<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Pau C. on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Pau C. on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@pewcorbi?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/0*CDpHFiGTXgUiWw6Y</url>
            <title>Stories by Pau C. on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 17:26:48 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@pewcorbi/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[Li’l Darlin’]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/lil-darlin-45022335e4ba?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/45022335e4ba</guid>
            <category><![CDATA[vita-quotidiana]]></category>
            <category><![CDATA[existentialism]]></category>
            <category><![CDATA[jo-que-sé]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 09 Nov 2026 08:23:24 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-11-09T10:11:29.267Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/728/1*Vqjxi3OvHF8nHQAiBELM9A.jpeg" /><figcaption>Backrooms emocionals</figcaption></figure><p>Al llarg de la setmana es viuen molts moments emocionalment interessants com per exemple l’eufòria nocturna d’un dijous que decideixes sortir, l’emprenyamenta d’un dimarts al matí en veure que és com un dilluns, però pitjor o la tranquil·litat aparent d’un dissabte al matí sense despertadors. Són moments específics on la nostra vida quotidiana fa que experimentem certes emocions que ens recorden que som humans, o almenys així és com ho veig jo.</p><p>S’ha parlat molt també, d’una sensació de buidor extrema que s’apodera de nosaltres els diumenges al vespre, vora les 19:00 de la tarda. La causa? El fet que l’endemà toca anar a treballar i ja et fa començar a pensar a preparar-te el dinar de tupper, resar perquè el tren vagi bé i a entrenar el teu costat zen per suportar al gilipolles de torn que es creu que està per sobre teu només perquè fa 20 anys que està a l’empresa. Tot i ser un igual, eh, però tant se val si s’és gilipolles, se serà gilipolles fins al final.</p><p>El cas és que aquesta sensació de buidor l’he decidit batejar amb el nom de “backrooms emocionals” i, de moment, n’he detectat dos instants al llarg de la setmana. El primer l’acabem d’esmentar i el segon jo diria els dilluns al matí anant cap a la feina, i s’accentua si vas en tren. Les sensacions que experimentem en aquests “backrooms emocionals” són: una buidor d’esperit extrema, una calma ansiosa, una determinació dubtosa i un sentit d’obligació i culpa.</p><p>Si us hi fixeu, són tot d’emocions contradictòries, sensacions que al meu parer són les que realment et fan sentir viu per sobre dels altres moments que hem dit abans, ja que, són les que més t’apropen a viure la vida, que en si és un reguitzell de contradiccions existencialistes. Ja sabeu, viure per acabar morint i aquestes coses…</p><p>Sigui com sigui, està bé posar-hi nom i detectar-ho perquè així et pots preparar per afrontar-los de la millor manera possible. Jo per exemple aguanto aquests embats existencials a cop de jazz, concretament amb la cançó “Li’l Darlin’” de Count Basie and his orchestra que considero la millor “cançó medicina” per aquests moments.</p><p>En fi, tot això ho escric un dilluns al matí al tren, que ja porta retard i un parell d’aturades, camí a la feina amb la tranquil•litat, la melancolia i l’angoixa existencial d’un d’aquests “backrooms emocionals”.</p><p>A l’arribar he d’anar a reclamar un bitllet, això implica fer una cua eterna i discutir-me amb la dona de la taquilla sobre la relativitat del temps. Crec que abans d’arribar em posaré la cançó de trash metal “Are you dead yet?” de Children of Bodom per posar-me a to.</p><iframe src="https://cdn.embedly.com/widgets/media.html?src=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fembed%2Fnqn4nyZz0to%3Ffeature%3Doembed&amp;display_name=YouTube&amp;url=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3Dnqn4nyZz0to&amp;image=https%3A%2F%2Fi.ytimg.com%2Fvi%2Fnqn4nyZz0to%2Fhqdefault.jpg&amp;type=text%2Fhtml&amp;schema=youtube" width="640" height="480" frameborder="0" scrolling="no"><a href="https://medium.com/media/0cc3497f4d313a69078b1d3f8cf0aced/href">https://medium.com/media/0cc3497f4d313a69078b1d3f8cf0aced/href</a></iframe><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=45022335e4ba" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Se me’n va la pinça… o no]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/se-men-va-la-pin%C3%A7a-o-no-b2bfdbfc552b?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/b2bfdbfc552b</guid>
