<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Ofèlia Carbonell Torrents on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Ofèlia Carbonell Torrents on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents?source=rss-54d4746b3cfd------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*wIZx-2l3Zf_3jOFOXUqHiA.png</url>
            <title>Stories by Ofèlia Carbonell Torrents on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents?source=rss-54d4746b3cfd------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 02:44:28 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[Perú en flames]]></title>
            <link>https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents/per%C3%BA-en-flames-b5060797b93a?source=rss-54d4746b3cfd------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/b5060797b93a</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Ofèlia Carbonell Torrents]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 23 Jan 2023 10:39:09 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2023-01-23T10:55:29.950Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*Gq46FoixVORf0HaVuQOyzw.jpeg" /></figure><p>Fa unes setmanes que el Perú surt a TV3. Primer, pels xocs entre el congrés i l’executiu, ara per les protestes als carrers. Tot i que breus i limitades, aquestes píndoles són força més generoses que els titulars que ressonen per Lima, però no són suficients. Des de desembre, El context polític i social al Perú és complex, i no perquè estigui ple de matisos i grisos indesxifrables sinó perquè acumula capes i capes de desigualtat, violència i discriminació que podries anar desenterrant una darrere l’altra fins a topar amb el fèmur de Pizarro. És impossible explicar l’actualitat peruana sense haver de remuntar-nos segles enllà, i no tothom està disposat a fer-ho. Per mandra, per vergonya o per ignorància, ves a saber. Però és que per entendre els més de 50 morts a les protestes d’un país que convenientment situem al top10 de millors destinacions turístiques i culinàries del món, hauríem de parlar de moltes, moltes coses. Per entendre l’actitud de la presidenta vers els 50 morts en el poc més d’un mes que porta al càrrec, hauríem de parlar del fujimorisme i Sendero Luminoso; per entendre la crisi del terrorisme, hauríem de recular cap a la revolta agrícola dels anys 60; per parlar d’aquesta, hauríem de tractar les jerarquies que queden al país després de la seva independència i, per entendre d’on venen, hauríem d’enfrontar-nos, d’una vegada per totes, al colonialisme.</p><p>Dijous 20 de gener és el dia que s’anuncia com “la presa de Lima”. Després d’un mes i mig de violència policial a les províncies, els manifestants de diferents sectors es desplacen a la capital per fer una gran mobilització. La idea és dur la protesta al centre d’un país hipercentralitzat. La manifestació sortirà del casc antic de Lima, passarà pel centre de Miraflores i acabarà a la seu de la Fiscalia. A les notícies, però, es parla de la convocatòria gairebé com una invasió. Durant tot el dia han mostrat imatges de les diferents maneres de protegir-te contra els saquejos. Quan sortim al carrer, al voltant de les vuit del vespre, la majoria de locals han tancat abans. Alguns han tapat portes i finestres amb plafons de fusta, i d’altres comuniquen als clients que, per la seguretat de tots, hauran de marxar. Pels carrers de Miraflores, barri benestant, sento una parella genuïnament preocupada passejant el gos de pressa: “creus que arribaran aquí?”, diu un, “no, no ens passarà res”, respon l’altre, “l’alcalde ha dit que, si cal, sortirà l’exèrcit. Estem protegits”. Protegits d’ells, és clar, dels altres. Els mitjans, polítics i xarxes socials s’han encarregat d’aplanar el camí per aquesta psicosi general. Alguns dies s’ha parlat dels manifestats com a terroristes. Altres vegades, com a ignorants manipulats. Hi ha diaris que han assegurat que els protestants estan sent empesos pel govern bolivià, mentre que d’altres declaraven que tot això ho movien els narcos des de la selva. No ha estat difícil convèncer el públic en termes d’invasió i d’amenaça; aquests manifestants que moren a les protestes, al cap i a la fi, són diferents. Tenen un altre aspecte, viuen lluny i parlen amb accent o fins i tot en tota una altra llengua. La narrativa ha estat clara des del primer mort: la policia i l’exèrcit lluiten contra alguna cosa que representa un perill per la teva idea de país, contra algú que mai va ser compatriota, només folklore. Quan el folklore no és útil es torna l’altre. L’enemic. Imagina’t això cada dia a les notícies durant tota una vida.