<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by Pau Font Ganyet on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by Pau Font Ganyet on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@pfontganyet?source=rss-83940977cd47------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*EUcoXVuiffEjUwy1G-_LZA@2x.jpeg</url>
            <title>Stories by Pau Font Ganyet on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@pfontganyet?source=rss-83940977cd47------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Fri, 20 Nov 2026 15:00:32 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@pfontganyet/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[Sentir-se, divagar.]]></title>
            <link>https://medium.com/@pfontganyet/sentir-se-divagar-6d18ae4949dc?source=rss-83940977cd47------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/6d18ae4949dc</guid>
            <category><![CDATA[nation]]></category>
            <category><![CDATA[sovereignty]]></category>
            <category><![CDATA[catalonia]]></category>
            <category><![CDATA[independence]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau Font Ganyet]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 11 Sep 2026 18:20:13 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-11-13T17:10:41.152Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/0*MFSh6ORjVn5jb6cH.jpg" /><figcaption><em>Antoni Tàpies, Les quatre cròniques (1990). Sala Tarradellas, Palau de la Generalitat de Catalunya.</em></figcaption></figure><p>Estimats senyors meus, nostres, senyors dels cels i d’arreu, senyors i senyores de tots els Déus, senyors que empaiten la independència amb un fervor que agradaria veure amb d’altres assumptes, senyors que senten i només se senten i parlen només de sentiments sense poder arribar a raonar, a entendre, a copsar, a buscar el camí del formalisme, a buscar la via cap a la veritat, senyors meus de la Catalunya nostra que ja és davallada per complet, els diria avui, per favor, que m’escoltessin, que atenguessin <strong>a </strong>la crida meva càustica i severa i punyent, però compassiva, necessària i atenta, de bona voluntat, amb l’esperança no de transformar, no de redireccionar, no de fer canviar, però d’intentar alçar els caps cots, d’intentar alleugerar els tan preuats, tan estimats sentiments, de fer que les gents aquestes catalanes que vaguen i divaguen arreu comencin a raonar amb la cosa adulta que ja els pertocaria a aquestes alçades de la vida, o de la pel·lícula, doncs, senyors meus, per favor, atenguin a aquest crit de desconsol d’algú que els demana que alguna vegada l’escoltin, parin i almenys sentin de fons aquesta pregària de súplica, aquesta cosa meva tan sentida que, malgrat ser-ho, no té ni tindrà mai ni sentiment ni virtut ni glòria, sinó la voluntat expressa i desinteressada i desacomplexada de traçar un camí, que mai serà recte, cap a la clarividència.</p><p>Aquests senyors meus, amb gran pena meva, han buscat sempre l’exteriorització, el crit, el dir, el manifestar del sentiment, del sentir-se com a arma cap a l’assoliment del preuat estat de nació política, però encara no s’han adonat que el sentiment i la simple conjugació d’identitats subjectives o de suposades identitats compartides o de filiacions entre gents no portarà mai a la nació política, no portarà a la sobirania, i tal vegada només podria portar, o ja ha portat, a una certa unitat, que tampoc, metafísica i pletòrica, a una unitat d’unes gents que creuen que unides i determinades autònomament, replicant la misèria del concepte purament metafísic de l’autos i de l’autonomia, fundaran al món una nova nació política a partir de les pròpies gents, sense cap estat. I encara queda per saber si hi ha hagut gents o imperis o estats o nacions que a la història universal s’han autodeterminat, s’han determinat sense necessitar res ni ningú, que per si soles han assolit un estat, un ésser, que empaitaven. Queda per saber si la història és determinista, o és tota pura cosa atzarosa, amb les seves causes, però intrínsecament variable i no predictible o decidible per unes gents organitzades i autodeterminades, o cabria dir que l’imperi espanyol va caure perquè havia de caure? I el romà? I l’imperi anglès? Ni l’Imperi romà, ni l’espanyol, ni el britànic van caure perquè haguessin de caure, però tampoc van desaparèixer per atzar pur. La història política no és l’execució d’un destí ni el producte d’una voluntat que es determina tota sola: és una concatenació de forces que cap dels seus actors governa completament.</p><p>De sentir-nos ningú no en farà res, a ningú no li serà important, ningú no atendrà les súpliques que siguin sostingudes per històries fantasioses i relats de colonització metafísica i el sentimentalisme subjectiu que tantes vegades tots aquests senyors meus invoquen, sinó que la formació de la nació política catalana, tal vegada algun dia llunyà, vindrà amb la força i la lluita de les idees, del raonament, de trobar l’escletxa que permetria una independència d’unes dificultats titàniques, quasi impossibles, o amb la lluita revolucionària, com ha estat la fundació de les nacions polítiques contemporànies, o d’un abandonament, d’un deixar anar d’Espanya que trencaria la unitat administrativa i sobirana de la nació espanyola i coronaria a Catalunya com a nova nació mundial, una nova entitat sobirana a la terra.</p><p>Si n’hi ha que se senten enganyats i traïts i estafats per la classe política oligàrquica, tal vegada convindria que miressin dins seu a veure que hi troben, a veure si saben veure com funciona una oligarquia de partits o a veure si saben el que és la política metafísica o la metafísica en política. Convindria, tanmateix, que les gents aquestes nostres comencessin a definir-se, a estudiar per definir-se, a llegir i a deixar-se sorprendre a partir de l’aprendre per deixar enrere d’una vegada (alàs!) l’opinió i el sentiment i entrar o dreçar el camí vers la veritat política. Però em temo que De la Boétie tenia raó i que aquests senyors nostres estan tots completament adormits, completament sotmesos a la ideologia, amb els ulls i tots els sentits possibles enterrats, amb l’enteniment esvaït, gran pena nostra (i seva). I que es definissin d’una vegada per totes quan parlen de nació, si és que mai en parlen o en poden arribar a parlar. De quina nació parlen? Ètnica, cultural, canònica, biològica, fraccionària, política, històrica? De nació política encara no en son, car la sobirania és en altri, però llavors quin tipus de nació és Catalunya? Nació à la Renan? Nació à la Carles Boix? Nació à la catalana? Nació moderna? Nació fraccionària? Ningú no s’aclara, ningú no sap res. I tots consumits per la ideologia.</p><p>Els diria també a tots ells que deixessin enrere la metafísica i l’idealisme, la confusió, el parlar amb sentimentalisme, l’expressar-se amb mitologia diversa i amb concepcions allunyades de la materialitat i el formalisme i la cosa real, la pols d’estrelles, d’enquadrar-se sempre en una visió de la democràcia purament fantasiosa, purament grega i directa i com si encara fóssim a l’era de Pèricles, com si la democràcia fos una cosa realment i completament modelable pels senyors, i que deixessin de parlar del poble, que deixessin de parlar en abstracte i, altra vegada, defineixin, que s’atreveixin a definir, a conceptualitzar, a acotar. Elevar a sobirana la suposada nació catalana i igualar-la a la nació política espanyola és un espant i un absurd, és no saber res sobre sobirania, i suposar, a partir del mite de la cultura de Fichte, que a cada cultura li correspon un estat, que a partir de la cultura, d’aquest sentimentalisme i d’aquesta identitat compartida de llengua i història, és legítim o obligat fundar un estat, una nació política.</p><p>I malgrat tot, i amb tot, seguiré mantenint que l’autodeterminació i la independència catalana són problemes filosòfics de primer ordre, per contenir en ells, per haver de definir i treballar amb conceptes de la tradició filosòfica, i perquè només seran solucionables a partir de la lluita de les idees. I aquesta lluita encara no s’ha brindat, no s’ha lliurat. Ha quedat tot en una mena de cosa sentimentalista, identitària, rabiosa, odiosa i infantil d’intentar convertir aquests sentiments i aquesta unió metafísica d’un poble en un nou ens sobirà a la terra.</p><p>Així doncs, estimats senyors meus, nostres, senyors i senyores i senyoretes de tots els Déus, els diria que sentir-se no és ser, que voler no és poder, que afirmar-se no és constituir-se, que cap poble metafísic no compareix davant la història pel sol fet d’haver-se invocat a si mateix, i que entre la nació imaginada i la nació política, entre la identitat que es proclama i la sobirania que s’exerceix, hi ha una disparitat i un espai per omplir, una buidor severa i càustica i que caldrà veure com s’omple, i els demanaria amb aquesta encara esperança meva que deixessin de confondre tots aquests conceptes que aquí s’han abordat, que estudiessin aquestes categories i paraules filosòfiques i que, d’una vegada per totes, es definissin, aixequessin el cap i maduressin, perquè mentre encara només hi imperi el sentiment i hi manqui la lluita de les idees i de la raó, mentre hi manqui l’enteniment i la coneixença dels conceptes apuntalats, Catalunya continuarà vagant i divagant pels camins circulars de la pròpia representació, creient que avança perquè camina, que assoleix perquè proclama i que existeix políticament perquè s’afirma i es contempla amb un fervor envejable en el mirall de la seva identitat, i llavors, senyors meus i de tots els cels, no bastirem o bastiran mai cap nació política sobirana, sinó que tornaran, tal vegada i altra vegada, al mateix punt de partida, a la terra nostrada i profunda dels sentiments inesgotables i intocables, i de les determinacions impotents, on sentir-se és no ser i on per no atrevir-nos a pensar ens tornem a sentir i, sentint-nos, només divaguem.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=6d18ae4949dc" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Aproximació als principis d’una democràcia política: el problema és la nació.]]></title>
            <link>https://medium.com/@pfontganyet/aproximaci%C3%B3-als-principis-duna-democr%C3%A0cia-pol%C3%ADtica-el-problema-%C3%A9s-la-naci%C3%B3-962c58aec40a?source=rss-83940977cd47------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/962c58aec40a</guid>
            <category><![CDATA[democracy]]></category>
            <category><![CDATA[nation]]></category>
