis menors. Però el canvi més important i afegiria que determinant es va produir l’any 2022, quan es va inaugurar la primera fase de l’skate — park. La intenció no només era dotar la ciutat d’un nou espai modern per practicar l’skate, sinó fer-ho en un indret que signifiqués un revulsiu pel que fa a l’ús social i el revaloritzés en base a un disseny contemporani i ben integrat. Prèviament, es van fer tallers amb l’arquitecte responsable del projecte, Ricard Turón, els futurs usuaris i tècnics municipals.</p><p>El parc de Jordi Vilamitjana és el punt d’origen i de destí de la meva particular deriva. A principis d’abril, i després de les fortes pluges de març, l’atmosfera és neta i lluminosa i el verd novell és intens. El verd de les desenes de plàtans plantats en quadricula que aporten una densa coberta arbòria i el de la catifa d’herba que recobreix el sòl. El paisatge social presenta diferents actes: des de les famílies amb fills que juguen als jocs infantils aprofitant la jornada (semi)festiva, els encara pocs usuaris de l’skate-park degut a l’hora del dia, les persones que, simplement, resten assegudes en solitud en els bancs situats sota els arbres i els usuaris de l’espai reservat per a gossos. Col·locada a la tanca que el delimita, un cartell reivindica que “El pipican no es toca. No a l’especulació!”. Un curiós missatge que ens transmet que tot i l’aparent pau i tranquil·litat existeix un conflicte subjacent, que no afecta només el “pipican” (sic.), sinó la totalitat del parc.</p><p>A la parcel·la lateral, aquest terrain vague situat entre el parc i la riera Marroc, uns operaris municipals efectuen tasques de sega, aportant al paisatge la característica fragància de l’herba acabada de tallar. Quan el soroll estrepitós de la màquina de segar cessa, s’arriba a sentir el so de l’aigua que circula per la riera, amagada entre un dens bosquet de ribera. Aquesta parcel·la hauria d’haver acollit equipaments en base al planejament urbanístic. Fins i tot habitatges d’acord amb l’ARE ja derogada. Passejant-hi, de nou, em ve al cap la pregunta que ja he plantejat prèviament: perquè el parc no es va situar en aquest espai més proper a la riera Marroc ja d’origen, si el que es tractava era bastir un “parc — corredor hidrològic”? Però la realitat és la que és i no vull especular, ja que no disposo de suficient informació al respecte.</p><p>El que sí que sé és que un nou canvi en el planejament urbanístic planteja la desaparició de l’actual parc de Jordi Vilamitjana i el seu trasllat a l’esmentada parcel·la oriental, resseguint la banda oest de la riera i estenent-se cap al sud per Mas Marroc. El motiu del canvi en el planejament és de sobres conegut: l’ordenació urbanística per la implantació del campus de salut del futur hospital Josep Trueta, situat a cavall entre els termes municipals de Girona i Salt. No és el primer cop que una operació estratègica afecta un parc urbà de Girona i l’aboca a una transformació radical: ja va passar amb el Parc Central arran de les obres de l’estació del TAV. Del parc original de 1990 en resta la versió 2.0, marcadament diferent a la primera. Es pot afirmar amb certa rotundiat que el Parc Central 2.0 és pitjor que el 1.0 en termes socials i ambientals.</p><p>Si el Parc Central primigeni va tenir una vida útil d’encara no 18 anys, la de Mas Masó/Jordi Vilamitjana, tal com el coneixem, haurà estat més o menys la mateixa depenent de la seva realització futura. Possiblement, repeteixo, hauria tingut més sentit que el parc s’hagués situat de bon inici on es planteja que es desplaci ara, però el cas és que partim d’un parc operatiu i que s’ha anat consolidant amb el pas dels anys, sobre el qual s’hi ha invertit recentment per potenciar la vida al parc. Si el parc “es mou” no és fruit d’un acte deliberat o de rectificació que segueixi una directriu política, sinó per quadrar els números de l’operació Trueta, per molt que la polítical hi hauria de poder fer alguna cosa més i no deixar que l’urbanisme es limiti a fer sumes i restes. Així, es tracta d’una permuta de sòls per compensar els propietaris privats afectats, que hi podran construir uns 350 habitatges i s’hauran de fer càrrec dels costos d’urbanització. Això després que es determinés que la parcel·la adjacent a la riera és inundable i, en conseqüència, no pot acollir sostre residencial (si ens cenyim a la inundabilitat, la pràctica totalitat de Girona no existiria en base a la normativa actualment vigent). Així de fred, així de cru. Em pregunto com haurien anat les coses si no hi hagués hagut en tot el sector ni un sol metre quadrat de sòl públic per fer la permuta o que si enlloc de dir-se “Parc de Jordi Vilamitjana” s’hagués dit “La Devesa”, però tant se val. Tornem-hi amb les preguntes retòriques fútils.</p><p>Si el futur parc no es planteja només en termes quantitatius (“hi haurà més superfície d’espais lliures!”) sinó també en termes qualitatius (espais de vida), potser al final la cosa haurà valgut la pena, a pesar de que no soc excessivament partidari de fer tabula rasa. I més coneguda la necessitat de dotar la ciutat d’una major oferta d’habitatge assequible. Possiblement, incorporar a l’equació Mas Xirgu -un espai candidat a densificar i a admetre nous usos- podria ser una solució per mantenir l’actual parc i també en vistes de teixir ciutat. En tot cas, pertoca a la política buscar solucions imaginatives en vistes de preservar el que ja existeix i funciona.</p><p>És una reflexió sobre el terreny que val per tot el sector, per tot el barri, per tota la ciutat. Perquè, en darrera instància, el que es tracta és de fer ciutat, no un agregat de funcions inconnexes. I en base de la meva pròpia deriva no estic segur que aquesta fita s’estigui aconseguint, dit amb tota la prevenció presentista. Temps i espai, forma i funció. El que avui és límit i perifèria demà serà centre i cal defugir qualsevol excés funcionalista. Aquí <a href="https://www.ara.cat/opinio/parc-jordi-vilamitjana-girona_129_5145913.html">estic d’acord amb Maria Sisternas</a>: reivindico això; pensar en qualitat urbana. Tornar a la ciutat compacta, complexa i cohesionada que ens distingeix.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*tdDrKFW0QJch5avMd7vq7w.jpeg" /><figcaption>Vorera del carrer Maria Castanyer, cul de sac adjacent al mur del camp de futbol de Can Gibert, el límit simbòlic de la ciutat construïda.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*jGtd89YhBtC3j5IETt5MIQ.jpeg" /><figcaption>Bloc d’habitatges en forma de L que tanca el terme municipal de Girona per l’oest, a Mas Masó, fent frontera amb el que ja és el terme de salt. A nord i a sud hi ha solars encara per construir-hi.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*LsE1Nxyd7wyZGcVBINaLEw.jpeg" /><figcaption>Els baixos del mateix bloc d’habitatges, amb els baixos encara sense activitat, formant un angle buit. El mural, de manera involuntària, és un homenatge irònic a la idea de “ulls al carrer” de Jane Jacobs.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*63dRZGCk1fw-lef44xKqaw.jpeg" /><figcaption>Cartell anunciador de la nova promoció d’habitatge públic de l’Ajuntament de Girona, al carrer de Les Agudes, en ple sector de Mas Masó. Notis el mur que separa l’edifici de la vorera.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*NMs-S1d67LRGAJ3hTLoM-Q.jpeg" /><figcaption>Un dels passatges interiors de Mas Masó, tancats al trànsit motoritzat. Que no faltin les barreres tipus “New Jersey”.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*i3kS0ZbDXWRBbGofv2LaCA.jpeg" /><figcaption>La plaça (o buit) semicircular que se situa a l’encreuament de dos passatges, just a la frontera entre Girona i Salt, amb una geometria que s’encaixa als límits administratius.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*xh3Rz0KSvZ1oLb3Ex3WNEw.jpeg" /><figcaption>El carrer d’Alfons Moré, ja dins del terme de Salt. Una via sobredimensionada (uns 40m de secció transversal) sense solució de continuitat cap al nord, ja a Girona, on el parc de Núria Terés no aporta la connectivitat que el propi planejament municipal preveia (afortunadament).</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*2io1EYOjFQl7QAjkbXyJ9g.jpeg" /><figcaption>Vista del tram sud del carrer Alfons Moré, on la noció de perifèria guanya notorietat, almenys per ara.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*eVjzd9mwkMOJwOtA6bc1dg.jpeg" /><figcaption>Bloc d’habitatges situat a la rotonda on es creuen Alfons Moré i el carrer Llevadores, a l’espera que hi hagi activitats que ocupin els baixos. En primer terme, un carril bici.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*XMs6ZNTTTs2U9YTx7fO_5w.jpeg" /><figcaption>El jocs infantils del parc de Jordi Vilamitjana, moderadament utilitzats en una jornada no lectiva, però sí laborable.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*3zagf7DFSdZ91FB42MBJ2Q.jpeg" /><figcaption>La coberta arbòria del parc de Jordi Vilamitjana, formada per una quadricula de plàtans joves.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*F84RZl4UWvC54efp_4-jMg.jpeg" /><figcaption>Una família observant els avenços sobre rodes dels seus fills, en aquest moment únics usuaris del flamant skate-park, a l’espera que arribin els nombrosos habituals que el colonitzen a les tardes i als caps de setmana.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*OGNhF9ben17oslG1apQ2Sg.jpeg" /><figcaption>Pancarta penjada a la tanca de l’espai per a gossos, mal anomenat “pipican”, del parc de Jordi Vilamitjana.