</p><p>Arribem al Parc Kennedy i ja hi ha un centenar de persones concentrades. La majoria són joves amb pancartes fetes a mà i samarretes estampades. Pírcings, tatuatges, roba ampla… Recordem que som al barri benestant i que, en segons quins estrats, sí que hi ha un factor generacional. Se senten noies amb megàfon i un grup de percussionistes picant ritmes de festeig. El mateix ambient que podríem trobar a qualevol mani d’estudiants. Hi ha parelles grans i grupets de senyors i senyores de mitjana edat aplaudint al ritme de les consignes sense cantar-les si són una mica massa agressives. Hi ha tanta gent que la concentració envaeix la carretera al voltant de la plaça, però quan els busos piten, se’ls fa lloc per passar. Un dels titulars que la premsa ha fet servir per justificar les armes de foc contra manifestants és que, a causa de les carreteres tallades, el nen dins d’una ambulància que havia d’anar a Lima acabaria morint. Quina part de responsabilitat hi tenien els talls i quina hi tenia el trajecte de 9h per arribar a un hospital en condicions, lluny de la seva província, és un altre tema. Aquí, els autobusos passen sense problema. Som en un espai obert amb marge per córrer. Delimitant la concentració hi ha el gris d’antiavalots. Han encerclat la manifestació totalment fins al punt que hem de demanar permís a un d’ells per poder-hi entrar. Abans de fer-se a un costat, ens mira i s’encongeix d’espatlles en un gest gairebé còmic. Malgrat l’encapsulament absurd, a dins la gent està tranquil·la. La idea, diuen, és esperar aquí fins que arribin els grups els manifestants del centre de Lima, recollir-nos i anar a Fiscalia. Passa l’estona entre cants i xiulades contra la presidenta, i tot i que alguns conductors escridassen el grup, no hi ha conflicte. La consigna més repetida: “no eren terroristes, eren camperols”. A això, un grupet d’homes vestits de blanc que hi ha darrere dels policies crida “fuera terrucos de Miraflores”.</p><p>“Terrucos” és un insult significatiu, al Perú. No és el mateix un “terruco” que un terrorista. L’argot deriva directament del fantasma de Sendero Luminoso, però, irònicament, s’ha estat utilitzant com a arma de terror per assenyalar com a perillosa qualsevol conducta diferent de l’establerta. I és que la por guanya vots. L’educació en quechua és adoctrinament terrorista. La descentralització dels recursos a favor de les províncies és finançar les famílies dels terroristes. La protecció de la selva és protegir als terroristes, que s’hi amaguen. I la comissió dels Drets Humans? Uns estrangers corruptes que venen a alliberar terroristes. Durant més de deu anys ha estat l’argument definitiu contra ideologies d’esquerres, urbanes o rurals, i contra qualsevol reivindicació de les diferents cultures indígenes. És un insult especialment cruel, a més, tenint en compte que el 75% de les víctimes del terrorisme van ser persones quechuaparlants de zones rurals. És també un insult especialment irresponsable tenint en compte que, per falta d’una estratègia d’intel·ligència, hi va haver centenars de detencions arbitràries així com milers d’execucions sense fonament més enllà de la idea que algú podia tenir aspecte, cultura o llengua de “terruco”. Aquest va ser el cas, per exemple, de la població de Putis, executada en la seva enteritat l’any 1984 per les forces de l’estat després de traslladar-los a un suposat camp de refugiats, fer-los cavar el que hauria de ser un canal d’aigua, afusellar-los i enterrar-los al sot que ells mateixos els havien fet fer. (LUM <a