<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" version="2.0" xmlns:cc="http://cyber.law.harvard.edu/rss/creativeCommonsRssModule.html">
    <channel>
        <title><![CDATA[Stories by WhatsappLess on Medium]]></title>
        <description><![CDATA[Stories by WhatsappLess on Medium]]></description>
        <link>https://medium.com/@whatsappless?source=rss-42f230f5975e------2</link>
        <image>
            <url>https://cdn-images-1.medium.com/fit/c/150/150/1*CNBJOJ4CnhqzajUeS7MGGQ.png</url>
            <title>Stories by WhatsappLess on Medium</title>
            <link>https://medium.com/@whatsappless?source=rss-42f230f5975e------2</link>
        </image>
        <generator>Medium</generator>
        <lastBuildDate>Thu, 19 Nov 2026 16:28:32 GMT</lastBuildDate>
        <atom:link href="https://medium.com/@whatsappless/feed" rel="self" type="application/rss+xml"/>
        <webMaster><![CDATA[yourfriends@medium.com]]></webMaster>
        <atom:link href="http://medium.superfeedr.com/" rel="hub"/>
        <item>
            <title><![CDATA[La pràctica — 90 DIES WHATSAPPLESS (I)]]></title>
            <link>https://medium.com/@whatsappless/la-pr%C3%A0ctica-90-dies-whatsappless-i-8668996c7919?source=rss-42f230f5975e------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/8668996c7919</guid>
            <dc:creator><![CDATA[WhatsappLess]]></dc:creator>
            <pubDate>Sat, 13 Jan 2018 17:01:35 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2018-02-14T19:53:08.178Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h4>Renúncies dels dies sense smartphone</h4><p>Començo la primera de 3 entrades després de <a href="https://medium.com/@whatsappless/n-i-la-petita-vict%C3%B2ria-9d08a969fb39">3 mesos d’N.</a> És a dir, 3 mesos vivint fent l’experiment <a href="https://medium.com/@whatsappless/latest">Whatsappless</a> que consisteix en <strong>no emportar-me l’smartphone quan surto de casa i agafar un Nokia 3310 que només rep trucades i SMS. </strong>Segueixo tenint Whatsapp i total accés al mòbil quan estic a casa (de moment).</p><p>En aquesta primera entrada vull parlar de com ha estat a nivell pragmàtic renunciar a l’smartphone (S=Smartphone). En la segona escriuré sobre els canvis de comportament i dinàmiques i hàbits saludables que m’ha generat aquest experiment. En la tercera vull descriure els següents reptes que em proposo i les primeres conclusions que n’estic traient.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*PuMCcO6SR3U-wcWIyksCJQ.jpeg" /><figcaption>Un home Whatsappless (National Geographic)</figcaption></figure><h3><strong>“El antes”: supervivència?</strong></h3><p>He descobert en aquests tres mesos que m’han pesat molt poc les <strong>renúncies conscients</strong> que vaig fer el dia que vaig deixar l’S a casa i que m’ha sorprès (i entristit) adonar-me de tot el terreny que he pogut recuperar. Però bé, avui em vull centrar en la supervivència pura i dura perquè és quelcom que <strong>m’havia imaginat difícil </strong>partint d’una vida profundament marcada per l’S. Jo mateix em donava 2 dies i veure’m després de 90 sobrevivint em genera, sobretot, sorpresa.</p><h4>Renúncies conscients</h4><p>Quan parlo de renúncies conscients em refereixo a tot allò que vaig assumir perdre amb el Nokia i que tenia por que em fes tirar enrere. Bàsicament, les prestacions del mòbil que no tindria.</p><ul><li><strong>L’auricular: </strong>la poso la primera perquè és la que tinc menys resolta. Al deixar l’S a casa deixava també un compte d’Spotify Premium i una app per escoltar Podcasts. Tenia molt integrat un gest automàtic: sortir de casa i posar el play. Milers de cançons o programes de ràdio en diferit o podcasts <em>entrepeneurs</em> m’acompanyaven arreu. Tot això, amb un Nokia, s’acabava i es substituïa per una Ràdio (que no sintonitza al metro).</li><li><strong>La guia:</strong> tinc la imatge gravada dels meus pares buscant els camps de futbol del meu germà a la Guia de Barcelona. Google Maps és revolucionari. Ha fet desaparèixer la preocupació pel “Com vaig d’aquí a allà”. Feia anys que mirava com s’anava als llocs directament des del carrer. Evidentment, amb el Nokia, nanai.</li><li><strong>L’ull que tot ho fa píxel:</strong> m’agradava la idea de no poder fer més fotos que no servien per res més que per distreure’m del present o retransmetre vides alienes. Tot i això, hi havia algunes fotos que m’agradava poder fer: aquella Selfie de turno amb aquell grup d’amics que envies al que no ha pogut venir; aquells apunts que no tens i que una col·lega et deixa fotografiar; aquell moment bestial i únic en què la naturalesa et brinda una imatge preciosa; aquella fotografia que evoca un record memorable… A 2px per foto de Nokia, el màxim al que aspirava era a convertir gent guapa en gent molt lletja o jerseis beix en jerseis groc fosforito.</li><li><strong>El surf:</strong> tota la informació que pillava d’aquí i d’allà a Internet. La de coses que m’encuriosien pel camí i buscava a Google. Passar de tenir 70 “pestanyes” obertes a no tenir-ne cap. Traduir aquella paraula al Word Reference. Entrar a l’Aula Global per descarregar el seminari o mirar una nota. Els milers d’articles per llegir. Amb Nokia, nanai.</li><li><strong>L’agenda:</strong> sóc un amant de Google Calendar. Què fàcil m’ho fa tot. I quin disseny. Porto anys organitzant cada dia allà. Cada cosa que faig. Cada tasca. Cada estona lliure. Cada aula. Cada metge. El Nokia com a molt et diu quin dia és.