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*g-yaCo70VkqO4HXFg_CHpg.jpeg" /><figcaption>La riera Marroc, a tocar de la parcel·la que ha d’acollir part del futur parc de Jordi Vilamitjana desplaçat, segons el planejament urbanístic vinculat a l’operació del campus de salut — Hospital Josep Trueta. A l’esquerra, el mur del col·legi Bell-lloc del Pla, que l’erigeix com un darrera i li nega valor.</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=abcce19d244e" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Per un urbanisme “Dense-Low”. Una crítica a propòsit de Domeny de Baix.]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/per-un-urbanisme-dense-low-una-cr%C3%ADtica-a-prop%C3%B2sit-de-domeny-de-baix-fa898513e0a1?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/fa898513e0a1</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 17 Aug 2023 17:51:39 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-12-01T08:24:06.093Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h3>Per un urbanisme “Dense-Low”. Una crítica a propòsit de Domeny de Baix*</h3><p>*actualitzat en data de 1 de desembre de 2025</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*sDxkn0ykgO0zXnLNejEuAg.jpeg" /><figcaption>Domeny de Baix, un barri encara en construcció. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><p>“Domeny volia ser un barri modèlic arquitectònicament i urbanísticament; un exemple a seguir no només pel futur desenvolupament de Girona, sinó també per a altres ciutats”</p><p>El paràgraf precedent està extret del llibre <a href="https://www.centreobertarquitectura.com/gaudeix/girona-xx-xxi-geografia-urbana-duna-ciutat-en-moviment/">“Girona XX-XXI. Geografia urbana d’una ciutat en moviment”</a> (Llibres del Segle, 2021), concretament del capítol vuitè, significativament titulat “El pla de Domeny de Baix: benvinguts a l’urbanisme sostenible”. En aquest capítol descrivia les principals característiques del nou barri de Girona, desenvolupat a partir d’un pla aprovat el 2005. En el moment d’escriure el capítol Domeny de Baix ja estava completament urbanitzat i els espais públics eren ja plenament operatius, però la construcció dels primers blocs d’habitatges tot just es trobava en curs a les illes més meridionals.</p><p>Des d’aleshores ençà, els edificis residencials inaugurals ja s’han finalitzat i es troben habitats, mentre que el gruix es troba en fase de construcció o a l’espera d’iniciar-se. Això permet visualitzar alguns aspectes concrets que a priori, sobre el paper, van passar desapercebuts, almenys per a qui escriu aquestes línies i per molt que a dia d’avui semblin més que obvis. Serveixi, doncs, d’autoesmena. La lectura i interpretació del nou paisatge urbà pot ser la base d’una crítica que, en el fons, pren l’execució de Domeny com a exemple d’una determinada praxis i obre la porta a formular alternatives.</p><p>És cert que Domeny de Baix presenta moltes característiques constructives que fan que el sinònim “sostenible” sigui merescut i no una etiqueta buida de contingut com és massa habitual. Tanmateix, hi ha molts aspectes que fan que la idea de barri perdi sentit, començant pel fet que els habitatges se situïn d’esquenes al carrer, ben delimitats i amagats darrera de tanques. No es tracta que hi hagi baixos comercials arreu, però la presència d’elements físics separadors treu sentit al carrer com a vertebrador social, reduint-lo a la condició de simple vial de persones i cotxes. El carrer Damià Escuder n’és un clar exemple. La presència o absència de vida urbana és el que defineix un carrer com a part bàsica d’un barri i d’una ciutat. Sense activitat el conjunt se’n ressent.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*tfEG3pLfVSNFy5Z6FI5IjA.jpeg" /><figcaption>Imatge del carrer Damià Escuder. La selecció de l’arbrat de fulla caduca, els escocells correguts, la correcta amplada de la vorera o les places d’estacionament en un únic costat són aspectes positius. Per contra, els baixos residencials se situen d’esquena al carrer, segregats per tanques. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><p>Però existeixen altres problemàtiques de major envergadura a considerar. D’entrada, la gran superfície que presenten les illes i la relativa baixa edificabilitat existent fa que es pugui parlar d’un cert malbaratament d’espai, un bé molt preuat a Girona. Així, la illa compresa entre els carrers de Roberto Bolaño, Damià Escuder, Bullidors i Font de la Teula presenta una àrea total d’uns 24.000m2, 16.000m2 si considerem exclusivament la part on se situen els habitatges i espais lliures privats. La longitud dels costats edificats va dels 120m als 140m. Això és molt més que les illes de l’eixample Cerdà de BCN, del conegut i reconegut 113x113, o de les pròpies illes de la trama urbana de Girona, molt més modestes (sovint no arriben a la meitat de superfície que les de Domeny, amb costats de menys de 100m) a la vegada que molt més densificades pel que fa a habitatges i persones, fins i tot en excés. A més, s’opta per edificar a partir de blocs aïllats, no d’un teixit contigu com és habitual als nostres eixamples. Ja Jane Jacobs <a href="https://www.viruseditorial.net/es/libreria/libros/646/mort-i-vida-de-les-grans-ciutats">escrivia</a> sobre els avantatges de les illes petites en termes socials i econòmics, als que hi podríem sumar beneficis ambientals i territorials.</p><p>Hom podria replicar que la baixa edificabilitat i l’existència de patis comunitaris interiors potencia la qualitat de vida dels residents. Cal tenir present que aquests “patis” o jardins comunitaris interns i privats són molt extensos i, a la ja esmentada illa, pot superar amb escreix més de la meitat de la superfície d’aquesta. Cal preguntar-se si aquesta proporció és adequada, sobretot en relació a l’àrea total i a la tipologia d’elements existents en el jardí: jocs infantils, piscina, pista de pàdel, àmplies zones de gespa amb arbrat…un seguit de zones i usos que no només consumeixen espai i recursos, sinó que també encareixen el preu dels habitatges en una ciutat mancada d’habitatge assequible.</p><p>Arribats a aquest punt podem arribar a afirmar que Domeny de Baix, sense ser una tragèdia, és una oportunitat perduda en termes urbanístics i arquitectònics, amb les conseqüents derivades socials i ambientals. En el seu moment el planejament podria haver optat per una major eficiència espacial, aconseguint una major densitat sense renunciar a uns espais comunitaris més que suficients. I també fomentant les relacions socials al carrer, això és encarant-hi els habitatges i possibilitant l’existència de baixos comercials. No és res que ens sigui desconegut, a la vegada que enllaça amb el que als països nòrdics sovint s’anomena model “<em>Dense — Low</em>”, pel fet de conjugar densitat i alçades relativament baixes, de no més de 5 pisos. L’arquitecte David Sim, al llibre <a href="https://islandpress.org/books/soft-city">“Soft City”</a> (Island Press, 2019) ho explica de la següent manera:</p><p><em>“The so-called Dense — Low, an architectural movement balancing the individual and the Shared needs of residents. It was a third-way, combining industrial production techniques found in large-scale housing with typological details found in single-family homes.”</em></p><p>El patró de <em>enclosure</em> (illa tancada amb pati interior) seria el més adequat. Res que ja Ildefons Cerdà i molts altres no sabessin. Imaginem, doncs, illes d’habitatges de quatre o cinc pisos i de no més de 100m de costat del polígon, amb jardí comunitari intern i instal·lacions i serveis comuns. Els edificis podrien combinar diferents estils arquitectònics per trencar l’homogeneïtat estilística i aportar diversitat al paisatge urbà. Els edificis, doncs, miren tan a l’interior com a l’exterior, al carrer, eix de la vida social i econòmica. Ens podem arribar a preguntar sobre la conveniència o no que aquests patis interiors disposin d’elements com ara piscines, força habitual en les noves promocions, almenys a Girona, i que com s’ha dit poden contribuir a encarir el preu en base a aquella idea de l’<em>alt standing</em> (?) que sovint serveix d’esquer a les noves promocions.</p><p>La idea de <em>Dense — Low</em> vol arribar a ser una síntesi entre dos mons, però no és en absolut desconeguda ni irrealitzable a casa nostra. Possiblement, la idea d’espais comunitaris autogestionats és la que majors dificultats d’implementació té a les nostres latituds. En el cas concret de Girona, val també per repensar i redibuixar espais i barris que en un futur seran candidats a regenerar-se a partir de la combinació d’usos residencials i econòmics, en base a aquella idea de ciutat compacta, complexa, cohesionada i ambientalment rica que ens hauria de distingir. Penso en Mas Xirgu, l’Avellaneda, l’accés per la carretera de Sant Feliu de Guíxols, el sector del futur Trueta i el que deixarà l’actual Trueta, etc. Actualitzar el planejament urbanístic és i ha de ser una prioritat, tot nodrint-lo d’un marc conceptual modern i transformador.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*RtXTvUUST7QsRnS6BnIZDQ.png" /><figcaption>Domeny de Baix se situa al nord de Girona, topogràficament elevat sobre la llera del riu Ter, on se situen les Deveses d’en Bru. La colada volcànica provinent del Puig d’Adri delimita l’àmbit pel nord. La superfície total del sector és d’unes 25 Ha. El projecte d’urbanització va ser <a href="https://www.arquitectes.cat/iframes/paisatge/fitxa/7249">finalista a la Biennal del Paisatge de Barcelona</a> per la qualitat dels espais públics, dissenyats per l’arquitecta del paisatge Clara Jiménez Xiberta. (Imatge: Google Earth)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*VrpYzaFPQaMglv_MhANReg.jpeg" /><figcaption>Imatge feta des del carrer Roberto Bolaño. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*j7daAC7QYrIjWllJOtJYTg.jpeg" /><figcaption>Tanca perimetral del jardí interior des del carrer Roberto Bolaño. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*EInQMbwCQzexKVyXgiKvZA.jpeg" /><figcaption>A pesar de comptar amb patis interiors que permeten situar-hi els contenidors de residus i faciliten la implantació de la recollida porta a porta, aquests encara es troben a la via pública. És d’esperar que el porta a porta es posi en marxa un cop tots els edificis s’hagin acabat. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*nZehDFhZYSvv2nfHpc-44A.jpeg" /><figcaption>Jardí comunitari interior d’una illa situada al barri de Majorstuen, Oslo, on qui escriu aquestes línies va poder fer estada i conèixer-ho convidat per uns amics. També hi ha lloc per col·locar-hi elements com els contenidors de residus, que es recullen mitjançant el sistema porta a porta. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*Pmu-Yqd4Mwd4CltnYl8PJw.jpeg" /><figcaption>Bloc d’habitatges de 4+1 des de l’interior del pati comunitari, exemple del model “Dense-Low”. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*ogcAGgm7AukmpWYMzUw2Sg.png" /><figcaption>L’illa de Domeny de Baix en comparació amb la situada al barri de Majorstuen. Les imatges aèries són a la mateixa escala. Notar la diversitat arquitectònica del “enclosure” d’Oslo, amb edificis de diferents tipologies i èpoques, però mantenint paràmetres comuns. (Imatges: Google Earth)</figcaption></figure><p>A finals de novembre de 2025, més de dos anys després de la publicació d’aquesta peça, Domeny de Baix continua edificant-se. Han aparegut noves promocions d’habitatges, la majoria conservant els vicis arquitectònics ja exposats en el text. La idea de barri, amb el pas del temps, continua absent i la vida es limita al parc públic, que actua a escala de ciutat.</p><p>Existeix, però, cert marge per a l’esperança, sobretot a redós de la construcció dels nous habitatges públics que promou l’Ajuntament de Girona en col·laboració amb una entitat del tercer sector. No només pot aportar al nou barri una necessària barreja social, tot augmentant la misera quota d’habitatge protegit, sinó que també plantegen certa obertura al carrer, a diferència de la resta de promocions. Caldrà restar atents als canvis en el paisatge urbà a mesura que Domeny de Baix es va consolidant, especialment pel que fa als valors socials.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*DIUskywZ_djTpQb42RHQIQ.jpeg" /><figcaption>El carrer Bullidors, el que ha de ser l’eix central del nou barri. A la dreta de la imatge, una nova promoció d’habitatges que també resta d’esquenes al carrer. A l’esquerra, la peça de sòl p´ublic que ha d’acollir habitatge protegit i que provisionalment fa les funcions d’aparcament per a autocaravanes (Foto: Narcís Sastre).</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*R19PFGSpAJ4Vwwr32W6IzQ.jpeg" /><figcaption>Noves promocions d’habitatges en construcció en un solar. Es conserven els mateixos vicis que en les anteriors. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*wvnavYA1BdEbL_LhW5O68g.jpeg" /><figcaption>Habitatges protegits en construcció, promoguts per l’Ajuntament de Girona i la Fundació Salas, en règim de dret de superfície a 75 anys, sota el marc de “Missió Habitatge”. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*H5WQ3VBVPP1hDfTH-21O2Q.jpeg" /><figcaption>Foto de la mateixa promoció públic-privada, que ofereix també una certa esperança pel que fa a l’obertura al carrer i a la capacitat d’aportar valor social al paisatge urbà del barri.</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=fa898513e0a1" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Infraestructures, paisatge i imatge. Apunts sobre un debat obert.]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/infraestructures-paisatge-i-imatge-apunts-sobre-un-debat-obert-56b4b416b7ea?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/56b4b416b7ea</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 20 Jul 2023 08:58:30 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2023-07-20T15:17:14.688Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*PC0oJCCbOgm8MNrt_7eZag.jpeg" /><figcaption>El Puy de Dôme des del cim del dom volcànic. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><p>El perfil del Puy de Dôme és inconfusible. El més alt dels volcans d’Alvèrnia destaca per sobre la resta, sobretot si ens hi acostem venint de l’est, des de la ciutat de Clermont-Ferrand. Un dom de lava geològicament jove, sorgit d’una erupció de fa 11.000 anys, que no arriba per poc als 1.500m d’altitud.</p><p>Només es pot arribar al cim a peu o amb un tren cremallera turístic inaugurat el 2012, fet que restringeix l’accessibilitat motoritzada i impedeix que hi hagi massificació. El cotxe s’ha de deixar a peu de la muntanya, en un ampli aparcament amb bona cobertura arbòria situat a tocar de l’estació del ferrocarril. L’ascens amb el tren, convenientment anomenat <em>“Panoramique des Dômes”</em> es fa resseguint la muntanya talment com una escala de cargol. Res de ziga-zagues, sinó un recorregut circular paral·lel a la carretera que permet xalar amb les vistes a 360 graus.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*4EE4a0gGpMJTpCWK4p4QXQ.jpeg" /><figcaption>El perfil inconfusible del Puy de Dôme des del peu de l’estació del tren cremallera, convenientment decorat per rebre el Tour de França. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><p>Ja a dalt del cim, es pot gaudir d’un paisatge extens i intens que convida a aturar-se i a contemplar. A les proximitats, la resta de volcans de la cadena queden per sota, amb aquell típic contrast entre el verd de la vegetació i els ocres de les gredes. Al sud, els monts de Cantal despunten, indicant el sostre del Massís Central francès.</p><p>El Puy de Dôme és un atractiu turístic carregat d’història, recent i llunyana. No només per la presència de l’estació meteorològica i la torre de telecomunicacions, sinó pel temple Gal·lo — romà dedicat a Mercuri, descobert per casualitat el 1875 durant la construcció del primer observatori.</p><p>Les construccions, especialment les antenes, van canviar per sempre l’efígie del Puy de Dôme i, aquest és el debat, van contribuir a dotar-lo d’una imatge inconfusible. Es pot dir que van revaloritzar el paisatge, en aquell joc o relació controvertida entre natura i infraestructures, o el que és el mateix, en el paisatge com a suma d’elements naturals i culturals i com ho percebem.</p><p>De fet, dalt del cim un cartell ens planteja la qüestió, fotomuntatge inclòs, de com percebríem la muntanya i altres de similars (el Ventoux, l’Agulla de Midí,…) si es desmuntessin les infraestructures. Dit d’una altra manera, ve a preguntar si el valor simbòlic i fins identitari seria el mateix si ho <em>renaturalitzéssim</em>. Aquí rau un dels dilemes en l’estudi del paisatge, que és la subjectivitat. Algú ho consideraria una pèrdua irreparable, mentre que d’altres ho considerarien un acte de restitució del paisatge perdut.</p><p>Aquest és un dilema que, literalment, m’acompanya durant tot el recorregut fins el Puy de Dôme, constatació que ja faig en primer persona. Si bé el motiu principal del viatge era veure en directe l’etapa del Tour que finalitzava al cim del volcà, el fet de desplaçar-me aquest cop en cotxe no es devia només a la necessitat, sinó a la voluntat de circular per l’autopista A-75 i poder creuar i gaudir de la vista del viaducte de Millau. Paisatge i infraestructures. Odologia en viu i en directe.</p><p>L’A-75 és una autopista relativament nova (els darrers trams es van finalitzar fa poc més d’una dècada), que uneix el Mediterrani amb el cor del Massís Central, de Besiers a Clermont-Ferrand. El seu traçat és marcadament topogràfic, resseguint el relleu de forma continua. En algun tram és obligat circular a menys de 100km/h per la sinuositat del traçat, a la vegada que les pujades i baixades se succeeixen. En el seu punt més elevat arriba als 1.121m.</p><p>Marc Augé (1992), en el seu conegut llibre sobre els no llocs (que malament que ha envellit el concepte en algunes accepcions!), afirma que “Les autopistes a França van ser ben dissenyades i revelen els paisatge, a voltes gairebé aeris, molt diferents als que pot apreciar el viatger que circula per les rutes nacionals o departamentals. Amb elles s’ha passat del fil intimista als grans horitzons dels westerns”. En el cas de l’A-75 és així a gran part del trajecte, però possiblement és la més intimista de les autopistes franceses degut al seu recorregut accidentat.</p><p>Augé, però, ens defineix clarament la constant de la política de carreteres francesa planificada i executada durant les darreres dècades: unes autopistes que vertebren l’estat i que permeten evitar el pas pels nuclis urbans a la vegada que hi transcorren a tocar i conviden a visitar-los i a conèixer-los (aquí el paper dels cartells turístics és clau), i unes carreteres locals menudes, de secció modesta i de traçat inserit en el paisatge, que permeten el pas per dins dels pobles sense recórrer a variants. És molt diferent al que ha succeït a Catalunya i a Espanya, on encara ara s’abusa de les variants, se sobredimensionen moltes carreteres locals i se’ls hi treu així el seu doble atractiu com a itinerari i valor paisatgístic.</p><p>Però si en algun lloc la idea de paisatge aeri de les autopistes que esmenta Augé és gairebé literal és al viaducte de Millau, en servei des de 2004. Això a pesar que el viatger que hi circula poc pot gaudir de les vistes del congost del riu Tarn degut a les proteccions laterals, sent necessari aturar-se a l’àrea de servei equipada amb mirador situada a un extrem si es vol veure el viaducte en tota la seva esplendor.