Sitemap
Autor desconegut 

Post mortem

Fins que no morim, no triomfem prou

2 min readOct 15, 2013

--

Avui a la portada algunes portades de diaris destacaven la mort de dues persones de l’àmbit cultural: Max Cahner i Toni Catany. L’un, editor-polític-historiador, i l’altre, fotògraf. Lamento dir que, fins avui, no coneixia cap dels dos.

Get Albert Campmany’s stories in your inbox

Join Medium for free to get updates from this writer.

És per a mi un fet recorrent assabentar-me de l’existència de persones notables quan són mortes i això em fa concloure en que, d’entrada, el meu nivell de cultura general és minso. En això no hi ha més solució que llegir, observar, escoltar, estudiar i retenir més.

Per altra banda, es té tendència, sobretot als mitjans d’informació, a parlar de gent que ha tingut una destacable trajectòria professional només quan passen a millor vida. Això provoca que mortals com jo tinguem periòdicament moments de baixa autoestima preguntant-nos com podia ser que no coneguéssim aquell home/dona a qui dediquen 3 pàgines senceres de diari i 2 minuts de televisió. Això fa pensar que o s’exagera la notorietat de la vida laboral o artística del mort/a, o bé els reconeixements es fan massa tard.

De què els serveix a ells que es parli de l’important que van arribar a ser? No seria millor donar-los a conèixer al gran públic de manera continuada, fent reconeixements en vida?

Fa pensar en alguns pintors o músics que van morir pobres i sols, sense tenir consciència que segles després les persones encara se’ls posa la pell de gallina amb les seves obres. Llarga vida!

--

--

Albert Campmany
Albert Campmany

Written by Albert Campmany

Guionista de la meva vida. Commuter. Persona.