</li><li><strong>El correu:</strong> la productivitat. Escriure un mail, resoldre assumptes, agilitzar processos: des de la tassa del vàter o des del metro. L’eficiència. SMS is the new Gmail? Nop.</li><li><strong>La infinitud d’apps: </strong>la calculadora en situació d’apuro. L’app del temps del bus. La que t’avisa per no oblidar el paraigües. L’app per repartir despeses amb els amics. L’app que et fa d’escàner. L’app que et diu el millor bar de braves around you. La que et diu el nom d’aquella cançó. La que et permet llegir un QR. La que t’avisa de l’última hora. La que et diu a quin canal fan el Barça. Nokia? <em>Ell paaaaassa.</em></li><li><strong>Les XAR-XES</strong>: Facebook i Twitter. Volia fugir d’això així que no té el mateix pes que les altres renúncies. Però sí, ho eren. Excepte algunes ocasions molt concretes, em venia de gust perdre’ls de vista pel carrer. Evidentment, el Nokia no en té.</li><li><strong>La conversa: </strong>el tema estava en que no sabia exactament a què renunciava si no tenia Whatsapp. Tants possibles plans que em perdria. Tantes bromes que no faria. Tants missatges necessaris que no enviaria. I un llarg etc que no preveia. L’única manera de saber a què renunciava no tenint Whats era no tenint-ne.</li></ul><h3><strong><em>“El</em> <em>después”:</em> vivència</strong></h3><p>Tot això era el llistat de prestacions que pensava que em farien tornar a l’S. “El antes”. La sorpresa ha estat que “el después” és un escenari en el què <strong>tinc molt poques ganes de tornar a enrere</strong>. No tinc sensació d’estar sobrevivint, sinó el contrari: la vivència sense S m’agrada. No sé fins a quin punt m’he generat el relat per convèncer-me però… Em costa molt molt molt senyalar alguna cosa que hagi trobat realment a faltar que justifiqui recuperar l’S. Optimista? Profecia autocumplida? No ho sé. Només sé que a dia d’avui em fa MANDRA agafar l’S quan surto de casa. He generat l’hàbit de no dur-lo i ara crec que el visualitzo com una càrrega, un pes, un esforç. Què ha passat amb totes les renúncies conscients?</p><ul><li><strong>La música</strong> és la que més m’ha costat. Podria mirar el got mig ple i dir que he descobert emissores tremendes (n’hi ha una de música llatinoamericana que m’arrenca uns cops de cintura pel carrer bastant risses). Però també és cert que és la primera sobre la qual prendré una decisió per <strong>reincorporar-la</strong>. Vull poder tenir dies amb àudio. Tot i això, m’ha agradat molt recuperar <strong>sons de l’exterior.</strong> Deixar descansar les orelles. No sabria quantificar-ho però crec que feia un ús excessiu de la música abans. Música a l’engròs sense intencionalitat. Alguns diran que mai se n’escolta prou. No ho tinc clar! Idees? També vull recuperar els <strong>Podcasts com a font d‘aprenentatges.</strong> M’he estat enduent l’smartphone sense sim al gimnàs per poder escoltar els episodis setmanals.</li><li><strong>Els mapes</strong> els miro a l’ordinador abans de sortir de casa/uni. M’agrada com ha canviat això. Els llegeixo. Miro el nom del carrer, la direcció dels cotxes, la sortida exacta del metro que he d’agafar, el número del lloc on vaig. Memoritzo, apunto en un postit i me’l poso a la cartera o simplement pregunto. <strong>He tornat a preguntar</strong> pel carrer molt sovint. La gent s’espanta una mica! No ho recordava així. Jo també me n’he adonat que m’espanto quan la gent em pregunta per una adreça i no té pinta de turista. Però tot i això, passat <em>sustu</em> inicial, m’indiquen amb bastanta il·lusió. Algun cop m’han acompanyat un tros i tot. Volen que ho trobi. Coses que abans només m’havien passat de turisme sin roaming (Apunt: algú ha llegit alguna cosa sobre les diferències de viatjar amb i sense roaming? Idees? M’interessa!). Si vinc a casa teva i no he pogut buscar-ho a internet et truco i et pregunto com s’hi va. Tràmits, mandra, maybe. Però de moment em compensa. <strong>Gaudeixo més del trajecte.</strong> Em sento James Bond quan trobo els llocs. Vaig més atent a tot el que s’apareix. I si mai necessito conduir ja trobaré un GPS.</li><li>El simple fet de no tenir<strong> càmera decent al mòbil</strong> fa que no faci fotos. Period. Tinc les que fa la gent. A smartphone per persona les importants sempre les fa algú. La resta, ara, les entenc prescindibles. Sovint m’imagino que quan sigui més gran tiraré enrere i miraré totes les fotos que he fet i m’emocionaré. Però sembla que mai sóc prou vell perquè mai trobo el moment per mirar les fotos del passat. Això em fa pensar que<strong> potser no les necessito</strong>. I encara necessito menys aquelles que són per enviar a algú i després esborrar-les o les que són per enviar a tothom i després oblidar-les. <strong>Per què serveix una foto? </strong>No ho tinc clar. Idees? Almenys el que tinc clar és que no sóc un fotògraf. La meva passió no és la fotografia. Ho he descobert ara. <strong>Invertir-hi estones de present de manera habitual amb resultat mediocre i conseqüent pèrdua d’atenció en el moment no em compensa</strong>. Però sí que he decidit que duré una càmera arreu per si em ve de gust en algun racó concret. Recarregar-ho d’intencionalitat.<strong> Potenciar la foto amb intenció i reduir la foto a discreció.