            <category><![CDATA[republic]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau Font Ganyet]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 02 May 2026 10:02:06 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-11-13T17:11:34.446Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*i6hw7t-0P1TogKPRiyg7sw.jpeg" /><figcaption><em>Antonio Gisbert, Afusellament de Torrijos i els seus companys a les platges de Màlaga (1888). Museo Nacional del Prado, Madrid.</em></figcaption></figure><p>Fukuyama pronosticà, potser de forma equívoca, que la democràcia era, en certa manera, el final de la història: que més enllà de la democràcia no hi havia sistema millor, més just o realment i possiblement implantable en el si d’una societat civil. Potser Fukuyama desconeixia la teorització aristotèlica sobre la generació i degeneració dels sistemes polítics, o que realment, al món, no podem ni podríem dir que hi ha una democràcia que pugui ser dita de política, una democràcia política realment existent, implantada i funcionant. I aquest, molt segurament, és el problema filosòfic, polític, jurídic i social més important i transcendent de la contemporaneïtat, car és difícil trobar en una societat política qüestió o problema més rellevant que aquell que versa sobre el sistema polític, base, fonament i sosteniment de tota vida política, de tota matèria i activitat continguda dins les parets del sistema.</p><p>Tot i creure que la democràcia és arreu i pertot i que les societats més políticament empobrides estan transicionant vers un sistema democràtic, la realitat, com aquí s’exposarà i es defensarà, ens evidencia que la sobirania, realment, no rau en les gents, en la nació, sinó en altri, i que cal, encara, fer un pas més vers l’adquisició — si així es vol i si així es creu — de democràcia, de democràcia política. És en aquest punt on veiem amb prou clarividència que cal, que és imperativament necessari, bastir i cloure una definició política de democràcia, essencial i mínima, sorgida de l’evolucionisme històric i partint des de les primeres formes de participació política ciutadana, perquè no pot haver-hi, com així sempre s’ha dit, com així sempre s’ha cregut, tantes definicions de democràcia com filòsofs hi ha per un sistema que ha de ser implantat, que ha de ser clos i definit, que ha de ser practicat en territoris arreu.</p><p>A partir d’aquest plantejament, caldrà que abordem dos problemes filosòfics entrellaçats i necessàriament connectats, l’un portant a la solució de l’altre, sobre dos conceptes que, malgrat la nombrosa literatura que sobre ells s’ha produït, no hi ha claredat conceptual ni filosòfica sobre el seu significat, i que caldrà, així, almenys, aproximar-s’hi: el problema de la democràcia (política) (primer) que no és altre que el problema de la nació política (segon), nucli i essència de la democràcia, nucli possibilitador de la sobirania de les gents. Dos problemes que s’hauran de resoldre des de la filosofia, i no des de la fenomenologia política, per la implicació essencial de conceptes pertanyents a la tradició filosòfica, per conceptes que caldrà anar definint i cloure.</p><p>Abans, però, de debutar l’aproximació a la seva resolució, cal que, primerament, definim què entenem per democràcia política i per què cal, en un primer pla, diferenciar els dos grans tipus de democràcia, a part també d’altres distincions menors. Si anem a buscar el seu significat etimològic, la democràcia es fonamenta en el poder, en la sobirania, de les gents, del poble, fet que caldrà dirimir i acotar més endavant. A partir d’aquesta base, i de la igualtat predicada per Pèricles, es bastí, en l’època atenenca, la democràcia directa o assembleària, que entrà en greu crisi per la limitació de la representació i el vot segons la riquesa i el poder, defensada més tard per Jean-Jacques Rousseau davant el seu rebuig de la democràcia representativa a partir dels partits polítics, i que esdevingué materialment impossible en la crescuda demogràfica i en la voluntat creixent de representació i participació en política de la totalitat del cos de ciutadans. La democràcia directa quedà només reservada per a les polis gregues on era possible la formació d’assemblees (<em>ekklesía</em>) per a la participació directa en política de l’electorat, degut a la baixa població i a la capacitat organitzativa que ho possibilitava, i a la limitació evident de l’electorat, amb un 40 % de població esclava. Fou llavors, a partir de la concepció jurídica de la representació introduïda per Marsili de Pàdua el segle XIV, quan els pares constitucionalistes americans introduïren, sense agradar-los-hi el terme, excepte per Hamilton, la democràcia representativa, fundada en l’atribució de la potestat política i de vot a tercers, de la voluntat i la llibertat política de l’electorat, establint un sistema mig de representació i transmissió de la voluntat via els partits polítics. Seria aquesta, doncs, una primera forma de distinció i separació dels tipus o de les formes de democràcia política, com a forma de govern, encara que la democràcia directa sigui formalment i materialment impossible en la contemporaneïtat, i quedi la democràcia representativa com a única opció vàlida i aplicable en les nostres societats.</p><p>Aquesta diferència entre representativa i directa correspon a dues formes de democràcia política i formal, de formes de govern. Però la concepció actual sobre el que és la democràcia és allunyada de l’associació entre democràcia i forma de govern, de poder. Segons la definició i la distinció que formula George Santayana a <em>La vida de la raó o fases del progrés humà</em>, i les múltiples ampliacions que s’han fet des del dret constitucional, la democràcia es distingeix entre formal (o política) i material. La democràcia material correspon a uns ideals de govern, de societat, de país, fundats en la igualtat, en l’equitat i la justícia social, que involucren tant la política com l’economia, la cultura i els moviments socials, possible contingut d’un sistema polític. Alternativament, la democràcia formal correspon a una forma de govern, un sistema polític, un sistema de pilars i principis que constitueixen les regles de joc d’un estat, independentment del seu contingut, de si el desenvolupament del govern o de la seva vida social és democràtica o s’aproxima a la igualtat o la justícia social, matèria pròpia de la democràcia material.</p><p>Aprofundint en les seves diferències, només la democràcia formal és possiblement implantable i capaç d’establir-se com a sistema de govern, a l’estar basada en la llibertat política col·lectiva, la llibertat política conjunta d’una nació, reeixida a partir del poder constituent lliure en l’establiment d’una constitució amb la voluntat col·lectiva, unilateral i democràtica de la nació. La democràcia material, contrariament, basada en l’ideal utòpic de la igualtat i l’equitat i la justícia social, només pot ser establerta com a tendència, però mai implantada de forma absoluta en un país, subsistint, doncs, només, com una sèrie d’ideals i valors d’un govern, d’un estat o d’una constitució, mai com a sistema tancat i absolut possiblement implantable.</p><p>L’establiment d’un sistema de democràcia formal, política, basada en la llibertat política col·lectiva té el valor inherent de la igualtat, doncs només quan la llibertat política és estesa en el conjunt de la nació, quan és possiblement exercida pel conjunt poblacional, hi ha possibilitat d’establiment d’un sistema democràtic. La democràcia formal té una tendència irrefrenable cap a la igualtat a partir de la llibertat política, mentre que la democràcia material només concep un sistema basat en l’utopia que significa l’assoliment de la igualtat i la justícia social, deixant de banda la llibertat política de la nació.</p><p>Per tal, doncs, d’aproximar-nos al concepte pur de democràcia formal (que no a la democràcia pura), s’argumentarà, en tot moment, que la comprensió i la construcció de la democràcia política passa per entendre i copsar el concepte de nació, i de nació política i, sobretot, de la seva formació en diferents etapes, i el salt en la legitimitat del poder polític materialitzat en la revolució americana i francesa, i totes les implicacions i necessitats que se’n deriven, que no són altres que les de la democràcia com a forma de govern. Es veurà amb claredat, i es defensarà, que no existeix al món una democràcia formal pura, una democràcia política, i s’arribarà a la conclusió final que la democràcia només pot ser assolida a partir de la llibertat política constituent, la separació de poders en origen, la representació política i la república, i que, doncs, sense la consecució de tots aquests elements serà impossible cloure ni definir ni assolir la democràcia política, tot com a pretext, i com a justificació, del salt en el canvi de la titularitat de la sobirania, del rei a la nació, i de la nació, del naixement (valgui la redundància) de la democràcia representativa, deixant enrere l’aristocràcia, vist des de la nostra perspectiva i des d’aquesta plataforma, que suposà la democràcia de Pèricles i Clístenes, la democràcia atenenca.</p><p>Primerament, doncs, caldrà que dirimim amb profunditat l’essència i els caràcters del concepte de nació, que esdevé el nucli de la democràcia. Per tal d’analitzar-ho des de la filosofia i entès com a problema filosòfic, i més en aquests temps nostres, cal, de seguida, abordar dues característiques essencials del concepte que sense la seva comprensió és impossible parlar de nació amb propietat, i que a la vegada obviar-les suposaria quedar-nos en l’error i en la desconeixença que ha imperat sempre al voltant del seu concepte. En primer lloc, cal assenyalar que el concepte de nació no és, ni pot ser, unívoc, tal com s’ha cregut, o que els diferents conceptes antics de nació han acabat refundint-se en un de sol, en un d’actual. No hi ha un únic concepte de nació, la paraula nació no pot referir-se a un únic concepte, a una única concepció de la nació, sinó que cal que, d’alguna forma, establim de quin tipus de nació estem parlant (quan parlem de nació), de quina excepció del concepte, d’entre les múltiples que cal distingir. Obviar aquest fet constituiria obviar, a la vegada, els conceptes de nació biològica, ètnica, canònica, cultural, fraccionària, històrica o política per separat, doncs totes les excepcions del mateix terme, si bé és veritat que són nació, són conceptes distingits i separats, diferenciats, i cal així reconèixer-los. Parlar, unívocament, de la nació seria estar, en tot moment, mentint. Molt segurament, tots aquells que parlen del concepte de nació de forma unívoca, es refereixen a la definició ideada per Joseph Stalin el 1913, que ha quedat, erròniament, com el concepte de nació contemporània, moderna, també per la influència de Renan, (com si pogués existir un concepte contemporani de nació diferenciat dels conceptes pretèrits) definint nació com un grup d’homes que comparteixen territori, llengua, història comuna i una consciència col·lectiva, una mena de lligam psicològic que els unifica. Entra en joc aquí, doncs, la segona característica del terme: la seva obliquitat. No és un concepte recte, com ho és el concepte de taula o cadira, sinó que cal examinar la plataforma des d’on es defineix el concepte per tal de determinar de què s’està parlant, de quina excepció del terme, com passaria amb el concepte de biga, per exemple: són conceptes egocèntrics, com definiria Bertrand Russell. Així, doncs, el concepte de nació ideat per Stalin, que serveix de base per a molts autodeterministes, només és útil per a la societat eslava i per a la Rússia de principis del segle XX, per aquella plataforma política determinada, però no podem extrapolar, així, un concepte ideat per a un país concret en una situació concreta a una definició política. A més, però, l’ús d’aquest concepte com a definició unívoca de nació portaria a la confusió i a la impossibilitat de definir de forma closa nacions arreu del món per la indeterminació que suposa la definició de Stalin: trobaríem al món milers de grups d’homes que comparteixen atributs culturals i tenen una certa consciència col·lectiva i que, per tant, es podrien anomenar nacions.