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*STNIhpDz9zpA9G2yFnJe1w.jpeg" /><figcaption>El viaducte de Millau i el congost del Tran des del mirador de l’àrea de servei. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><p>El viaducte de Millau no és només una gran obra d’enginyeria i una infraestructura viària que redueix el temps de desplaçament en cotxe, sinó que és un símbol. La seva qualitat estètica ha aportat valor afegit a un paisatge que per si sol ja ho era, de valuós. Això ho demostra la quantitat de souvenirs turístics i les incomptables imatges que en trobem, fins i tot molts quilòmetres abans. Aquesta obra de Norman Foster i Michel Virlogeux no deixa de ser també una altra mena de símbol, aquest cop de caràcter nacional o nacionalista. Un emblema de la <em>grandeur </em>contemporània francesa.</p><p>L’autopista A-75 disposa d’una àrea de servei que fa les funcions de mirador del viaducte. Aquesta va ser dissenyada pel que ha estat l’ideòleg del disseny de les autopistes franceses des de la dècada de 1990, l’arquitecte del paisatge <a href="https://www.bernard-lassus.com/">Bernard Lassus</a>. Aquest va apostar per la política de ressaltar en lloc de la clàssica d’amagar les infraestructures dins del complex debat sobre la integració paisatgística. <a href="http://www.catpaisatge.net/cat/documentacio_plecs_ref_7.php">Com diu Jean-Pierre Thibault (2020)</a>, aquesta política general de què les infraestructures haurien de contribuir a fer el paisatge més atractiu, harmoniós i perceptible tenia dues derivades: per una banda, les infraestructures havien de dialogar amb les estructures paisatgístiques preexistents, bé per subratllar-les o bé per establir un contrast. Millau en seria un exemple clar. Per altra banda, es defensava que calia rehabilitar o reconstruir el territori pel qual circulava l’autopista perquè fos visible i atractiu. Així, l’autopista no havia de ser només un element funcional, sinó un motiu de canvi i de transformació.</p><p>En aquest sentit, Lassus va excel·lir en el disseny d’àrees de servei, en especial la de <a href="https://www.bernard-lassus.com/page12/files/page12-1002-full.html">Nimes-Caissargues</a> a l’A-54 i, sobretot, a la de les <a href="https://www.bernard-lassus.com/page12/files/page12-1010-full.html">Pedreres de Crazannes</a> a l’A-837, una antiga pedrera abandonada revaloritzada a partir de l’autopista. <a href="https://www.bernard-lassus.com/page12/files/page12-1011-full.html">L’àrea del mirador del viaducte de Millau</a>, tot i no trobar-se a l’alçada de les anteriors, convida a aturar-s’hi, no només per xalar amb les imponents vistes que tenen en el viaducte el principal protagonista, sinó pel projecte en general: els accessos, la tria de la vegetació, la gestió de la biodiversitat, el joc amb la topografia, les edificacions, etc. Quilometres més endavant en direcció nord, una altra àrea de servei, de nou, permet veure un altre viaducte, aquest cop ferroviari, de gran valor des de la pròpia autopista: el de Garabit, construït el 1888 per Gustave Eiffel.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*o0esqGlJWAIOJyhFZQzNXQ.jpeg" /><figcaption>El viaducte de Garabit des de l’àrea de servei. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*P24yP2EDsGNE7FYS_0lkhA.jpeg" /><figcaption>L’àrea de servei del viaducte de Millau, dissenyada per Bernard Lassus. (Foto: Narcís Sastre)</figcaption></figure><p>Circular per l’autopista invita no només a contemplar el paisatge, sinó a pensar-lo. El dilema entre paisatges i infraestructures és viu i vigent, presenta nombroses variables i no es limita als eixos viaris i ferroviaris. De fet, també ho fa a raó de les energies renovables des del moment que nombrosos aerogeneradors despunten en camps i turons. De nou, hi haurà qui ho considerarà un símbol de progrés tecnològic i ambiental, mentre que d’altres ho veuran com una ferida en el paisatge. En tot cas, el paisatge sempre és mesura de civilització.</p><p>Per part meva, ja de tornada per l’AP-7, en el moment de creuar l’Albera veig totes les característiques alzines esgrogueïdes per la llarga i dura sequera. El canvi climàtic és, sens dubte, el principal agent de canvi paisatgístic i d’alteració dels ecosistemes, i de manera dramàtica possiblement irreversible. En aquest sentit no puc deixar de preguntar-me si l’oposició a l’eòlica que hi existeix en el territori no deixa de ser un acte de miopia, sempre que aquesta es planifiqui i s’executi amb mesura i rigor. El debat entre infraestructures i paisatge és obert i té molts fronts.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=56b4b416b7ea" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Aprendre del centre comercial]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/aprendre-del-centre-comercial-b9c8813e89c5?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/b9c8813e89c5</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Sun, 26 Dec 2021 18:26:22 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-12-08T09:29:32.613Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*V0trK1a5JdjZzBcCOjfpzw.jpeg" /></figure><p>És una tarda de mitjans de desembre, a poques hores que la tardor passi el relleu a l’hivern. És aquella època que, amb permís del COVID-19, la gent està distreta amb les compres nadalenques. És, possiblement, el millor moment de l’any pel comerç, en totes les seves varietats i a pesar dels canvis i irrupció de noves modalitats.</p><p>Els voltants del Centre Comercial* estan plens de cotxes. No tots es dirigeixen al Centre Comercial, ja que al seu voltant hi floreix una gran varietat de negocis, des d’establiments de menjar per animals fins a sex-shops, passant per hotels i els inevitables concessionaris de vehicles. Un tret distintiu és la gran superfície que aquests ocupen, impossible dins de la ciutat. Però dificilment sense el Centre Comercial totes aquestes activitats econòmiques se situarien on són i tindrien la suficient demanda.</p><p>Perquè el Centre Comercial és un potent imant que queda lluny del centre urbà. El seu lloc i raó de ser és la perifèria, de la qual és l’absolut dominador. Això no vol dir que sigui hostil a la ciutat, sinó que es nodreix de la ciutat i acaba formant part d’ella, encara que estructurant-se d’una forma particular, externament però també internament.</p><p>És cert que el paisatge dels voltants del Centre Comercial en té ben poc, d’urbà: carrers amplis amb voreres amples, sense vida ni atractius, perquè una de les particularitats del Centre Comercial és que mira al seu interior, no pas cap a a fora, el que seria més aviat un espai funcional destinat a alimentar-lo: vials destinats a la circulació rodada i a l’estacionament, que condueixen als diversos aparcaments, en superfície i també soterrats. L’autopista marca el límit territorial del Centre Comercial, erigint-se com una barrera física de la qual emana la remor incessant dels vehicles que hi circulen.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*2mRkdc820d70rAzl6ldJ2A.jpeg" /></figure><p>Però el més interessant del Centre Comercial és el que passa dins seu. Un cop hi penetres, tot canvia. De cop i volta, ens trobem enmig d’un entorn lluminós -més per Nadal-, ple d’activitats i de gent. Gent que camina per fer les seves compres o simplement per badar, com jo mateix. El Centre Comercial és un gran simulacre, ja que vol semblar un espai públic sense ser-ho. Està concebut per imitar un carrer comercial de qualsevol ciutat, però al marge de la ciutat. És una còpia, encara que prescindint de tot allò que ens fa nosa o ens causa rebuig de l’espai públic.</p><p>L’arquitecte Michael Sorkin (1948–2020) va editar el 1992 el llibre <em>Variations on a Theme Park. The New American City and the End of Public Space</em> (traduit al castellà per Gustavo Gili), on diversos autors i autores de diferents disciplines vinculades amb l’urbanisme, des de l’arquitectura a la geografia, describien aspectes d’aquesta “nova” ciutat des d’una perspectiva crítica. Sorkin, clou la introducció del llibre amb el següent paràgraf:</p><p>“Aquest és el significat del parc temàtic: un lloc que ho incorpora tot, l’ageografia, la vigilància i el control, les simulacions sense fi. Amb les seves formes artificiosament ensidioses, el parc temàtic ofereix una visió alegre i civilitzada del plaer que suplanta el regne de la democràcia pública i ho fa d’un mode atractiu, amb el fibló de la seva descarnada i turbulenta urbanitat. Prescindeix dels pobres, del crim, de la brutícia, del treball. En els espais “públics” dels parcs temàtics i dels centres comercials el propi discurs queda restringit: a Disneylàndia no hi ha manifestacions.”</p><p>El Centre Comercial vol ser com un carrer i s’esforça a potenciar tot allò que estimula i dota de vida al carrer, mentre que la resta n’és exclós expressament. I no només exclou tot allò que es pot considerar marginal i que enumera Sorkin. Per exemple, el Centre Comercial/carrer és el paradís del vianant: els cotxes queden reclosos a l’exterior, mentre que l’interior és un espai segur, sense accidents ni perill de ser atropellat. La mainada pot còrrer sense risc i fins disposa de jocs i petites atraccions al seu abast (pagant, sí). Noti’s la ironia: un complex projectat per arribar-hi bàsicament en cotxe, s’erigeix com un espai sense cotxes. Fins i tot el paviment, format per llambordes immaculades, inèdites a qualsevol carrer d’una ciutat, ens transmet un missatge a favor del vianant; de netedat, de seguretat, de benvinguda.