</strong></li><li>Ara només busco a internet amb l’ordinador. No ha canviat gran cosa. Si el dubte és prou important, trec el Mac. Si no, em quedo sense resoldre’l o el resolc més tard (normalment me n’oblido així que diré que no ho resolc). Sé menys coses? A curt termini és difícil de dir. Els articles interessants els llegeixo amb l’ordinador, però <strong>en llegeixo menys, és cert</strong>. Em costa més trobar les estones per llegir notícies perquè sovint les llegia al metro.</li><li>Per organitzar-me <strong>segueixo fent servir Google Calendar.</strong> És una mica el model Google Maps. Quan tinc l’ordinador el faig servir per mirar-me què tinc al calendari, <strong>apuntar-me l’horari de les 4 coses que hagi de fer avui</strong> en una llibreta petita que sempre duc a sobre i pa lante. L’únic problema que tinc és quan algú em proposa alguna cosa en una data concreta i no puc concretar-li si podré o no.</li><li>Respecte els mails, ara els he reservat un moment concret del dia. Els procuro <strong>llegir i contestar tots al mateix moment des de l’ordinador. </strong>He perdut la possibilitat de contestar-los immediatament i a tot arreu. De moment (no curro en cap empresa) no m’ha passat factura. M’agrada pensar que el dia que curri això no canviarà però serà un repte segur.</li><li>La resta d’apps… No n’he trobat a faltar cap en concret, la veritat.</li><li>A Facebook i a Twitter el que ha canviat sobretot és que<strong> no els puc fer servir pel carrer o fent un cafè o mentre espero per alguna cosa.</strong> Són una font d’entreteniment infinita i sempre tenia l’acte reflex de consultar-les en qualsevol moment d’impàs. Ara faig altres coses amb les estones mortes: llegeixo, observo, escric…</li><li>I, oh, WhatsApp. <strong>Whatsapp sí que ha canviat del tot.</strong> Estic contentíssim de com ha anat. Quan són coses que requereixen immediatesa la gent em truca o envia SMS. I això, per mi, era la part difícil. <strong>Podia canviar el meu comportament però aspirar a canviar el d’algú altre podia haver estat impossible.</strong> I en canvi ha fluït moltíssim a part de generar un munt de beneficis sobre els quals ja escriuré. He reduït dràsticament converses llargues per escrit, les interaccions que hi faig són quasi totes significatives, ja no en faig un ús impulsiu i <strong>només hi ha hagut un parell de plans que m’hagi pogut perdre per no estar llegint un grup durant el dia.</strong> He descobert que les converses que no puguin esperar 24h són excepcionals i que sempre que estigui disponible amb trucs o sms jo estic tranquil. Whatsapp ha deixat de ser una font d’entreteniment per passar a ser una <strong>simple app de missatgeria</strong> sense donar-me la sensació d’estar descuidant greument relacions personals.</li></ul><p>Això seria el resum del que m’esperava vs el que ha estat N a nivell pragmàtic. Quelcom que volia deixar per escrit per l’Uri del futur per tenir clar a nivell empíric<strong> el cost de la renúncia. </strong>Un <strong>COST</strong> <strong>que s’ha descobert lleuger</strong> i imperceptible en <strong>comparació amb els BENEFICIS que m’ha aportat</strong> (dels quals parlaré en la següent entrada).</p><p>Estic content que l’experiment tingui normes prudents. No em volia forçar des d’un inici a anar a pels impossibles perquè sabia que no m’hi atrevia però també perquè volia <strong>poder estar connectat en equilibri, sense excessos. Ni massa ni massa poc. </strong>Per això, sempre que tinc ordinador segueixo entrant a Facebook i a Twitter. Per això m’enduc el mòbil al gimnàs per escoltar podcasts. Per això en ocasions concretes agafo l’S de nou. Tot i això, aquest equilibri no és perfecte i no em satisfà del tot. Per exemple, tinc clar que a casa o a les xarxes socials el meu comportament ha canviat menys del que desitjo. La temptació segueix allà i segueixo caient-hi. Per això afegiré normes pels propers 3 mesos. En parlaré a la 3a entrada de <em>90 dies Whatsappless.</em></p><p>Res més! Aquesta era l’entrada més concreta de totes però crec que la necessitava per adonar-me que aquests 90 dies d’experiment han <strong>estat molt més fàcils de l’esperat. La vida sense S segueix sent viable. Tot correcte. Seguim!</strong></p><p>Dit això, com sempre, encantat de rebre feedback a <a href="/service/mailto:rboriol@gmail.com">rboriol@gmail.com</a>! Abraçades!</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=8668996c7919" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Fonts]]></title>
            <link>https://medium.com/@whatsappless/fonts-647662c77c55?source=rss-42f230f5975e------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/647662c77c55</guid>
            <dc:creator><![CDATA[WhatsappLess]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 08 Dec 2017 21:54:08 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2017-12-10T12:08:05.278Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Em ve de gust deixar per escrit la suma de fonts que van generar-me el cultiu mental previ a N i així, quan vulgui, poder tornar a recórrer el camí.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*JLTKHlTruWuhmWl8hZ3wSQ.jpeg" /><figcaption>Un elefant fent de les seves</figcaption></figure><p>Segurament tampoc es tracta de resumir-ho tot a fonts consultables per internet. Hi ha molt de tot això que surt de converses i d’experiències. Però bé, intentaré sempre tenir un d’hipervincles accessible perquè és el que és escalable i replicable. Recordo un primer clic mental amb <a href="https://www.ted.com/talks/tristan_harris_how_better_tech_could_protect_us_from_distraction?language=en#t-727614">aquesta TED</a>, fa molt temps. Un segon al conèixer un tio al Erasmus amb qui vaig compartir mitja birra. Tenia un NoSmartphone perquè volia. Es va quedar bastant ample al dir-m’ho: “I don’t like social networks and smartphones”. No feia cap pinta rara i en el tu a tu era una persona normal. Vaig prometre’m tornar a quedar amb ell perquè m’expliqués més sobre el tema però meeeec: no tenia manera de trobar-lo perquè no li vaig demanar el número ni el nom ni res.