</p><p>El concepte que aquí cal entendre, el problema filosòfic que cal resoldre, és el de la nació política (tercera excepció del terme), que neix com a conjugació de les nacions ètniques (en les que es refunden les nacions biològiques) anteriors a l’estat que usurpen, de forma revolucionària, llibertària, la sobirania del rei, creant una nació de caràcter polític, una nació política i sobirana, la nació com el nou subjecte polític. Com bé descriu Gustavo Bueno a <em>España frente Europa</em>: «La nación en su tercera acepción ocupará el lugar del rey. Éste es el hecho.» Una nova excepció del terme de nació que neix a partir de l’estat, després de l’estat, i que neix republicana, eliminant i substituint al monarca, i aquí rau la importància: hi ha el salt definitiu i principal de legitimació, de sobirania de les gents, de les pretèrites nacions biològiques i ètniques, el que permetrà una democràcia, la primera a la terra. Així va passar en la conjura de la nació americana, quan en la lluita per la independència es varen unificar diverses nacions ètniques en una sola nació política que engendrava la sobirania i que la prenia del rei britànic, després que les nacions biològiques s’haguessin conjugat sota les nacions ètniques posteriors. I anàlogament passà en la Revolució Francesa, on neix i s’expressa de forma evident i explícita tal concepte per primera vegada, com ho evidencia la proclamació del president Bailly davant el rei: «La Nació reunida no pot rebre ordres.» Quan a la batalla de Valmy del 20 de setembre de 1792 els soldats de Kellermann cridaven «Visca la nació» (en comptes de «Visca el rei»), mentre s’estava proclamant la República Francesa en l’assemblea constituent, s’evidenciava que els soldats lluitaven en favor de la nació, i no del rei, i que les diverses nacions ètniques presents en el territori francès s’havien unificat sota una mateixa nació política que prenia, a partir de la força revolucionària, la sobirania al rei, esdevenint el subjecte polític de la futura república: la nació política naixia (altra volta) republicana, tesi que defensa Gustavo Bueno. Tenint en compte el caràcter religiós de molts dels revolucionaris francesos, la fórmula sorgida recorda a la doctrina de Sant Pau, apòstol dels gentils: «Tots formeu part del cos de Crist.»; «Gal·lesos, occitans, provençals: formeu tots part de la nació francesa». Les nacions ètniques s’agrupaven en una única nació que esdevenia sobirana, que esdevenia el subjecte polític de la nova república (vegeu aquí la fórmula). Tornant a Espanya, si prenem la constitució del 1812 sorgida de les Corts de Cadis, podem llegir al principi de l’articulat com s’afirma la unitat de la nació espanyola i la comprensió d’ambdós hemisferis, seguint el corrent francès, assegurant, al mateix temps, que la sobirania pertany, únicament, a la nació, i, com quedava escrit en un decret del 24 de setembre del 1810, qui digués altra cosa estaria cometent un crim de lesa pàtria. Malgrat la continuïtat monàrquica, la concepció era ben clara: la sobirania havia de pertànyer a la nació, la nació esdevenia política, sobirana. La nació política dona, així, un nou territori considerat com a propi per aquells que la integren, el territori d’una nova societat agrupadora d’ètnies anteriorment presents i que passen a conjugar-se sota una mateixa estructura política i social.</p><p>D’ençà d’aquests tres exemples purament històrics, a partir dels quals s’evidencia de forma clara que el concepte de nació política es construeix amb la sobirania de les gents i a partir de la vinguda de la república (en els dos primers casos), caldrà, també, defensar amb severitat, com a tesi derivada de la creació de la pròpia nació política, la tesi segons la qual podem afirmar que existeix una triangulació necessària, una filiació essencial, entre la nació política, la república i la democràcia, i que aquesta mateixa tesi esdevé, al mateix temps, nucli essencial i necessari de la teoria de la democràcia política que cal anar desenvolupant i bastint. Sense la comprensió d’aquest nou pas, d’aquest nou salt, és i serà impossible comprendre la teoria política de la democràcia o qualsevol idea sobre la concepció de la nació política i la teoria de la separació de poders ideada pel Baró de Montesquieu.</p><p>I el perquè d’aquesta tesi és clarivident i conseqüent amb les mostres històriques que aquí s’han presentat. Si la nació política, si el concepte de nació que deixa enrere l’Antic Règim i enceta l’època moderna, amb la nació com el subjecte de la sobirania, neix a partir de la usurpació de la sobirania del rei i neix, per tant, republicana, cal afirmar que la nació política total i completa, perquè el concepte de nació política pugui ser realment existent, ha de néixer i desenvolupar-se en el si d’una república: la nació política implica, sens dubte, el naixement d’una república, encara que no n’asseguri la continuïtat, com s’evidencia amb els exemples francès i espanyol, en què la conquesta i/o conservació de la república va quedar impossibilitada per vingudes posteriors de règims monàrquics. Llavors la nació política neix republicana (i aquí la primera filiació), puix que així ho necessita si la sobirania passa del rei a la nació, si les gents esdevenen sobiranes.</p><p>El tercer vèrtex és fàcil de connectar, també. Si definim la democràcia política com la sobirania de la nació, com la sobirania de les gents, com el poder polític de les gents, ens n’adonem, amb facilitat, que aquesta mateixa definició correspon amb la de nació política: la definició de democràcia queda inscrita en el concepte de nació política, doncs la democràcia necessita, essencialment, que la nació sigui política, que la sobirania recaigui sobre la nació, sinó esdevé impossible l’existència d’una democràcia, d’un règim democràtic. I, llavors, connectant els tres vèrtexs d’aquest triangle necessari, si la nació política neix republicana, la democràcia política cal que neixi i sigui republicana. Dir que la nació política neix republicana vol dir que, en el mateix acte pel qual la Nació s’afirma com a subjecte de la sobirania, el principi monàrquic queda, conceptualment, negat. Si la sobirania resideix en la Nació, no pot residir, alhora i en el mateix sentit, en una persona o en una família. En un règim no republicà, la sobirania no és de forma íntegra en la nació, en les gents, de forma totalment igual, sinó que queden estaments superiors per raó de sang, de família, que conserven una espècie de sobirania desvinculada i diferenciada d’aquella que correspon a la nació, fet que impossibilita la definició essencial de democràcia. Molt segurament, no es traslladarà en un poder polític real, o efectiu, però configura la permanència d’una figura que no brolla directament del poder sobirà de les gents agrupades.</p><p>Alguns argumentaran que existeixen democràcies monàrquiques, o sistemes de monarquies constitucionals o parlamentàries, fet que cal negar des de la plataforma de la democràcia política, de la democràcia concebuda com a sistema que implica la separació de poders segons Montesquieu i la representació política de la nació. La necessitat de la república per al sistema democràtic va més enllà d’una pura concepció fenomenològica o superficial, sinó que s’enquadra en el mateix sentit i en el mateix fer de la democràcia, en la seva força i tendència igualadora. Si el fonament de la democràcia és la llibertat política col·lectiva, la llibertat política de la nació, cal que aquesta llibertat sigui estesa de forma igual a totes les gents que integren la nació. La legitimitat de la democràcia prové, purament, de la preexistència de les nacions ètniques i biològiques a l’estat, i, per tant, de la seva potestat per legislar i decidir de forma lliure com es governarà la nació. Com bé afirmava Marsili de Pàdua en <em>El defensor de la pau</em>, seguint la doctrina marcada per Aristòtil: «[…] la causa eficient primera i pròpia de la llei és el poble, la totalitat dels ciutadans o la seva part prevalent, per la seva elecció i voluntat expressada de paraula en l’assemblea general dels ciutadans.» (<em>Política</em>, Llibre 3r, Capítol 6, I.XII.3). La llibertat política col·lectiva iguala de forma irrefrenable a tots els ciutadans per estar reconeguda en tots ells, i no entén, així, d’estaments jeràrquics basats en descendència familiar, que impossibiliten la construcció d’una democràcia política pura, deslligada de flagells que minven o limiten una sobirania plena de la nació. Un estat en què la nació no decideix de forma lliure qui és el cap d’estat sense imposicions familiars, hereditàries, no podrà ser mai dit d’estat democràtic. Tal vegada podrà ser una monarquia parlamentària, amb un bon règim parlamentari, que no democràtic, però mai arribarà a la puresa de la democràcia política. Si la democràcia es defineix per la construcció del poder per les gents, pel poder col·lectiu de les gents en la fundació del poder polític, no podem defensar l’existència de democràcia en un règim en què existeixen imposicions hereditàries i familiars, poders no construïts per les gents. Si el poble, les gents, la nació, són el fonament del poder, aleshores ningú no pot pretendre situar-se per sobre de la nació com a font originària del dret. Exemplificants són els dos casos que des d’aquesta plataforma nostra considerem com les democràcies plenes més pròximes, ambdues republicanes, l’americana i la francesa, on la separació de poders i la representació política són vora la plenitud, encara que malden per assolir la seva completesa.</p><p>El sentit de la república, que no és res més que el sentit de la nació política, impregna totes aquelles configuracions i relacions que caldrà establir per fundar una democràcia que sigui formal, que sigui purament i merament política. Per acabar de perfeccionar l’argumentació i la connexió conceptual, cal afegir que aquesta mateixa triangulació, de forma, almenys, molt similar, ja la varen establir els pares fundadors americans en els papers i articles federalistes. James Madison incideix en la distinció del que ell anomena com democràcia pura, que correspondria a una democràcia directa, <em>à la</em> Rousseau, de la república, el que pròpiament és l’estat americà: una república democràtica representativa, una «república de lleis». Així ho palpà Madison clarament al <em>Federalist</em> núm. 10: «A republic, by which I mean a government in which the scheme of representation takes place, opens a different prospect, and promises the cure for which we are seeking. […] The two great points of difference between a democracy and a republic are: first, the delegation of the government, in the latter, to a small number of citizens elected by the rest; secondly, the greater number of citizens, and greater sphere of country, over which the latter may be extended.»</p><p>I amb aquesta connexió republicana, ressaltant la importància del concepte de nació política, arribem, finalment, a definir els dos pilars, d’alguna manera, pràctics o pragmàtics, institucionals, que caldrà configurar per tal d’assegurar el compliment o la possibilitat de ser la base teòrica, la base conceptual, que ha quedat aquí desenvolupada i descrita, i que ens ajudaran a determinar l’existència de democràcia formal. Podríem dir que més enllà del dir (valgui la redundància) de la democràcia política, cal el fer de la separació de poders i de la representació política, i que sense aquest fer esdevé impossible el propi dir.