href="https://visitavirtual.cultura.pe/recorridos/LUM/lum-exposicion-permanente/index.html)">https://visitavirtual.cultura.pe/recorridos/LUM/lum-exposicion-permanente/index.html)</a></p><p>M’enfilo sobre un test i veig que els antiavalots es mouen. El grupet dels tambors ho veu i aprofita per ocupar l’espai. Abans de tenir temps de començar a repicar, se sent un espetec, crits i un munt de fum. Més crits. Correm. Han començat a llençar bombes de gas lacrimogen per tota la plaça. La mateixa filera d’antiavalots que feia de frontera entre la ciutat i la manifestació segueix allà, i no es mou. Encara en una altra situació absurda de la gestió del conflicte, hem de demanar al gegant amb armadura que ens deixi passar. La gola em crema. Els centenars que érem a la plaça comencem a córrer cap a les carreteres que l’envolten, on, per algun motiu, els semàfors han deixat de funcionar. Cada cop que em giro veig que ens persegueix el gas, que no s’acaba, i és que han tirat no una sinó, dues, tres, quatre, fins a cinc bombes en una mateixa mansana. Les carreteres per on ens fan córrer no estan tallades, i aviat trobem de cara un autobús que ens pita mentre l’intentem esquivar. Al nostre costat, un noi gros retransmet per instagram live tot el que està passant mentre s’eixuga les llagrimes. Tot i que la majoria tornen cap a la plaça, nosaltres caminem més enllà per agafar aire i trobem un grup de senyores grans amb pancartes que anava indicant als cotxes i busos que no passessin per allà, fent-los girar abans d’atropellar-nos. Sols el poble salva el poble, que es diu. Com fas córrer un centenar de persones cap a carreteres que no estan tallades ni controlades per un agent de circulació? Com pot ser que la primera acció per dispersar una concentració de hipsters i moderns miraflorins sigui llençar 5 bombes de gas en una sola mansana? No pot ser perjudicial també pels mateixos agents?</p><p>El cas és que ni la policia ni l’estat estan preparats per encarar les protestes. No hi ha mètode ni gestió, ni voluntat de negociar. Només uns dies enrera, les notícies explicaven que alguns grups d’antiavalots estaven rebent entrenament sobre les diferents formacions per protegir-se de pedrades sense haver de disparar. Tot i que amb més de 50 morts a l’esquena em va semblar ridícul, la televisió ho venia com a propaganda militarista. A la matinada, les notícies diuen que Lima està en flames, mentre, al següent tall, la presidenta felicita els cossos de seguretat. Al centre de la ciutat així com a les províncies del sud hi ha hagut molta més repressió que l’episodi que hem viscut nosaltres. El televisor mostra constantment imatges de les accions de la policia, però mai les imatges de qui les rep. A les xarxes podem trobar el tall de l’entrevista al propietari de la casa incendiada, que explica que li ha entrat una bomba de gas per la finestra i que l’impacte ha provocat el foc. Els titulars, però, sentencien que les protestes fan cremar la ciutat. Com en tots els conflictes d’aquesta mena, a les xarxes i tertúlies desfilen els mateixos debats de sempre: no està bé cremar contenidors. No està bé cremar cotxes. Oh és que n’hi ha que anaven amb la cara tapada. Algú va tirar pedres. Etc. La diferència, però, és que sembla que aquí aquests arguments hagin de servir per justificar la condemna de mort. En són més de 50. Quan no puc dormir, torno a posar les notícies i em trobo l’entrevista a un congressista del grup de l’actual alcalde de Lima. Li pregunten com pensen encarar aquest conflicte social. “No hi ha conflicte social, senyoreta”, li diu a la periodista, “estem davant d’un atemptat contra els que volem la pau”.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=b5060797b93a" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Jo a Lima I]]></title>