</p><p>Un altre clic el vaig fer al començar a llegir <a href="https://www.ara.cat/suplements/diumenge/monopolis-destrueixen-innovacio-creen-desigualtat_0_1619238066.html">“Internet no es la respuesta”</a>. <a href="http://www.elperiodico.com/es/opinion/20130929/captura-de-pantalla-2701889">Reflexions argumentades</a> dels de més aprop sobre les pantalles absorvents. Dosis de BlackMirror per aquí. La <a href="http://www.elperiodico.com/es/opinion/20160718/pokemon-go-realidad-disminuida-articulo-riera-romani-5275784">bogeria passatgera de Pokemon Go</a>. També hi va ajudar en <a href="http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/marc-masip-sobre-la-adiccion-al-movil-si-no-es-una-enfermedad-medica-es-una-enfermedad-social_2017021958a9fefd0cf2f719cbfd34ea.html">Marc Masip a Salvados</a> (lo que pasó en esta entrevista te sorprenderá) i aquests <a href="http://www.institutinternet.org/ca/2016/12/01/espanol-exconectados-en-yorokobu/">bocins d’històries d’<em>exconnectats</em></a><em> </em>de l’Enric Puig. Poder compartir una<a href="https://twitter.com/debat_org/status/869932486817665024"> taula rodona a deba-t.org</a> amb els dos, en Marc i l’Enric, va naturalitzar parlar d’addicció. Va ser una conversa de 2h plena d’idees pràctiques, exemples, contradiccions, confirmacions i anàlisi tècnic i social. Tot i que em va portar a la primera <a href="https://medium.com/@whatsappless/n-i-la-petita-vict%C3%B2ria-9d08a969fb39">petita derrota</a>, una part de mi va adquirir un compromís a solucionar i definir el que no em quadrava.</p><p>El clic definitiu de que em va donar l’empenta final va ser devorar fa 1 mes, en un cap de setmana, <a href="https://arpaeditores.com/products/la-gran-adiccion">“La gran addicción” </a>de l’Enric Puig. Una col·lecció brutal d’experiències de persones que han deixat del tot internet i els smartphones per motius molt diferents. Casos extrems, evidentment, però que <strong>interpel·len </strong>per allò que “si et marques 100 com objectiu és probable arribar a 50”. En cadascuna de les històries que explica el llibre hi trobava parts de mi que em fallaven profundament i que volia canviar. Suposo que llegir que aquelles persones havien trobat maneres de canviar em va portar de la reflexió flowerpower a la realitat i a l’empoderament. No calia esperar a que tots els mòbils explotessin per poder canviar l’ús que jo en feia. Sensació total de tret de sortida. El dilluns pel matí, en un atac d’impulsivitat més o menys premeditada sortia a comprar el Nokia: el <a href="https://medium.com/@whatsappless/n-i-la-petita-vict%C3%B2ria-9d08a969fb39">dia N.</a></p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=647662c77c55" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[El perquè]]></title>
            <link>https://medium.com/@whatsappless/el-perqu%C3%A8-9e662f348d7d?source=rss-42f230f5975e------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/9e662f348d7d</guid>
            <dc:creator><![CDATA[WhatsappLess]]></dc:creator>
            <pubDate>Fri, 08 Dec 2017 21:27:04 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2017-12-12T09:54:10.740Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Després de dues entrades explicant <a href="https://medium.com/@whatsappless/pr%C3%B2leg-7ce04a2d92c0">el projecte</a> i <a href="https://medium.com/@whatsappless/n-i-la-petita-vict%C3%B2ria-9d08a969fb39">les normes de l’experiment</a>, encara tinc la sensació que me’n falta 1 per acabar de situar-me. De fet, 2. N’he fet una altra amb totes <a href="https://medium.com/@whatsappless/fonts-647662c77c55">les fonts</a> que van influenciar-me. Després ja em vindrà de gust entrar en temes més pràctics. Abans però, em convé recuperar el per què.</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*RNltu4opPE3yhJWchWcE2A.jpeg" /><figcaption>Una foto d’un manatí</figcaption></figure><h3>9 hectàrees de terreny perdut</h3><p>Potser ara exagero, però les mitges tintes no m’han ajudat a acceptar. No pretenc escriure en termes positius dels smartphones, almenys avui no. El mòbil m’ha fet perdre molt de terreny. Aquí en van 9 hectàrees.</p><ol><li><strong>El mòbil pot interrompre’m</strong> (in)voluntàriament les estones en què estic sol sense ni tan sols haver rebut un estímul (notificació). La mà a la butxaca és un acte reflex que s’activa cada vegada que “no faig res” o faig coses banals. Un cop m’ha interromput és capaç de xuclar-me els minuts sense que me n’adoni. Fins i tot, a vegades, el faig servir per quelcom puntual i se n’aporfita per retenir-me. Veure el pas de les hores sense tenir-ne control, sense propòsit: <strong>“<em>Que se m’escapi la vida entre les mans”.</em></strong></li><li>El mòbil fa que les <strong><em>estones mortes</em></strong><em> </em>estiguin sempre plenes de vida. No la meva, sinó la d’altres que l’expliquen i la comparteixen. Aconsegueixen mantenir-me online de manera indefinida sentint que <strong>si em desconnecto <em>em perdo coses. </em></strong>Si no el consulto sovint m’envaeix la sensació que em puc perdre plans, converses importants, amics, família (<a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Fear_of_missing_out">FOMO</a>).