</p><p>La separació de poders no és, únicament, una doctrina teòrica ideada pel Baró de Montesquieu a imatge del parlamentarisme anglès, sinó que la seva necessitat, i el seu naixement, estan directament inscrits a la teoria de la nació i de la república que aquí venim predicant. Si definim la democràcia com la sobirania de la nació política, hem de possibilitar l’efectivitat d’aquesta sobirania, i la seva protecció. I cal, primerament, dir que la nació i l’estat, per tal d’assegurar tal principi, cal que estiguin separats, distanciats, que provinguin de fonts de legitimació separades. Si la nació està integrada a l’estat, estaríem davant d’una oligarquia, tal com passa en la majoria de parlamentarismes, o de les anomenades «democràcies homologades», segons la doctrina del Tribunal Constitucional de Bonn, Alemanya, del president Leibholz. El funcionament intern de la democràcia consisteix, doncs, en el trasllat de la voluntat sobirana de la nació a l’estat per a la seva execució, configurant, així, els dos poders polítics necessaris i únics d’un sistema polític democràtic. És exactament aquesta la doctrina de Montesquieu: per tal de preservar la llibertat política adquirida en un primer moment fundador democràtic, constituent, cal que la nació i l’estat estiguin completament i contínuament confrontats i enfrontats, i llavors hi haurà llibertat política. La nació representada en un parlament nacional; l’estat representat en un govern executiu; i ambdós poders amb una font de poder diferenciada, amb dues eleccions diferenciades, fet que impedeix que el parlamentarisme europeu pugui arribar a ser dit de democràcia. La doctrina de Montesquieu podria, així, quedar reduïda a un principi que cal sempre complir: «Cuando el poder legislativo está unido al poder ejecutivo en la misma persona o en el mismo cuerpo, no hay libertad porque se puede temer que el monarca o el Senado promulguen leyes tiránicas para hacerlas cumplir tiránicamente» (Part II, Llibre XI, 6). Però també l’afirmació segons la qual Montesquieu certifica que el poder judicial no és ni pot ser poder polític, i cal que estigui desvinculat, així, dels altres poders polítics: «De los tres poderes de que hemos hablado, el de juzgar es, en cierto modo, nulo» (Part II, Llibre XI, 6). La democràcia seguí aquesta mateixa doctrina de Montesquieu, configurant un sistema de separació de poders en origen gairebé perfecte, que assegura la màxima independència entre ells. Així es veu reflectit, també, en els escrits federalistes, aquí a <em>Federalist</em> núm. 51, Madison: «Ambition must be made to counteract ambition.» O en el <em>Federalist</em> núm. 48, Madison: «[…] the legislative, executive, and judiciary departments should be separate and distinct, so that no person should exercise the powers of more than one of them at the same time.» La doctrina de Montesquieu que influencià la fundació de la primera república democràtica i representativa, l’americana, quedà rebutjada pels posteriors revolucionaris francesos, que abogaren, amb el suport i el lideratge dels Montagnards, per la tesi rousseauniana, de la democràcia directa i la «volonté populaire» pertanyents purament a la metafísica o a un idealisme democràtic impossible, com certificava Robespierre a <em>Sur la constitution</em> el 10 de maig del 1793: «[…] cet équilibre ne peut être qu’une chimère ou un fléau». La doctrina jacobina va acabar influint i nodrint els sistemes posteriors europeus i parlamentaris, que van rebutjar, <em>in stricto sensu</em>, la doctrina de Locke i Montesquieu i els pares federalistes americans.</p><p>D’altra banda, com a segon principi fonamental i possibilitador de la democràcia, la representació política, d’alguna manera, lubrica i possibilita la relació entre la nació i l’estat, a partir de la selecció de representants de forma uninominal (per motius sobradament discutits que no podem aquí entrar a resoldre) i majoritària (seguint el principi essencial de la democràcia política) per tal de portar el mandat de la nació, amb representació per districtes al parlament nacional, a l’estat, a l’executiu, un cop el legislatiu redacta la llei.</p><p>Cal, tanmateix, aprofundir en aquesta qüestió crucial de la representació política, ja que constitueix un dels pilars fonamentals per a l’establiment d’una democràcia formal veritable. La representació no pot reduir-se a una mera metafísica abstracta segons la qual un diputat qualsevol pretén encarnar la voluntat nacional en la seva totalitat. Aquesta concepció, que podríem qualificar de metafísica representativa, implica una ficció ontològica on el representant esdevé el vehicle exclusiu i sobirà de la sobirania popular, desconnectant-se de les bases concretes de la nació.</p><p>En aquest sentit, és instructiu examinar les discussions històriques que tingueren lloc a Anglaterra durant els segles XVII i XVIII. Durant els Debats de Putney (1647), els Levellers advocaven per una representació més directa i igualitària, criticant les limitacions del sufragi i defensant que els representants havien de respondre estrictament als interessos dels seus electors. Contràriament, les posicions més conservadores sostenien una visió orgànica del Parlament com a representant de la nació en el seu conjunt, no pas de districtes individuals. Aquesta tensió culminà en les reflexions d’Edmund Burke en el seu famós discurs als electors de Bristol el 1774. Burke distingia entre el model de «delegat» (<em>delegate</em>), que simplement transmet les instruccions dels electors, i el de «representant» (<em>representative</em>), que, tot mantenint un vincle amb el districte, exerceix el seu judici independent per al bé comú de tota la nació: «El vostre representant us deu, no només la seva indústria, sinó el seu judici; i us traeix, en lloc de servir-vos, si el sacrifica a la vostra opinió.» Aquesta visió, encara que noble en la seva aspiració al bé comú, corre el risc de derivar en una abstracció on el diputat, allunyat de la voluntat concreta dels ciutadans, pot justificar accions que no reflecteixen la sobirania real de la nació.</p><p>A més, la teoria de la «representació virtual» emprada per defensar la manca de representació directa de les colònies americanes il·lustra perfectament aquesta metafísica: el Parlament britànic pretenia representar els interessos de tots els súbdits de l’Imperi, encara que no elegits per ells. Tal ficció metafísica serveix sovint per legitimar estructures oligàrquiques sota l’aparença democràtica. Rousseau criticà durament aquestes formes representatives per considerar-les inadequades per a la veritable expressió de la voluntat general. Tanmateix, en l’àmbit de les societats modernes de gran extensió, la representació uninominal i majoritària esdevé un mecanisme necessari, sempre que es garanteixi que no esdevingui una abstracció desvinculada de la base nacional. Cal, per tant, fonamentar-la en principis clars de legitimitat per preservar la sobirania de la nació política. Només així es preserva la llibertat política col·lectiva i la sobirania real rau en les gents.</p><p>Després d’haver sotmès a un escrutini filosòfic rigorós i profund els fonaments ontològics, històrics i jurídics de la sobirania política, ens veiem obligats a concloure, amb la màxima solemnitat intel·lectual, que el panorama polític contemporani es caracteritza, en la seva immensa majoria, per l’absència efectiva de democràcies polítiques autèntiques i completes. Aquesta mancança no constitueix una mera imperfecció accidental o tècnica, sinó la conseqüència necessària i ineluctable de la incomprensió — o, més aviat, de l’oblit sistemàtic i deliberat — del problema nuclear que constitueix la nació política com a subjecte revolucionari, constituent i sobirà de l’ordre polític modern.</p><p>En efecte, la immensa majoria de les formes de govern que avui es reivindiquen sota el nom de «democràcies» no resisteixen l’examen crític aquí desenvolupat, car no compleixen simultàniament els requisits essencials i indissociables que defineixen una veritable democràcia política: la sobirania plena, originària i indivisa radicada en la nació política; la forma republicana com a expressió necessària d’aquesta nova legitimació; la separació radical i en origen dels dos poders polítics (el de la nació legislativa i el de l’estat executiu); i un sistema de representació que eviti tant la ficció metafísica de la voluntat nacional abstracta com la degeneració oligàrquica.</p><p>Aquesta conclusió transcendeix l’àmbit descriptiu per adquirir una dimensió ontològica i historico-filosòfica de gran abast. La nació política representa el moment decisiu en la història de l’esperit humà en què el poble, constituint-se com a voluntat col·lectiva conscient i lliure, usurpa legítimament el lloc del monarca i s’erigeix en titular únic i indivisible de la sobirania. Sense aquesta transició revolucionària i fundacional — que marca el pas de l’ancien régime a un nouveau régime — , tota pretensió democràtica resta condemnada a ser un simulacre, una aparença fenomenològica desproveïda de fonament real, una ombra platònica del veritable govern del poble per ell mateix i per a ell mateix.</p><p>La triangulació essencial entre nació política, república i democràcia formal no constitueix una mera correlació històrica, sinó una necessitat categorial de l’ordre polític. Només quan la sobirania resideix de manera plena, igual i indivisa en la nació; només quan aquesta sobirania s’expressa mitjançant una separació originària i efectiva dels poders; i només quan la representació política es manté vinculada a la voluntat concreta de les gents, evitant les abstraccions metafísiques que tant criticaren Rousseau i els pares fundadors americans, pot considerar-se assolit l’statu quo propi d’una democràcia política veritable.</p><p>En conseqüència, la tasca que correspon a la filosofia política del nostre temps és doble i urgent: d’una banda, desemmascarar les formes degenerades i aparents de democràcia que caracteritzen el món actual; de l’altra, contribuir a la reconstrucció conceptual i institucional d’un ordre polític fonamentat en la sobirania nacional autèntica. Només mitjançant un retorn reflexiu i radical als fonaments revolucionaris de la modernitat política podrà la humanitat aspirar a transcendir les limitacions actuals i aproximar-se a aquella forma de govern que, essent alhora llibertat i igualtat polítiques plenes, constitueixi la realització més alta de la dignitat humana en l’àmbit col·lectiu.</p><p>Aquesta dissertació, lluny de pretendre exhaurir la qüestió, aspira a servir com a fonament sòlid i invitació per a una indagació més profunda i, eventualment, per a una transformació pràctica de les estructures polítiques contemporànies en direcció a una democràcia política veritablement existent i possible. El problema central de la nostra època no és altre que el de la nació; i la solució resideix exclusivament en la seva plena realització com a nació política sobirana.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=962c58aec40a" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Un triangle necessari: el tema i problema és la nació política.]]></title>
            <link>https://medium.com/@pfontganyet/un-triangle-necessari-el-tema-i-problema-%C3%A9s-la-naci%C3%B3-pol%C3%ADtica-904432f5d3d1?source=rss-83940977cd47------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/904432f5d3d1</guid>
            <category><![CDATA[republic]]></category>
            <category><![CDATA[politics]]></category>
            <category><![CDATA[democracy]]></category>
            <category><![CDATA[nation]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau Font Ganyet]]></dc:creator>
