Sitemap
Maite Marín

Maite Marín

Madre, hija, hermana, esposa… sobre todo, yo misma. Escribo sobre lo cotidiano. No soy experta, solo alguien buscando expresarse con la letra escrita :)

DREAM ON!

17 min readMar 27, 2026
Press enter or click to view image in full size

Fa un temps, mirant una estona Instagram abans d’anar a dormir, em va sortir el noi de Te lo cuento sin spoilers , @diegomerayo, preguntant quines sèries han estat les sèries de la nostra vida, és a dir, que han estat importants per a nosaltres.

Es veu que ell ha escrit un llibre, que espero llegir algun dia, on parla d’algunes de les que més l’han marcat, que no sempre han de ser les que més t’han agradat o les més bones. Doncs el post em va fer pensar en totes les sèries que he vist i que, d’alguna manera, han format part de les meves diferents etapes o que tenen un significat especial.

No tinc cap intenció de fer un rànking, però potser la que més defineix la meva infantesa podríem dir que és V. Era una sèrie que veiem tots junts a casa i que esperàvem setmana rere setmana amb candeletes l’arribada de cada episodi, i al col·le ens passàvem els patis imitant la Diana com es menjava una rata o ratolí. Ara que he mirat alguna imatge per recordar alguna cosa de la sèrie en concret, m’he adonat que fins i tot es menja cobais, pobrets! En fi… m’encantava. Fa uns anys, el meu pare em va dir que tenia tota la sèrie gravada i se la vaig posar als meus fills encara petits. La vam devorar en quatre dies. Personalment vaig flipar amb els efectes especials… com passa el temps!! Escena primera: el que semblen quatre fils aguantant maquetes de naus especials i una orquestra local mal tocant la BSO de La Guerra de les Galàxies. El més graciós de tornar-la a veure va ser el comentari de la meva filla un cop acabada la sèrie: tant lluitar i protegir la Niña de las Estrellas per a què acabi com acaba? (evidentment imaginant-se la pitjor de les possibilitats).

S’ha de dir que a casa hem sigut molt cinèfils, i això ha fet que veiéssim moltes pel·lícules i sèries junts, i crec que això és el que les fa tan especials. Galactica també va ser una sèrie familiar. La meva germana i jo sempre barallant-nos per l’Starbuck i l’Apollo (ja ja ja), i sortir d’un pàrquing o d’un peatge era com estar en un Viper i sortir de la Galactica per lluitar contra els Cylones.

Hi ha moltes sèries més que veiem a casa, però les recordo com per passar l’estona: El Coche Fantástico, El equipo A , Los vigilantes de la playa, Star Trek… eren series que si no veies un capítol no passava res, no perdies el fil. A casa també hi havia espai per als culebrons de campionat com Dallas, Falcon Crest, Dinastia o Neighbours. Potser en aquestes últimes el meu pare no ens acompanyava tant, però rèiem molt. A mi personalment m’encantava l’Ángela Channing. Al cap d’uns anys, a Catalunya van estrenar Nissaga de Poder, que em recordava molt a Falcon Crest i que, tot i ser una sèrie catalana, no estava gens malament.

La veritat és que Tv3, de petita, posava molt bones sèries: La dona biònica, ohhh… Hi ha que neixen estrellats era molt graciós quan el Fran cridava: …..Betty!!! i és que alguna cosa ja havia passat. També a Tv3 he vist algunes de les meves series preferides d’animació. Personalment destacaria Bola de Drac i Dr. Slump, que de gran les vaig tornar a veure també amb els meus fills. Crec que no hi ha infantesa sense aquestes grans sèries. Qui no ha somiat en pujar en un núvol Kinton, ha intentat fer un Kamehameha o ha aixecat els braços per passar-li energia a en Goku per fer una bola Genki? Qui no li ha dit bruixa a una amiga esperant que et contesti fresca com la Bulma a la Chichi no se, jo a la meva cunyada si!!, o qui no ha posat les mans com fent pinces com el verd del Fullet Tortuga? Per a imitar-lo. Ohh….què seria del català sense els insults d’en Vegeta? De l’estil també recordo amb enyorança Ranma ½, la veia amb el meu cosí i realment flipava amb les transformacions dels personatges 😜