</li><li>I quan no és la vida de la penya, és <strong>el contingut</strong> de milers de pàgines, sèries, articles i twits que cada dia m’inunden. Saben què m’interessa, sempre l’encerten. <strong>Els moments buits no els ocupo amb llibres</strong> o deixant que volin els ocells neuronals al cel i més enllà. No somio despert. No en tinc prou amb la meva imaginació per convertir un segon mort en un segon fèrtil. Necessito Netflix, HBO, Youtube i Medium.</li><li>El mòbil fa que senti <strong>pressió pel “compartir”</strong> (i potser aquest bloc n’és una conseqüència més) i pel ser agradat. <em>“El que no es publica no existeix”</em>. Veure’m desvalorant o desvirtuant moments brillants buscant aquesta foto i enllaçar el record d’un moment a una frase que <em>necessito trobar. </em>Abans l’excusa era “per tenir el record”. Però, ara? Desapareix al cap de 24h. Olé. També em dona 280 caràcters per posicionar-me constantment i agradar. Un joc pervers: opino el que vull o opino el que volen?</li><li>El mòbil ha tret les <strong>bandes sonores fora de les películes</strong>. Cada moment es pot millorar amb una cançó. Cada estat emocional es pot accentuar amb un ritme. Cada activitat banal es pot ambientar amb artistes i cançons d’un sol ús. Música a l’atzar i a l’engrós.</li><li>El mòbil em fa <strong>sentir coses lletges</strong> que no sentiria si no estigués connectat . Les sento com a reals, com si realment formessin part del meu entorn material més immediat. Posa finestres a través de les quals veig coses que no hauria de veure. Desdibuixa les fronteres de casa, de la uni, del carrer. Sóc a tot arreu, ara i després i abans. Ja no em perdo res i comparo moments que l’espai-temps ha separat. <br><strong>Destrucció d’autoestima self service</strong>: em jararquitzo en funció de la resta quantificant coses que mai no s’havien comptat: seguidors, likes, visualitzacions, fans, AMICS? I mai no n’hi ha prou: l’objectiu és l’infinit. I em sento fals: fingeixo les meves reaccions. No ric JAAAJJA ni m’agrada tant quan poso like.</li><li>El mòbil em genera <strong>hàbits o vicis que</strong> <strong>no són sans</strong>. Tinc pressa per contestar mails i whats a l’últim minut del dia i al primer minut del matí, amb el cap al coixí. A sobre, afegint: “Perdó per no contestar abans”. Em cremo els ulls fins que els cluco per anar a dormir. Sóc una centraleta 24h, se’m pot trobar quan es vulgui pel que es vulgui (que no quan jo vulgui i pel que jo vulgui). I exigeixo que tu també. Em fa sentir angoixa no rebre resposta i provoco angoixa a l’altre per tal de rebre-la. I aquella petita pressió al pit quan s’acaba la bateria.</li><li>I tot el que he <strong>desaprès</strong> per culpa del mòbil? He perdut quilos i quilos de capacitat de concentració i atenció. M’he fet mandrós, exigent, malcriat: ho vull ara, aquí, barat, ràpid, bo. Ja no sóc pacient ni m’agrada el llarg termini. He esdevingut aparentment inútil en tantes altres tasques. He desaprofitat tantes converses substituint la llengua pel polze. I m’he vist patós al parlar amb desconeguts offline.</li><li><strong>I tot el que he perdut en la resta de persones? </strong><em>(Aquest paràgraf sencer, quan parlo de tu, parlo de mi. Les coses clares. He estat als dos costats de la interacció: causa i perjudicat).<br></em>He vist vergonyes a parlar i a mirar als ulls. He notat se’t fa estrany que truqui. No has entès que no vulgui ser protagonista de la teva Story (si tan em vols compartir, no em podries aprofitar més?). Em sap greu (molt) que trobis més interessant el que surt a la pantalla que el que t’explico perquè m’estic veient renunciant a tu si no ets aquí quan em tens davant. Ja no m’agrada retreure i que et sentis atacadíssim/a: <em>“Tu també ho fas eh!” o “Tiu ara era important”</em>. Ok, ens corregim mutuament, què et sembla? He experimentat el desig que no hi hagi cobertura per aconseguir formar part d’un grup de persones <em>presents de debò. </em>Que sí, que segurament <em>“Ara no parlàvem de res, no?”. </em>Però possiblement per això, perquè som incapaços de competir amb 10 mòbils cadascun amb les seves 300 fonts d’entreteniment.<strong> Desitjo creure que potser, si aguantem el silenci una estona, passen coses maques.</strong></li></ol><h3>Addicció</h3><p><strong>Addicció</strong>. <strong>M’hi sento, sí, d’addicte. Sóc addicte. </strong>Addicció per mi és <strong>esdevenir conscient de tot aquest terreny perdut pel mòbil </strong>(que ja em costa) i<strong> rebutjant-ho</strong>, <strong>NO PODER EVITAR-HO o QUE COSTI MASSA</strong>. Haver de comprar-me un mòbil cutre perquè he assumit que NO LI GUANYARÉ LA PARTIDA SI EL DUC A LA BUTXACA!</p><p>No en sé la descripció científica i demano perdó al sindicat de terapeutes si estic contribuint a la banalització de la paraula. També a tothom que hagi viscut una addicció d’altres coses i això li emprenyi. No ho dic en broma. El tema està en que no en tinc una de millor per definir el que provoca internet i l’smartphone en mi.</p><p>Sóc un drames no? Panicattack. Alarmista. Ara és quan hauria de justificar-me, per tranquil·litzar, dient que <strong>la situació no és límit. </strong>Que estic bé. Vols proves? <strong>No em sento més enganxat que la resta.</strong> <em>“Jo? Com tu. Aleshores ningú”. </em>O tots som addictes o no ho és ningú: quin relat tries?