            <pubDate>Sun, 05 Oct 2025 15:02:45 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-11-13T17:13:28.677Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h3>Un triangle necessari: el tema i el problema és la nació política.</h3><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*prlqjeV4t4ljjZHJfIcr3g.jpeg" /><figcaption>Horace Vernet, La batalla de Valmy (1826). The National Gallery, Londres.</figcaption></figure><p>La independència americana de 1776, derivada de les lluites contra l’estat britànic, va fundar, a la volta, la nació política i l’estat americà, a partir de la conjunció, de la refundació, de les diferents nacions ètniques preexistents al territori americà, que fundaven, juntes, conjuntes, agrupant-se, una única nació política amb un centre de sobirania, però sota la fórmula d’estats confederats. I, sense alguns admetre-ho, i com sí que ho va reconèixer Hamilton, fundaren la democràcia representativa, la democràcia política, la primera democràcia a la terra, deixant a banda la democràcia procedimental aristocràtica de l’Atenes de Pericles, Soló i Clístenes, fòrmula que quedava impossibilitada pel creixement demogràfic i l’idealisme d’una democràcia assamblearia, rousseauniana. Una democràcia basada, essencialment en la separació de poders i en la representació de les mònades electorals en les cambres parlamentàries. I una nació que naixia republicana, naixent en contra de la monarquia anglesa, prenent la sobirania del rei britànic sobre el territori americà i constituint una nació política, una nació sobirana, la conjunció de les nacions ètniques com a ens sobirà.</p><p>Vint anys més tard, en la Revolució Francesa de 1789, els francesos van repetir de forma anàloga el procés americà per alliberar-se de la monarquia i del sistema d’Antic Règim que els dominava: prengueren la sobirania del rei de la mateixa forma que ho feren els americans, fundant una nació política sobirana, establint la nació política, la nació unitària, com a subjecte de la sobirania, com a subjecte polític, com ho evidencia la proclamació del president Bailly davant el rei: ‘La Nació reunida no pot rebre ordres.’ I tal fet s’evidencià de forma clara i precisa en la batalla de Valmy el 20 de setembre de 1792. Els soldats de Kellermann, en comptes d’honrar la monarquia francesa, en comptes de cridar ‘Visca el Rei’, cridaren ‘Visca la nació’, constatant de forma palpable que ja els soldats no lluitaven pel rei sinó per la nació, que França ja no era territori de bretons, gàl·lics, occitans, sinó de francesos — seguint la fòrmula de Sant Pau, Apòstol dels Gentils: ‘Vostés son part del cos de Crist’ — que totes les nacions ètniques presents en el territori francès s’havien refundat sota la nació francesa, que esdevenia política, que prenia la sobirania del rei per esdevenir subjecte polític sobirà: la nació naixia republicana, tesi que comparteix el filòsof materialista espanyol Gustavo Bueno en el seu llibre <em>España frente a Europa.</em></p><p>I a l’entrada del segle XIX, el 1812, en la proclamació de la Constitució de Cadis, de la Pepa, es repetia de forma similar el mateix procés. Com s’afirma en l’articulat aquí exposat, la Nació espanyola naixia com a comprensió dels ciutadans d’ambdós hemisferis, que esdevenien subjecte de la sobirania, subjecte polític, prenent-li del rei, de la monarquia. I, com quedava escrit en un decret del 24 de setembre del 1810, qui digués altra cosa estaria cometent un crim de <em>lesa patria</em>. Malgrat la continuïtat de la monarquia, la concepció era ben clara: la sobirania havia de pertànyer a la nació, la nació esdevenia política, sobirana.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*APftULG1wUs-Qb7gkrT_Sg.png" /><figcaption>Pàgina primera de la Constitució de Cadis de 1812. Títol I, Capítols I i II, sobre la Nació Espanyola.</figcaption></figure><p>Com afirmà Manuel Quintana el 17 de setembre de 1810 en una conversa amb Martínez de la Rosa: ‘Ha llegado el momento de construir un Estado poblado de ciudadanos e individuos iguales ante la ley, no de vasallos y súbditos. Y a esta nueva estructura política la llamaremos nación: […] territorio emocional y legal de nuestro pueblo, capaz de darse el gobierno que apetezca porque es el titular de la soberanía.’ Mostra aíxi una idea indefectible de la nació com a subjecte de la sobirania, de la nació com a política, deixant enrere els postulats de l’Antic Règim i encetant un nou ordre basat en aquesta concepció essencial.</p><p>D’ençà d’aquests tres exemples purament històrics, a partir dels quals s’evidencia de forma clara que el concepte de nació política es construeix amb la sobirania de les gents i a partir de la vinguda de la república (en els dos primers casos), caldrà defensar amb severitat la tesi segons la qual podem afirmar que existeix una triangulació necessària, una filiació essencial, entre la nació política, la república i la democràcia, i que aquesta mateixa tesi esdevé, al mateix temps, nucli essencial i necessari de la teoria de la democràcia política que cal anar desenvolupant i bastint. Sense la comprensió d’aquest nou pas, d’aquest nou salt, és i serà impossible comprendre la teoria política de la democràcia o qualsevol idea sobre la concepció de la nació política i la teoria de la separació de poders ideada pel Baró de Montesquieu.</p><p>I el perquè d’aquesta tesi és clarivident i conseqüent amb les mostres històriques que aquí s’han presentat. Si la nació política, si el concepte de nació que deixa enrere l’Antic Règim i enceta l’època moderna, amb la nació com el subjecte de la sobirania, neix a partir de la usurpació de la sobirania del rei i neix, per tant, republicana, cal afirmar que la nació política total i completa, perquè el concepte de nació política pugui ser realment existent, ha de néixer i desenvolupar-se en el si d’una república: la nació política implica, sens dubte, el naixement d’una república, encara que no n’asseguri la continuïtat, com s’evidencia amb els exemples francès i espanyol, en què la conquesta i/o conservació de la república va quedar impossibilitada per vingudes posteriors de règims monàrquics. Llavors la nació política neix republicana (i aquí la primera filiació), puix que així ho necessita si la sobirania passa del rei a la nació, si les gents esdevenen sobiranes.</p><p>I el tercer vèrtex és fàcil de connectar, també. Si definim la democràcia política com la sobirania de la nació, com la sobirania de les gents, com el poder polític de les gents, ens n’adonem, amb facilitat, que aquesta mateixa definició correspon amb la de nació política: la definició de democràcia queda inscrita en el concepte de nació política, doncs la democràcia necessita, essencialment, que la nació sigui política, que la sobirania recaigui sobre la nació, sinó esdevé impossible l’existència d’una democràcia, d’un règim democràtic. I, llavors, connectant els tres vèrtexs d’aquest triangle necessari, si la nació política neix republicana, la democràcia política cal que neixi i sigui republicana. Dir que la nació política neix republicana vol dir que, en el mateix acte pel qual la Nació s’afirma com a subjecte de la sobirania, el principi monàrquic queda, conceptualment, negat. Si la sobirania resideix en la Nació, no pot residir, alhora i en el mateix sentit, en una persona o en una família. En un règim no republicà, la sobirania no és de forma íntegra en la nació, en les gents, de forma totalment igual, sinó que queden estaments superiors per raó de sang, de família, que conserven una espècie de sobirania desvinculada i diferenciada d’aquella que correspon a la nació, fet que impossibilita la definició essencial de democràcia.</p><p>Alguns argumentaran que existeixen democràcies monàrquiques, o sistemes de monarquies constitucionals o parlamentàries, fet que cal negar des de la plataforma de la democràcia política, de la democràcia concebuda com a sistema que implica la separació de poders segons Montesquieu i la representació política de la nació. La necessitat de la república per al sistema democràtic va més enllà d’una pura concepció fenomenològica o superficial, si no que s’enquadra en el mateix sentit i en el mateix fer de la democràcia, en la seva força i tendència igualadora. Si el fonament de la democràcia és la llibertat política col·lectiva, la llibertat política de la nació, cal que aquesta llibertat sigui estesa de forma igual a totes les gents que integren la nació. La legitimitat de la democràcia ve, purament, de la preexistència de les nacions ètniques i biològiques a l’estat, i, per tant, de la seva potestat per legislar i decidir de forma lliure com es governarà la nació. Com bé afirmava Marsili de Pàdua en <em>El defensor de la pau</em>, seguint la doctrina marcada per Aristòtil: ‘[…] la causa eficient primera i pròpia de la llei és el poble, la totalitat dels ciutadans o la seva part prevalent, per la seva elecció i voluntat expressada de paraula en l’assemblea general dels ciutadans.’ <em>(Política, Llibre 3r, Capítol 6, I.XII.3). </em>La llibertat política col·lectiva iguala de forma irrefrenable a tots els ciutadans per estar reconeguda en tots ells, i no entén, així, d’estaments jeràrquics basats en descendència familiar, que impossibiliten la construcció d’una democràcia política pura, deslligada de flagels que minven o limiten una sobirania plena de la nació. Un estat en què la nació no decideix de forma lliure qui és el cap d’estat sense imposicions familiars, hereditàries, no podrà ser mai dit d’estat democràtic. Tal vegada podrà ser una monarquia parlamentària, però mai arribarà a la puresa de la democràcia política. Si la democràcia es defineix per la construcció del poder per les gents, pel poder col·lectiu de les gents en la fundació del poder polític, no podem defensar l’existència de democràcia en un règim en que existeixen imposicions hereditaries i familiars, poders no construits per les gents. Si el poble, les gents, la Nació, són el fonament del poder, aleshores ningú no pot pretendre situar-se per sobre de la Nació com a font originària del dret. Exemplificants són els dos casos que des d’aquesta plataforma nostra considerem com les democràcies plenes més pròximes, ambdues republicanes, l’americana i la francesa, on la separació de poders i la representació política són vora la plenitud.</p><p>Per cloure, veiem, doncs, amb certesa que el tema i el problema radica en la nació política, en la comprensió de la transformació de les nacions biològiques en nacions ètniques i que acaben refundant-se en nació política unitària, prenent la sobirania i esdevenint subjecte polític, destronant al rei i naixent republicana, fet que la filia essencialment a la definició de la democràcia, posant-la al mig, al nucli de la clausura teòrica i conceptual de la democràcia com a sistema de govern i de poder que cal anar bastint.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=904432f5d3d1" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Aproximació a les objeccions al dret a l’autodeterminació i al dret a decidir dels catalans.]]></title>
            <link>https://medium.com/@pfontganyet/aproximaci%C3%B3-a-les-objeccions-al-dret-a-lautodeterminaci%C3%B3-i-al-dret-a-decidir-dels-catalans-bdcb1f2f515b?source=rss-83940977cd47------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/bdcb1f2f515b</guid>
            <category><![CDATA[philosophy]]></category>
            <category><![CDATA[independence]]></category>
            <category><![CDATA[political-philosophy]]></category>
            <category><![CDATA[self-determination]]></category>