</p><p>En certa manera, el “carrer” del Centre Comercial representa el que molta gent desitjaria pel seu propi carrer. I en part també es correspon en gran part al que aspiren molts urbanistes i projectistes de l’espai públic. Carrers per a vianants, atractius, vius, nets i segurs. De fet, moltes propostes de millora urbana han anat i van cap aquí, als quals s’hi pot afegir qüestions actuals com el canvi climàtic, la biodiversitat o la qualitat ambiental.</p><p>I no només això: el Centre Comercial també demostra que cal garantir una bona accessibilitat des de l’exterior per poder arribar-hi, ja sigui en cotxe -per això la gran oferta d’aparcament- o en transport públic. Si es vol mantenir l’activitat comercial amb un mínim de vigor, l’accessibilitat sempre és essencial i aquí en podem obtenir lliçons a escala.</p><p>Però, de nou, no oblidem que el Centre Comercial és un simulacre. És un espai controlat que exclou, també en termes socials. Per molt que implícitament ens pugui aportar notes sobre preferències, la realitat de la ciutat és i serà molt més complexa i diversa. Per començar, la ciutat no és un complex tancat, sinó un sistema obert. I, vulguem o no, el conflicte és part de la ciutat democràtica. I a la ciutat sí que hi ha i hi ha d’haver manifestacions.</p><p>_________________________________</p><p>*La referència és volgudament en majúscules, ja que ens referim a un centre comercial molt concret i que segurament tothom reconeixerà sense anomenar-lo, encara que el que es diu aquí es pugui extrapolar a molts altres complexos similars.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=b9c8813e89c5" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Projectar per l’apocalipsi]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/projectar-per-lapocalipsi-af6ef625e651?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/af6ef625e651</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 14 Aug 2021 11:10:22 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-02-15T16:51:20.336Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Al tren, camí de París. Ens esperen 6 hores de trajecte en TGV, des del centre de Girona a la Gare de Lyon. Seran tan sols cinc dies, que volen ser una desconnexió necessària en un any esgotador. La sortida coincideix amb la publicació del darrer informe del IPCC, que no ofereix uns escenaris climàtics precisament optimistes. Des del tren vaig llegint les reaccions, que tot i els diferents accents coincideixen en el missatge catastròfic, que en el cas català es barregen amb polèmiques com l’encara incerta ampliació de l’aeroport del Prat.</p><p>París és una ciutat que, com tantes altres i en major o menor grau d’ambició, està executant accions per afrontar l’escalfament global des del lloc. Des de la mobilitat -l’avenç de la bicicleta és manifest- fins a la reconversió de l’espai públic, on també s’estan aplicant noves mesures de gestió del verd urbà, en les quals qualitat estètica, adaptació al canvi climàtic i foment de la biodiversitat van de la mà. El carrer, amb la seva activitat, moviment i espai per a la interacció humana continua existint, però es persegueix que l’avenç del verd abordi, a tall d’exemple, fenomens com l’illa de calor, quelcom imprescindible també per la salut humana.</p><p>Tot plegat em porta a reflexionar sobre el paper dels que, d’una manera o altra, ens dediquem a fer plans o projectes sobre l’espai públic urbà: la sensació que pensem més en evitar l’apocalipsi que ve que en millorar la qualitat de vida. Per dir-ho d’una altra manera: sovint el missatge que es dóna al fer un pla o un projecte és més en negatiu que en positiu, de manera que se sol comunicar primer allò que volem evitar/atacar -l’apocalipsi, la catastrofe del clima- que no pas allò que volem assolir, que en darrera instància és viure millor. Pel camí, propostes d’espais, plans o processos de nom indesxifrable pel comú dels mortals com “refugis climàtics”, “transició ecosocial” o “resiliència climàtica” (?). El llenguatge importa.</p><p>A propòsit de l’informe del IPCC <a href="https://twitter.com/XavierGodas/status/1425018014353723393?s=20">algú va escriure</a> que els canvis socials no es promouen apel·lant a l’apocalipsi, ja que bloqueja l’energia del canvi. En canvi, si s’identifiquen els reptes de futur, les accions que els fan possibles i es positivitzen els passos assolits, per petits que siguin, ja tenim gran part de la feina feta. No és la por el motor de canvi, sinó ser capaços d’oferir una major qualitat de vida. La por, en definitiva, porta a la resignació, quan el que cal és mostrar que podem -<a href="https://twitter.com/MaxCRoser/status/1430509654698831878?s=20">i som</a>- capaços d’avançar.</p><p>Curiosament, fa unes setmanes mentre presentàvem projectes de recerca aplicada en el marc d’un taller d’arquitectura del paisatge, un dels docents que avaluaven els projectes va fer la mateixa reflexió. El cas és que tothom explicava el seu projecte apel·lant a mitigar/adaptar al canvi climàtic, a les inundacions que se’n deriven, etc. I només de manera tangencial; com a quelcom secundari, es pensava en oferir a les persones una major i millor qualitat espacial i paisatgística. De nou, es posava l’apocalipsi en primer lloc, fins al punt que el professor va dir, a mode retòric, que com era que anteriorment es projectava per la utopia mentre que actualment es feia per afrontar la inevitable catastrofe.</p><p>De nou, a Girona després de la pausa de París, sota una calor infernal; el pic de una onada de calor que ens afecta. No diré allò de “fer de la crisi una oportunitat” perquè, a la llarga, cansa una mica. Però si que diré que és un bon moment per tirar endavant tot un reguitzell de canvis en diferents àmbits. I, a ser possible, en positiu i sense caure en la desesperació.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*T_k81H9FlrnVxhe2GVhKFA.jpeg" /><figcaption>París, Rue Pierre Haret, una de les “<a href="https://www.paris.fr/pages/les-rues-vegetales-2990">Rue Végetale</a>”.</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=af6ef625e651" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Quan l’espai importa*]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/quan-lespai-importa-d9e9cdf6c588?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/d9e9cdf6c588</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 24 Dec 2020 08:04:35 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2020-12-24T09:03:16.735Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*94ep0g_8StDcylYUKnLvRQ.png" /></figure><p>“La mort de la ciutat. El teletreball, no el coronavirus, fa que la vida urbana sigui obsoleta”. Aquests eren el títol i el subtítol d’<a href="https://www.politico.eu/article/the-death-of-the-city-coronavirus-towns-cities-retail-transport-pollution-economic-crisis/">un reportatge</a> publicat a l’edició americana de <em>Politico</em> del passat mes de juliol. Un titular que, tot i la seva rotunditat, era prou enganyós com per a ser matisat en el contingut. L’argument central era el següent: la tecnologia -videoconferències, intercanvi d’arxius, E-Commerce, etc.- fan que, viure i treballar a ciutat, ja no sigui ni atractiu ni necessari, en benefici de zones diguem-ne no urbanes, com poden ser els pobles o els barris residencials perifèrics. Almenys per aquells que s’ho poden permetre, degut al seu estatus socioeconòmic i a les característiques de la seva feina.</p><p>Parlar dels avantatges tecnològics com a eines que propicien la deslocalització -o, per ser més precisos, <em>relocalització</em>– de les persones no és precisament una novetat. Si mirem enrere, ja trobarem a autors que fa més de 20 anys parlaven de la fi de la distància o fins i tot de la fi de la geografia, per referir-se a aquesta etapa de la globalització en què era possible superar la dictadura del lloc. Unes, diguem-ne, teories finalistes que el temps va desmentir, ja que el lloc o la ciutat no només no van perdre rellevància, sinó que en van guanyar. En tot cas, en el moment actual entra en joc en l’equació un altre element imprevist: el coronavirus i la pandèmia global que aquest ha causat.</p><p>La COVID-19 és un fenomen, disruptiu i dramàtic, que ha afectat les nostres vides, les economies urbanes i estatals i ha posat a prova la resistència del sistema sanitari, joia de la corona del nostre estat del benestar. El confinament residencial ha estat la part més dura, permetent visualitzar fins a quin punt l’espai importa, sigui el dels habitatges o el del carrer. Perquè, si aquí hi ha un punt important, aquest és la quantitat i la qualitat de l’espai físic. Del medi. De l’hàbitat. Del paisatge.</p><p>L’espai, doncs, s’entreveu com la veritable necessitat per les persones i motor de canvi de residència en temps de pandèmia. Si algú marxa de Barcelona cap a, vés a saber, Alella, la Vall d’en Bas o Alp és per disposar de més amplitud en el seu habitatge, així com fugir de les altes densitats, del tràfec del trànsit diari i de tot allò que genera costos dins del medi urbà. També d’un major risc de contagi, real o percebut. I cert, actualment la tecnologia ho facilita com mai abans havia estat possible.