</p><p>Però això ha de tranquil·litzar? Tinc la sensació que<strong> la crítica col·lectiva està més que instal·lada</strong>. Que estem tots d’acord en què això té molt de nociu i que ens fa menys humans. Que ens preocupa com puguin créixer les noves generacions que no coneguin altra cosa. Que alguna cosa passa al metro i al carrer quan tot el que veus són pantalles. <strong>Però també intueixo que hem fet una acceptació col·lectiva del model i en reproduïm de manera infinita totes les seves expressions.</strong> I per què? Perquè compensa? O perquè som incapaços d’oferir-nos una alternativa?</p><h3>El perquè de N</h3><p>D’aquí surt l’experiment N. Com a fan absolut de la innovació i la tecnologia, vull aprendre a fer-la servir de manera sana. Sense tenir la sensació que estic pagant un preu massa alt. Buscar un mètode pràctic a través del qual tornar a tenir el poder de decidir.</p><p><strong>Poc a poc, un a un, recuperar els espais sense smartphones i internet.</strong> I, tan de bo, ser capaç de tornar-los a incorporar amb un encaix còmode, amb les renúncies molt més clares i nítides.</p><h4>Recull Reaccions Top</h4><p>“Quan deixes Whatsapp però ets addicte a Twitter”</p><p>“Hola Blogger. Vaya pavo, es treu el Whatsapp i vol anar d’influencer”</p><p>“No ens preguntis quan falta pel bus. Assumeix que vius sense mòbil, valent”</p><p>“S’ha fet blogger per no haver-nos de contestar pel grup”</p><p>“Qué hipster, qué hipster, qué hipster”</p><p>“Prescindeixes de whats però et poses sal a todomocho, eh!”</p><p>I bé, això:</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*-cAtmVSVqSGuTahNTuPnww.jpeg" /></figure><p>Encantat de rebre feedback a rboriol@gmail.com</p><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=9e662f348d7d" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[N i la petita victòria]]></title>
            <link>https://medium.com/@whatsappless/n-i-la-petita-vict%C3%B2ria-9d08a969fb39?source=rss-42f230f5975e------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/9d08a969fb39</guid>
            <category><![CDATA[mòbil]]></category>
            <category><![CDATA[nokia]]></category>
            <category><![CDATA[smartphones]]></category>
            <category><![CDATA[addiction]]></category>
            <category><![CDATA[catala]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[WhatsappLess]]></dc:creator>
            <pubDate>Wed, 06 Dec 2017 11:58:32 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2017-12-11T19:10:08.013Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<h3>N i la petita victòria (Les normes)</h3><p>No tinc clar que aquest sigui el millor tema per la segona entrada. Però bé, la faig comprometent-me a escriure un dia d’aquests sobre què passava abans del dia N (el moment en que vaig començar a anar amb Nokia), sobre l’impacte negatiu que té en mi l’ús del mòbil, etc.</p><p>Com ja vaig avançar al <a href="https://medium.com/@whatsappless/pr%C3%B2leg-7ce04a2d92c0">Pròleg</a>, vull explicar bé quines són les normes de l’experiment que m’he autoimposat.</p><p>ALLORO: Només parlo de mi i de coses que em passen a mi. No em ve de gust fer-ne un genèric ni molt menys, però a vegades sé que ho pot semblar per com escric. Em sap greu, no ho sé fer d’una altra manera però s’accepten molt crítiques i suggeriments.</p><h3>Past attempts</h3><p>Si bé és el primer cop que es solidifica (ja fa 1 mes i no té pinta que torni enrere aviat), no és el primer cop que ho intento. A finals de curs de l’any passat em vaig proposar no mirar el mòbil més de 6 cops per dia i mai durant més de 30 minuts. Vaig fallar estrepitosament:<strong> petita derrota.</strong></p><p>El primer dia TOP, amb dificultats però TOP. Al segon, ja em vaig dir que si era per posar-me música no contava. Al tercer dia vaig arribar als 7 cops i no em vaig voler torturar (no hi havia cap penalització per passar el límit, només l’autoflagel·lació). Al quart, vaig mirar-lo uns 10 cops i al arribar a casa em vaig decidir a ampliar el límit a 8. Al sisè va passar quelcom que no recordo que em vaig fer un “Avui no passa res si et passes del límit”. I ja ho tindríem, crec que no va haver-hi ni setè ni vuitè. Em vaig petar les meves normes i vaig reafirmar-me en la posició d’addicte sense cura.</p><p><a href="https://www.amazon.com/Power-Habit-What-Life-Business/dp/081298160X/ref=sr_1_3?s=books&amp;ie=UTF8&amp;qid=1512557844&amp;sr=1-3&amp;keywords=habit">The Power of Habit</a> explica que la força de voluntat és un múscul que si l’exercites molt es cansa. La que necessitava per no mirar el mòbil més de 6 dies era prou considerable, i més tenint el mòbil a prop. Segurament tot això té molt a veure amb que sóc algú poc constant respecte allò que no em genera molt d’interès. Per tant, a mi (faig aquest incís per allunyar-me molt de l’autoajuda), els mètodes que es basaven sobretot en l’autocontrol potser no em servirien.