            <category><![CDATA[catalonia]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau Font Ganyet]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 23 Sep 2025 10:27:14 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-09-12T10:19:36.094Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1013/1*gDk7iG5fnIg-EABTPyH05g.jpeg" /><figcaption>El Baró de Münchhausen es treu a si mateix del pantà estirant-se pels cabells; metàfora que empra Gustavo Bueno per parlar del concepte d’autonomia.</figcaption></figure><p>Objectivament, vist des d’una posició forana al conflicte, sense intrometre-hi cultura, ideologia, sentimentalisme, historicisme o visions purament subjectives, l’error fonamental de l’independentisme, del moviment independentista, al meu entendre, ha estat donar per suposat, obviar i donar per acceptat, per comprès, per tingut, per disponible, el dret a l’autodeterminació de la suposada nació catalana i el dret a decidir sobre aquest dret a l’autodeterminació. I no lliurar la batalla de les idees, la batalla teòrica i conceptual sobre aquests termes, aquests conceptes, que segurament disten de la política més fenomenològica, més terrenal, i s’enquadren dins de la filosofia, de la ciència jurídica i constitucional.</p><p>La batalla, la lluita independentista, s’ha basat sempre en els fets, en el fenomen de cada moment, en els fets processals i merament empírics que han afectat el seu moviment al llarg dels anys. Però mai no s’ha buscat el <em>grund</em> de la qüestió, el seu <em>arkhé</em>, el seu fonament, el que possibilitaria el procés independentista. Seria el dret de decisió sobre el possible dret a l’autodeterminació el que faria possible la independència d’una nació fraccionària, si es vol iniciar un procés coherent i fundat en principis jurídics, filosòfics, constitucionals. Una altra cosa, evidentment, seria tirar pel dret i, unilateralment, sense base filosòfica, sense base teòrica ni conceptual, engegar un procés revolucionari que, tal com han estat tots els processos revolucionaris que han fundat nacions polítiques, seria, indefectiblement, violent, a partir de la força. Doncs la fundació de les nacions polítiques americana, francesa i espanyola no hauria estat possible sense la consecució d’un acte revolucionari, violent: sense l’obtenció i adquisició de la sobirania política a partir d’un alçament revolucionari.</p><p>I cal tractar el conflicte existent com un problema filosòfic, purament. No és objecte, doncs, d’un problema polític, de voluntats, de sentiments, merament circumstancial o passatger, sinó d’un problema pertanyent a la tradició filosòfica per la implicació essencial i necessària de termes filosòfics, de conceptes que han de ser abordats i definits des de la filosofia, entre ells el d’autonomia, sobirania, nació, estat o democràcia. No es tracta d’un tema ni tan sols aïllat a la qüestió catalana o als fets que han anat succeint al llarg dels anys a causa del processisme català, sinó que es tracta d’analitzar, en profunditat, si el dret a l’autodeterminació és possible, sigui a Catalunya o arreu, estudiant la història de les idees, d’aquests conceptes, i no centrant-nos en posicions, ideologies, idees parcials, sentimentalismes, voluntarismes o interpretacions tendencioses de conflictes anteriors. Necessitem, en essència, que la nostra anàlisi filosòfica s’allunyi de la metafísica, ja que no seria de cap utilitat començar a elucubrar i a elaborar teories, objeccions i connexions d’idees amb conceptes i argumentacions que pertanyen a una matèria, a un ordre, que s’allunya de la realitat i que únicament serveix per als llibres, que no resol de forma material els problemes que cal anar dirimint.</p><p>Tornant a l’origen de la qüestió, la possibilitat de la suposada nació catalana d’independitzar-se s’hauria de sustentar en l’existència de la capacitat, o del dret, d’autodeterminació de les gents, de les nacions fraccionàries, i del dret a decidir de forma lliure sobre l’exercici d’aquesta capacitat.</p><p>Haurem, primerament, d’examinar el concepte d’autodeterminació: si realment hi ha un dret inherent a les gents, a les nacions fraccionàries o culturals o històriques (si realment Catalunya n’és una), de determinar-se de forma autònoma respecte a la nació política en què s’enquadren. I cal generar, a priori, una sèrie de preguntes i qüestions que caldria anar resolent. Caldria examinar amb profunditat si existeix un autos que es pugui determinar, si de veritat el concepte d’autonomia i, conjugat amb la determinació, son conceptes realment possibles. Seria suposar que hi ha una entitat que és causa i susbtància absoluta de tot allò que fa, sense necessitar altres existències, sense necessitar influències o afectacions externes. I caldria dirimir si realment la història és autodeterminista, si hi ha episodis en la història que hagin set esdevinguts de forma totalment autodeterminada, per causa pròpia i deslligada de tot.</p><p>En termes jurídics, positius, si mirem la jurisdicció internacional, dins el marc de les Nacions Unides, el reconeixement del dret a l’autodeterminació va únicament dirigit a les colònies que volen desfer-se de la seva metròpoli en el context històric imperialista, però mai per a nacions fraccionàries, o nacions culturals, suposadament. Si no existeix sosteniment jurídic de tal dret, si no està positivitzat ni reconegut enlloc, si no és exigible, estaríem parlant, purament, d’un dret natural, del dret natural a l’autodeterminació d’una nació, cosa pertanyent a la metafísica o a un idealisme democràtic, entenent i definint la democràcia, únicament i erròniament, com el lliure albir de les gents, d’un voluntarisme i autonomisme desfermat i sense frens de les gents. Com si per naturalesa, com si per, quasi, gràcia divina, les gents organitzades o que comparteixen certs atributs culturals o històrics tinguessin el dret natural, el dret inherent, de determinar-se autònomament i formar una nació política: d’adquirir sobirania política de la nació política unitària en la qual s’enquadra la nació fraccionària de forma completament autònoma i autodeterminada a partir d’un dret natural i metafísic. I reconèixer el dret metafísic a l’autodeterminació suposaria, al mateix temps, reconèixer que pot existir un <em>autos</em> que es determina.</p><p>Un cop conclòs que el dret a l’autodeterminació pertany, purament, a l’ordre metafísic, que no hi ha sosteniment ni històric, ni jurídic ni filosòfic per afirmar-lo, caldrà també estudiar si, en cas que aquest dret a l’autodeterminació fos real, existiria un dret a decidir de la nació fraccionària sobre la seva autodeterminació. Primer, però, cal firmar que la democràcia no és un sistema polític en què la nació decideix de forma contínua i completament independent sobre tots els aspectes que vol, emprant la seva voluntat lliure i autònoma per decidir qualsevol aspecte de la vida política, com si fos reunida constantment en una <em>ekklesia</em> atenenca, com si existís una democràcia directa o assembleària, pura metafísica rousseauniana. És, doncs, un error equiparar la llibertat amb l’autonomia de donar-se les lleis, com si els ciutadans es poguessin, de forma real, donar-se res a si mateixos, i menys qualsevol llei sorgida del poder legislatiu. Tampoc es tracta d’un estat sorgit a partir de la subscripció d’un contracte social <em>à la </em>Locke o <em>à la</em> Rousseau. Les societats polítiques o civils no neixen gràcies a un pacte de tots els conciutadans entre ells ni subsisteixen pel seguiment d’aquest pacte. La democràcia política es defineix, essencialment, per la sobirania de la nació política unitària, el poder polític de les gents, de les gents refundades en nacions que han adquirit sobirania i són el nucli del poder polític, com bé es dirimirà més endavant. La nació, doncs, exerceix el poder polític lliure en tres moments clau, essència del poder democràtic: un primer moment unitari i total de creació de la constitució i de materialització de la voluntat política fundadora en un sistema polític, un moment de llibertat política contínua en escollir els representants de districte del parlament nacional i en ostentar el poder legislatiu i produir lleis via democràcia procedimental i un moment de llibertat política parcial en escollir el cap de l’executiu, el president de la nació. El que defineix la nació política en el seu acte fundador, en la redacció i votació d’una constitució, és el marc jurídic i polític de l’estat, el marc constitucional, i les esferes que poden sotmetre’s a decisió popular via referèndum i aquelles que queden en l’esfera de l’indecidible. En el cas d’Espanya, o de la majoria d’estats constitucionals del món (encara que segurament cap es podria considerar com a constitucional, a excepció dels Estats Units o França, per la manca de separació de poders <em>à la</em> Montesquieu), la unitat de la nació política queda en l’esfera d’allò no decidible per referèndum, sinó que s’hauria de reformar aquella part més protegida, més rígida de la constitució a partir d’un procediment agreujat per tal de canviar un dels principis fonamentals de l’estat constitucional. I, encara que Espanya fos una democràcia, el problema continuaria existint: la unitat de la nació política espanyola continuaria sent plena i la constitució garantiria la dificultat per a reformar-la. No es tracta, però, d’una disquisició ni un caprici propi dels pares constituents, únicament present a Espanya, sinó que tal unitat va implícita al concepte de nació política, explicat a través dels processos de refundació de nacions ètniques i d’adquisició de la sobirania, com s’explicarà més endavant.</p><p>Veiem amb clarividència que la democràcia no va del dret a decidir, que queda únicament reduït a un fet metafísic o idealista, lluny del significat de democràcia, car hi ha assumptes, aspectes i qüestions polítiques, jurídiques o constitucionals que el mateix poder de la nació deixa fora de l’esfera del decidible de forma directa en referèndum, de forma popular. I, més enllà d’estar implícit en la definició de nació política, cal entendre aquest aspecte constitucional com un reflex de la permanència i la durabilitat de l’estat, de l’essència i dels valors primaris i fundacionals que constitueixen l’estat, a partir de la voluntat, a partir de la sobirania, de la nació política en el moment de redacció d’una constitució. Si es poguessin sotmetre a vot directe via referèndum qüestions tan vitals i essencials com la unitat de la sobirania o el règim de l’estat, es podria entrar en un estat d’incertesa i perillositat política, doncs quedaria al lliure albir de la majoria parlamentària convocar un referèndum sobre tals qüestions i en mans, posteriorment, de l’electorat decidir, segons les circumstàncies del moment, allò que es vulgui. Cal, doncs, assegurar unes bases mínimes per la permanència dels valors essencials de l’estat, impedint que majories circumstancials alterin aquells pilars primaris, però no impedint, a la volta, que tals pilars es puguin reformar a partir de procediments agreujats i amb quòrums elevats.</p><p>Més enllà, però, l’independentisme no ha arribat a comprendre el concepte de sobirania i nació política, nucli i essència de la democràcia i de la teoria de l’estat contemporani. La nació política neix com a conjugació de les nacions ètniques anteriors a l’estat que usurpen, de forma revolucionària, llibertària, la sobirania del rei, creant una nació de caràcter polític, una nació política i sobirana, la nació com a subjecte polític: una nació després de l’estat, la nació com a substituta del rei, naixent republicana. Així va passar en la conjura de la nació americana, quan en la lluita per a la independència varen unificar-se diverses nacions ètniques en una sola nació política que engendrava la sobirania i que la prenia del rei britànic, després que les nacions biològiques s’haguessin conjugat sota les nacions ètniques posteriors. I anàlogament passà en la Revolució Francesa. Quan a la batalla de Valmy el 20 de setembre de 1792 els soldats de Kellermann cridaven ‘Visca la nació’ (en comptes de ‘Visca el rei’), mentre s’estava proclamant la República Francesa en l’assemblea constituent, s’evidenciava que els soldats lluitaven en favor de la nació, i no del rei, i que les diverses nacions ètniques presents en el territori francès s’havien unificat sota una mateixa nació política que prenia, a partir de la força revolucionària, la sobirania al rei, esdevenint el subjecte polític de la futura república: la nació política naixia republicana, tesi que defensa Gustavo Bueno. Tornant a Espanya, si prenem la constitució del 1812 sorgida de les Corts de Cadis, podem llegir al principi de l’articulat com s’afirma la unitat de la nació espanyola i la comprensió d’ambdós hemisferis, afirmant, al mateix temps, que la sobirania pertany a la nació, i, com quedava escrit en un decret del 24 de setembre del 1810, qui digués altra cosa estaria cometent un crim de lesa patria.