</p><p>El sector immobiliari porta mesos informant sobre el major interès que desperten els habitatges situats en pobles petits i mitjans –“els pobles tornen a estar de moda”, titulava fa poc un mitjà-, però també que hi ha més demanda per viure en cases i en pisos d’espais exteriors generosos, siguin balcons o terrasses. I no només a Catalunya. El setmanari <em>The Economist</em>, per exemple, ha anat parlant de les afectacions sobre Londres, on ha caigut en picat l’accés diari cap al centre des de la perifèria (ai, la <em>City</em>!) o els preus dels pisos i cases de tres habitacions o més han augmentat, mentre que els d’habitatges petits han baixat. “<a href="https://www.economist.com/britain/2020/09/05/demand-for-apartments-is-flatlining-in-britain">La gent vol més espai</a>”, deien. I si mirem a altres països, també als Estats Units, veurem coses similars, que faciliten diagnosis i escenaris de tota mena, la gran majoria amb un elevat deix especulatiu.</p><p>A partir d’aquí, venen les preguntes: estem davant d’un fenomen conjuntural o bé estructural? És un moviment marginal o bé és prou destacable com per a propiciar noves dinàmiques de poblament i urbanització? Potser ens trobem davant d’una onada d’urbanització dispersa? En surt igualment beneficiat un poblet del Pirineu que un poble proper a una ciutat, ja sigui a la mateixa regió metropolitana o no? I les ciutats mitjanes, també pateixen o bé hi surten guanyant? És, en definitiva, una oportunitat per l’anhelat “equilibri territorial”, aquell desideràtum contemporani de la política territorial catalana?</p><p>El geògraf Oriol Nel·lo, en <a href="https://www.ara.cat/opinio/Oriol-Nello-crida-del-camp_0_2495750578.html">un article recent</a>, ja es mostrava escèptic davant de la “crida del camp”, a banda que alertava sobre les conseqüències negatives que tot plegat desemboqués en un nou fenomen de dispersió urbana. Potser és que desitgem tenir tots els avantatges de la ciutat sense els costos de la ciutat? L’espai, de nou, sembla ser la clau de tot plegat.</p><p>Perquè cal no oblidar que la ciutat densa, compacta i diversa, com a realitat física i sobretot humana, és dipositaria d’un seguit d’atributs que cal posar en valor. La densitat urbana fomenta les economies d’aglomeració i ofereix avantatges econòmics, socials i ambientals en comparació amb les baixes densitats i les formes d’urbanització dispersa. La densitat és més una aliada que no pas una enemiga per afrontar la pandèmia, com concloïa fa pocs dies un estudi de la universitat John Hopkins. Sobretot, afegiria, quan el planejament i el disseny de l’espai públic té en compte la salut.</p><p>Afirmar que la crisi de la COVID-19 ens conduirà a un major equilibri territorial, signifiqui el que signifiqui, em sembla aventurat, prematur i segurament fal·laç. Fiar la possibilitat de l’equilibri a la recerca de més i millor espai, per si sol, no crec que tingui recorregut, sobretot quan es tracta d’una reacció a un fenomen, en aquest cas una pandèmia. Per avançar cap a una major cohesió territorial, concepte que trobo més encertat que no pas equilibri, fa falta alguna cosa més. I això es tradueix en polítiques públiques. Amb visió de país, però atents a les necessitats de cada realitat i escala concreta.</p><p>Perquè l’espai importa, però no ho és tot per promoure la cohesió i el desenvolupament territorial. Per això és necessari treballar a diferents escales i considerant les diferents polítiques sectorials, des de l’habitatge a la mobilitat passant per l’ordenació territorial o l’energia. Això significa que si algú té ganes de traslladar-se al Prepirineu, es degui a una decisió meditada i no reactiva, és a dir, que no només hi vegi un lloc per residir, sinó per habitar, que no és exactament el mateix.</p><p>En resum: si una lliçó ens ha ensenyat -i ens ensenya- la pandèmia és que necessitem espai per viure i conviure. Espai públic, sens dubte, però també espai privat: l’habitatge; la llar. El teletreball ens obre nous horitzons, però no és ni la fi de la ciutat ni la fi de la geografia. Ans al contrari: la cerca d’un medi de qualitat és el que ens mou. Aquest és, al meu entendre, el tema.</p><p><em>*Article publicat originalment a </em><a href="https://elmondedema.cat/category/2020/catalunya-ciutat/"><em>El món de demà</em></a><em>.</em></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=d9e9cdf6c588" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[La ciutat fragmentada. Notes des d’una àrea urbana en evolució.]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/la-ciutat-fragmentada-notes-des-duna-%C3%A0rea-urbana-en-evoluci%C3%B3-992beab00c45?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/992beab00c45</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 21 Jul 2020 11:39:35 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2020-07-23T10:31:52.494Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*5dyemd-u_etC23DHBhkMbg.jpeg" /><figcaption>Panoràmica de Can Pere Màrtir (Vilablareix), eixample a escala d’àrea urbana.</figcaption></figure><p>El primer que em crida l’atenció són els acabats i les dimensions de l’espai. L’amplitud dels carrers, places o parcs infantils indiquen que l’escala de l’operació no està pensada per un municipi d’encara no 3.000 habitants, sinó per una àrea urbana que supera els 160.000. Edificis d’habitatges plurifamiliars amb baixos comercials, alguns encara en construcció, i solars esperant que s’hi aixequin nous blocs. Es preveu que quan estigui tot acabat hi hauran 1.200 nous habitatges.</p><p>Pràcticament no hi ha ningú pels carrers i espais públics d’aquest nou eixample metropolità. Potser perquè els dia i l’hora -encara no les 17 hores d’un dilluns calorós de juliol- no propicia l’activitat humana; potser perquè encara hi ha relativament pocs veïns que hi habitin. Em creuo amb tres menors d’edat en bicicleta que em saluden efusiament, fet que em sorprèn. A banda d’ells, la buidor impera. Fins els nous comerços mostren poca activitat. La majoria són oberts, però no ho sembla. Al costat d’un equipament municipal, també sense signes de presència humana, hi ha una plaça amb paviment de sauló vorejada per terraplens de gespa. A ple sol, el rec automàtic està en funcionament i permet que hi hagi una verdor exhuberant, encara que no sempre verd és sinònim d’ecològic. A prop, diversos parcs infantils situats a banda i banda, també completament buits. El silenci només és trencat per la remor de les grues i pels cotxes que circulen per la carretera de Santa Coloma (GI-533), la columna vertebral que uneix Vilabrareix amb Girona. Un paisatge provisional, encara en fase de desenvolupament.</p><p>El sector en qüestió porta el nom de Can Pere Màrtir i se situa a Vilablareix, municipi situat al sud de Girona. És, per dimensions i característiques, una de les principals operacions de creixement urbanístic de l’àrea urbana. Amb prop de 60 hectàrees no només dobla la superfície urbanitzada de Vilablareix, sinó que a la llarga també en doblarà la població. És també un dels principals sectors de sòl urbà delimitat de l’àrea urbana, esdevenint un exemple de què el potencial de creixement residencial d’aquesta no tindrà lloc a la capital, sinó al que podem anomenar perifèria (del total de 474 Ha de sòl urbanitzable delimitat residencial i mixt de l’àrea urbana, només el 6,6% és dins del terme de Girona).</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*qYU1ScsVf2bA3QV-Xpqx0g.jpeg" /><figcaption>Localització del sòl urbanitzable delimitat residencial i mixt a l’àrea urbana de Girona. Can Pere Màrtir està assenyalat dins del cercle vermell. (Font: Mapa Urbanístic de Catalunya, MUC)</figcaption></figure><p>Els dèficits de coordinació i cooperació en matèria urbanística a l’àrea urbana de Girona fa temps que s’han anat assenyalant. Cada municipi ha vetllat pels seus interessos, maximitzant els beneficis i externalitzant els costos. No poso en qüestió la legitimitat d’aquesta manera d’actuar, propiciada pels incentius econòmics i polítics, però a voltes això s’ha traduit en incoherències que també han deixat petjada en el paisatge urbà. Anar de Vilablareix a Girona n’és un exemple; una experiència pràctica per un espai de lectura complexa i amb moltes discontinuïtats. És la ciutat fragmentada, on no només es perceben els límits municipals, sinó també l’existència de fronteres pel que fa als diversos usos. Creixements no coordinats que, en darrera instància, generen confusió i requereixen trobar fòrmules d’encaix.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*99JI0QZYqlJnQSiGva4JzQ.jpeg" /><figcaption>L’ortofoto de 1986 (a dalt) comparada amb la de 2019 (a baix) mostra el creixement del sud de l’àrea urbana, permetent visualitzar també els diferents usos. (Font: ICGC)</figcaption></figure><p>Certament, Can Pere Màrtir, entès com a eixample metropolità, pot ser un indret escollit per moltes persones que opten per viure dins de l’àrea urbana a un preu més baix que al centre de Girona i què pot resultar profitós en termes de serveis i qualitat urbana. En aquest sentit, es proporciona una oferta residencial necessària en termes de ciutat real, no només administrativa. Un dels punt a favor és la renúncia a les baixes densitats, trencant amb el model de ciutat difusa. Tanmateix, el problema és resoldre la fragmentació i millorar l’encaix i l’accessibilitat amb Girona, fet que implica millorar la vialitat i revisar els usos, entre d’altres. L’eix de la carretera de Santa Coloma, en tota la seva longitud, és dels més degradats de la ciutat i a la vegada de més complexa intervenció.</p><p>Ara com ara, anar de Vilablareix al centre de Girona -o a Sant Narcís, per posar el barri més proper- és gairebé una cursa d’obstacles. L’entorn construit convida a agafar el cotxe i no hi ha incentius per anar-hi en modes com la bicicleta, tot i haver-hi tan sols 4 quilòmetres que es poden fer en prop de 15 minuts. La vialitat està dissenyada pel cotxe i, com sol passar a la majoria d’accessos a Girona, no existeix una xarxa ciclable pensada en clau d’àrea urbana. I anar a peu ja és gairebé impossible, ja sigui perquè les voreres presenten dèficits o perquè la percepció del medi urbà no invita a moure’s caminant. Agafant com a referència a Kevin Lynch en el seu clàssic “The Image of the City” (1959), el paisatge presenta una baixa “legibilitat”, és a dir, les parts urbanes no es reconeixen ni s’organitzen formant una pauta coherent.