Quan era petita, els caps de setmana acostumava a despertar-me-me abans que la resta i em tapava amb una manta al sofà mentre mirava la tele i així esperava a que es llevessin. Recordo tots aquells programes que feien per a nens i en els quals posaven un munt de dibuixos. Crec que entre els meus preferits cal destacar, Los pitufos, Dragones y Mazmorras, que potser era de les que més m’agradava, Dartacan y los tres mosqueperros i Candy Candy. També em va agradar molt una sèrie, crec que era sobre dos germanes i una mare lladres , i que si no m’equivoco es deia Ojos de gato. I no puc deixar de pensar en les diferents sagues de Erase una vez…. sobretot la de El cuerpo humano. Crec que tota la generació X va aprendre com funcionava el cos per dins gràcies a aquets dibuixos. Ahh, i una mica d’història amb Erasé una vez… El hombre. I no ens podem oblidar de Campeones, la primera sèrie que vaig veure quan es va estrenar Tele5. Cada vegada que xutava la pilota l’Oliver o en Benji es tirava per a parar un gol ens podíem passar tota una setmana per a veure si al final era gol o no.

La veritat és que a part de veure els dibuixos de quan jo era petita he vist els dibuixos que veien els meus fills doncs després et volien explicar coses i la mama ho tenia que saber: Pokemon, Digimon, Mani Manitas, Winx Club, …. han estat en el nostre dia durant molt de temps.

Però la meva sèrie preferida de dibuixos animats per excel·lència quan era petita sempre va ser Sailor Moon. La protagonista era una mica boja i molt despistada, però tot i així m’encantava. I quan es transformava en la Guerrera de la Luna era espectacular. A més, tenia unes companyes que també es transformaven en guerreres i totes elles, tot i ser molt diferents, eren grans companyes. I bé… què hem de dir del Señor del antizaf ? … ja ja ja.

Seguint amb les sèries, a l’estiu recordo veure Perry Mason. Tot i que era molt petita, la recordo amb especial enyorança. Potser per això Suits està ara entre les meves sèries preferides. A totes dues hi ha una secretària increïble, sense la qual els protagonistes no serien els mateixos: la Della Street i la Donna — simplement, la Donna. Ara, pensant amb Perry Mason, recordo que la Della tenia un fill; l’actor que l’interpretava també va fer una sèrie molt divertida anomenada El gran héroe americano pobret, la de coses que li passen en cada episodi. Un altre heroi era en Macgyver, no tenia poders però amb un imperdible i un xiclet et feia mil i un invents per a salvar-se ell i els seus amics.

Seguint amb la temàtica advocats passo al torn dels investigadors privats. No crec que es pugui parlar de series sense recordar Luz de luna, amb Bruce Willis, un dels meus actors preferits i Mike Hammer, una sèria que li agradava als meus pares i que també es veia a casa.

Sempre que estava amb la meva iaia veiem tres series Magnum , motiu pel quan vam tenir 2 periquitos a casa als que li vam posar de nom Zeus i Apolo, Se ha escrito un crímen i Ranger de Tejas . El més curiós de tot era com anomenava la meva iaia als personatges, Magnum era Magno i la Sra. Fletcher … Srta. Miniver, que era realment el personatge d’una altra pel·lícula… però ella ho deia així 😊

Crec que en aquella època també es va estrenar Simon & Simon. Segurament no va ser el primer crossover de la història, però recordo la fascinació de veure en un episodi com en Magnum i els germans Simon treballaven junts. Temps després, vaig reconèixer un dels protagonistes fent de pare d’en Bastian a La història interminable, Però això ja és una altra història. 😜

El meu pare sempre ens ha explicat moltes coses sobre la mitologia grega y romana i hem vist un munt de pelis sobre la temàtica. dues de les pel·lícules que més m’agraden sobre el tema són Ulises de Kirk Douglas y la primera versió de Furia de titanes. Doncs un dels altres primers crossovers que vaig veure va se el de Shena Princesa guerrera y Hércules. Potser no eren les millors series del mon però estaven be per a passar l’estona.