</p><p>Un cop definit el concepte de nació política, i tornant al context espanyol, Catalunya, com que no és un subjecte polític sobirà, com que no és nació política, no té ni la capacitat ni la legitimitat de decidir sobre la unitat de la nació política espanyola, sobre la unitat del subjecte polític espanyol. La sobirania és, per definició, única i excloent: no pot haver-hi en un mateix territori dos subjectes polítics sobirans. Catalunya, en tant que autonomia espanyola, té cedides un seguit de competències des del centre de la sobirania, però ni té cedida ni té per inspiració divina ni per descendència històrica sobirania política: no és nació política. Consegüentment, hauria de ser el subjecte polític espanyol en la seva completesa — la totalitat del cens electoral espanyol — el que decidís la pèrdua de sobirania espanyola sobre el territori català, després d’un procés agreujat de reforma del text constitucional i celebració posterior d’un referèndum, seguint l’article 168. No és debat, doncs, en cap cas, sobre competències o autonomies, o certes concessions sobre el territori català, ans al contrari: es tracta essencialment del concepte de sobirania, de la sobirania sobre el territori català, ostentada, ara, per Espanya, per la nació espanyola en la seva completesa. Seguint aquesta línia argumental, la suposada nació (no política) catalana, en estar dotada, únicament, d’un seguit de competències, no té ni <em>potestas</em> ni <em>auctoritas</em> per decidir sobiranament sobre la continuïtat de la seva integració en la nació espanyola: no té ni el dret natural purament metafísic a l’autodeterminació ni té el dret natural i metafísic a decidir sobre la seva falsa autodeterminació, ni per raó purament definitòria dels conceptes filosòfics que s’han abordat ni per raó purament legal. Quan polítics i dirigents catalans afirmaven que Catalunya era sobirana o que el Parlament de Catalunya tenia sobirania, estaven, en tot moment, mentint, perquè Catalunya només té cedides certes competències, però la sobirania, concepte unitari i total i excloent, rau en la nació política espanyola des de la seva creació, des de la conjugació de les diferents nacions ètniques, el 1812 amb la Constitució de Cadis. La sobirania de Catalunya vindria, en tot cas, en l’adquisició de l’estatus de nació política després de la fundació d’un estat propi, o fundant, a la mteixa, vegada, l’estat i la nació, com en el cas americà.</p><p>Alguns podran argumentar que el concepte de nació política que queda aquí descrit i clos no és acceptable o és fals, si bé l’elaboració de tal teoria ve dictada per la història i per la filosofia materialista, a partir de l’estudi dels processos revolucionaris moderns i el canvi de subjecte polític en les monarquies tradicionals europees: el que ha fet transicionar definitivament de l’Antic Règim a la contemporaneïtat política, traslladant el subjecte de la sobirania política del rei absolutista a les gents, a les nacions. Argumentaran, doncs, que el concepte modern o veritable de nació correspon a un grup d’individus que comparteixen cultura, llengua, atributs distintius i una història comuna, a més d’una mena de consciència unitària psicològica que els agrupa. Un concepte, però, que establí Stalin el 1913 i que no té rellevància en el terreny polític. Doncs seguint aquesta definició, i seguint el suposat dret d’autodeterminar-se de tals nacions, identificaríem al món milers de nacions, pel simple fet de compartir una sèrie d’atributs culturals i històrics molt amplis, oberts i difícils de determinar, massa difusos, que tindrien el dret inherent, natural i metafísic de determinar-se autònomament. Com bé apuntava el filòsof espanyol Gustavo Bueno, la qüestió de la nació és un concepte oblic i cal entendre la seva obliqüitat, cal examinar la plataforma des d’on s’examina el concepte, el seu context. El concepte de nació ideat per Stalin correspon a una ideació a partir dels seus interessos polítics en la Rússia que liderava, circumstancialment, i amb unes finalitats concretes pel conjunt de pobles eslaus, mentre que el concepte de nació política es crea des de la concepció de la nació com a subjecte de la sobirania nacional, a partir dels processos revolucionaris que van dotar a les gents de sobirania, de poder polític: dues plataformes distanciades i que res tenen a veure, puix que la definició staliniana de nació no té rellevància política.</p><p>Caldrà concloure que el dret a l’autodeterminació d’una nació fraccionària ni tan sols pertany a un dret natural (també pertanyent a la metafísica, a l’ordre d’allò no material), sinó a un dret purament metafísic (és també metafísic, però no inherent a l’home o als col·lectius d’homes), de l’ordre d’un idealisme democràtic equívoc i desenfrenat. Cal recordar, sempre, que la formació i fundació de les nacions no ha provingut d’un voluntarisme autònom de les gents que les han integrat, ni d’una fundació intencionada i planificada per part de dirigents polítics o membres de la societat civil, ni a partir de referèndums o de plebiscits quotidians <em>à la </em>Renan, sinó que ha provingut de lluites violentes i de revoltes i revolucions històriques que no tenien com a subjecte de la determinació política a un autos unit i decidit. La fundació de nacions biològiques i ètniques és determinada per la història i pel moviment natural de les gents i la seva agrupació en territoris, però no a partir d’un autodeterminisme històric; mentre que la nació política neix a partir de l’estat, necessita un estat previ per existir.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=bdcb1f2f515b" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[De perquè no voto ni votaré.]]></title>
            <link>https://medium.com/@pfontganyet/de-perqu%C3%A8-no-voto-ni-votar%C3%A9-543eb543a960?source=rss-83940977cd47------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/543eb543a960</guid>
            <category><![CDATA[constitutional-law]]></category>
            <category><![CDATA[politics]]></category>
            <category><![CDATA[democracy]]></category>
            <category><![CDATA[political-philosophy]]></category>
            <category><![CDATA[voting]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[Pau Font Ganyet]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 19 Apr 2025 22:33:59 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2026-11-13T17:14:30.649Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/830/1*kqkSufSw87vhY_uMHXMSFg.png" /><figcaption><em>Howard Chandler Christy, Escena de la signatura de la Constitució dels Estats Units (1940). Capitoli dels Estats Units, Washington D.C.</em></figcaption></figure><p>Ja fa mesos que a partir del meu estudi de la història (com s’hauria d’estudiar qualsevol tema) constitucional i democràtica de les nacions m’he adonat de la inexistència de democràcia formal a Espanya i, de forma anàloga, arreu d’Europa, o del món. La transició iniciada el 1975, o el juliol del 1969 amb la designació de Joan Carles per part del general Franco, i la renúncia forçada de Joan de Borbó, Comte de Barcelona, dona a Espanya un règim sorgit del franquisme, ideat per franquistes i que instal·la un sistema, més aviat règim, polític similar al franquista. Una nova estructura estatal, que no Estat, que neix de la traïció de Santiago Carrillo i Felipe González (protegit per la policia franquista sota el nom d’Isidoro i postulat com a líder socialista després de les primàries manipulades de Suresnes) als seus partits i als punts programàtics que signaren a la Junta Democràtica liderada per Antonio García-Trevijano, on acordaren una ruptura -i mai una reforma- i la celebració d’un referèndum entre monarquia i república, de la traïció de Suárez a la jura d’ideals del règim franquista i de la traïció de Joan Carles I al seu pare, el Comte de Barcelona, qui tenia la voluntat expressa, abans de la renúncia a mitjans de juliol del 1969, de derrocar el règim franquista per celebrar un referèndum entre monarquia i república. De la traïció, doncs, en neix una monarquia sense honor, que dilapida la successió dinàstica (per part d’un cap d’estat: una successió dinàstica pertorbada per un cap d’estat, quin escàndol!). Què pitjor que una monarquia sense honor? Potser una república sense virtut.</p><p>Es convoquen el juny de 1977 unes eleccions generals sota la legislació electoral franquista, constituint un parlament i un senat que, més tard, passaran a ser poder constituent per tal de redactar la Constitució Espanyola. Segons la doctrina constitucional que debuta Sieyès amb els seus discursos a l’Assemblea Constituent Francesa el 1791, com a representant del tercer estat, i després de la doctrina provinent dels pares federalistes americans, un poder constituït -un parlament escollit per legislar en unes eleccions generals, ordinàries- no pot ser mai poder constituent -un poder escollit de forma especial i específica, <em>ad hoc</em>, per tal de redactar una constitució. La cambra legislativa sorgida de les eleccions del 77 no tenia poder algun per tal de redactar una constitució, per tant, no tenia la legitimitat per establir un nou marc constitucional espanyol. Tampoc el sistema electoral proporcional (tema que s’aborda a continuació) permetia l’elecció de membres d’una cambra constituent de forma democràtica, a partir d’un sistema electoral majoritari i uninominal, de tria, sense llistes (ni tancades ni bloquejades), de diputats. La constitució quedava, també, deslegitimada per la no celebració d’un referèndum entre república i monarquia, cosa que ben sabien molts dirigents polítics de l’època, puix de cap manera es pot encabir en un únic referèndum sobre l’aprovació de la constitució tant la forma d’estat com el contingut constitucional. Però la constitució, abans de ser redactada i aprovada pel parlament legislatiu de les eleccions de 1977, fou discutida i planejada entre pocs membres del poder polític i postfranquista en cafeteries i cases de Madrid, segons publicà el director de la revista <em>Cuadernos para el Diálogo</em>, Pedro Altares. Finalment, una constitució que s’acorda per consens, per unanimitat, per consentiment, per renúncia a la llibertat dels partits a les seves idees, fet que no ha passat mai en la història constitucional democràtica, no pot fer néixer un sistema democràtic. Una constitució anomenada liberal i democràtica que s’aprova per un mecanisme, el consens, que és oposat als mecanismes democràtics, les majories i les minories, sinó que és propi de procediments eclesiàstics i oligàrquics, no pot ser titllada de democràtica. El consens, doncs, impedeix, de facto, la llibertat de pensament i impossibilita, d’aquesta forma, la democràcia, els procediments democràtics. Una constitució, l’espanyola, que neix a partir d’unes corts no constituents, d’un règim electoral oposat a un de democràtic i representatiu, de la no celebració de referèndum per la tria de règim polític i a partir del consens, de l’acord total, propi d’una oligarquia.