            <category><![CDATA[humor]]></category>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <category><![CDATA[opinió]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 31 Mar 2025 11:12:58 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-12-23T09:55:53.502Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>L’altre dia per coses del destí em va tocar matinar. No, no com els influencers aquests que es lleven a les tres del matí per fer una rutina basada a enfonsar la cara en un bol amb gels, que sense cap mena de dubte ho fan per no adormir-se, i per optimitzar al màxim la seva existència de persona rica i privilegiada, no. Vaig matinar com la gent normal per anar a la feina amb tot el pes de les lleganyes, les hores de son i l’existència. Totes elles aguantades per un cafè miserable que actuava com a David contra el Goliat que eren les meves ganes d’estar al llit, dins del meu cos.</p><p>Per a més inri em va tocar agafar el transport públic dempeus i quan vivia aquella experiència col·lectiva que és agafar el tren amb persones que com jo tenien obligacions massa matutines vaig poder observar una cosa que em va obsessionar durant 30 segons. Quan sortíem de l’estació com un ramat de xais, vaig veure un senyor que a l’esquena duia enganxada una pinça d’estendre la roba. L’individu no s’havia adonat que la duia i la passejava inconscient per tot arreu, entre els presents despertava una barreja entre mofa camuflada en mirades, somriures sords i una indiferència total.</p><p>Jo que sempre he sigut molt de símbols, em vaig prendre aquella imatge com si fos una punyalada de la rutina. El fet d’haver sortit de casa sense comprovar que la jaqueta no portava cap pinça d’estendre la roba enganxada, denotava certa pressa vital de l’individu marcada per quelcom superior a ell que el fèia anar trasbalsat amunt i avall. En definitiva, que amb la pinça a l’esquena s’entenia que l’home era tan desgraciat que no era capaç d’agafar les regnes del seu temps i de la seva vida i que simplement la seva pròpia existència l’estava arrossegant.</p><p>Aquella escena em va fer sentir compassió pel pobre individu, que en desaparèixer, vaig desitjar que en un futur pogués sortir d’aquella roda vital en la qual estava atrapat i que aconseguís, d’alguna manera o altre, ser feliç. Aquella escena va marcar tot el meu trajecte amb reflexions internes sobre la sort que tenia de ser conscient de la meva vida i sobre la sort que tinc que la rutina no m’arrossega impedint-me viure.</p><p>En arribar al meu destí, cansat del treball mental que havia fet, d’haver-se aixecat massa d’hora al matí i de només haver esmorzat un cafè vaig seure al seient on m’havien assignat. De cop, una punxada a l’esquena em va fer saltar de la cadira, aleshores un record fugaç va passar pel meu cap. Ahir vaig utilitzar la rentadora i la roba ja s’havia eixugat aquest matí.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*r7RA_rNZrQbSNwrW5N1Kkg.jpeg" /><figcaption>Jo quan no se m’ha anat la pinça</figcaption></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=b2bfdbfc552b" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Em sento perdut]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/em-sento-perdut-6396ace92b16?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/6396ace92b16</guid>
            <category><![CDATA[vida-adulta]]></category>
            <category><![CDATA[reflexions]]></category>