</p><p>Arribats aquí, va ser clau recordar una de les <strong>petites victòries</strong>: fa ben bé 2 anys que vaig deixar i desenganxar-me totalment d’Instagram. De penjar fotos sovint i de mirar-ne a diari. Ho vaig fer desinstal·lant-me l’app però no esborrant el compte. La conversa amb mi mateix va ser algo del rollo: <em>“No vull perdre més el temps aquí però em fa molta cosa esborrar-ho tot. Tinc moltes fotos que m’agraden penjades i qui sap, potser demà, quan m’hagi après a controlar, puc tornar i fer-ne un ús sa. El que està clar és que, a dia d’avui, tenir l’app fa que ho consulti de manera constant i no ho vull. Fer un petit pas és obligat, i aquest és reversible”. </em>Durant els següents dies recordo que vaig entrar sovint des del web. Però ja no penjava fotos i vaig començar a perdre el tick de fer fotos. Al cap d’un mes, petites construccions mentals que m’havia fet havien caigut: ho necessito, m’agrada la fotografia, cada moment és únic i es mereix una foto, vull saber què fa la gent els caps de setmana o és una eina d’expressió personal insubstituïble. No sé fins a quin punt tot això era autoengany o eren veritats a mitges, però el tema està en què vaig deixar de trobar-ho a faltar. A dia d’avui, entro aprox 1 cop cada 2 mesos a fer alguna consulta puntual i concreta, però res més.</p><h3>N de Nokia</h3><p>Repassant el que vaig aprendre amb Instagram, se’m va acudir imitar certes coses.</p><ul><li><strong>Reversible:</strong> sigui el que sigui, no em veig en cor de fer quelcom definitiu, que no tingui marxa enrere. Sobretot, perquè sé que mai em llençaré a per un mètode definitiu de primeres (rollo tirar el mòbil al mar). Per tant, si és reversible és més possible que m’hi comprometi.</li><li><strong>Que no requereixi d’una superforça de voluntat</strong>: eliminar la temptació vs tenir-la allà i resistir-me. A mi em funciona més la 1a opció.</li><li><strong>No radical</strong>: que no tingui un impacte en la resta de coses que faig, o que aquest impacte sigui mínim.</li></ul><p>L’anunci de Nokia que tornaria a fabricar el seu model 3310 va precipitar-ho tot. El vaig comprar per 60€ (no sé fins a quin punt calia deixar-me diners en això però crec que va augmentar el compromís a fer-lo servir). La idea era:</p><ul><li>Passaré la targeta SIM al Nokia per poder rebre trucades i SMS al mòbil. Quan surti de casa, seguiré localitzable i seguiré podent localitzar.</li><li>L’smartphone el faré servir només a casa connectat al wifi. L’única aplicació que no podré accedir des d’un PC és el Whatsapp. Per tant, el Whatsapp queda limitat a hores a casa. Per si de cas, a la foto de perfil de Whatsapp hi posaré un text explicant que si em vols trobar ràpid em truquis o em contactis per SMS, FB o mail.</li><li>M’apuntaré cada dia abans de sortir de casa en una llibreteta tota la info rellevant del dia: aules (hm…?jeje), horaris, adreces. Avisaré també a les persones amb qui hagi quedat que no em trobaran al Whatsapp durant el dia: <em>“Qualsevol cosa truc o sms”</em>.</li><li>Passo gran part del dia a la Universitat on tinc ordinadors i internet, molt de chill.</li><li>Si hi ha dies logísticament complicats o que em ve de gust tenir internet, torno la SIM en un plis al smartphone i aquell dia el passaré amb smartphone.</li></ul><p>En conclusió, poca revolució i un únic canvi aparent: fora de casa vaig amb un Nokia sense internet. És reversible perquè segueixo tenint l’smartphone a casa. No requereix força de voluntat perquè si no tinc el mòbil a sobre no el puc mirar (i us ho juro que això és del més màgic). I és poc radical perquè, en el fons, el que no tinc durant el dia és només el Whatsapp. A mi em va convèncer sobretot perquè era un plantejament possible.</p><p>Des d’aleshores he anat ampliant normes que ja explicaré. També crec que estic lluny d’aconseguir la satisfacció plena respecte la meva dependència d’internet i he descobert que això només soluciona una petita part del problema. Ja en parlarem.</p><p>Ara, després d’1 mes, sí que també puc dir que he aconseguit <strong>una petita victòria.</strong></p><p>Abraçades!</p><p>Al final de cada entrada faré un recull de les reaccions més comuns al veure el Nokia o al llegir-me perquè em fa bastanta gràcia i perquè us repetiu però ja té el seu què.</p><h4>Recull de reaccions top del dia:</h4><p><em>“Vull felicitar-te per portar un mes fent l’amish”</em> email.</p><p><em>“Mucho Medium però aquí estás eh, en Whatsapp”</em> Missatge de Whatsapp a les 23:55h.</p><p><em>“Friki”</em> conversa.</p><h4>Encantat de rebre feedback a rboriol@gmail.com</h4><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=9d08a969fb39" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
        <item>
            <title><![CDATA[Pròleg]]></title>
            <link>https://medium.com/@whatsappless/pr%C3%B2leg-7ce04a2d92c0?source=rss-42f230f5975e------2</link>
            <guid isPermaLink="false">https://medium.com/p/7ce04a2d92c0</guid>
            <category><![CDATA[catala]]></category>
            <category><![CDATA[whatsapp]]></category>
            <category><![CDATA[addiction]]></category>
            <category><![CDATA[smartphones]]></category>
            <dc:creator><![CDATA[WhatsappLess]]></dc:creator>
            <pubDate>Tue, 05 Dec 2017 17:33:06 GMT</pubDate>
            <atom:updated>2017-12-06T23:14:32.305Z</atom:updated>