Una sèrie que no sé per què em recorda al Nadal és La Bella i la Bèstia, amb la Linda Hamilton. Però no recordo si la vaig veure en català o en castellà. Anys més tard es va fer una versió actualitzada, però no em va dir gran cosa. És cert que els ulls d’un adult potser no s’emocionen tant com els d’un nen, i per això també les sèries que vaig veure de petita o d’adolescent les recordo amb un carinyo especial i millors que versions actuals com potser aquesta o la mateixa V.

Val, reconec que sobretot m’agraden les sèries fantàstiques i de coses que potser surten de lo normal. Realment no m’agrada veure sèries o pelis sobre desgràcies o gores; no sé, per a les penúries ja tenim el telenotícies.

Una de les sèries que més recordo amb enyorança és Padres Forzosos. Sé que era un culebrón, però m’encantava i la veia sola al dormitori dels meus pares abans d’anar a sopar. Va… qui no pensava que el tio Jesse era encantador i el millor del món? Fa relativament poc es va estrenar Madres forzosas, potser no tant bona com la primera, però veure els mateixos actors, la mateixa casa i la mateixa dinàmica era com viatjar una mica a la infantesa. I veure que a la meva filla li agradava era com dir: mira… com jo ❤️. Al poc de l’estrena d’aquesta última em vaig assabentar de la mort del Papa Turner a la vida real i em va fer molta pena.

Ja de més gran també recordo haver vist Siete en el Paraíso o Picket Fences potser són sèries normaletes però a mi m’agradaven i em feien passar una bona estona.

Mare meva, quant més escric sobre les sèries, més em venen al cap, i és que totes m’han agradat: Buffy Cazavampiros i Angel , que també van fer crossover, La dimensió desconeguda o Historias de la cripta . De La dimensió desconeguda, per exemple, recordo sobretot com era d’impactant la música.

No puc passar per aquesta època adolescent sense parlar de El Príncipe de Bel-Air. Era una sèrie sagrada al migdia, i tot i que el meu pare sempre posava pegues perquè volia veure les notícies, al final sempre abdicava i ens la posava. Qui no ha intentat imitar alguna vegada al Carlton ballant o a la Hilary parlant? El personatge d’en Geoffrey també m’encantava, i parlant de majordoms, no puc deixar de descartar la sèrie La Nanny. Soc fan nº1 de la Fran Fine, un dels personatges més positius del món, però haig de reconèixer que aquesta sèrie sense el Niles, amb el seu humor negre i les pulletes a la CC no seria el mateix.

Una altra sèrie que també veia amb la meva germana era la de Primos lejanos. No pot ser que ningú no es recordi d’aquesta frase: claro que sí!… Nos sea ridículo!.

Uns anys més tard van estrenar Expediente X, que haig de dir, m’encantava, i guardava tots els retalls sobre la sèrie que sortien a les revistes de cinema. Fins i tot un any vaig anar a Sitges a veure un especial de la sèrie amb motiu del Festival de cinema que es feia allà. El tàndem Scully/Mulder era perfecte, però realment m’encantaven tots els personatges: El Fumador, l’Skinner i totes les rareses que hi sortien. Recordo molt bé l’episodi 3 de la primera temporada on un individu es podia estirar moltíssim i el color dels ulls que se li posaven em feien molta, molta impressió.. A vegades, quan veig una reixa de l’aire condicionat o de respiració penso: ara no sortiran uns dits, no? 😅

Poc abans es va estrenar també Twin Peaks, però tot i que ens agradava molt, al final no hi havia per on agafar la sèrie i realment ni recordo com va acabar. Crec que la vam deixar de veure. Ara, sempre que em ve la sèrie al cap, recordo un home molt baixet i una habitació vermella psicodèlica.