            <category><![CDATA[articles]]></category>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 28 Feb 2025 11:45:32 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-02-28T11:47:40.609Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*0I4Z9-XMg533f_0zUCAcGA.jpeg" /><figcaption>Buscant-me en un tallat (No és cigaló)</figcaption></figure><p>D’aquí a 17 dies faig 28 anys i em sento perdut. No us ha passat mai que heu passat per una època en què no sabíeu que fer amb la vostra vida? En aquests instants estic passant per aquí, tinc un objectiu clar, però no sé quin és el millor camí per arribar-hi i no tinc gaire clar si hi arribaré i el que és pitjor, no hi ha pla B. És curiós perquè em sento com si hagués tornat 10 anys enrere però amb més llibertat, més responsabilitats, menys grans a la cara i més pèl al nas.</p><p>Es passa malament quan estàs passant per aquest període, però està bé sentir-se així de tant en tant, considero que a vegades la vida t’ha de frenar perquè et qüestionis el teu dia a dia i consideris si estàs anant pel camí que vols o no. No em vull preocupar perquè la vida posa cadascú al seu lloc... Suposo, no ho sé, miro de ser optimista de cara a un hipotètic futur on estigui tranquil i en pau. M’ha quedat super zen això.</p><p>M’he quedat a l’atur i és el primer cop que no trobo la manera de fer-me cap pla de vida perquè el que vull està en conflicte directe amb la realitat. Quan et sents perdut anímicament ets una muntanya russa i has de tenir el cap fred per prendre-t’ho com un temps d’aprenentatge, de reflexió i de treball personal. Us juro que estic fent tot el possible per prendre-m’ho així, però és més complicat que arreglar en Montoya per dins.</p><p>M’he adonat que necessito una feina, necessito sentir-me útil. I sí, això és el capitalisme fotent-me el braç pel cul i utilitzant-me com si fos un titella, però és que ho necessito. Sóc bo ocupant el meu temps lliure fent coses, però el meu temps lliure és perquè tinc un temps ocupat. Quan no hi ha res que ocupi una part del meu temps i tot el que tinc és temps lliure, m’atabalo i m’angoixo perquè no guanyo diners per sobreviure. I sí, és trist, però què puc fer?</p><p>De moment tinc tres opcions:</p><ol><li>Avui s’alineen els astres. Així que puc esperar que em truquin d’una feina</li><li>Resignar-me a buscar una feina de merda i guanyar diners sense ser feliç</li><li>Escriure el que penso en una web i compartir-ho.</li></ol><p>A veure si endevineu que he fet. Exacte, comprar-me un telescopi per wallapop.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=6396ace92b16" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Les veus del meu cap]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/les-veus-del-meu-cap-181057fe95ca?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/181057fe95ca</guid>
            <category><![CDATA[articles]]></category>
            <category><![CDATA[humor]]></category>
            <category><![CDATA[opinió]]></category>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <category><![CDATA[ràdio]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 13 Feb 2025 12:34:01 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-02-13T19:15:32.269Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*AL0CXA5YFtI8UwUhhvV1rA.jpeg" /><figcaption>Jo abans de ser una veu</figcaption></figure><p>Fa anys que sento veus dins del meu cap, només llevar-me ja hi són allà: comentant la jugada, parlant del temps que farà avui o sobre el que ha passat últimament al món. No és una sensació desagradable, al contrari, em llevo sempre sent partícip d’una conversa i em fa sentir acompanyat.</p><p>Aquestes veus m’acompanyen mentre em faig el cafè en el qual, inexplicablement, sempre es forma una tertúlia en la qual participo afirmant o negant els arguments que s’hi presenten, llàstima que no m’escolten mai. També m’acompanyen al lavabo, de fet hi ha vegades que comenten coses que m’ajuden a anar de ventre i també m’acompanyen a la dutxa, però de manera molt educada es queden a l’altra banda de la cortina fins a esperar que surti.</p><p>Quan soc al cotxe continuen aquestes veus i a vegades em fan esclatar de riure posant en perill la meva integritat física, no per la carretera sinó pels abdominals que els forço de tant riure i em provoquen un dolor agut perquè no es treballen des de fa anys. Algun cop a la feina també han aparegut, fent-me companyia mentre guanyo diners per sobreviure i ajudant a que el temps passi més de pressa. Molts cops no sé ni de què parlen perquè estic fent altres coses, però si no hi son no puc treballar, m’ajuden a concentrar-me.