            <link>https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents/jo-a-lima-i-18c7f9e8606e?source=rss-54d4746b3cfd------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/18c7f9e8606e</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Ofèlia Carbonell Torrents]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 02 Feb 2022 16:55:42 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-02-02T16:55:42.919Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>És segurament el més lluny que he estat mai de casa, però no se’m fa estrany. Últimament m’agrada definir-me com una mossa mediterrània; és divertit i crec que em dona un punt d’interessant, més que el ja esguerrat “urban pubilla” que deia fa anys. Fa mesos que busco la meva marca i no la trobo, i aquest “mossa mediterrània” no és només fantasia. Podria ser jo, de veritat. Amb el temps he après que si viatjo a l’interior, sigui Madrid, Vic o Andorra, se’m ressequen les mans, em piquen els ulls i se’m tapa el nas. Les galtes xarrupen la crema hidratant com si fóssim a la postguerra i la boca se’m fa petiiiita, petita com una esquerda. Està clar: la pell enyora el mar. No sé, digueu-me sirena, mossa del baix-Maresme. Avui soc ben lluny del Mediterrani, però segueixo a prop de la marina. És un mar nou, diferent del que conec. Un mar gris, fred, d’onades lentes que esclaten pesades molt abans d’arribar a la sorra. I la sorra, en realitat, no és sorra sinó un camí ample de pedretes negres. El negre de la platja, el gris del mar i el blanc del cel sempre ennuvolat xoquen de manera violenta amb el verd viu dels penya-segats que separen la ciutat de l’aigua. La ciutat s’estira acotxada per la boira fins als turons que l’envolten, carregats de barraques i sorra. Passejo per la grisa, la ciutat dels reis, Lima, Perú.</p><p>Sé que parlar de viatges és un tema delicat per la meva generació, i em costa escriure’n encara que sigui en un blog que ningú llegeix. Suposo que tot gaudi està lligat al privilegi, però, irònicament, diria que avergonyir-se’n també. Em consolo pensant que en el fons hi ha poques coses que pugui defensar sense culpa; culpa pel que no deixo de menjar, el que compro o fins i tot el que desitjo amb totes les meves forces entre tiktok i tiktok quan no dormo i és tard. No sé si abrigar-me amb la hipocresia del qui assegura que, en el fons, individualment tampoc arregles res, o bé en el masoquisme del qui diu que privan-te doblement compensaràs els pecats d’altri. Avui viatjo amb l’excusa de visitar la família de la meva parella, però em sé turista i no me n’amago. Gaudeixo. De petita fullejava els atles i imaginava com seria viure aquí o allà, què menjaria i amb quina cantarella parlaria si de sobte em trobés en terres llunyanes. Tan jove i absolutament cancel·lable i problemàtica, deia que volia ser exploradora, bàsicament com totes les nenes amb alguna forma de neurodivergència sense diagnosticar que als dos mil van veure les pelis de La Mòmia. I encara que avui ja no vulgui ser arqueòloga, segueixo vivint a través de la curiositat. Veure, sentir, olorar, tastar i saber-ho tot, tot, tot; dels pocs vicis que fan que malgrat tot no m’avorreixi de viure.</p><p>La costa peruana és desert. Tant si puges al nord com si tires pel sud, a banda i banda de la carretera et segueixen dunes. Lima queda en mig de la pols com un oasi emboirat d’asfalt, verd, gratacels i barraques. Creuant la ciutat, el litoral et mostra sense vergonya on comença i acaba cada barri, clarament diferenciats, i crec que m’atreveixo a endevinar la seva riquesa per la quantitat de vegetació que els respectius governants han pogut forçar en la seva costa. Veig els encara naturals penya-segats de terra nua precedint platges d’arena, però si passo per San Isidro o Miraflores em sorprenen cascades d’heura, parcs, gespa, flors i fins i tot un petit bosc a pocs metres de l’oceà. Al cap i a la fi, a vegades també em costa de creure que Les Tres Torres i el Raval siguin la mateixa Barcelona, però miro de ser conscient de la fina línia entre la literatura “realista” i el morbo per la pobresa que es descobreix. Ja dins la ciutat, el tràfic batega esverat com formigues en la primavera, i, diguem-ne, que si jo hagués de creuar un dels seus carrers sola i sense semàfor, avui encara m’hi trobaríeu. En el poc espai que deixen els cotxes, la gent de Lima va amunt i avall, ja des de la matinada. Són pocs els que s’estan quiets. Venedors ambulants de pa amb tossino, paradetes d’arròs amb llet i passejants que et canvien euro o dollar; papaia, xirimoia, alvocat i lúcuma omplen fins a vessar els carros de fruita a cada cantonada, i, més enllà, hi ha les venedores de sucs combinats per emportar preparats en bosseta de plàstic i canyeta. Amunt i avall, amunt i avall, xicots que passegen 3, 5 i 7 gossos a 10 s. l’hora, taxis que s’aturen i et piten per si hi vols pujar i gent que entra i baixa d’autobusos de totes mides que mai no acaben de frenar.