Haig de reconèixer una cosa i espero no ofendre a ningú: mai vaig veure Verano azul i mai em va afectar la mort de Chanquete.. Sincerament, poques sèries nacionals he vist, em refereixo a veure-les de principi a final. En aquest cas potser podria destaco Farmacia de guardia amb el famós ¡Para dentro, Romerales!, Médico de Família, Los Serrano, Los Protegidos, una espècie d’ X-Men a l’espanyola, i El Orfanato, que la vaig veure en una reposició fa uns anys i em va sorprendre positivament. (Em refereixo a la primera versió; fa poc vaig veure que s’estrenava una segona part o així del Orfanato i crec que només vaig durar uns 5 minuts davant de la pantalla.)

Get Maite Marín’s stories in your inbox

Join Medium for free to get updates from this writer.

Ho reconec també: soc del percentatge que va veure Sensación de vivir i Melrose Place. D’aquesta última m’encantava el tema dels apartaments i sempre pensava que de gran seria genial viure en un lloc semblant compartit amb la meva germana i amics. Ja sabeu… juntos però no revueltos. També soc del percentatge que va veure Aquellos maravillosos años , Los problemas crecen amb el kirk Cameron ❤️, Salvados por la campana, Cosas de casa o Un médico precoz. Lo bo d’aquestes series és que hem crescut junts. Molts actors d’aquestes series ara fan pelis o series actuals i veus com el temps passa per a tots igual.

Embrujadas també forma part de la meva història. La veia amb la meva germana, i quan vam tenir parella les dues, la vam acabar de veure els quatre junts mentre berenàvem els diumenges a la tarda. Crec que és realment una de les primeres sèries que recordo amb un principi i un final tancat, tot i que en aquest cas el final va ser del tot de color de rosa amb Cupido inclòs.

Ali mcville i Felicity tampoc poden faltar a la llista, també les veia amb la meva germana. Ali mcville era perfecta: els actors, la música, la història, … 🥰. Pel contrari Felicity era més dramón però la recordo amb anyorança.

Durant molts anys he baixat a la feina en tren on coincidia amb una amiga que, també a casa seva, eren una mica friki pel que fa a pel·lícules i sèries, i sempre que hem parlat d’aquests temes hem coincidit amb moltes de les pelis o sèries que veiem de petites.

Un dia vam començar a recordar aquelles sèries que potser no ens havien destacat gaire, però que sí recordem com alguna cosa diferent. Una d’elles és Quantum Leap, on el protagonista saltava a través del temps apareixent en el cos de diferents persones de diverses èpoques per corregir errors del passat i millorar les seves vides. I l’altra… bé, no recordàvem exactament com es deia, però sí de què anava, almenys la intro. Finalment, gràcies a @diegomerayo de Te lo cuento sin spoilers , a qui li vaig preguntar per Instagram, vam saber que es tractava de Dream On . El destacable de la sèrie per a mi era que les emocions i pensaments del protagonista es representaven amb fragments de sèries i pel·lícules antigues que ell recordava haver vist de petit en una televisió de casa seva en blanc i negre. I sincerament, m’ha passat moltes vegades que algunes coses del dia a dia em recorden a l’escena d’una peli o sèrie que ja he vist.

Una sèrie que van estrenar poc després i que també em va agradar molt és Edición Anterior , on el protagonista cada matí rebia l’edició del diari del dia següent de manera misteriosa i podia intentar prevenir els accidents o catàstrofes que hi sortien al diari. Del mateix actor, anys més tard vaig veure, i que també em va agradar, Friday Night Lights, on interpreta l’entrenador d’un equip de futbol americà en un institut. És curiós, però quan m’agrada el paper que fa un actor, em crida l’atenció poder veure altres pelis o sèries fetes per ells.

Al poc de tenir Netflix, una de les primeres series que vaig veure a la plataform i que em va sorprendre molt positivament i em va agradar és Orphan Black . L’he buscat actualment i no l’he vist a cap de les plataformes que tenim a casa. És d’aquelles sèries que tenen de tot. No sé… però la recomano!!

Sucesor designado també va ser una de les primeres sèries que vaig veure a Netflix. Evidentment em va cridar l’atenció degut a que la feia en Kiefer Sutherland, però a mida que la veia em va anar enganxant en general.