</p><p>Les veus hi són pràcticament tot el dia, dic pràcticament perquè sí que hi ha un moment en què aquestes veus desapareixen. Amb l’ajuda d’una combinació de tecnologia d’abans i d’ara, amb una persona fent anar uns botons i un lloc insonoritzat puc aconseguir que aquestes veus callin per poder alçar la meva. No és que la meva veu tingui més importància que les altres, ans al contrari, les veus que sonen al meu cap tenen molta més autoritat que un servidor, però en aquest instant en on tinc el privilegi de poder alçar la meva, em fa sentir que formo part d’un univers sonor què és comú a totes les persones. Em fa connectar amb el món d’una manera estranya perquè, tot i convertir-me en una d’aquestes veus no m’escolta ningú.</p><p>Un cop acabo aquesta masturbació auditiva, les veus tornen al meu cap, però ara ja d’una manera més calmada perquè s’ha fet fosc i toca abaixar el ritme. Un cop a casa, sopat i cansat, em disposo a dormir mentre sona una tertúlia esportiva, acluco els ulls i m’adormo amb la certesa que aquestes veus demà em despertaran.</p><p>(Si no s’acaben les piles del transistor, clar.)<br> <br> Bon dia mundial de la ràdio 2025!</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=181057fe95ca" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[¡Montoya no te vayas!]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/montoya-no-te-vayas-35d83f134267?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/35d83f134267</guid>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <category><![CDATA[articles]]></category>
            <category><![CDATA[humor]]></category>
            <category><![CDATA[opinion]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 07 Feb 2025 11:46:04 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-02-07T12:12:23.490Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*282vJNHnCOi9BXR-0EqO2g.jpeg" /><figcaption>Jo veient com el Montoya ve cap a mi.</figcaption></figure><p>Aquesta setmana hem tingut una nova edició del programa de la <em>Isla de las Tentaciones</em>. Ja sabeu, el programa aquell infame on les parelles posen a prova la seva relació amb temptadors i temptadores que fan tot el possible per trencar-les. Tots els concursants van a una illa paradisíaca, on els situen en dues cases diferents molt allunyades entre si: en una els homes conviuen amb temptadores i en l’altre les dones conviuen amb temptadors. Aleshores al llarg del programa es van ensenyant imatges a les parelles del que està fent l’altre i depèn el que hagi passat, al final hauran de decidir si surten junts de l’illa o no.</p><p>Bé, doncs, en l’edició passada hi ha hagut un momentàs televisiu que, malauradament, passarà als annals de la història d’aquest mitjà, en el qual un noi anomenat Montoya, després de veure imatges en directe on es veu la seva parella enllitant-se amb un altre, ha perdut el seny, s’ha tret la camisa i ha fet una carrera per una platja llarguíssima fins a arribar a la casa on estava la noia. Tot això mentre cridava tota mena d’insults cap a ella i amb la presentadora del programa, Sandra Barneda, corrent darrere seu cridant: Montoya! Montoya!<br> <br> Aquest matí diversos mitjans, entre ells RAC 1 que ha fet una sublim classe magistral del programa , s’han fet ressò d’aquest moment perquè inesperadament o no, ha aconseguit una viralitat impressionant. Mitjançant les xarxes, comptes com la cadena de menjar ràpid KFC, l’ACB de bàsquet o el US Open de tenis han fet mems que han aconseguit un munt de visualitzacions arreu del món. I aprofitant aquesta notícia tinc unes quantes de cosetes que us vull comentar:<br> <br> La primera, la viralitat. S’ha titllat aquest moment com història de la televisió i personalment crec que sí. El moment té molt de suc, la realització de les càmeres és boníssima i si això li sumes trencar amb el patró del programa i el morbo de la mateixa història fan que tinguis una barreja perfecta per enganxar l’espectador. Alguns pensaran que les xarxes socials han ajudat a fer viral el clip, però ja us dic jo que si l’haguessin repetit fins a la sacietat a l’APM hauria aconseguit un efecte semblant, no ho sé si a escala mundial però estatalment segur.