</p><p>Al llarg de la carretera de Santa Coloma s’ha concentrat la principal bossa d’activitats econòmiques de Girona: Mas Xirgu, domini de les naus industrials, que enllaça amb Vilablareix pel Pla d’Abastaments. En el moment de planejar-se i construir-se els dos polígons se situaven clarament a la perifèria, però al llarg dels anys i a resultes del creixement urbanístic han quedat encaixats entre zones residencials, una de les quals és Can Pere Màrtir, al sud. I no ho oblidem: al costat d’una zona de gran potencial, ja sigui perquè hi circula la via del tren o hi ha l’obsoleta estació de mercaderies de l’Avellaneda. Revisar usos, densificació puntual, reciclatge urbà, regeneració d’espai naturals (eix del riu Güell i de la riera Masrocs, per exemple), millora de les comunicacions i del transport públic,…qui sap.</p><p>La relació entre Vilablareix i Girona és només un exemple concret d’una problemàtica generalitzada. De tot plegat se’n extreu que, de cara al futur, caldrà repensar ciutat i actuar dins i fora del terme municipal, buscant coherència en la incoherència i facilitant la vertebració de l’àrea urbana, cercant també mecanismes de coordinació i de cooperació supramunicipal. Aquesta hauria de ser una prioritat en un futur POUM i un nou PDU que substitueixi el de 2010, sense oblidar la gestió. Ja no només es tracta de planificar creixements, sinó d’unir les diferents tessel·les, mitigant la fragmentació i la fragilitat del paisatge. Promoure sí, però resoldre també.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*a60fhr8S4xie7mkD-KGxgg.jpeg" /><figcaption>Imatge de la carretera de Santa Coloma travessant Mas Xirgu mirant en direcció al centre de Girona. L’elevat volum de trànsit és gairebé constant, sense facilitar l’ús d’altres modes que no siguin el cotxe.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*WFAKm6qmTDkabx7wGm0HZQ.jpeg" /><figcaption>Imatge del carrer Alacant, entre la via del tren i la carretera de Santa Coloma. A dia d’avui, un espai marginal on les naus industrials, moltes en desús, conviuen amb algun habitatge.</figcaption></figure><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*vhK1Z6grO8JXLve2YQEk0w.jpeg" /><figcaption>Imatge del carrer Oviedo, continuació de la carretera de Santa Coloma, ja a Sant Narcís. Forma un eix complex degut a la seva situació en paral·lel a la via del tren i disposat d’esquenes al barri. A la foto el PA Campsa, encara pendent d’executar.</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=992beab00c45" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Catalunya al 2020. Quatre visions estratègiques del territori, realitat i vigència]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/catalunya-al-2020-quatre-visions-estrat%C3%A8giques-del-territori-realitat-i-vig%C3%A8ncia-daa90fdfa2ba?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/daa90fdfa2ba</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 29 Feb 2020 12:37:00 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2020-03-02T08:56:07.281Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/706/1*IqkEAusudiRiWYh4yYDoXQ.png" /></figure><p>Amb el canvi de segle, a la darrera etapa de Jordi Pujol com a President de la Generalitat, es va posar en marxa una iniciativa per modernitzar l’administració catalana, amb voluntat manifesta de fer-la més àgil, eficaç i encarada a la ciutadania. D’aquesta iniciativa en van sortir tres potes: el programa governamental CAT21, l’Administració Oberta de Catalunya (AOC) i, una tercera, anomenada Observatori de Desenvolupament Estratègic de Catalunya (ODECAT). Aquest obervatori tenia una clara dimensió territorial, en el sentit que havia de formular escenaris i propostes de desenvolupament estratègic per la Catalunya del nou mil·leni.</p><p>Eren anys en què pensar en clau de futur i adaptar-se als canvis derivats de la globalització es veia com una necessitat, especialment per aprofitar els beneficis i mitigar les pèrdues. La gestió del risc era fonamental, especialment en un moment de canvis accelerats. En aquest context, l’ODECAT va ser una experiència realment innovadora a Catalunya, agafant referents com ara l’<a href="https://www.espon.eu/">ESPON</a> europeu, que aviat entrarà en la seva quarta fase operativa.</p><p>Una de les principals iniciatives en què l’ODECAT va ser protagonista va ser el projecte Catalunya 2020, que pretenia ser un exercici de reflexió en clau prospectiva per poder afrontar els reptes que es presentaven: integració europea, globalització econòmica, gestió dels fluxos migratoris, habitatge, llengua i identitat, etc. D’aquí en va sortir un treball titulat “Catalunya cap al 2020. Visions sobre el futur del territori” (disponible <a href="https://www.gencat.cat/odecat/html/descargar/7territoris_Catalunya_2020.pdf">aquí</a> en la seva totalitat. <a href="https://www.gencat.cat/odecat/html/descargar/Quadriptic_Catalunya_2020.pdf">Aquí</a> en format díptic), obra de l’enginyer Andreu Ulied. Es definien fins a quatre visions realitzats a partir de referents històrics, una diagnosi del moment i models de simulació (i també, imaginació i intuició). La intenció d’aquestes visions no era tan predir el futur, tasca reservada a futuròlegs i a gurús postmoderns, com establir escenaris de màxims però que en realitat es poguessin combinar, posant la vista a una revisió del Pla Territorial General de Catalunya que mai es va portar a la pràctica (en el seu lloc, ja amb el canvi de govern, es va posar en marxa el procés d’elaboració dels plas territorials parcials. Decisió encertada en opinió de qui escriu aquestes línies).</p><p>Cadascuna de les quatre visions compartia trets propis de la tradició del catalanisme, però s’allunyaven entre elles en aspectes fonamentals, havent-hi cert contrapunt ideològic, també en relació a les polítiques públiques que se’n derivaven. Aquestes visions eren (1) la Catalunya ciutat, hereva de la tradició clàssica d’origen noucentista, que ha posat l’èmfasi en el desideràtum de l’”equilibri territorial”, (2) la Catalunya Nodal, que planteja un país organitzat en nodes metropolitans i funcionals, (3), la Catalunya Global, una visió més promercat i oberta a la globalització, (i 4) la Catalunya Ecoregional, en la qual la idea de desenvolupament sostenible i endogen era central.</p><p>Arribats al 2020, la temptació d’avaluar si alguna d’aquestes visions l’ha encertat és gran. Però fer-ho seria un exercici fútil, sobretot des del moment en què s’ha dit que cap tenia la voluntat d’endevinar el futur, tan sols -que no és poc- generar debat valent-se d’escenaris possibles si es prenien unes o altres decisions polítiques. I construir escenaris a llarg termini, sobretot quan s’agafen múltiples aspectes econòmics, socials o ambientals, sempre restarà subjecte a un elevat grau d’incertesa, poguent aparèixer elements disruptius i imprevistos en qualsevol moment (qui sap, un vírus?). En el cas que ens ocupa, cap escenari va preveure, per exemple, la forta crisi econòmica (tot i que Ulied, parlant d’habitatge, esmenta una “bombolla” que “pot esclatar d’un dia per l’altre”). I no cal ni parlar del Brexit o dels Procés independentista de Catalunya.</p><p>Però això no vol dir ni molt menys que plantejar escenaris o visions territorials estratègiques en base a models sigui inútil. És una metodologia que ens permet posar sobre la taula múltiples opcions i plantejar alternatives, les quals poden ser molt valuoses per a l’aplicació de polítiques públiques.</p><p>En tot cas, el que podem dir és que la Catalunya del 2020 agafa una mica de cadascún dels escenaris que es van definir, d’alguns més que d’altres. Hi ha una tendència creixent a la nodalitat, és a dir, al reforç de les principals àrees urbanes. A la vegada que alguns dels reptes i qüestions existents al tombant de segle persisteixen. I fins m’atreviria a dir que s’agreugen. L’habitatge o la crisi climàtica, per exemple. En l’àmbit territorial hi ha moltes coses que han canviat respecte fa 20 anys, però altres continuen sorprenentment intactes, siguin estructurals o discursives. En el primer cas, per exemple, podem posar l’ordenació del territori, en el qual s’ha fet un salt notable. La quantitat i la qualitat del planejament existent, a diferent escala, ens aproxima al que es plantejava a l’escenari Ecoregional, igual que en el cas del transport. Ja no només es tracta d’aturar processos d’urbanització insostenibles, sinó també de <a href="https://www.diaridegirona.cat/comarques/2020/02/22/govern-creara-agencia-comprar-protegir/1030619.html">revertir-los</a>. En canvi, pel que fa a l’organització territorial, Catalunya segueix pràcticament allà mateix, tot i l’aparició de novetats com l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tots els escenaris, d’una manera o altra, preveien reformes, especialment en l’escala municipal, però no hi ha hagut cap avenç significatiu. I, segurament, és hora de repensar el nexe entre ordenació i organització territorial, també en base al que escrivia Ulied el 2003:</p><p><em>“L’existència de més de 900 municipis amb unes condicions de finançament molt limitades, en bona part depenents d’impostos i arbitris sobre la urbanització i la construcció, no ajuda precisament a la contenció en la dispersió urbana i la concentració, ni a la realització de projectes estratègics d’abast supramunicipal, ja siguin zones d’activitat econòmica intensiva o de protecció activa de corredors ecològics”</em></p><p>En un moment en què ressonen de nou vells greuges territorials, a vegades seguint una nova terminologia (cas de la “Catalunya buida” que fa fortuna als mitjans), repensar el territori en clau estratègica, també imaginant escenaris, pot ser un instrument vàlid que ajudi a la presa de decisions polítiques. De fet, els principis polítics i ideològics que hi havia darrera els escenaris segueixen vigents, podent fins incorporar-ne de nous. Fer aquest renovat exercici d’estratègia territorial és una tasca que no només es pot fer des d’un despatx seguint paràmetres tècnics, sinó que requereix d’un diàleg ampli i obert. En darrera instància, un ampli debat de país. Imprescindible.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=daa90fdfa2ba" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Girona soft. Reflexions sobre l’urbanisme que ve]]></title>