Una comèdia no molt antiga i amb la que també m’ho vaig passar pipa és Santa Clarita Diet , una sèrie de la Drew Barrymore. Ella m’encanta aquí i en tot el que ha fet (sobretot les comèdies romàntiques), però el que fa del seu marit a la sèrie, Timothy Olyphant (evidentment he buscat el seu nom a Google), que em sona com actor seriós i de papers de dolent, fa un paper tanc còmic que t’agrada i et sorprèn a la vegada.

Tinc dos fills i, curiosament, durant les dues baixes per maternitat vaig enganxar per la tele, crec que a Divinity Anatomia de Grey , i justament en el segon cop, més o menys, ho vaig pillar per on em vaig quedar la primera vegada i evidentment em vaig enganxar. Des de que vaig deixar la sèrie, han estrenat, crec, tres o quatre temporades més, però ara per ara no tinc en els meus plans continuar-la.

Parlant de metges, la que em va agradar molt és House. Jo crec que aquesta sèrie és la típica que odies o t‘encanta. No només es tractava d’una sèrie sobre un metge que cura malalts i les seves històries personals. També hi havia tota la part d’investigar com és l’ambient on viuen els pacients o amb qui es relacionen per poder identificar la malaltia en concret, i això era superinteressant, almenys per a mi.

Amb la idea de passar l’estona i com a sèries que et fan companyia mentre tragines, es a dir cuines, plegues roba, … he vist: 911 de diferents ciutats, Chicago Med, Chicago Fire, Estación 19, Fire Country … i amb tots els seus crossover. Sempre passen coses, però al final tot acaba bé. Una altra serie que vaig veure per passar l’estona i que al final la vaig acabar de principi a fi va ser Érase una vez. La manera d’enllaçar els comptes de la infantesa entre ells i entre la vida real, crec que la van fer única.

I seguint amb Shondaland, haig de dir que estic in love amb Los Bridgerton i La Reina Carlota. Si quan érem petites, gràcies a Disney, somiàvem amb un príncep blau que vingués a buscar-nos, ara podem somiar amb els Bridgerton: et poden semblar igual de perfectes, guapos, de la noblesa i plens de glamur. Diuen que somiar és gratis! 😊 Tot i això, a la vida real potser no hi ha balls interminables ni vestits de gala, i el despertador de dilluns a divendres no perdona… però l’amor encara pot ser màgic, inesperat i capaç de fer-nos sentir protagonistes de la nostra pròpia història.

Així, d’època, també destacaria Downton Abbey. Com a Els Bridgerton, mostra la vida de l’alta societat i la dels servents i classes més baixes, i la manera com es creuen i s’entrellacen les seves històries és simplement genial.

Glee!! Quan me la van recomanar vaig pensar… serà un pal! Però ha resultat ser tot el contrari. Quina lliçó de música, episodi rere episodi. Al final vaig ser jo qui la recomanava, i més amb l’estil de música que tenim ara, on gairebé ni bocalitzen. La veritat és que els actors canten súper bé i, en algun cas, crec que la versió feta per ells supera l’original. A més, si entre cançó i cançó et pegues unes rises amb la surealista de la Sue Sylvester, tens la bona estona assegurada.

Segur que molts direu que les següents sèries són molt pastís, però de vegades em ve de gust veure una sèrie en què no has de pensar, simplement la mires i et relaxes. És el cas, per exemple, de Dulces Magnolias, Un lugar para soñar, Historias de Chesapeake o Cuando habla el corazón. D’aquesta última, vaig arribar a escoltar que hi havia fins i tot una comunitat bastant activa de seguidors: els Hearties, una mica frikis de la sèrie.

Quan els meus fills van començar a veure sèries amb nosaltres, crec que vam començar a veure Hawaii 5.0 com a sèrie periòdica, cada un de nosaltres feia veure que era un dels personatges protagonistes. A partir d’allà vam començar a veure un repertori d’històries d’aventures com: Merlin (sobre el jove mag del Rei Artur), Las crónicas de Shannara , Grimm , Scorpion (un mix de genis, caos i solucions impossibles), Ladrón de guante blanco , Las reglas del juego i, més recentment, Stranger Things o Teen Wolf . Si aquesta última no l’hem vist almenys vuit vegades, no l’hem vist cap, doncs cada vegada que s’estrenava una temporada la tornàvem a veure des del principi. <<Que tres coses no se pueden esconder: El Sol, La luna y la verdad>>. Per Nadal la vam tornar a veure 😅.