</p><p>Segona cosa, el criteri de la viralitat. La pregunta que em faig és: Tots aquests comptes que han fet el mem, saben que el programa perpetua el masclisme, la toxicitat de les relacions, la misogínia entre d’altres? Resumint, saben que els valors que predica el programa van en contra dels valors que teòricament tenen les seves empreses? Que es viralitzin moments així pel simple fet d’entretenir sense tenir en compte altres factors que directament o indirectament afecten a les persones em reforça la idea de la descomunal crisi de valors que està patint la societat occidental. Vull ser optimista i pensar que la gent que consumeix aquest contingut sap que és pur entreteniment i que no s’ho han de prendre com un exemple vital, perquè si no, d’aquí a dos dies tindrem Montoyes corrent per la platja a la recerca d’una mica d’intel·ligència emocional i que voleu que us digui, em fa molta mandra.<br> <br> I tercera i última, no creieu que s’ha fet tan famós pel cognom? Montoya. Es veu que si tens aquest cognom tens un lloc reservat a la història ja sigui en el món del motor, en el món de les venjances o en el món dels acudits. Aiii… com hagués canviat el conte si en comptes de la Sandra hagués sigut l’Eugenio qui anés darrere del Montoya cridant-li: <em>“Montoya, no te vayas!”</em></p><iframe src="https://cdn.embedly.com/widgets/media.html?src=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fembed%2FmiuBSVrNQew%3Ffeature%3Doembed&amp;display_name=YouTube&amp;url=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3DmiuBSVrNQew&amp;image=https%3A%2F%2Fi.ytimg.com%2Fvi%2FmiuBSVrNQew%2Fhqdefault.jpg&amp;type=text%2Fhtml&amp;schema=youtube" width="640" height="480" frameborder="0" scrolling="no"><a href="https://medium.com/media/bfc377dc1f9717189f84e84897a76717/href">https://medium.com/media/bfc377dc1f9717189f84e84897a76717/href</a></iframe><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=35d83f134267" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[No tinc temps per la fi del món]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/no-tinc-temps-per-la-fi-del-m%C3%B3n-cc8400206e7b?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/cc8400206e7b</guid>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <category><![CDATA[humor]]></category>
            <category><![CDATA[ِarticle]]></category>
            <category><![CDATA[opinió]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Thu, 06 Feb 2025 12:53:01 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-02-06T14:33:06.371Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*rIV8lPGUAexx2VO0-wxPeQ.jpeg" /><figcaption>Auto-retrat de jo súper preocupat.</figcaption></figure><p>Diuen que hi ha un asteroide que s’està apropant a la terra i per aquest motiu l’ONU ha activat el protocol de seguretat planetària, que com a “naming” em sembla molt encertat.</p><p>Es veu que existeix la possibilitat que impacti a la terra l’any 2032, de fet, hi ha un 1,5% de probabilitat, i per aquesta raó la Xarxa Internacional d’Alerta d’Asteroides ha fet un advertiment per primer cop.</p><p>El nom de l’asteroide és semblant a un robot de la guerra de les galàxies, 2024 YR4 i té un diàmetre inferior a 150 metres, per tant, no és ni considerat un asteroide potencialment perillós. Josep Maria Trigo, investigador especialista en asteroides de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya-CSIC, assegura que no hi ha motius d’alarma i que encara hi ha molta incertesa sobre si caurà o no a la terra. El divulgador científic Joan Anton Català, afirma que la possibilitat d’impacte és molt baixa i que caldrà estar atents el 2028 per recollir noves dades que ens durà la trajectòria de l’asteroide.</p><p>Mireu, just ahir Donald Trump va dir que vol envair Gaza, expulsar la gent que viu allí, reconstruir-la i fer d’allà un lloc maco i aquest anunci se suma a l’ascens de l’extrema dreta a escala mundial, l’encariment de la vida, el problema de l’habitatge i a mil desgràcies que ens està tocant viure. Ja prou preocupant és la vida d’avui en dia que, a més, li he d’afegir que potser d’aquí a set anys un asteroide pot fotre un gran forat a la terra. Ho sento, però no tinc temps per la fi del món.<br> <br> Ja em direu quina necessitat hi ha d’espantar-nos perquè POTSER una pedra espacial ens pot fer molt de mal. És com si demà publiquessin una notícia dient que d’aquí a deu anys POTSER hi ha la COVID 2: <em>La venjança de les mascaretes hand-made</em>. No trobeu que hi ha notícies que ens podríem estalviar? Si algun dia aquest asteroide arriba a ser un problema real per la població i calgui fer alguna cosa doncs ja la farem, no? És que, ja està bé! Tot el sant dia preocupant-nos pel que podrà venir sense adonar-nos del que està passant amb el nostre món, ni fent res per canviar-ho.</p><p>En fi, tot això que us explico aquí era per desfogar-me perquè tinc massa feina preocupant-me per moltes coses que cada dia em diuen que m’he de preocupar. Entre elles, veure si per Wallapop algú es vol desfer d’un telescopi.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=cc8400206e7b" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Educació de carrer]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/educaci%C3%B3-de-carrer-46e594c1c327?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/46e594c1c327</guid>