</p><p>La fascinació i la curiositat se’m barregen amb el ridícul i la culpa blanca, fent-me, per uns instants, borratxa de possibilitat. Jo, que no hauria de gaudir, ho faig i ningú m’atura. Sóc infinita. Em miro aquest mar nou, tan gris, tan fred i ben lluny del meu i em sento a casa. Entre onada i onada, surfistes diminuts batallen amb l’escuma que no descansa, i la vista se m’escapa cap als cartellets d’evacuació en cas de tsunami que envolten l’entrada a la platja. Intento calcular la força d’aquest mar estrany per saber si una mossa mediterrània el podria sobreviure, fins que el meu xicot em pren el braç i em pregunta “ara que ja som a Lima, què voldràs fer?”.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=18c7f9e8606e" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Una mossa que es fa les ungles]]></title>
            <link>https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents/una-mossa-que-es-fa-les-ungles-1f29ebb46f4c?source=rss-54d4746b3cfd------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/1f29ebb46f4c</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Ofèlia Carbonell Torrents]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 25 Jan 2022 18:19:18 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-01-26T03:46:46.869Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Soc a Lima i avui em faig la manicura. Vaig a un saló petit: tres parets, dues cadires, una pica. El porta una noia de la selva que té la meva edat i ofereix una mica de tot. Celles, pestanyes, ungles… hi ha un munt de coses per fer-te quan jugues a ser dona, i resulta que jo mai m’havia fet les ungles. Durant anys he viscut sense donar massa importància a les meves mans. Tinc els palmells amples i els dits ossuts, i no duc ni anells ni polseres. Potser perquè em molesten o potser per no haver-me-les de veure. A la mà dreta hi tinc una cicatriu de quan era petita i a la mà esquerra en tinc una del començament de la pandèmia, força lletges les dues. Sense haver-hi pensat massa, fins ara sempre m’havia tallat les ungles el més curtes possible, i au, però últimament l’algoritme del tiktok m’ensenya cada nit una corrua de vídeos de nord-americanes que parlen gesticulant, quasi amb violència, mentre fan ballar uns dits deliciosament decorats amb colors i formes de tota mena. Jo també vull tenir els dits deliciosament decorats amb colors i formes de tota mena! Ho vull, ho desitjo. Des que he intentat assumir que no he de ser bonica que trobo un nou desig naixent en les diferents maneres de decorar-me cada dia. Fa poc, corrent pel passeig marítim sentia en un podcast com la Violet Chachki deia que treballava diàriament per mantenir una mena de compromís amb la bellesa. “És feina, cansa i costa, però és la meva feina”. Prendre’m la bellesa com un hobby, com un esport o una feina m’ha regalat una sortida inesperada. Masculinitzar la meva feminitat, pintar-me, no per sobreviure sinó per veure com de bona puc ser, com tio que cuina només per fardar de barbacoa.</p><p>M’agraden les ungles amb forma d’ametlla. Una mica llargues, però no massa. M’agrada quan s’hi difuminen colors, de la base a la punta. La meva obsessió: les ungles de la Nezuko de Kimetsu no Yaiba. Intento imaginar-me-les als meus dits, obviant que encara me’ls veig com branquillons, gens semblants a les mans de la Nezuko o de les tiktokeres nord-americanes. Mentrestant, la Mary em llima els angles absurds que em fan les ungles després d’anys de tallar-me-les de qualsevol manera. Me les miro fixament amb ella, mirant d’endevinar si pensarà el mateix que jo. Sé que la vergonya és la millor estratègia per vendre qualsevol cosa relacionada amb la