I és que a casa som molt de què si una peli o sèrie ens agrada, doncs la tornem a veure varies vegades, i això també ens ha passat, per exemple, amb Crónicas Vampíricas o Los Originales . I parlant de vampirs, curiosament protagonitzada pel mateix actor de Hawaii 5.0 , una sèrie que ens va agradar molt d’aquest gènere va ser Moonlight . Certament he vist alguna altra sèrie de vampirs, però realment no són destacables com per posar-les en aquesta llista.

Les sèries sobre DC Comics també han estat un encert a casa. Crec que tots els que vam ser nens i nenes als 80 vam veure a Batman en pijama , lluitant a cop de Pum! , Pam! i un munt d’exclamacions a la pantalla 🤣. Amb el pas dels anys s’ha anat creant un multivers, on en certs moments de les sèries creuen els seus camins. No han estat grans produccions, però per passar l’estona han estat molt bé: Arrow, Flash, Supergirl, Superman & Lois.

He de reconèixer que el meu Flash preferit és el de la sèrie; al de les pel·lícules, per a mi, li falta chicha . No se… li falta de tot.

Les aventures d’en Superman crec que les segueixo des de ben petita. El meu pare tenia un munt de còmics de Superman a casa que, de tant en tant i d’amagades, agafava i mirava. A la petita pantalla, a part de veure les mítiques pel·lícules, he vist Smallville, Lois i Clark i l’anteriorment mencionada Superman & Lois.

Fringe tot i no ser de súper herois també et transporta a un univers alternatiu on les versions de cada un canvien segons les vivències que han tingut. I es que aquestes pelis/series et fan en que pensar. Seguint amb les coincidències d’actors, qui fa de Walter Bishop, també interpreta “un paper”, per a no fer spoiler a Sleepy Hollow. No està mal. M’agrada el paper d’Ichabod Crane però la última temporada ja em va cansar una mica.

Crec que no es pot parlar de sèries sense mencionar Juego de tronos i The Walking Dead. La veritat és que la primera vegada que vam començar a veure juego de tronos no ens va enganxar gens i la vam deixar. L’estiu abans que s’estrenés l’última temporada, la meva cunyada ens va insistir perquè li donéssim una segona oportunitat i ens la va deixar tota gravada. Crec que ha estat el marató de sèrie més gran que hem fet: vam acabar totes les temporades en un sol agost just per a poder començar la darrera temporada . També he vist la Casa del dragón, però no és el mateix.

The Walking Dead sí que em va enganxar des del primer moment, però la temporada 6 va ser l’última que vaig veure. La posada en escena de la Lucille a l’episodi 1 de la setena temporada va fer que deixés la sèrie de cop. Soc una persona que empatitza molt amb les pel·lícules i les sèries, i em va provocar tanta pena, amb nàusees i tot, que em vaig enfadar i li vaig fer la creu.

Hi ha tantes sèries de les quals podria parlar que necessitaria més espai però crec que acabaré amb Yellowstone. Feia temps que la veia anunciada i un dia vaig pensar: “Va, que la fa en Kevin Costner”, i realment va ser tot un encert, i això que les històries de vaquers no em criden gaire l’atenció. La deixo pel final perquè han fet preqüeles i diversos spin-off, així que crec que tinc sèrie per a estona.

Cada pel·lícula o cada sèrie és una oportunitat per viure una nova aventura, i aquí us he compartit algunes amb les que més he gaudit.

I a vosaltres, quines us han marcat?

--

--

Maite Marín
Maite Marín

Written by Maite Marín

Madre, hija, hermana, esposa… sobre todo, yo misma. Escribo sobre lo cotidiano. No soy experta, solo alguien buscando expresarse con la letra escrita :)