            <category><![CDATA[escriptura]]></category>
            <category><![CDATA[humor]]></category>
            <category><![CDATA[crònica]]></category>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Mon, 03 Feb 2025 07:02:04 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-12-23T09:57:19.053Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/360/1*tJRMdGNdZ6tuUT2Vvxx42Q.jpeg" /></figure><p>L’altre dia vaig sentir per les notícies que només un 30% dels infants de primària parlen català al pati. La situació del català en espais de relació i joc que tenen els infants és crítica i aquesta notícia em va deixar preocupat. Actualment, no ocupo cap lloc de treball on hagi d’educar a infants i inculcar-los-hi el parlar català, per tant, poca cosa puc fer per ajudar a arreglar aquesta situació.</p><p>Tot i això, aquest matí se m’ha presentat l’ocasió perfecta per fer justícia a aquest fet. Resulta que hi havia canalla jugant a futbol al pati de l’escola i en un moment donat un jove ha fet un xut massa fort i massa elevat i ha colat la pilota al carrer, just quan un servidor es trobava passejant per la mateixa via on ha caigut.</p><p>Aleshores amb un xiscle exasperant, el mateix vailet que havia colat la pilota ha dit:</p><p><em>-EH SEÑOR LA PELOTA!</em></p><p>En el moment d’haver escoltat l’ordre indirecte que m’havia fet el marrec, m’ha vingut al cap la notícia de l’altre dia i, sense vacil·lar, he decidit tornar-li l’exigència al nano dient-li:</p><p><em>-Si m’ho dius en català, te la passo.</em></p><p>Ell, amb la impaciència d’un ludòpata enganxat al joc, ha vist que si es posava a debatre amb mi perdria minuts de pati, per tant, s’ha sotmès a les meves condicions i ha cedit.</p><p><em>-EH SENYOR LA PILOTA!</em></p><p>A casa s’han gastat molts diners perquè tingui una educació com cal, el “si us plau” i el “gràcies” sempre havien estat presents en les meves converses, a vegades un pèl massa. És per això que era imperatiu aprofitar l’ocasió per transmetre aquests valors casolans a la quitxalla del futur.</p><p><em>-No m’ho exigeixis, demana-m’ho bé</em></p><p>L’infant, enfadat i vermell com un titot, exclama:</p><p><em>-Eh senyor em pots passar la pilota?</em></p><p>Vaig veure una acceptació i una progressió bastant immediata del noi i això em va encoratjar a seguir. Havia aconseguit que aquell jove, suat i amb mig entrepà de mortadel·la a la mà, canviés del castellà al català i a més estava disposat (o això em va assegurar el meu EGO) a aprendre a ser educat en català, no ho podia deixar escapar.</p><p><em>-Te la passaré si m’ho demanes d’una manera educada, amb un “si us plau” i un “gràcies”</em></p><p>Ell va dir: <em>-Vale</em></p><p><em>-Es diu d’acord en català</em> _li vaig contestar</p><p>L’infant enfurismat, contenint-se la ira que li corria per tot el cos i amb notòries ganes d’insultar a tota la meva dinastia va dir:</p><p><em>-D’acord, em podries passar la pilota si us plau?</em></p><p>Aleshores, content i satisfet de la meva tasca pedagògica i amb la suficient convicció que havia ajudat a millorar el penós estat en el qual es troba la llengua catalana entre els joves. Vaig agafar la pilota i li vaig fotre un cop de peu amb totes les meves forces, llàstima que va resultar ser un xut enverinat i la pilota va quedar empalada a dalt de la tanca.</p><p>En veure tal escena vaig optar per la clàssica carrera sense mirar enrere mentre el noi embogia llençant-me insults, rebequeries i el seu mig entrepà de mortadel·la. Ell sí que va tenir força per superar la tanca.</p><p>Qui fa el que pot no està obligat a més.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=46e594c1c327" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Estic cansat de “currar-me” el dinar]]></title>