            <content:encoded><![CDATA[<p>Bones!</p><p>Tinc 22 anys, sóc estudiant i, d’entre moltes altres coses, la que us vull explicar és que fa unes setmanes que, al sortir de casa, deixo el meu smartphone i m’enduc un Nokia 3310. Ho faig <strong>perquè el meu mòbil controlava part dels meus dies i vull esbrinar el cost de recuperar aquests espais.</strong> No sóc un addicte de grau 10 sobre 10, però considero que sí, que era i sóc addicte. Potser, comparat amb el meu entorn, era un addicte estàndard. Però addicte igual. I vull començar aquest bloc admetent-ho.</p><p>Ja explicaré en <a href="https://medium.com/@whatsappless/n-i-la-petita-vict%C3%B2ria-9d08a969fb39">una nova entrada</a> quines són les<strong> normes de l’autoexperiment</strong> però en resum són aquestes:</p><p><em>Surto de casa, deixo el mòbil i marxo amb un Nokia que rep trucades i sms al número de sempre. La meva foto de Whatsapp és un text explicant que si em vols trobar em pots trucar o enviar-me sms. Quan torno a casa, reviso el Whatsapp i contesto. Per tant, a dia d’avui, només faig servir el mòbil a casa pel matí i per la nit. A més a més, quan hi ha dies on clarament necessito l’smartphone (em perdré, he de treballar, vaig de viatge, etc), canvio la targeta SIM de mòbil en 30s i m’enduc l’smartphone.</em></p><p>Sí, sé que escriure sobre això és molt sobrat, postureta, mindfullness, friki i sobretot: poc interessant. Però què coi, parlar-ne amb amics i gent del meu entorn m’ha anat bé per repreguntar-me. La hipòtesi rere el bloc és que <strong>si amplio els participants de la conversa puc aprendre i qüestionar-me més.</strong></p><p>He d’afegir que un bon amic m’ha ensenyat que el feedback és dels millors motors per seguir escrivint. Com que no vaig sobrat de ganes, comparteixo. Fins aquí la meva justificació. No en trobareu cap més a partir d’ara #hatersgonnahate</p><h3>WhatsappLess?</h3><p>En un inici em vaig plantejar el repte de viure sense Whatsapp i poc a poc va anar evolucionant. D’aquí el nom. Per mi, dir WhatsappLess vol dir moltes més coses que ja aniré explicant, però m’agrada com a títol i sona molt més entrepené i cool i javascript.</p><h3>Per què un Bloc?</h3><p><strong>Per deixar per escrit tot el que estic aprenent</strong> durant l’experiment al que m’he llençat. Després d’1 mes, he arribat a la conclusió que necessito deixar constància del que visc per entendre si és postureig (ho sé, ho sembla molt fort) o si realment m’és útil. Vull contestar-me preguntes que em feia abans de llançar-me a la piscina i obligar-me a analitzar si estic avançant en els que eren els meus objectius inicials. Al cap i a la fi, vull que si torno a abans d’N (N voldrà dir a partir d’ara el dia abans de començar a anar amb el Nokia), ho faci amb plena consciència del que implica.</p><h3>Per què públic?</h3><p><strong>Vull rebre feedback</strong>. És a través de les preguntes que em faig i que em fa la gent que puc entendre si la solució que adopto realment m’està donant el que buscava. Vull també generar conversa. Vull saber si tu també estàs intentant recuperar espais sense mòbil. Vull saber si penses que no cal ser tan dràstic. Vull saber si penses que cal ser molt més dràstic. Vull saber si tens la sensació que això ho faig per divertimento o per necessitat. Vull saber com t’ho fas per tenir mòbil i no ser-ne esclau. Ho deixo clar ara: <strong>si t’agrada parlar del tema, fem un cafè!</strong></p><p>I també perquè m’hagués agradat poder llegir a algú escrivint coses de l’estil i no he estat capaç de trobar-ho. No se’n parla molt poc del tema pel molt que ens afecta?</p><h3>De què parlaré?</h3><p>Estic escrivint això quan ja fa prop d’1 mes que he començat l’experiment. Hi ha coses que he oblidat, segur. Però bé, intentaré anar explicant els temes que em vagin venint al cap. Duc una llibreta sempre a sobre i quan se m’apareix quelcom rellevant al cap ho apunto. És el que faré servir a l’hora d’anar fent entrades aquí. Alguns dels temes sobre els que m’agradarà escriure:</p><ul><li>En la primera entrada explicaré les normes que m’he posat i com han anat canviant des del primer dia.</li><li>Vull explicar com no me n’ensurto gens amb algunes coses i com me n’ensurto una mica amb d’altres.</li><li>Vull parlar molt d’internet també, no només dels smartphones.</li><li>La vida amb smartphone, aparentment, era més senzilla? Com es viu sense GMaps, Instagram, Whatsapp, Twitter, etc? Sense SPOTIFY???? Sense càmera? <strong>Realment visc sense tot això?</strong> No. Molts sabeu que si em parleu quan sóc a casa contesto igual, que sóc actiu a Twitter i que a FB o Telegram contesto molt. D’això vull parlar.</li><li>Vull compartir amb vosaltres si quedo menys amb la gent, si he perdut espontaneïtat, si llegeixo més o què faig amb el temps que suposadament he guanyat.</li><li>Vull també que sapigueu que moltes de les vostres reaccions s’assemblen i que suposo que ja m’hi he acostumat, però que són bastant divertides.</li><li>Vull ser sincer amb mi mateix i anar-me proposant reptes. Compartir-ne els resultats i acceptar les derrotes.</li><li>Vull parar-me a pensar i descobrir quin impacte ha tingut en mi el fet de tenir mòbil: en la meva capacitat de concentració, en la meva manera de viure els petits moments, en la meva capacitat de ser creatiu, en les meves descobertes…</li><li>També m’agradarà molt parlar de com us ho feu vosaltres. De les històries que m’explica la gent quan em veu amb el Nokia. De quins altres mètodes es fan servir per solucionar el problema del sobreús d’smartphones (jo li diré problema però també sé que molts no ho consideren així). O també de com es pot viure súper alegrement amb addicció al smartphone.</li></ul><p>Res més a afegir. Tinc ganes i moltes coses al cap per anar explicant. Espero anar trobant els moments. Si em vols escriure: rboriol@gmail.com (et dono el mail perquè és on contesto abans). Abraçades!</p><figure><img alt="" src="https://cdn-images-1.medium.com/max/1024/1*CNBJOJ4CnhqzajUeS7MGGQ.png" /></figure><img src="https://medium.com/_/stat?event=post.clientViewed&referrerSource=full_rss&postId=7ce04a2d92c0" width="1" height="1" alt="">]]></content:encoded>
        </item>
    </channel>
</rss>