</p><p>Més enllà del procediment de redacció de la Constitució Espanyola de 1978, la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà sorgida de l’Assemblea Constituent Francesa el 1789 afirma que una constitució, per tal de ser constitució, cal que separi els poders i reconegui els drets i deures dels ciutadans. Podríem estar d’acord que la Constitució Espanyola reconeix a la ciutadania un ampli ventall de drets i llibertats. Però no separa ni divideix els poders estatals segons la doctrina exposada en <em>De l’esperit de les lleis</em> del Baró de Montesquieu. Montesquieu, inspirat pels controls de poder de la monarquia anglesa i per la doctrina de divisió de poders de John Locke, idea un sistema basat en la separació entre la nació i l’estat. La nació com a legisladora, qui redacta i aprova les lleis, i l’estat com a executor del que s’ha aprovat per la nació. I, de forma independent, amb un poder polític, textualment, d’alguna forma nul, el poder judicial. No m’allargaré massa en explicar el perquè de la nul·litat de la divisió i separació de poders a Espanya, que es fonamenta, bàsicament, en el sistema electoral i la manca de control de poders. Segons afirma Montesquieu, i ratifica més tard Francisco de Miranda, si d’un òrgan col·legiat legislatiu, un parlament, en sorgeix un òrgan executiu, un govern, s’ha acabat tota forma de llibertat política, i per tant de democràcia. Anàlogament, ambdós afirmen que quan en un mateix òrgan es reuneixen tant el poder executiu com el legislatiu, s’acaba tota forma de llibertat política, de democràcia. El que permet el sistema electoral proporcional espanyol és exactament això: que el parlament elegeixi un president, fusionant les eleccions per dos òrgans totalment oposats en naturalesa. El legislatiu té la funció de representar la voluntat dels districtes nacionals, l’executiu la de dirigir la política estatal. Doncs la separació de poders passa, primerament, per la divisió en origen del poder, la divisió d’eleccions, de mandat. En segon terme, però, la possessió dels tres poders estatals (legislatiu, judicial i executiu) per part dels partits polítics, qui escullen a l’òrgan rector del poder de jurisdicció, redacten les llistes tancades i bloquejades i presenten i voten la legislació, té com a conseqüència la possessió absoluta de la llibertat política per parts d’aquests òrgans. Uns partits polítics que, en ser finançats per l’estat, passen a estar-hi integrats, consumant així la fusió total entre la nació i l’estat i trencant tota divisió i separació de poders. Segons la doctrina del francès Benjamin Constant, els partits polítics haurien de servir com a capa intermèdia entre la nació i l’estat, portant a l’estat els interessos de la nació, però mai integrats a l’estat, mai com a òrgans de l’estat. El mateix article 149 de la Constitució Espanyola afirma en nombroses ocasions que l’estat és l’encarregat de legislar. O la mateixa designació del BOE, Butlletí Oficial de l’Estat, on s’exposa tota la legislació vigent, expressa que és l’estat el que aprova les lleis, el que legisla. Com pot ser l’estat l’encarregat de legislar quan la nació és sempre anterior a l’estat? L’estat també legislava a l’Alemanya nazi, a la Itàlia feixista o a l’Espanya franquista. La integració de les masses, dels partits polítics, a l’estat configura un estat de tendència totalitària, dictatorial. Aquest error fonamental, però, té origen en els debats de l’Assemblea Constituent francesa, on la majoria de metafísics reunits afirmaren la mort de Montesquieu i defensaren la doctrina de democràcia directa i antirepresentativa abanderada per Rousseau, a partir dels preceptes de la <em>volonté générale</em>, deixant de banda a La Fayette, de la facció britànica, com a voluntari de la separació de poders de Montesquieu. Els últims anys hem sentit com dirigents a Espanya pronunciaven el mateix discurs: ‘Montesquieu ha mort (ara Rousseau és el modern)’. Havíem d’entendre, en tot moment, que la separació de poders havia mort. La Revolució Francesa provocà, també, l’eliminació del mandat imperatiu, fet essencial per a l’existència de representació política. Sense un mandat imperatiu de la nació als partits polítics, als representants, és impossible dur a terme la representació efectiva, jurídica, dels interessos dels districtes electorals. És el mateix Abad Sieyès qui promou abandonar el <em>cayer de doléances</em> donat que sinó hagués estat impossible dur a terme la revolució i afrontar els imprevistos sorgits.</p><p>Aquest tipus de règim on els partits polítics ostenten tot poder i acaparen la llibertat política està descrit per la doctrina constitucional provinent del Tribunal Constitucional de Bonn i del seu president, Gerhard Liebholz, el 1954 com a estat o oligarquia de partits, col·loquialment anomenat com a partitocràcia. Un règim on la representació és nul·la, on els partits són faccions estatals i designen als tres òrgans de poder i on la democràcia i la llibertat política són inexistents. Una doctrina, la de Liebholz i el Tribunal Constitucional de Bonn, que obtingué suport i ratificació per part del primer president del Tribunal Constitucional d’Espanya del 1980 al 1986, Manuel García-Pelayo. Un model d’estat oligàrquic, sense separació de poders i, per tant, sense control del poder dels partits, que governen a base de corrupció sistemàtica. És aquesta mateixa corrupció la que ha assetjat durant dècades l’Espanya contemporània donada la manca de divisió i separació de poders, la presència de llistes tancades i bloquejades i el buit de mecanismes de frens i contra frens que una democràcia vertadera imposaria.</p><p>Després d’aquest recorregut per la història, cal acabar d’acotar què és democràcia. Segons la distinció que en fa George Santayana, ratificada per la doctrina constitucionalista i la filosofia política posterior, podem dividir la democràcia en formal i material. La material pretén l’assoliment d’una tendència igualitària o una justícia social, basada en la utopia inassumible de la igualtat, que només pot ser materialitzada a partir d’una tendència, però mai de la plena instauració. En canvi, la democràcia formal, la que defenso, es basa en la llibertat política de la nació, qui, a partir d’una total llibertat, autodeterminació i unilateralitat, redacta una constitució que separi els poders. Una llibertat política, a partir de la llibertat constituent, de crear una constitució, de la nació que caldrà ser preservada a partir de la divisió i separació de poders i de la representació política. Separació de poders i representació, això és democràcia.</p><p>Després de l’exposició de fets merament empírics, sense la cortina de fum que suposa la ideologia, sense coneixement interessat i, purament, de forma descriptiva i històrica, podem arribar a la conclusió que a Espanya no existeix democràcia formal pel procediment il·legítim d’elaboració i instal·lació d’una constitució no fundada en la llibertat política, per la manca de divisió i separació de poders i per la falta d’un sistema representatiu. Una Espanya democràtica seria aquella on la constitució fos redactada per una assemblea constituent, després d’un referèndum entre monarquia i república, on la separació de poders fos plena i en origen, amb eleccions separades, i on el règim electoral fos representatiu -segons la doctrina de Marsili de Pàdua- com el francès o l’americà, on cada mònada electoral, cada circumscripció, escull directament el seu representant, sense llistes, que el filia (idòniament amb mandat imperatiu) amb el territori que l’ha escollit.</p><p>La Transició espanyola, doncs, no va instaurar una democràcia a Espanya. Però no cal anar gaire lluny per a buscar-ne l’evidència: els llibres clàssics de filosofia política ens donen la resposta. Aristòtil i Polibi afirmaven que un règim dictatorial o tirànic sempre derivava en una oligarquia, que de la dictadura es transicionava vers l’oligarquia. Plató té escrit en el precepte 544c de <em>La República,</em> textualment, que l’oligarquia, règim ple d’innumerables vicis, és seguit pel seu contrari, la democràcia. El que tenim a Espanya és, segons la doctrina de Liebholz i García-Pelayo, i la descripció de models polítics d’Aristòtil, Polibi i Plató, una oligarquia de partits, un estat de partits, amb el consens, el govern dels pocs i la corrupció sistemàtica com a trets distintius.</p><p>Davant d’aquests fets, no puc exercir en cap concepte el meu dret a vot, que mai deure o obligació, com alguns intenten que sigui vist (un dret no pot ser a la vegada un deure). El vot, sigui a un partit polític o nul o en blanc, expressa la conformitat amb el règim electoral i polític, i una voluntat de canvi en la distribució de les forces polítiques, però l’acord, insisteixo, amb el règim polític, doncs amb l’oligarquia de partits. No votaré, primer de tot, per una cura de dignitat. Aquells que coneixem en profunditat la formació i el funcionament d’un estat sistemàticament corrupte, oligàrquic i antidemocràtic no podem tapar-nos els ulls per una qüestió de dignitat i de moral kantiana, de deure. Més enllà, però, no votaré tampoc perquè estic en contra de tot sistema oligàrquic i antidemocràtic, i perquè el règim electoral proporcional espanyol no representa de cap forma les voluntats i els interessos de la nació, sinó que el vot exercit en les assemblees legislatives d’arreu d’Espanya correspon als interessos del cap de partit, qui mana als diputats escollits per ell a votar segons la seva voluntat i no segons el mandat imperatiu de la nació.</p><p>Per molt que pugui semblar d’utòpic o d’il·lús, el que persegueixo és la instauració a Espanya d’una república constitucional, virtuosa, legítima, no recuperant la 2a república (que no fou democràtica, sinó parlamentària), sinó a partir de la llibertat política col·lectiva, constituent, de la nació espanyola. Al llarg de la història, no s’ha produït mai un canvi de règim o de sistema polític a còpia de participar en ell, a força de donar-li suport a partir de la participació en eleccions. Els moviments que porten als vertaders canvis polítics, als canvis de sistema, es fan sempre des de fora, des de la no participació i del no consentiment del sistema. L’única forma pacífica, possible i viable de mostrar el rebuig al sistema actual és l’abstenció activa, conscient, amb l’objectiu que, algun dia, per ventura, el percentatge d’abstencions superi el percentatge de vots i acabi amb una falta de legitimitat democràtica, quan l’<em>auctoritas</em> hi manqui per complet i el sistema, a partir de manifestacions i moviments organitzats, acabi caient pel seu propi pes.</p><p>Amb aquest text no pretenc convèncer a ningú, sinó que persegueixo el simple objectiu de fer sortir a la llum les grans mentides que han bastit el nostre sistema polític actual, que fan que la servitud al poder i l’oportunisme dels espanyols sigui complet, i visquin amb total convenciment d’existència d’una democràcia, amb la ignorància de les causes profundes de la corrupció i la manca de representació política.</p><p>És a partir d’aquí, doncs, decisió vostra si perpetuar un sistema, com definia Plató, d’innumerables vicis o ser dignes, curar la pròpia moral i començar el camí cap a la llibertat política col·lectiva. Recordo, per aquells independentistes, que en un país sense democràcia formal és impossible l’assoliment de la independència. Encara que és difícil pensar en un objectiu més important que la cerca de la llibertat política.</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=543eb543a960" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>