            <link>https://medium.com/@pewcorbi/estic-cansat-de-currar-me-el-dinar-a44ce90b77e9?source=rss-6551d13bf52a------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/a44ce90b77e9</guid>
            <category><![CDATA[humor]]></category>
            <category><![CDATA[ِarticle]]></category>
            <category><![CDATA[català]]></category>
            <category><![CDATA[opinió]]></category>
            <category><![CDATA[vida-moderna]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau C.]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 01 Feb 2025 11:39:23 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2025-02-01T12:52:28.212Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1000/1*uY2xoE6TyKpRPOj9-H_Lcw.png" /><figcaption>Jo currant-me uns ous remenats a la natura</figcaption></figure><p>Ja fa un temps que em vaig descarregar Tik Tok. Per culpa de la pandèmia vaig caure de quatre grapes a l’abisme infinit de fer anar el polze com si fos un engranatge mecànic per consumir vídeos compulsivament.</p><p>No hi estava enganxat, però hi passava una bona estona mirant aquests clips, estranyament o no, ja us dic jo que no, els microvideos tocaven temàtiques afins a la meva persona que em feien voler veure un rere l’altre, fins que la raó o la gana em feien desenganxar-me de la pantalla.</p><p>Les temàtiques d’aquells minifilms entrellaçats oscil·laven entre curiositats històriques com totes les malalties que patia Carles II, persones ballant una música infernal com si fossin els dansaires de la Rosalía al menjador de casa seva, vídeos de gent fent el subnormal o persones que t’ensenyen que la teva manera de viure, que has tingut sempre, és una merda i què per triomfar t’has de fotre en una banyera amb gels a les 5 del matí entre d’altres.</p><p>Bé, jo avui em vull centrar en un tipus de clip en concret, ja aviso que és la temàtica més recurrent dins del meu algoritme, i són els vídeos de receptes de cuina. En ma vida havia tingut tanta necessitat de currar-me els meus àpats com ara. D’ençà que passo l’estona a aquesta aplicació, ha nascut dins meu una necessitat imperiosa de cuinar cada plat com si treballés pel Jubany i és totalment insostenible.</p><p>Dins de la meva dieta han aparegut ingredients que no havia imaginat que existissin, he tingut obsessions temporals per plats o ingredients concrets com quan ens va donar per la focaccia de pesto, mortadel·la i burrata o ara amb els cinnamon rolls aquests de canyella que es fan per tardor. M’han ensenyat mil maneres de preparar el cafè i jo ja no sé quina és la correcta, cada x temps hi ha una obsessió per la cuina d’un país (fa un temps amb les smash burgers i ara amb la pasta italiana) i el pitjor de tot és que els plats fan bona pinta. I crec que aquest és el problema.</p><p>La manera d’explicar els passos de la recepta de cuina combinats amb el poc temps que dura el clip perquè no oblidem que el què és curt és el video, no fer la recepta, més el resultat final que sembla que el plat sigui de catàleg, fan que et sentis optimista i amb prou destresa per poder elaborar tu mateix una recepta d’aquestes.</p><p>Però aleshores, quan comences a preparar el plat, t’adones que no tot és tan ràpid ni tan fàcil ni té la mateixa pinta i, sobretot, que ni ets capaç de fer-ho bé. I aquí és quan ve la frustració que et fa tocar de peus a terra i et recorda que quasi tot el que ve d’una pantalla és mentida. Per mostra la tele, el tiktok, les fotos d’Instagram o els missatges de whatsapp de gent que et pregunta com estàs i seguidament et demana un favor.</p><p>En fi, crec que som presos de les expectatives que ens incrusten al cervell aquests petits tràilers gastronòmics i jo ja n’estic tip de currar-me el menjar. Vull menjar normal com sempre, sense floritures ni mandangues ni tècniques de xef.</p><p>Tot i això, m’he comprat galtes de porc, pebrots, alls, cebes, espècies vàries, pastanagues, farina, nitrogen líquid, un tipus de col xinesa, acompanyaments alemanys, vinagreta grega i algun que altre ingredient d’exòtic origen. Ara em posaré a fer la recepta aturant cada 2 segons el vídeo per poder seguir els passos correctament.</p><p>Sort que encara em queda pa, tomàquet i fuet al rebost.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=a44ce90b77e9" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>