bellesa. Quan demano una crema en concret al Sephora, l’assistent de vendes em corregeix oferint-me’n una de diferent, assenyalant que òbviament no trio bé les meves cremes amb les ulleres que faig. A la perruqueria em comenten que tinc els cabells encrespats, i que sembla que no ho sabia, per lo mal cuidats que estan. Comprant samarretes, el dependent m’assegura que m’equivoco de talla, i que comprant-li la seva estaré més maca. Podré millorar. Ser dona, és un fracassar constant. Néixer amb el dolor a dins, que deien a Fleabag, oi? Digues dolor, digues vergonya o digues fracàs. Perdre, perdre i perdre. Però la Mary no diu res d’això de les meves ungles boterudes. Deixa la llima i diu que tinc les mans maques mentre me les posa en remull i s’aixeca a fer altres coses.</p><p>Mentre espero amb els dits com panses, a la ràdio sona “Woman” de la Doja Cat. El hip-hop en anglès m’agrada perquè no sempre entenc del tot el que diuen i puc escoltar-lo sense que la literatura m’estorbi la música. De les paraules només m’interessen la rítmica i la dicció. La llengua, amb el baix i el bombo, sonen com un instrument més de percussió. Per mi, parlar de res que no sigui música, no és parlar de música. Però avui no vull parlar de música. A “Woman”, la Doja acaba un vers fent “Mother earth, mother Mary rise to the top, divine femenine, I’m femenine (why?)”. La cosa és que, fins fa poc, jo entenia “define femenine, I’m femenine”. Vull pensar que de qüestionar la feminitat a venerar-la potser no hi ha tant de camí com sembla, i ric amb la meva confusió. Entre “divine” i “define”. Defineix la feminitat, el diví femení. Quan tenia set anys, vaig tallar-me els cabells com un nen i vaig decidir deixar de portar vestits. Al cap de poc, però, vaig voler fer-me arracades perquè paressin de dir-me nen. Creixent, la meva relació amb el gènere seria igualment absurda (com les de tots, suposo). M’obsessionaven les princeses, però jo només em disfressaria de princesa-guerrera. Volia ser la Mulan, o la princesa Leia, mentre en secret veia la Blancaneus i Bella Dorment de manera obsessiva. Tot i que vaig ser de les primeres del meu grup d’amigues en interessar-me pel maquillatge, tenia claríssim que si em posava talons per anar a la discoteca de tardes, ho havia de compensar duent texans en comptes de faldilla. Si em pintava els llavis, no em feia la ratlla. Si em feia trenes, no em posaria arracades.</p><p>Negociar la teva identitat és cansat. La Mary em pregunta de quin color vull les ungles i jo li assenyalo un blau cel arraconat entre vermells i rosats. Potser encara em queden engrunes de misogínia interioritzada, o potser és que per fi em deixo explorar quina dona vull ser avui dimarts vint-i-cinc de gener. Viure la fantasia, que diuen les nines del Drag Race. La Mary i jo ens aixequem per anar fins a la caixa. Per no fer-li perdre més temps, furgo dins la butxaca dels texans per treure els diners i una mica de propina, però quan li deixo a la taula ella els rep amb un esgarip. El blau cel ja no és a les meves ungles sinó que empastifa els bitllets, els texans i la meva pell. Hi ha moltes coses a fer-te quan jugues a ser dona, però sobretot hi ha coses que a deixar de fer.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*ZM-TYNvvrgofFwybLscsxw.jpeg" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=1f29ebb46f4c" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Una mossa amb mocs al cap]]></title>
            <link>https://medium.com/@ofeliacarbonelltorrents/una-mossa-amb-mocs-al-cap-d2ec9f463bc4?source=rss-54d4746b3cfd------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/d2ec9f463bc4</guid>