            <link>https://medium.com/@narcissastre/girona-soft-reflexions-sobre-lurbanisme-que-ve-732a8db4d189?source=rss-54231c988a08------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/732a8db4d189</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Narcís Sastre]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 12 Dec 2019 17:05:35 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2020-01-05T16:01:58.930Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Fa unes setmanes, arran de la presentació de la diagnosi del Pacte local per l’habitatge de Girona, <a href="https://www.diaridegirona.cat/girona/2019/11/21/ciutat-girona-nomes-capacitat-construir/1014915.html">els mitjans van posar especial atenció</a> a la capacitat de creixement de la ciutat: ara mateix, amb el planejament actual, Girona pot arribar a incorporar 6.616 habitages. Una xifra que, en relació al creixement de població i a la demanda existent esdevé, com a mínim, justa. La ciutat té un límit clar i si es volen evitar tensions de mercat i augments de preu, cal generar més oferta residencial. A més, és bàsic disposar de més sòl per promoure habitatge assequible i protegit, ja que existeix un dèficit evident que posa en risc el benestar i la cohesió social. Garantir el dret a l’habitatge no és només un dret legal, sinó també moral.</p><p>Aquesta realitat reafirma la constatació que el <a href="http://www.girona.cat/urbanisme/cat/planejament_resultats.php?vigent=1&amp;idCat=68">Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU)</a> vigent, aprovat el 2002, està quedant obsolet. I faig servir el qualificatiu obsolet amb tota la intenció: no és només que que sigui una eina que ha complert el seu cicle vital, sinó que molts dels seus principis rectors han de ser revisats. Pot semblar un tòpic -de fet, ho és-, però el PGOU és un pla de la seva època. En absolut un mal pla, però ara toca passar pàgina i començar a treballar en un nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) que respongui a les necessitats i als principis de la ciutat i de l’urbanisme de l’any 2020, posant la mirada a les tendències que es van definint.</p><p>Si parlem de principis, haurem de començar a introduir el terme de <em>Soft City</em> (ciutat tova, en contraposició a la <em>hard</em> o dura) més que no pas el de <em>Smart City</em>, que a la llarga ha acabat esdevenint en gran part la versió segle XXI del malson tecnòcrata de l’urbanisme modern del segle XX, amb Le Corbusier al capdavant. L’arquitecte David Sim, deixeble d’aquest gran especialista en ciutats a escala humana que és Jan Gehl, ho ha explicat de manera clara i diàfana en <a href="https://gehlpeople.com/announcement/soft-city-book-out-august-20/">un llibre que porta el mateix títol</a>: <em>“Rather than looking to complex new technologies to solve the challenges of increasing urbanization, we can instead look to simple, small-scale, low tech, low-cost, human centered, gentle solutions that help make urban life easier, more attractive, and more confortable. Softer may be smarter”</em></p><p>I això, exactament en què es tradueix? Doncs en posar a la pràctica un urbanisme que posi a la persona, a la ciutadania, en primer lloc. Vol dir revisar una vialitat massa encarada al vehicle privat i passar a considerar el vianant com a figura central, amb els modes de mobilitat sostenible al seu costat; vol dir recuperar espai públic i convertir-lo en una peça bàsica de la cohesió social i territorial; vol dir prioritzar el creixement ciutat endins (densificació via regeneració, on sigui possible) per davant de l’extensió; vol dir promoure més oferta residencial amb una atenció prioritària a l’habitatge assequible; vol dir apostar per unes ciutats compactes, denses i complexes, limitant al màxim l’especialització funcional de zones i sectors. Vol dir això i molt més. És, en resum, un urbanisme tou per unes ciutats plurals, verdes, econòmicament dinàmiques i socialment inclusives.</p><p>En el cas concret de Girona, hi ha qui ha dit que ja és una ciutat acabada. És un doble error, conceptual i pràctic. Conceptual perquè les ciutats mai es poden donar per finalitzades, ja que sempre estan en moviment i hi ha un treball continu. I en relació a Girona, ho és de pràctic no només en relació al mateix motiu, sinó també perquè qui ho afirma es basa en els supòsits de creixement i d’extensió. Venen a dir que com que Girona ja ha pràcticament esgotat el sòl urbanitzable, només resta gestionar el que ja existeix. Jo no ho veig així, com ha quedat prou clar en els paràgrafs anteriors. La idea i la pràctica del <a href="https://medium.com/@narcissastre/reciclar-ciutat-d75747d867c5">reciclatge urbà</a> dóna prou pistes de com és aquest urbanisme tou que ve.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/722/1*2bdxuQeNUZmvWfqaFXVmpA.jpeg" /></figure><p>I doncs, què fer? Podem començar a posar sobre la taula algunes idees i propostes que poden formar part del debat sobre el futur POUM. D’entrada, diverses preguntes em venen al cap: si ja hem esgotat el sòl urbanitzable i no volem fer cap destrossa, com augmentem l’oferta residencial? Quines zones són susceptibles a ser requalificades i regenerades? Com podem guanyar espai públic en una ciutat ja construïda? I, tot plegat, es pot finançar sense haver de recórrer exclusivament a les arques públiques? I les que m’arribo a deixar, de preguntes.</p><p>Certament, les respostes poden ser complicades, però amb imaginació i a la vegada realisme es poden respondre. La més simple, possiblement, és la relacionada amb l’espai públic: heu comptat mai la quantitat d’espai destinat al vehicle privat (aparcaments, vials,…) que poden guanyar-se per a l’ús ciutadà? Estem parlant de molta superfície que, tot i tenir-la davant dels nostres ulls, som incapaços de veure perquè formen part de la quotidianitat. Igualment, hi ha diversos àmbits de la ciutat, ara ocupats per magatzems, petita indústria o tallers en declivi, que poden encabir usos mixtos en un futur, començant per l’habitatge. Per exemple, tot el voltant de la carretera de Sant Feliu de Guíxols o zones de Sant Narcís al costat de la via de tren. Menció a part per l’estació de mercaderies, a l’Avellaneda, que segons sembla ha viscut èpoques millors. La transformació d’aquest àmbit, seguint l’eix del carrer Barcelona, ofereix possibilitats de futur.</p><p>I el Trueta? No, no parlo del <em>futur Trueta</em> i del debat sobre el seu emplaçament, sinó de l’actual. Què en farem un cop l’hospital ja no sigui operatiu? Ara com ara, em sobta que enmig del soroll i de la discussió relativa al futur hospital ningú parli de què en farem, amb el vell. Cal conservar-lo i dotar-lo d’un nou ús? O cal que vagi a terra i obri la porta a una reconfiguració global de l’àmbit que va de Sant Ponç a Sarrià de Ter? Personalment sóc de la segona opinió, ja que ens trobem amb una zona amb moltes possibilitats però molt condicionada pels actuals eixos viaris, amb tot l’espai que ocupen i amb un disseny pensat pel cotxe, i per la disposició de l’edifici hospitalari i dels auxiliars, que no permeten reurbanitzar la zona i regenerar-la en base a nous criteris més actuals*.</p><p>Les preguntes i les incerteses hi són, certament, però ara és el moment d’obrir el debat i començar a definir els principis i la metodologia de treball. Després vindran les propostes concretes, en base a un treball col·lectiu que no inclogui només tècnics i professionals. Quina ciutat volem? Al cap i a la fi, aquesta és la qüestió central. Si pot ser, quan més <em>soft</em> millor.</p><p>________________________________________________________________</p><p>PD: qui hagi arribat fins aquí pot pensar, amb raó, que no he fet cap esment a l’àrea urbana. Ho he fet amb tota la intenció, tot i que sempre repeteixo allò de que més enllà de la ciutat legal hi ha la ciutat real. L’àrea urbana és present i és futur, i caldrà establir mecanisme de planificació i de gestió, de manera que s’hagin de repartir costos i beneficis. Una tasca fins ara pràcticament inèdita. El futur PDU de l’Àrea Urbana, que ha de substituir l’actual, pot ser una de les eines, però no l’única.</p><p><em>*Cal recordar que fa 10 anys es va preveure que el nou hospital se situés just al costat de l’actual. Es va presentar un projecte del nou edifici i tot, la maqueta del qual vam poder veure a la seu del COAG. El projecte va caure arran de la crisi econòmica i financera. A més, els terrenys on s’ubica l’equipament són propietat de…l’Estat.</em></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=732a8db4d189" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>