            <dc:creator><![CDATA[Ofèlia Carbonell Torrents]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 08 Jan 2022 18:45:10 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2022-01-08T18:45:10.161Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Arriba com una onada a l’estiu, tèbia, mandrosa. No fa mal, tampoc sorprèn. Però quan la tens a sobre ja és massa tard per córrer. A la bassa el llibre, les ulleres i la tovallola, a la porra tot el que volies ser. De fet, en aquesta fantasia meva, el primer instint mai no és córrer sinó quedar-se immòbil, dissimulant, com si d’alguna manera poguessis fer que l’aigua et passés de llarg. Aquest és el primer estadi de la febrada, descobrir una fe estúpida i cruel: la creença que, si no vius, la vida et pot deixar en pau. Quietet, sense respirar. Sense rentar-te les dents i sense contestar whatsapps. Dit així sembla dramàtic. “Si no vius, la vida et deixarà en pau”, un vers facilet per un youtuber que ara vol cobrar de poeta. Però no ho és. De fet, és l’absolut contrari a la bellesa, terrible o no, o al sentiment que implica qualsevol intenció transcendent. És l’absència: fàstic, avorriment. Parlem d’una marea buida i tèbia i pesada que t’entra pels narius i les orelles fins que tot tu et fas buit, tebi i pesat. Podria ser una nova variant de Covid o l’argument d’una estrena al Festival de Sitges, però vull pensar que, sobretot, també té un punt de comèdia.</p><p>Mentre l’art ha escrit sempre aquest mal com una excusa pels genis, jo sé en secret que la majoria de brots me’ls passo debatent aferrissadament si val la pena menjar, dutxar-me o sortir de casa. Les nits d’excel·lència i creació desfilen davant dels meus nassos mentre penso que tinc gana i el cos no em respon ni per anar a la cuina a fer una truita, i així em tinc a mi mateixa batallant durant hores fins que, triomfant, corro a fer-me un sandvitx de pa bimbo i vergonya just abans d’anar a dormir, per fi. Un dia més sense haver escrit ni un poema, ni un guió ni el disc que compensarà tot això, em dic com qui compta ovelles. Perquè així ens ho van prometre, no? Allò que t’impedeix viure una vida normal farà que en visquis una d’extraordinària. Seràs més savi, divertit, interessant; faràs art que inspirarà durant vides als que no ens poden entendre. Però el que jo he entès, finalment, és que res d’això era cert. Hi ha gent sàvia que a més conviu amb aquest mal. Gent divertida que resulta que també ho té. Artistes que sembla que ho pateixen. Però mai, mai és a l’inrevés. Com m’explicaré a mi mateixa, que tota aquesta soledat finalment no valdrà la pena? Com m’admetré que el meu mal és tan poc interessant com un constipat? Una marea buida, tèbia i pesada entrant pel nas i per les orelles. Mocs al cap.</p><p>Per molt que es facin fils de twitter, mil articles i una Marató, és difícil parlar-ne amb qui necessita entendre’t. Si amb prou feines entenem la pena, com es pot explicar un desert? En un desert no hi ha història, ni principi ni final, és un cercle: quilos i quilos de sorra esborronant el criteri, pesant sobre les intencions. Al desert es fa de nit i de dia, i qui dia passa, any empeny. Seria més fàcil excusar-nos amb una tragèdia, oi? Un cor trencat o una injustícia, tot allò que Hollywood ens ha anat mastegant. Però assumir que a vegades, senzillament, no hi ha motiu, seria haver d’encarar-nos amb l’absurd de la vida. La loteria de l’existència ha decidit que el cul et pesi més que als altres, igual que pot decidir que t’atropelli un camió o que se’t mengi un tumor. Potser per això és que no en sabem parlar com caldria, perquè evidencia que no podem escapar la sort, sigui quina sigui. Parlar-ne t’obliga a reconèixer un mal que no pots entendre i que fins fa res només t’han sabut explicar a través de la pena, com un conte. I aleshores el que passa és que, quan no trobes motiu per la pena d’algú, el mal se’t fa inversemblant, fantasia. “A mi no em sembla que estigui tan trist”, pots pensar, “S’ho fa tot dins el seu cap”, “Té la vida regalada i no la sap aprofitar”. Però és que les fantasies també condemnen. Atrapar-te a tu mateix en una espiral d’apatia, perdre amics, oportunitats i les ganes de fer res, de viure, és igualment perjudicial encara que passi tot dins del teu cap. La llar es fa presó i la presó, llar. Al final, és només un cervell mal entrenat. Un ego poc flexible. Un diagnòstic que ens entestem en fer passar per poesia. Desert, onades, mocs al cap. Tens un clínex?</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=d2ec9f463bc4" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>